El terme mig

[Un dos i seguit, 26-9-25]

Suposo que molts també teniu aquella sensació que ara, precisament quan hem deixat enrere Santa Tecla, és com si en aquest moment comencés un nou cicle, una nova temporada, un nou any. El ritme de la quotidianitat, la climatologia, la durada del dia... tot hi contribueix. Ara bé, en allò que ens ocupa en aquest programa, és a dir, les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, més aviat es  tanca un parèntesi de la temporada i s’enceta la segona part; això sí, ara amb els darrers aplecs i ballades, però amb unes setmanes frenètiques per a les colles de competició.

També aquests dies es plantegen algunes activitats diferents a les dels últims mesos, amb presentacions de llibres (mai insistirem prou en l’interès en el de «Cent motius per estimar la sardana», que ja hem comentat més d’un cop), es tornen a presentar discos molt interessants, es proposen cursets...

Tampoc estarà de més valorar les festes pel que fa la nostra parcel·la. Molt breument: excel·lents els esbarts, a banda del seu paper en el seguici, amb el Retaule esdevingut imprescindible; molt bé el concurs de colles retornat a la plaça Corsini i també magnífica la participació a les ballades de sardanes. És clar que només n’hi ha hagut dues, si comptem la de la Diada, que sortia al programa com a acte previ. Més d’un va trobar-ne a faltar una el dia de la patrona i fins i tot es preguntava perquè La Principal de la Bisbal, que va actuar dos dies a la ciutat no va oferir cap ballada. No caldria arribar a l’excés d’aquell programa de Sant Magí que comentàvem del 1960 on hi va haver 13 ballades (cinc de les quals amb La Principal de la Bisbal) i el concurs de colles amb dues cobles. El terme mig, com acostuma a passar, seria el millor, crec.

«100 motius per estimar la sardana»

[Un dos i seguit, 19-9-25]

Aquesta setmana vinent, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona, s’hi farà la presentació oficial del llibre «100 motius per estimar la sardana», obra de dos autèntics especialistes, Jaume Nonell i Jordi Saura. Ja n’havíem parlat setmanes enrere, però ara que el tinc a les mans no puc fer altra cosa que refermar-me en allò que havia apuntat: que es tracta d’una molt interessant i important novetat de la bibliografia sardanista i -gosaria precisar- també de la cultura catalana en general.

En principi, la col·lecció a la qual pertany aquest llibre podria semblar una més de les que venen a ser refregits més o menys ben fets sobre una sèrie de qüestions de les quals s’hi exposa allò considerat bàsic i essencial en cent petits capítols. Es tracta de la col·lecció «De cent en cent», que publica l’editorial vallenca Cossetània. El cas és que per a aquests llibres es confia en autors que no només saben de què parlen i n’estan al dia, sinó que no es limiten a fer aquell resum ràpid que deia. 

En aquest volum sobre la sardana, evidentment s’hi expliquen les coses bàsiques i que cal saber, però Nonell i Saura van més enllà, també s’ocupen d’aspectes no sempre fàcils de tractar, desfan algun mite i procuren reflectir-hi els fets, els esdeveniments o les propostes més recents. Segur que en una lectura molt atenta hi trobarem a faltar coses o, potser, hi descobrirem algun error, com en tota obra humana, però ja us asseguro jo que deuen ser molt pocs i, probablement, no n’hi hagi cap.

En resum, aquests «100 motius per estimar la sardana» seran una bona manera d’introduir-se en la sardana per als profans, però també és segur que els més entesos n’aprendran alguna cosa. 

Només és una idea

[Un dos i seguit, 12-9-25]

Recordo que en la meva època de músic de cobla vaig poder comprovar algunes coses que no sempre són visibles per a tothom. Una d’elles, va ser veure com n’és de diversa la manera de viure la sardana als diferents indrets on anava a tocar. Abans, havia estat ballador de colla i, és clar, coneixia bé els concursos, encara que també anava sovint a altres tipus d’activitat, des de ballades a concerts o aplecs. En aquesta casos, però, com la immensa majoria de la gent que hi assisteix, fa una tria abans de desplaçar-se, segons les seves preferències. 

