Una altra final d'infart

[Un dos i seguit, 15-11-24]

Finalment, allò que dèiem mig en broma a les xafarderies ha tornat a passar: a la final del Campionat de Catalunya de les colles sardanistes veteranes de diumenge, per tercer any consecutiu el títol s’ha decidit a ultimíssim moment, havent de ballar una sardana extra de desempat, amb una puntuació mínima i amb les dues mateixes colles protagonistes: la tarragonina Toc de Dansa i la Sabadell. La diferència d’enguany és que, aquesta vegada, la balança s’ha decantat pel costat sabadellenc.  

D’aquesta manera, culminava una temporada intensa i ho feia de la millor manera possible: amb aquest frec a frec entre dues anelles que han treballat de valent, amb molts assajos i havent de vèncer, a més dels obstacles que té tothom, els propis d’uns balladors que ja tenen certa edat. 

Per cert, aquella sardana extra de desempat comporta el retrobament amb l’emoció de les sardanes de concurs que no se saben fins l’últim moment i, per tant, no es poden preparar, circumstància que havia estat la norma habitual fins no fa gaires anys. No entraré ara en aquest debat, però sí en l’altre gran atractiu d’aquesta sardana: que la ballen només les dues colles que es juguen el campionat, mentre la resta de la plaça roman expectant a les seves evolucions, possibles errades o diferències d’interpretació. Un autèntic espectacle!

En aquest sentit, estic del tot d’acord amb l’amic Manel Andreu, qui en el seu bloc, just abans del concurs de Balaguer, reclamava això, precisament: que les colles que es juguen el Campionat siguin més rellevants, almenys en aquests concursos decisius. A aquella immensa plaça, amb més de 40 colles ballant alhora, era impossible poder admirar aquestes colles, «perdudes» en un mar de dansaires. Imagino que el jurat, situat al seu costat, sí que les podia analitzar, però per al públic, que lògicament no pot passejar entre les anelles, veure-les correctament era missió impossible. Fer-hi tandes, encara que l’espai no sigui un problema, seria una possible solució.

Ah! i una de freda i una de calenta per a TV3. Molt bé que en parlessin al telenotícies, fins i tot en portada, però els va sortir la vena carrinclona amb el tòpic aquell de «la dansa més bella», etc. etc. i que la crònica no deixés clar que s’hi havia disputat una final del Campionat de Catalunya.

El misteri de la candidatura de la sardana a patrimoni immaterial

[Un dos i seguit, 8-11-24]

Aquesta setmana ha tingut lloc una primera trobada entre els màxims directius de SomSardana -la Confederació Sardanista de Catalunya, per entendre’ns- i la nova consellera de Cultura de la Generalitat i altres càrrecs del Departament. Una reunió lògica i habitual quan es comença una nova etapa política, però que s’ha presentat com una oportunitat per reivindicar, davant els governants, un major suport al sardanisme. Sembla que així s’ha entès i no han faltat les bones paraules i els propòsits encaminats a incrementar, efectivament, l’aposta per aquesta part important de la cultura tradicional del país. De moment, no podem fer altra cosa que reconèixer un marge de confiança i esperar que en els propers mesos hi hagi gestos en la bona direcció.

També es va plantejar la candidatura de la sardana com a patrimoni immaterial de la UNESCO, una qüestió que ja fa temps -massa temps!- que s’arrossega, en la qual sembla que des del sardanisme ja s’han fet els deures, que un nombre important d’ajuntaments i altres institucions han expressat el seu suport, que la Generalitat sembla que també ha complert la seva part... però què passa? Perquè no se’n sap res més?. Segons es dedueix de la nota que SomSardana ha divulgat, es reclama que la Generalitat faci pressió en el Consell del Patrimoni Històric espanyol, que és qui ha de fer el pas decisiu i seria on el tràmit estaria encallat. També s’havia dit que s’estaven fent gestions a Andorra i la Catalunya Nord, territoris on hi ha activitat sardanista, per tal que els estats respectius treballin cadascú per la seva banda. Tres estats demanant-ho es presenta com un argument de pes, però sembla que no acaba de fructificar. Què falla? Quin misteri! O no... 

La colla Gatzara, primera campiona de la nova categoria Sènior+60

[Un dos i seguit, 25-10-24]

El Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes 2024 ja ha començat a produir colles campiones. Al concurs de diumenge passat a Banyoles es proclamava guanyadora de la primera edició de la nova categoria Sènior+60 l’anella tarragonina Gatzara, pertanyent a l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Un resultat previsible, atès que aquesta colla havia anat guanyant totes i cadascuna de les sardanes ballades aquesta temporada d’estrena i, a més, compta amb el bagatge d’uns dansaires no només experimentats pel fet de ser la categoria dels més grans de tots, sinó perquè molts d’ells ja jo han estat de campions amb la veterana Toc de Dansa.

