Manca d'ambició

[Un dos i seguit, 2-7-11]

De vegades, alguns promotors sardanistes es queixen de la manca de consideració que segons quins sectors tenen per aquests tipus d’activitats. A vegades es tracta de responsables municipals o de mitjans de comunicació, per exemple. No diré que no tinguin raó en molts casos, més que res perquè ja ho he explicat moltíssimes vegades que la sardana és víctima de molts prejudicis totalment irracionals, però també cal tenir en compte que en més d’una i de dues ocasions bona part de la responsabilitat és a dins de casa, no pas a fora (o no només!).

Això ho podríem considerar des de molts punts de vista, però n’hi ha un de bàsic i massa generalitzat: que són els mateixos sardanistes els que a vegades abarateixen allò que fan. No es pot pretendre que una activitat sigui presa seriosament quan els mateixos protagonistes semblen que no se l’acaben de creure. Per exemple: quan s’anuncia un concurs de colles com un concurs-exhibició (en què quedem?). Això, d’entrada, ja fa sospitar i acabem de trobar l’explicació quan les classificacions finals semblen una mena de repartiment més o menys equitatiu entre la procedència de les colles, com si s’hagués volgut acontentar tothom.

Fa molts anys, aquest aspecte dels jurats als concursos era una mena de campi qui pugui i un sistemàtic cau de disputes. No fa gaire, uns articles a la revista “Som” recordaven un lloable intent de posar ordre en aquest sentit que es va portar a terme arreu de Catalunya sota criteris seriosos i que va reeixir força. Actualment, a nivell de Campionat oficial, tot i que de raons sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, es manté cert nivell de formalitat, però en segons quins concursos lliures el panorama s’espatlla força. Sap greu que la feina que ens consta ferma i lloable de molts responsables no acabi de quallar, precisament, per la manca d’ambició en les formes.

Ja ho sabem

[Un dos i seguit, 25-6-2011]

Ja ho sabem que, com deia aquell, els temps són dolents per a la lírica, sobretot quan ens asseguren que és imprescindible retallar per totes bandes, fins i tot en aspectes essencials i que, potser ingènuament, havíem arribat a creure que eren intocables, per la seva mateixa essència i perquè al llarg de la història massa gent ha lluitat de valent per fer-ho possible.

Ja ho sabem que qui té el poder real també disposa de les eines necessàries per no sortir-ne gaire escaldat i que tot plegat ho paguin els de sempre.

I també sabem que n’hi ha que, tot i que a vegades, quan els ha convingut, s’han omplert la boca de pàtries, de danses que es fan i es desfan –de fet, no saben i potser no els cal anar més enllà dels tòpics suats-, aquests deixen de banda o senzillament ignoren allò que ja no els serveix, potser perquè no està de moda. I és quan no dubten a retallar per la part més prima, com ho veiem amb les tribulacions que estan patint moltes entitats sardanistes, no ja per encarar el futur (que per a ells només adquireix el color de l’entorn quan van mal dades) sinó per atendre compromisos ja adquirits; és a dir, per dir-ho clar i net, que costa cobrar subvencions aprovades i corresponents a activitats ja celebrades. I són els valerosos organitzadors, aquells que treballen per amor a l’art, que sovint n’han de posar de la seva butxaca o donar la cara per aquells altres que són ells els que es posen els sous. Uns sous que justifiquen (¿?) fent una llei d’associacions que complica encara més les coses a les entitats, o incloent a la famosa llei Omnibus més restriccions a la cultura popular i tradicional. Sinó no seria completa, sembla.

Muda't

[Un dos i seguit, 11-6-11]

Aquest cap de setmana, si la climatologia ho permet, a Tarragona s’hi celebrarà el Muda’t, la segona edició del Tast de Dansa i Música Popular, amb un gran nombre de propostes de les entitats que a la ciutat treballen per a aquesta part de la cultura popular i tradicional catalana: els dos esbarts –Santa Tecla i Dansaire de Tarragona-, el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa.

Tot i que s’hi ha inclòs alguna activitat que ja porta una llarga trajectòria, en conjunt són actes totalment nous i, a més, dissenyats amb la intenció d’anar més enllà d’un conjunt d’actuacions estàndard. S’ha volgut aportar algun tret diferent, tot combinant la participació de grups locals amb d’altres de forans. Remarquem, també, que s’ha pensat molt en els més petits i que les ubicacions no s’han limitat als escenaris que poden suposar una aposta segura. És més, hi ha una voluntat expressa d’anar a conèixer racons de la Part Alta, per exemple, o d’arribar-se a Sant Pere i Sant Pau, on aquesta tarda s’inaugura un carrer dedicat al músic tarragoní Joan Juncà.

