Elevar l'autoestima

[Un dos i seguit, 24-10-25]

Avui us oferirem una notícia que es produeix cada any -la mateixa- i cada any, a banda d’anunciar-la a la secció corresponent, sento la necessitat de fer idèntic comentari a l’editorial del programa. M’explico: la notícia sorgeix periòdicament, però amb continguts diferents, ja que es tracta dels Premis Capital de la Sardana, uns guardons que reconeixen la tasca de persones, entitats i projectes que contribueixen a fer créixer la sardana i la música per a cobla, segons la definició oficial. Naturalment, a cada edició els premiats són diferents i és justament això el que em porta a reiterar una idea que considero important. 

Any rere any, doncs, es fan públics uns llistats de persones, entitats i, a vegades, empreses, que hom considera que són mereixedors d’una mostra seriosa i pública de reconeixement. I això vol dir que la sardana, malgrat tot, és viva i  comporta una riquesa de matisos, de manifestacions, que, a vegades, ni el mateix sardanisme n’és plenament conscient. Allò més important, és clar, és premiar qui s’ho mereix, però crec que els Premis tenen una funció de mostrari d’allò que es fa, que és molt i on hi ha moltíssima gent implicada. S’evidencia que hi ha qui porta molts anys fent una feina de formigueta, discreta però eficient, tot organitzant ballades i mil coses més, d’impartir cursets o de fer música. Però també comprovem que alguns s’empesquen iniciatives noves, diferents i, sovint força reeixides; altres es preocupen per la divulgació i uns de més enllà remenen arxius i escriuen coses interessants.

Si féssim un recull de tots els premiats fins ara en resultaria un llistat excessivament extens, massa avorrit de llegir, però potser estaria bé que estigues a l’abast de tothom, que es pogués consultar en qualsevol moment i permetés, entre altres coses, elevar l’autoestima dels sardanistes quan estiguessin baixos de moral.

Jurat de luxe per als Premis Preludi

[Un dos i seguit, 17-10-25]

Aquests dies s’han anat divulgant més detalls dels nous Premis Preludi, és a dir, aquells que han de substituir allò que era La Sardana de l’Any. En essència, es tracta del mateix: promoure i divulgar les noves composicions de sardanes estrenades al llarg de l’any anterior, tot plegat dinamitzant-ho amb un concurs. Més enllà del nom, que actualment no pot ser el que havia tingut sempre per diferències amb qui en té els drets, ara l’objectiu és actualitzar aquell fonament que acabo de resumir i, es clar, potenciar-lo, alhora que es tracta d’evitar els aspectes conflictius -per dir-ho de manera sintètica- que s’havien anat denunciant per part de l’afició.

Caldrà veure com es desenvolupa un cop comenci amb aquests nous plantejaments el proper mes de febrer, però de moment sembla que la idea bàsica general i els diferents aspectes de la convocatòria deixen veure una voluntat real de fer les coses ben fetes, amb mitjans i la utilització d’eines que en l’època que va néixer La Sardana de l’Any eren impensables. Es compta amb un jurat d’alt nivell, amb noms com Antoni Ros Marbà, Francesc Cassú i Xavier Pagès; s’ha creat una sintonia pròpia signada per Jordi Molina; les sardanes i els pòdcasts s’hauran enregistrat en un estudi professional, etc.

Aquest mes d’octubre comença el que anomenen període de pedagogia i difusió del nou model i del jurat. A fe de Déu que caldrà que s’hi esforcin molt en aquesta tasca, ja que sospito que serà el repte més gran que hauran de superar: aconseguir captar l’atenció (i la participació!) del sardanisme i del major nombre de públic en general.

Adéu a Jordi Núñez i Pallarola

[Un dos i seguit, 10-10-25]

La setmana passada ja donàvem la trista notícia del traspàs del músic Jordi Núñez i Pallarola, però ara no em puc estar de dir-hi alguna cosa més. Per a la gent dels esbarts és un nom més que conegut (no ho sé, ara que hi penso, si també per als més joves, poc acostumats com estan a ballar amb cobla), ja que durant més de mig segle ha estat un element essencial en la direcció musical d’aquests grups. Autor de molts i eficaços arranjaments, però sobretot assumint la batuta de les cobles que feien ballar les danses tradicionals del país i moltes altres de nova creació. 

