[Un dos i seguit, 10-10-25]
La setmana passada ja donàvem la trista notícia del traspàs del músic Jordi Núñez i Pallarola, però ara no em puc estar de dir-hi alguna cosa més. Per a la gent dels esbarts és un nom més que conegut (no ho sé, ara que hi penso, si també per als més joves, poc acostumats com estan a ballar amb cobla), ja que durant més de mig segle ha estat un element essencial en la direcció musical d’aquests grups. Autor de molts i eficaços arranjaments, però sobretot assumint la batuta de les cobles que feien ballar les danses tradicionals del país i moltes altres de nova creació.
Enèrgic i precís, feia possible que les versions d’aquelles músiques fossin les millors possibles i garantia l’enllaç, la comunicació més oportuna entre músics i dansaires. A diferència del ritme sempre binari de les sardanes, quan les cobles han d’interpretar les danses dels esbarts hi poden trobar moltes variacions i, en aquest cas, la feina del director és essencial.
A Tarragona hi va treballar sovint. Durant anys, gairebé sempre, ell era l’encarregat d’aquests delicada tasca amb els esbarts locals i, alguna vegada amb algun de forà. Recordo només alguna ocasió en la que no va poder venir i el va substituir el recordat i també excel·lent director Jesús Ventura. És lògic, doncs, que la seva relació amb els esbarts de la ciutat fos molt estreta, amb els dos, però per diverses raons vaig poder comprovar de prop la gran amistat que tenia amb el coreògraf Salvador Fa Llimiana, de l’Esbart Dansaire de Tarragona i d’altres de la demarcació.
Ara, els esbarts cada vegada prescindeixen més de les cobles en directe. Imagino que per problemes pressupostaris, ja que estem parlant d’onze músics, a vegades més si hi ha percussió... i el director. Imagino que li deuria doldre aquests menysteniment d’una eina tan potent i eficaç com és la cobla i que ell havia treballat tan a fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada