Una tensió permanent

[Un dos i seguit, 28-3-25]

Embrancar-se amb segons quins conceptes és perillós, però a vegades les circumstàncies ens hi porten. És el cas de qüestions com folklore, cultura popular, cultura tradicional, cultura folk i similars. De fet, fins i tot el mot cultura, tot sol, ha donat per moltes disquisicions i s’han publicat infinitat de llibres i articles. 

Va ser al segle XIX quan es va parar atenció en aquelles nocions que he citat abans, començant pel folklore. Es van valorar en el mateix moment que es va produir un auge de la idea de nació i es van veure com elements de les essències de cada una de les nacions. I aquesta vindria a ser la base de la baixa cultura, a diferència de l’alta. És a dir, una de bona i una altra de menor, una diferenciació que sempre ha grinyolat, sobretot amb les idees més democràtiques que, poc o molt, s’han anat imposant. També hi ha qui entén cultura popular com aquella que convoca més quantitat de gent, a diferència dels que més aviat creuen que és la que té unes determinades arrels, però aquesta és una altra qüestió.

A Catalunya hi va haver aquell conjunt de persones benintencionades que, a primers del segle XX, es van proposar dignificar la sardana i la cobla. Fou una operació immensa de revaloritzar la música, establir normes i decàlegs per al ball, promoure composicions de gran qualitat musical -no només sardanes- o fins i tot crear una cobla com la Barcelona, amb el bo i millor dels intèrprets del moment. Un fenomen que cal reconèixer com un fet molt valuós, que va situar la cobla en la categoria d’alta cultura i del qual encara en gaudim, encara que no tothom ho reconegui. 

El problema ha estat quan certes persones i entitats han volgut limitar la sardana i la cobla només a aquella idea normativa, rebutjant altres maneres de manifestar-se la dansa i la música més lliures o, senzillament, que segueixen altres camins. Ha estat una tensió permanent entre dues maneres de veure-ho que ha portat a victòries a vegades per a uns i a vegades per als altres. Però és clar que uns van guanyar el relat, que es diu, van imposar certa mentalitat que ara topa amb aquells que, posem per cas, volen fer punts lliures o la persiana i amb les sardanes que surten del clàssic «tots som pops». No deixa de ser divertit contemplar-ho!

Felicitats, Robert!

[Un dos i seguit, 21-3-25]

Durant la darrera assemblea de la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, que es va portar a terme a Reus dissabte passat, es va lliurar el guardó Anella d’Or 2024 a Robert Miralles i Gutiérrez per, segons es diu a la nota publicada, «una dilatada vida dedicada a l’ensenyament de la sardana». 

Certament, és una vida ben llarga i esperem que encara sigui molts anys més entre nosaltres aquest personatge, nascut a Tarragona el 1931 però tota la vida vinculat a la ciutat de Reus, on viu. Aquest és un dels reconeixements perfectament merescuts a una d’aquelles persones que fan una feina persistent per la sardana, però també per molts altres elements del país que cal destacar. Cal recordar que el 1961, a través d’Òmnium Cultural, entitat de la qual fou el primer soci al Baix Camp] i, conjuntament amb Ramon Amigó, va impulsar els primers cursos de català a Reus d’ençà de la Guerra Civil. A més, també amb Ramon Amigó i amb Josep Tremoleda, impulsaren un curs per correspondència per aquelles persones que no els era possible seguir-los presencialment. Més endavant, fins i tot elaboraren una nova gramàtica amb exercicis per a principiants i que es pogués utilitzar en els cursos per correspondència. Miralles, no abandonà mai les classes presencials i en va fer a entitats com el Reus Deportiu, el Patronat per al Foment de la Sardana, el Club Natació Reus Ploms, el Centre de Lectura o la colla Rosa de Reus.

Va fundar la colla sardanista Roques Montserratines, va ser cofundador del Patronat Sardanista de Reus, monitor en escoles i associacions, ballador d’esbart, redactor d’articles i organitzador de trobades sardanistes al seu mas Tretze Emes. El 2017 fou guardonat amb el premi El més amic de Reus, que lliura anualment el Centre d’Amics de Reus, d’ençà de l’any 1981. Tot plegat, ho va deixar escrit en un llibre autobiogràfic autoeditat i titulat «Una vida dedicada a la cultura catalana. Ballets, català i sardana. 1949-1999».

Darrerament, la seva avançada edat ja no li permet, lògicament, participar en tantes activitats i de manera tan intensa, però fins no fa gaire era un animador entusiasta de tots els aplecs i ballades on podia anar-hi. Engrescava els presents a ballar i sempre aportava iniciatives a les anelles per fer-les més animades, diguem-ne. Algun punt lliure, canvis de parella i altres activitats no normatives, per dir-ho d’alguna manera, feien enrabiar els ensopits de torn, però mostraven una cara més natural i més autèntica, crec jo, de la sardana de plaça. Felicitats, Robert!