Enèrgic i precís, feia possible que les versions d’aquelles músiques fossin les millors possibles i garantia l’enllaç, la comunicació més oportuna entre músics i dansaires. A diferència del ritme sempre binari de les sardanes, quan les cobles han d’interpretar les danses dels esbarts hi poden trobar moltes variacions i, en aquest cas, la feina del director és essencial.

A Tarragona hi va treballar sovint. Durant anys, gairebé sempre, ell era l’encarregat d’aquests delicada tasca amb els esbarts locals i, alguna vegada amb algun de forà. Recordo només alguna ocasió en la que no va poder venir i el va substituir el recordat i també excel·lent director Jesús Ventura. És lògic, doncs, que la seva relació amb els esbarts de la ciutat fos molt estreta, amb els dos, però per diverses raons vaig poder comprovar de prop la gran amistat que tenia amb el coreògraf Salvador Fa Llimiana, de l’Esbart Dansaire de Tarragona i d’altres de la demarcació.

Ara, els esbarts cada vegada prescindeixen més de les cobles en directe. Imagino que per problemes pressupostaris, ja que estem parlant d’onze músics, a vegades més si hi ha percussió... i el director. Imagino que li deuria doldre aquests menysteniment d’una eina tan potent i eficaç com és la cobla i que ell havia treballat tan a fons.  

Cobla i jota a la Fira Mediterrània

[Un dos i seguit, 3-10-25]

Arriba una nova edició de la Fira Mediterrània de Manresa que, segons la definició oficial «és el mercat estratègic de les propostes artístiques que utilitzen l’arrel, la tradició i la cultura popular com a motor creatiu». Cada any, quan arribava aquest moment, molts paràvem atenció en la programació per veure si els responsables havien tingut en compte que a Catalunya hi ha una formació instrumental pròpia que es diu cobla, plena de possibilitats creatives dins i més enllà de les sardanes. A aquests «molts» ens semblava que era natural que aquests so particular hi fos, d’una manera o altra, esperança que massa vegades quedava decebuda.

Enguany, però, sí que hi haurà cobla i, a més, una de les comarques tarragonines: la Reus Jove. Ho farà amb l’espectacle que ofereixen conjuntament amb Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i amb la fusió de jota i cobla com a bandera. Ja fa temps que n’han anat oferint algun tast i demostrant una cosa que els que realment trepitgen el territori ja sabien: que la cobla i les sardanes són perfectament compatibles amb la jota. Sembla una cosa ben elemental, però el cert és que a vegades apareixen veus discrepants, que semblen voler enfrontar dos balls ben catalans els dos, ves quines coses! 

La realitat és que a molts pobles es ballen tant jotes com sardanes, a vegades dins el mateix acte i no és estrany que els promotors en una vila siguin els mateixos, com ho feia el recentment desaparegut Rafael Angelats a Tortosa. Tampoc és estrany que alguna cobla interpreti jotes o que una banda faci ballades de sardanes d’una manera ben natural. Veure-ho d’una altra manera és d’un infantilisme greu i de no haver voltat gaire pel país sortint del respectiu i particular cercle d’amistat, és clar.

El terme mig

[Un dos i seguit, 26-9-25]

Suposo que molts també teniu aquella sensació que ara, precisament quan hem deixat enrere Santa Tecla, és com si en aquest moment comencés un nou cicle, una nova temporada, un nou any. El ritme de la quotidianitat, la climatologia, la durada del dia... tot hi contribueix. Ara bé, en allò que ens ocupa en aquest programa, és a dir, les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, més aviat es  tanca un parèntesi de la temporada i s’enceta la segona part; això sí, ara amb els darrers aplecs i ballades, però amb unes setmanes frenètiques per a les colles de competició.

També aquests dies es plantegen algunes activitats diferents a les dels últims mesos, amb presentacions de llibres (mai insistirem prou en l’interès en el de «Cent motius per estimar la sardana», que ja hem comentat més d’un cop), es tornen a presentar discos molt interessants, es proposen cursets...

Tampoc estarà de més valorar les festes pel que fa la nostra parcel·la. Molt breument: excel·lents els esbarts, a banda del seu paper en el seguici, amb el Retaule esdevingut imprescindible; molt bé el concurs de colles retornat a la plaça Corsini i també magnífica la participació a les ballades de sardanes. És clar que només n’hi ha hagut dues, si comptem la de la Diada, que sortia al programa com a acte previ. Més d’un va trobar-ne a faltar una el dia de la patrona i fins i tot es preguntava perquè La Principal de la Bisbal, que va actuar dos dies a la ciutat no va oferir cap ballada. No caldria arribar a l’excés d’aquell programa de Sant Magí que comentàvem del 1960 on hi va haver 13 ballades (cinc de les quals amb La Principal de la Bisbal) i el concurs de colles amb dues cobles. El terme mig, com acostuma a passar, seria el millor, crec.