En el programa hi trobem exhibició, però també participació, balls dels més tradicionals fins als que se’ns mostraran amb nous embolcalls o amaniments; música d’aquí però també de la resta de l’Estat; balls seriosos i altres més esbojarrats; o les sardanes clàssiques fins els “Sardaxous”.

Tot això, doncs, avui i demà pels carrers i places de Tarragona. No us ho perdeu!

Sardanes per a un any

[Un dos i seguit, 4-6-11]

Sembla que ja s’ha establert com un costum indispensable, com una cita fixa en el calendari, el concert final del concurs La Sardana de l’Any que, aquesta vegada, va tenir lloc dissabte passat a Granollers. Aquesta situació ja s’havia produït als anys 70 i 80, amb la primera època del certamen, fins que la desaparició de l’emissora organitzadora, Ràdio Joventut, va comportar, també, que s’estronquessin aquelles convocatòries que havien aconseguit interessar molts seguidors.

Amb la nova etapa, impulsada per la Federació Sardanista, sembla, doncs, que s’ha aconseguit reprendre el fil. Tot i algunes diferències, sobretot perquè ara es disposa de més mitjans i l’ús de les noves tecnologies i algun detall de les bases, l’essència és la mateixa: fer competir les noves sardanes estrenades al llarg d’un any per un sistema d’eliminatòries setmanals radiades per diferents emissores, en les quals els vots dels oïdors són els que decideixen. Tot plegat culmina amb una gala final on la paraula (el vot) el tenen els assistents.

El concurs sempre ha estat i sempre serà font de polèmica, perquè no pot ser d’altra manera quan hi ha competició i, sobretot, quan s’hi barregen composicions d’estils molt diversos: des de peces intranscendents musicalment parlant però d’impacte ballador, fins sardanes d’un innegable interès qualitatiu, amb tot un seguit de gradacions entremig. I això, combinat amb un públic també variat, cadascú amb les seves manies, gustos i nivell, fent que, a vegades, quedin excloses sardanes que ens semblen francament fermes, des del punt de vista particular de cadascú, naturalment.

Els organitzadors insisteixen a dir que allò que importa és, abans que res, que amb tot aquest muntatge el que es vol i en bona part s’aconsegueix, és divulgar les sardanes noves, siguin de l’estil que siguin, però si s’hi apleguen de diversa mena, millor. Segurament, el més positiu és prendre-s’ho d’aquesta manera, ja que de concursos musicals ja n’hi ha i potser el que caldria és que aquests s’adaptessin a la necessitat de donar a conèixer al màxim les obres que premien.

De totes maneres, el resultat d’enguany de La Sardana de l’Any no ha estat gens malament: el premi a la popularitat a una sardana senzilla però digna i el Premi de la Crítica a una obra de qualitat, també balladora, i amb ganes de sonar diferent. I lesdues, d’autors joves. Balanç positiu, doncs

De subvencions, estómac i escrúpols

[Un dos i seguit, 28-5-11]

Superat el batibull de les eleccions municipals, ara falta , és clar, pair-ho entre tots, però sobretot els més directament implicats, que tenen com a termini el proper dia 11 de juny, que és quan s’han de constituir els nous consistoris.

Com en molts altres àmbits, el de la sardana i la cobla ja fa temps que pateixen, potser més que en cap altra ocasió similar, una situació de provisionalitat que més que haver de suspendre activitats, que també, ha fet que moltes restin en una mena de llimbs, tot esperant que algú confirmi la tan esperada subvenció.
     

Per la seva naturalesa, les sardanes i la dansa tradicional en general, depenen molt (a vegades totalment) d’aquestes aportacions oficials. Un aspecte delicat, aquest, ja que el problema no és només per la dependència econòmica d’uns governs locals o nacionals d’un determinat color, sinó per la dependència de segons quines concepcions de la festa. En alguns pobles, més que a les ciutats, a vegades s’hi afegeixen les disputes o misèries pròpies de les comunitats petites, més enllà dels partits concrets.

 

No sempre es produeix aquesta dependència absoluta, ja que no poques entitats s’espavilen cercant altres fonts de finançament, però el cert és que no hi ha gaire tradició de mecenatge en aquest tipus d’activitats a Catalunya i sovint, almenys fins ara, resultava més fàcil recórrer a la subvenció.

 

Veurem fins on arriben les famoses retallades en un terreny tradicionalment desnerit com ho és el de les sardanes que, malgrat el que he dit, mai ha gaudit de grans aportacions. El paper d’anar a demanar subvencions serà més desagraït que mai, això segur. En algun cas, com a determinada capital de comarca, on una regidora electa està vinculada a una entitat sardanista, a priori podria semblar més fàcil si arriba a governar, però tenint en compte que representa un partit descaradament xenòfob, tot dependrà de l’estómac o dels escrúpols de cadascun dels demandants.

