El "Príncep de la tenora"

[Un dos i seguit, 9-3-18]

A diferència del que ha passat amb altres músics de relleu que han fet grans aportacions a la sardana i la música per a cobla, tot sembla indicar que la commemoració dels cent anys del naixement de Ricard Viladesau tindrà un impacte prou important. De fet, ja hem pogut llegir molts articles i notícies i, fins i tot, hem vist algun espai a la televisió. Sens dubte, això és degut a la forta personalitat del mestre, la gran difusió que sempre han tingut les seves sardanes i el fet que hagi estat el millor intèrpret de tenora de tots els temps.

La major part dels sardanistes actuals només hem pogut comprovar aquestes qualitats en discos i ens ho han confirmat tots els testimonis que ho van poder viure en directe. També són nombroses les anècdotes -moltes d’aquestes força més recents- que permeten afirmar allò del caràcter geniüt, altrament una cosa que el tòpic diu que és ben pròpia dels personatges que han destacat singularment per una raó o altra, tant en el món de l’art com en altres terrenys.

Tot sembla indicar que diverses iniciatives en forma de concerts i enregistraments discogràfics faran justícia als mèrits del llegat que va deixar Viladesau, almenys pel que fa les sardanes. Una altra cosa serien les seves facetes d’autor de boleros –havia escrit alguns títols de gran èxit a l’època daurada del gènere- o d’havaneres.

Pel que fa les sardanes, una de les explicacions del seu èxit és la gran habilitat que tenia aquest músic per crear-ne tant per fer ballar (la gran majoria), com extraordinàries obligades, que sempre eren de gran complexitat interpretativa per al solista; però, alhora, tot el guarniment sempre era atractiu i inspirat. Finalment, una part quantitativament menor però molt interessant, eren les sardanes més treballades, “de concert”, per entendre’ns.

Ara bé, fins i tot en les sardanes més senzilles, les de plaça i a l’abast de totes les cobles, hi podem detectar una sàvia utilització dels recursos, amb melodies atractives i que en comptades ocasions donen la sensació de reiteració entre diferents títols. Una de les grans lliçons de Viladesau és que va demostrar que, la música, no necessàriament ha de ser seriosa per ser de qualitat. O, dit d’una altra manera, que una sardana sigui plenament engrescadora no ha de ser, per això sol, considerada d’una categoria menor.