«100 motius per estimar la sardana»

[Un dos i seguit, 19-9-25]

Aquesta setmana vinent, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona, s’hi farà la presentació oficial del llibre «100 motius per estimar la sardana», obra de dos autèntics especialistes, Jaume Nonell i Jordi Saura. Ja n’havíem parlat setmanes enrere, però ara que el tinc a les mans no puc fer altra cosa que refermar-me en allò que havia apuntat: que es tracta d’una molt interessant i important novetat de la bibliografia sardanista i -gosaria precisar- també de la cultura catalana en general.

En principi, la col·lecció a la qual pertany aquest llibre podria semblar una més de les que venen a ser refregits més o menys ben fets sobre una sèrie de qüestions de les quals s’hi exposa allò considerat bàsic i essencial en cent petits capítols. Es tracta de la col·lecció «De cent en cent», que publica l’editorial vallenca Cossetània. El cas és que per a aquests llibres es confia en autors que no només saben de què parlen i n’estan al dia, sinó que no es limiten a fer aquell resum ràpid que deia. 

En aquest volum sobre la sardana, evidentment s’hi expliquen les coses bàsiques i que cal saber, però Nonell i Saura van més enllà, també s’ocupen d’aspectes no sempre fàcils de tractar, desfan algun mite i procuren reflectir-hi els fets, els esdeveniments o les propostes més recents. Segur que en una lectura molt atenta hi trobarem a faltar coses o, potser, hi descobrirem algun error, com en tota obra humana, però ja us asseguro jo que deuen ser molt pocs i, probablement, no n’hi hagi cap.

En resum, aquests «100 motius per estimar la sardana» seran una bona manera d’introduir-se en la sardana per als profans, però també és segur que els més entesos n’aprendran alguna cosa. 

Només és una idea

[Un dos i seguit, 12-9-25]

Recordo que en la meva època de músic de cobla vaig poder comprovar algunes coses que no sempre són visibles per a tothom. Una d’elles, va ser veure com n’és de diversa la manera de viure la sardana als diferents indrets on anava a tocar. Abans, havia estat ballador de colla i, és clar, coneixia bé els concursos, encara que també anava sovint a altres tipus d’activitat, des de ballades a concerts o aplecs. En aquesta casos, però, com la immensa majoria de la gent que hi assisteix, fa una tria abans de desplaçar-se, segons les seves preferències. 

El músic, en canvi, va allà on el lloguen: a pobles menuts, grans ciutats, fent ballades, aplecs, concursos i concerts, però també acompanyant esbarts, desfilant en cercaviles o processons i, fins i tot, posant música als oficis de la missa de festa major, encara que això darrer ja està molt de baixa. Vull dir, amb tot això, que des de dalt de l’empostissat (encara que sigui metafòric) els compassos d’espera permeten parar atenció en les diverses circumstàncies de cada actuació. Es pot veure si la festa és un èxit d’assistència o no, si els organitzadors tiren de rutina o hi estan realment engrescats; comproves com un poble pateix alts i baixos de vitalitat sardanista; t’adones que si uns promotors ho deixen estar el món no s’acaba, necessàriament, i potser d’aquí un temps altres reprenen l’activitat, etc.

Actualment, però, tenim a l’abast les xarxes socials que, com tot, segons com les utilitzem, poden ser molt útils per fer-se una idea de tot això que dic. Un seguiment atent dels missatges de músics, aficionats i organitzadors ens pot orientar a l’hora de fer les nostres diagnosis casolanes. Són aproximacions, cal remarcar-ho, però si al llarg d’aquest estiu jo he pogut veure infinitat de vídeos amb places plenes de gent, a vegades amb  molta gent jove, això no enganya. I, alerta! no vull semblar conformista amb la situació actual, només dic que cal evitar el derrotisme quan només veiem una part del panorama. Aquesta anàlisis que proposo i que qualsevol pot fer, els organitzadors la poden utilitzar com una primera eina per descobrir allò que funciona i tractar de veure perquè i com. Només és una idea, elemental, però poc practicada.