Ara, el proper repte de les colles és la final de Girona del proper dissabte 1 de novembre per a la categoria gran, la que més d’un anomena absoluta. Les previsions parlen del triomf de la colla Mare Nostrum i, des de la perspectiva tarragonina, de la possibilitat de fer podi de la Tarragona Dansa, una anella molt jove si mirem la mitjana d’edat de les seves competidores, però que ho fan molt bé i hi estan treballant de valent. Realment, es mereixen un bon resultat que, sent realistes, seria la tercera posició.

Dos dies després, el diumenge 3 de novembre, l’habitual cita de Valls per a les colles més joves: des d’alevins a juvenils, passant per infantils. Al local d’assaig de l’avinguda d’Andorra somnien amb tres primers llocs, però el cert és que on hi ha més possibilitats és en la categoria juvenil, mentre que en les altres dues hi ha colles que els ho posaran molt difícil, especialment per part de les anelles locals.

I, finalment, els veterans acabaran de decidir qui guanya aquesta categoria, que darrerament és la que aporta més emoció, a Balaguer la setmana següent, el diumenge 10 de novembre. La cosa segueix depenent de les colles Sabadell i Toc de Dansa i més d’un ja es veu a venir que, per tercer any consecutiu, caldrà ballar una sardana de desempat. Ja estaria bé, per allò que deia de fer patir a la concurrència, sobretot si la guanyadora també és la colla tarragonina.

Ah! i no oblidem que el 23 de novembre hi ha el campionat a concurs únic de punts lliures, a Manresa, l’actual Capital de la Sardana. Però ja és tota una altra qüestió, encara que incrementa el frenesí de les colles que participen als dos campionats, ja que han de compaginar assajos d’una cosa i l’altra. Mentrestant, dels campionats territorials se’n parla ben poc!

I encara hi ha qui no ho sap veure...

[Un dos i seguit, 18-10-24]

Quan es parla de si algunes cobles porten a terme, amb més o menys encert i amb més o menys ressò, projectes en els quals es transcendeix la seva funció diguem-ne canònica (ballades de sardanes, d’esbarts o concerts) a mi m’agrada puntualitzar que això no és pas nou, que poc o molt sempre hi ha hagut experiències d’aquesta mena. Una altra cosa és que hagin pogut rebre el reconeixement suficient o que aquest hagi perdurat en el temps. 

Això sí, és cert que des de fa uns anys aquestes pràctiques s’han multiplicat i pocs gèneres deuen quedar per experimentar. I això no vol dir que no hi hagi immenses possibilitats de seguir treballant-hi, fins i tot explorant amb les mateixes eines, com bé estan demostrant el cantautor Roger Mas i la cobla Sant Jordi. Després d’un primer disc i infinitat d’actuacions d’una gira que ha calgut cloure perquè venia el segon enregistrament, podem constatar que no es tracta d’oferir més del mateix, sinó que ara se’ns permet gaudir d’un repertori més ric, més treballat encara, amb un Roger Mas més madur i una cobla que sona més plena, més a prop de la perfecció.

Però si la Sant Jordi ja ens té acostumats a aquestes delícies acompanyats de qui sigui (des de grups com Coses a guitarristes flamencs amarats de jazz, passant per l’autenticitat del Kepa Junkera o un grup de dansa urbana), no són ells sols, precisament. Sense anar gaire lluny, a la darrera edició de la Fira Mediterrània la cobla Marinada era còmplice del cantant Guillem Roma amb aires llatinoamericans, mentre manté vigent un altre espectacle amb el cantaor Pere Martínez. Però també podríem parlar de la Simfònica de Cobla i Corda, del sempre sorprenent Arnau Tordera o les propostes de la cobla Maricel, l'última de les quals aviat podrem veure a Tarragona, i tants altres que s’entesten a treballar amb aquesta formació singular i -insisteixo- sobreeixint de possibilitats. I encara hi ha qui no ho sap veure...

Torna el debat de la reducció de tirades

[Un dos i seguit, 11-10-24]

Una de les eternes discussions en el món de la sardana ha estat la del nombre de tirades que han de tenir les composicions que s’interpreten per a ballar. L’esquema diguem-ne tradicional havia estat el de deu tirades, és a dir, quatre de curts i sis de llargs. Les hemeroteques ens mostren debats força vius i apassionats pràcticament des de sempre entre els que defensen el manteniment d’aquesta fórmula i els que en propugnen d’altres, generalment basades en l’escurçament de repeticions. 

