Idees joves

[Un dos i seguit, 13-9-24]

És evident que la sardana, com qualsevol activitat humana, cal que tingui prou capacitat d’adaptació a la societat canviant en la qual es mou. Ha de fer com, poc o molt, ha fet sempre: evolucionar. Això darrer pot sorprendre a molts, potser massa condicionats per discursos immobilistes per una banda i els pessimistes per l’altra. Perquè d’evolucionar ha evolucionat, encara que els costi de creure; una altra cosa és que sempre hagi fet aquest canvis en la mesura que caldria i en tot moment.

Hem d’entendre que el sardanisme no és igual ara que fa cinquanta anys, posem per cas. I no diguem si parem atenció en dates més reculades. Per veure-ho, però, cal perspectiva històrica, aspecte aquest que potser no s’ha tractat com caldria. Ja hem comentat més d’un cop que, a més, sempre hi ha hagut una lluita, més o menys soterrada, entre una manera de veure i practicar el sardanisme més oberta i desenfadada i una altra obsessionada en la puresa, en les normes, en un cànon inalterable. 

I, a banda de la mirada històrica, convé una de global del moment actual. Les xarxes ens hi ajuden una mica, encara que poden ser traïdores, com comentàvem la setmana passada. Però si sabem mirar, de la mateixa manera que podem veure que aquest estiu hi ha hagut moltíssimes actuacions de les cobles i, en general, força participació, potser també ens adonarem que hi ha, al llarg de l’any, bastant més que les ballades, els aplecs i els concursos tradicionals. Apareixen, ara aquí, ara allà, amb una freqüència i una força que voldríem més gran, és clar, propostes noves, vitals, amb un aire nou.  

Coses a vegades senzilles o discutides per més d’un, però són brots verds que indiquen que sí, que la sardana és viva malgrat els enterradors que mai no falten. Programes de ràdio com, per posar un cas, l’original Sardazero, que fan possible un equip de gent jove i per a joves d’Olesa Sardanista; la plataforma S21puntcat, els Jovessardanistesdelagrupa, de Molins de Rei, que aposten pel que ells anomenen sardanes satàniques i ho promouen i expliquen amb mitjans i maneres d’ara.

Ja ho veieu: mitjans de comunicació, xarxes, la dansa a la plaça... D’idees i ganes no en falten, potser caldria un major coneixement, més suport... i una crítica fonamentada.

Un miratge?

[Un dos i seguit, 6-9-24]

Tornem de vacances i, com sempre, ho fem amb ganes, empenta renovada i unes sensacions especials pel que fa a una de les qüestions que tractem habitualment en aquest programa. Em refereixo a la sardana com a dansa, sobretot en aplecs i ballades. Evidentment, no he fet cap estudi i només em refio de la meva percepció en viu i en directe, però sobretot per tot allò que he anat observant per les xarxes. 

La veritat és que tinc la sensació que aquest estiu ha estat bo per a la sardana-dansa. Res de l’altre món, però sembla que hi ha hagut més feina per a les cobles i, en general -ja sé que hi ha de tot i zones més vitals que altres-, els actes s’han vist més concorreguts. A l’estiu molta gent que és de vacances s’anima a ballar en una festa major o un dels molts cicles de ballades que s’organitzen, mentre que la resta de l’any ni l’hi passa pel cap anar-hi expressament. Però també és cert que això ha passat sempre, no és pas nou d’ara. 

Potser sí que alguna cosa hi ha tingut a veure el suposat «efecte The Tyets», com asseguren alguns organitzadors de cursets que, aquests sí, han vist incrementar-se la demanda. Sincerament, dubto que sigui massa gran aquesta influència i, en tot cas, caldrà analitzar-ho de manera més diguem-ne «científica» que la visió d’un grapat de vídeos mentre naveguem amb el mòbil.

No sé si només és un miratge, que a vegades veiem allò que volem veure. Potser sí, però alguna cosa hi deu haver i estaria bé que els més apassionats seguidors de ballades i aplecs hi diguessin la seva.