Aprendre d'allò que funciona

[Un dos i seguit, 14-3-25]

Finalment, s’ha decidit canviar un aspecte que fins ara semblava sagrat i inamovible en les anelles de les colles sardanistes de competició: que s’admetrà que puguin ballar sense necessitat que estiguin formades per parelles mixtes, és a dir, home-dona, home-dona... i així fins les cinc o sis parelles habituals. Això, pel que fa les colles grans, ja que ja era acceptat en les petites.

Feia temps que se’n parlava, però sense gaire convicció pel que fa a la viabilitat de la proposta, però les necessitats de moltes colles, on el dèficit d’homes respecte les dones és un mal endèmic, ha acabat per forçar a aquesta decisió que, diuen, s’ha adoptat prèvia consulta amb totes les entitats implicades.

Algú ho pot veure, també, com una oportunitat per trencar amb unes convencions que es poden entendre com a antigues i limitadores, allunyades de unes tendències a les que creuen que ha de moure’s la societat i on no s’hagi de forçar la definició dels balladors en un o altre sexe.  Això pot estar molt bé, però no ens enganyem, ara mateix es tracta d’una mesura d’urgència, a la desesperada, per salvar més d’una colla i, en conseqüència, el Campionat. 

Potser caldria parar atenció en la tasca, també urgent, de protegir les colles joves, aquelles que ara mateix estan experimentat un cert renaixement en certes poblacions. Cal veure com s’ho fan a diversos pobles de Lleida, a Valls o a Constantí, per exemple, per haver fet renèixer les anelles que ja havien existit o n’han sorgit algunes de noves del tot i mirar d’aprendre’n alguna cosa. S’ha de treballar per tal que tinguin més fàcil la continuïtat i arribin enfortides a aquell clàssic moment en el que les circumstàncies lògiques de la vida, comprometen superar les baixes per estudis o treball. I sí, també ajudarà que els joves no vegin el context de les seves colles com una cosa amb olor de resclosit.

A la plaça, tots hi cabem

[Un dos i seguit, 7-3-25]

Ara que sembla que tornen a estar d’actualitat les maneres de ballar sardanes no estrictament normatives, potser seguint la tònica d’altres aspectes de la societat actual (sortosament), sobretot allò que sempre se n’ha dit «fer la persiana» i ara poden ser les anomenades «sardanes satàniques», ara dic, podem parar atenció en determinades reaccions que aquestes pràctiques susciten. No em refereixo, només, a qui ho rebutja, cosa que sempre ha passat, sinó a les opinions manifestades per algunes d’aquestes persones que s’hi oposen.

Pot agradar més o menys que es balli de manera diferent a allò que s’ha volgut entendre com el ballar correcte, es pot pensar que cal limitar-se a fer els punts com diuen els mètodes canònics i, com a molt, reservar els passos alternatius als concursos i exhibicions de punts lliures. Allò que sorprèn és que algunes d’aquestes persones ataquen les opcions «diferents» argumentant que «això no és sardana», que és «pervertir-la» o, directament, que «no se sap ballar». Ho diuen convençuts que el ballar autèntic -el que ells entenen que és autèntic- cal preservar-lo, ja que és el que ens han llegat els nostres avantpassats i el que s’ha ballat «sempre». I aquí, les cometes són molt importants. 

Resumint, allò que no saben o no volen veure és que aquesta sardana més esbojarrada (i divertida, cal destacar-ho) és més antiga que l’oficial, que sempre hi ha estat present, poc o molt. I, sobretot, caldria que entenguessin que una cosa no treu l’altra, poden conviure perfectament moltes maneres d’interpretar la sardana i que a la plaça tots hi cabem.

Els que arrisquen

[Un dos i seguit, 28-2-25]

El sardanisme és un àmbit d’activitat cultural força ric i variat, que va més enllà d’uns que toquen i uns altres que ballen i ja està. Hi ha concerts, hi ha concursos de colles, entitats que promouen sardanes i altres coses... En definitiva, és un conjunt associatiu gens menyspreable en nombre i diversitat, cosa que comporta, lògicament, l’existència d’un nombre important d’activistes i professionals per tal que tot això funcioni. Organitzadors, balladors de competició o de plaça (ocasionals o no), intèrprets de les cobles, compositors, gestors, etc.