La que ha tingut més defensors i que sembla que, finalment, s’ha imposat, és la de set tirades (dos curts, dos llargs, un curt, un llarg i una altra de llargs amb contrapunt entremig. És l’anomenat sistema manresà, perquè des d’allí s’hi va lluitar molt en aquest sentit, però ara ja només es parla de set o deu tirades.  De fet, les deu es mantenen, sobretot, a determinades poblacions gironines.

Però havia de ser la cobla Contemporània, sempre decidida a anar més enllà, qui ara impulsés una altra modalitat: les cinc tirades. Ho defensen com la proposta més recent per dinamitzar les places i són dues tirades de curts enllaçades, dues tirades de llargs enllaçades, i una darrera tirada final de llargs. Segons ells, ja ho han provat amb èxit en poblacions com Santa Eulàlia de Ronçana, Canet de Mar i Molins de Rei. En aquesta casos, s’interpreten 12 sardanes de cinc tirades, amb una evident major varietat de repertori.

D’entrada, una proposat així sobta, perquè davant del gairebé triomf de les set tirades semblava que s’havia acabat el problema, com a mínim a la majoria del país. No sé si la proposta tindrà molt més recorregut, però si recordem com van trigar a imposar- se les set tirades la cosa podria anar per llarg, però també semblava una utopia en el seu moment. 

La gent de la Contemporània, però, han volgut copsar l’opinió de més públic i han muntat una enquesta dins la plataforma S21.cat per tal de decidir si el seu proper disc de sardanes per a ballar que publicaran ha de ser de cinc tirades, de set o mixt. Evidentment, ja descarten totalment les de 10.

La carn és dèbil

[Un dos i seguit, 4-10-24]

Ja ho sé que en tenim moltes de qüestions per les quals convé que posem el crit al cel, però la carn és dèbil i no em puc estar de destacar algunes coses positives que aquests dies m’he trobat remenant per les xarxes i pels papers de cara a preparar el programa d’avui. M’ha alegrat molt, per exemple, saber que la colla sardanista juvenil Nova Tarragona Dansa diumenge passat va guanyar de manera clara i contundent el concurs de Sitges. Això vol dir que si les coses no es torcen, el proper 3 de novembre, a Valls, es proclamaran campions de Catalunya. Realment fa goig veure aquest grupet de nois i noies ballant com ballen i estaria bé que en aquella final tinguessin l’escalf de més gent a més de la resta de components de l’Agrupació Tarragona Dansa. Una entitat que, ja que somniar no costa gaire, podria afegir alguna altra campiona aquesta temporada. Ja ho veurem.

També m’ha sorprès veure la gran quantitat de propostes vinculades als esbarts i la cobla que s’han anunciat en l’edició d’enguany de la Fira Mediterrània, de Manresa, on feia temps que semblava que els programadors tinguessin alguna mena d’al·lèrgia a aquesta part gens menyspreable de la nostra cultura. Hi haurà estrenes i presentacions de discos, com Déu mana en aquest tipus de llocs. Només faltarà que aquesta sembra tingui fruits i comporti el trencament d’aquella muralla no volguda però sí imposada per determinades mentalitats i que sembla que impedeix que es pugui anar a actuar més enllà dels quatre o cinc llocs de sempre.

Nova convocatòria de la Beca Josep Maria Bernat

[Un dos i seguit, 27-9-24]

L’entitat Músics per la Cobla i l’Ajuntament de Bellpuig han convocat la 30a edició de la Beca Josep M. Bernat per a joves instrumentistes de cobla. És una d’aquelles iniciatives fetes realitat gràcies a l’empenta i la constància d’unes quantes persones, conscients de la conveniència d’allò que promouen i que és poc probable que rebin cap mena de reconeixement (o la simple demostració de que allò que fan val la pena), però que any rere any hi tornen de manera persistent i comptant amb poc suport institucional. En aquest cas, la atípica aposta, des del primer dia, de l’ajuntament de Bellpuig.

Suposo que no cal justificar la necessitat de fer mans i mànigues per facilitar les coses als joves que han decidit aprendre i perfeccionar un dels instruments que formen la cobla. Al cap de trenta convocatòries la llista de becats és considerable i encara que a alguns noms els hem perdut la pista, la majoria actualment estan plenament actius en cobles d’arreu del país, incloses formacions tan rellevants com La Principal de la Bisbal, posem per cas.

No sé fins a quin punt la beca haurà estat decisiva en la carrera d’aquests músics joves (i alguns, ja no tant joves, que el temps passa inexorable per a tothom), però no hi fa res. En tot cas, segur que els ha ajudat, fins i tot moralment, i potser més aviat s’hauria de considerar, d’una vegada, un suport més generós gràcies a les aportacions de qui pugui fer-les i que, per lògica, hauria de fer-les.