El músic, en canvi, va allà on el lloguen: a pobles menuts, grans ciutats, fent ballades, aplecs, concursos i concerts, però també acompanyant esbarts, desfilant en cercaviles o processons i, fins i tot, posant música als oficis de la missa de festa major, encara que això darrer ja està molt de baixa. Vull dir, amb tot això, que des de dalt de l’empostissat (encara que sigui metafòric) els compassos d’espera permeten parar atenció en les diverses circumstàncies de cada actuació. Es pot veure si la festa és un èxit d’assistència o no, si els organitzadors tiren de rutina o hi estan realment engrescats; comproves com un poble pateix alts i baixos de vitalitat sardanista; t’adones que si uns promotors ho deixen estar el món no s’acaba, necessàriament, i potser d’aquí un temps altres reprenen l’activitat, etc.

Actualment, però, tenim a l’abast les xarxes socials que, com tot, segons com les utilitzem, poden ser molt útils per fer-se una idea de tot això que dic. Un seguiment atent dels missatges de músics, aficionats i organitzadors ens pot orientar a l’hora de fer les nostres diagnosis casolanes. Són aproximacions, cal remarcar-ho, però si al llarg d’aquest estiu jo he pogut veure infinitat de vídeos amb places plenes de gent, a vegades amb  molta gent jove, això no enganya. I, alerta! no vull semblar conformista amb la situació actual, només dic que cal evitar el derrotisme quan només veiem una part del panorama. Aquesta anàlisis que proposo i que qualsevol pot fer, els organitzadors la poden utilitzar com una primera eina per descobrir allò que funciona i tractar de veure perquè i com. Només és una idea, elemental, però poc practicada.

Després de les vacances...

[Un dos i seguit, 5-9-25]

La majoria ja hem deixat enrere les vacances i, com diu el tòpic, ara cal tornar a la rutina, a la quotidianitat de la major part de l’any. Però els tarragonins tenim ben clar que això no és cert, per a nosaltres, perquè després de l’agost -i després d’uns dies de parèntesi, és clar!- arriba el munt de propostes festives de Santa Tecla, la patrona de la ciutat. 

I en  aquest munt hi ha les activitats sardanistes i dels esbarts, allò que ens ocupa habitualment en aquest programa. Ballades, el Retaule o participació en el Seguici són imprescindibles, però permeteu-me que, d’entrada, destaqui una de les cites més veteranes, al marge de tots aquells elements que desfilen després dels diables i companyia: el concurs de colles sardanistes, que enguany arriba a la 76a edició, sense comptar els concursos d’abans de la Guerra Civil, naturalment.  I en vull parlar, perquè en un context de crisi profunda de les colles de competició, el dia 14 veurem mostres de que hi ha ganes de tirar endavant, amb algunes colles que resisteixen, altres de molt joves que fa poc que comencen el seu periple i una organització que es neguiteja per fer-ho bé.

Són coses potser elementals, que molts diran que ja s’haurien d’haver fet abans i que, de fet, poques són noves, però faltava la constància i la bona gestió que s’hi endevina. En el dossier que s’ha fet arribar a les colles s’hi proporcionen dades sobre la festa que els qui vinguin de fora es trobaran, sobre el lloc on es fa el concurs (que torna a la plaça Corsini), els serveis i les dificultats que s’hi trobaran (l’aparcament, per exemple), s’explica que hi ha vestidors a prop i espai tranquil per al darrer assaig, que hi haurà una font d’aigua per als balladors (no ampolles ni gots), que el concurs s’enregistrarà, etc. També s’explica que la ciutat estarà en festes i que la senyal d’inici la donarà el «carilló», mentre que el galop de presentació es farà al ritme de l’Amparito Roca i se’ls explica perquè.... 

Tinc entès que hi ha un bon equip treballant-hi que, entre altres coses, ha preparat uns bonics vídeos de promoció que ja han començat a circular per les xarxes. Crec que es mereixen un vot de confiança, oi?