Sense menysprear el més mínim aquestes funcions diguem-ne estàndard, també cal saber veure el paper, sovint brillant, que han fet, que fan i espero que facin en el futur, algunes individualitats generadores d’idees i activitats que destaquen per la seva originalitat i que, sovint, esdevenen gairebé imprescindibles. No dic, tampoc, que ho facin tot ells, que a vegades també, però s’ha de reconèixer, quan es dóna, aquest paper estratègic de determinats personatges.

Parlo de gent com l’enyorat Antoni Anguela, que va iniciar el servei d’informació per a aquells que, precisament, informem sobre la sardana; en Jordi Puerto i La Sardana de l’Any, també continuada per altres entusiastes; pel Santi Arisa i la Sardanova; i per altres més recents i plenament actuals com Josep Loredo i la seva impressionant base de dades de músics, o en Joan Aranda i la plataforma S21.cat. Ja sé que n’hi ha molts més, que en pocs casos la feina ha estat d’una sola persona i que tots ja han rebut reconeixements per allò que han generat, però el que m’agradaria significar és aquest punt d’originalitat i de valentia que cal per portar a la pràctica coses que molts poden tenir al cap però, de fet, són poquíssims aquells que, de veritat, s’arremanguen i arrisquen.

Col·legues

[Un dos i seguit, 21-2-25] 

Aquests dies s’ha fet realitat un dels millors homenatges que es poden fer a un compositor, en aquest cas en Jesús Ventura: que s’interpreti i s’enregistri la seva obra completa i fer-ho amb tots els ets i uts tècnics i de difusió. Efectivament, ja podem escoltar en CD totes les sardanes que va escriure aquest personatge singular que va ser el Jesús, desaparegut prematurament i l’activitat del qual va abastar, amb solvència, terrenys molt diversos al voltant de la sardana i de la cobla.

En el seu moment, quan encara estava en plena activitat, els companys de la Mediterrània ja el van obsequiar amb un primer volum amb sardanes seves, i ara també és la Mediterrània la que ha tingut cura de la resta de composicions, presentades en un esplèndid àlbum doble. Música de la bona, sempre atractiva per escoltar i per a ballar, però que només és una de les seves facetes, com he dit: també va ser instrumentista de tible i de flabiol, va dirigir cobles, va arranjar danses catalanes, va presentar durant anys un programa de ràdio, va escriure un llibre sobre la història de la sardana a Barcelona, va dirigir entitats...

I una d’aquestes entitats, que va fundar junt amb altres elements ben valuosos, és tot un luxe per a tota cultura i més en una de tan soferta com és la catalana i, encara més, la cobla: és l’associació Músics per la Cobla, amb una tasca immensa per dignificar la música per a cobla, tant pel que fa a la recuperació de músiques oblidades i la seva restauració i catalogació, com en la formació d’una cobla només per a enregistrar música de qualitat, sovint oblidada.

Es tracta de persones úniques, que quan desapareixen deixen un buit gens tòpic i amb un llegat que ens obliga a no desaprofitar-lo i, si pot ser, fer-lo progressar.

I així ens va....

[Un dos i seguit, 14-2-25]

El programa que ara comencem és històric. Segurament, per motius no precisament positius. El cas és que un servidor porta realitzant i presentant espais com aquest a la ràdio local de Tarragona la xifra gens menyspreable de més de 40 anys de manera gairebé ininterrompuda, i el programa d’avui serà el primer -remarco: el primer en 40 i escaig anys!!- que no inclourà una agenda d’activitats. 

Poc o molt, sempre hi havia alguna cosa per anunciar per als següents vuit dies pel que fa a aplecs i concursos arreu del país i ballades de sardanes, concerts o actuacions d’esbarts a la demarcació de Tarragona. És important tenir en compte això darrer, ja que segur que hi ha moltes activitats i força interessants més enllà de Tarragona, però ja comprendreu que no es tracta, en un programa de ràdio local, amb abast i audiència una mica més enllà de la ciutat, que volguéssim fer una agenda completa de tot l’àmbit de la sardana i els esbarts.

L’explicació pot tenir dues vessants: una de raonable i una altra de clarament pessimista. La primera explica la manca d’aplecs i concursos pel moment del calendari en el qual ens trobem, en el qual els aplecs estan més espaiats i la temporada de concursos encara no ha començat. El costat fosc, diguéssim, és el que afecta aquestes comarques, on, per un costat, l’activitat ha davallat de manera evident, sobretot a l’hivern, mentre per l’altra banda la poca que es fa pateix l’abúlia, el cansament o el que sigui dels més directament interessats, és a dir, músics i promotors, a l’hora d’esforçar-se mínimament en divulgar allò que fan. O, més ben dit, de fer-ho prèviament, no pas a posteriori, com si allò més important no fos anunciar allò que faran sinó deixar constància de que ho han fet. I, a vegades, ni això. I així ens va....