Adéus

[Un dos i seguit, 21-5-11]

Malauradament, aquesta setmana El Tema del programa ha de ser ben trist. En primer lloc, hem de lamentar la mort, dissabte passat a Lleida, de Sebastià Gràcia i Petit, tota una referència per al sardanisme d’aquella ciutat i, en bona part, d’arreu del país. Tenia 84 anys i ja feia setmanes que estava hospitalitzat. El funeral va tenir lloc dilluns al matí a la parròquia de sant Pere de Lleida.

Gràcia treballà de llibreter i fou membre de l’Orfeó Lleidatà. L’any 1940 fundà a Lleida la colla Sardanista “Santiago Rusiñol”, i després passà a formar part del Club Esportiu Huracans, entitat de la qual va ser, durant molts anys, el president i l’ànima. Incansable activista sobretot a Lleida, però també arreu del país, bona part dels seus esforços foren per a la divulgació de la sardana a la ràdio, des de l’any 1948, i des del 1960 per mitjà del programa “La Sardana”, emès per Ràdio Lleida, així com amb una pàgina setmanal al diari “La Mañana”, anomenada “La veu de la sardana”, només interrompuda per la seva malaltia.

Aquesta brillant trajectòria fou reconeguda l’any 1968 amb la Medalla al Mèrit Sardanista i també havia rebut Premis Dia de la Sardana, que lliurava l’Obra del Ballet Popular, els anys 1962, 1974, 1976, 1980, 1995 i 2000. Igualment, havia rebutl l’Escut d’Or del Club Esportiu Huracans, el títopl de Lleidatà Distingit, la Rosa d’Or Floricel, la Medalla de Bronze de la ciutat de Lleida i la Creu de Sant Jordi, aquesta l’any 1987. L’últim reconeixement seria el 2010, quan la Federació Sardanista li va lliurar el Premi Sardana a la Continuïtat pel programa que feia a Ràdio Lleida.

Home de caràcter, s’havia mostrat crític quan ho creia convenient i se n’estava d’expressar-ho de manera clara. Una actitud que cultivava en positiu, treballant, com ho demostra el fet que deixés pràcticament enllestits els actes de celebració dels 50 anys de Lleida com a Ciutat Pubilla de la Sardana, la segona de la història. El mateix es pot dir de l’Aplec de la Sardana de Lleida, que s’espera que esdevingui un homenatge pòstum a aquest personatge realment singular.

La notícia de la desaparició de Sebastià Gràcia, però, no ha vingut sola aquests últims dies. Després d’uns mesos en els quals han sovintejat les necrològiques amb forta vinculació sardanista, avui també en tenim una altra, aquest més propera geogràficament parlant. Segons ens comuniquen la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus, també ha traspassat el Josep Ribas (conegut com Pep del Morell), membre de junta de l’entitat.

Tal com diuen ells mateixos, el fet s’ha produït tot just enguany, que celebren el 50 aniversari de l’entitat, i que festegen molts dels actes en els quals va participar. El Josep Ribas, que tenia 53 anys, també havia estat membre de la colla “Morera”, del Morell, i un incansable monitor de sardanes.

En un altre ordre de coses, la setmana passada acabava aquest comentari reivindicant el paper dels compositors per a cobla de Tarragona i suggerint que s’engresqués a escriure per a cobla altres músics amb talent, també residents aquí, que encara no hagin fet. Sense esmentar-lo i ignorant encara la notícia que avui comentarem sobre un concert ben singular que tindrà lloc aquest vespre i en la qual és protagonista, pensava, entre altres, amb el músic Conrad Setó, resident des de fa uns anys a la ciutat i excel·lent pianista i compositor.

El cas és que no és que hagi escrit exactament per a cobla, però sí per a una formació singular que avui es presenta i que sí, inclou instruments de cobla, antre altres. És la Jove Orquestra Catalana d’Instruments Tradicionals, que es donarà a conèixer al Palau de Congressos amb una obra d’en Conrad anomenada Maragall amb so de paraula. Hi ha molts gent implicada en aquest projecte, però sobretot músics joves pertanyents a diferents escoles municipals de música i conservatoris. Valdrà la pena no perdre-s’ho.

L'expansió de la sardana

I aquesta és la portada del llibre, que no és que convidi massa a comprar-lo, però que pel fet de ser el meu primer llibre publicat en solitari i que del que hi ha a dins n'estic més que orgullós, doncs, això, feliç com un anís.

Per cert, sembla que a la presentació Déu n'hi do els llibres que es van vendre i després molta gent me n'ha demanat. Per a qui n'estigui interessat encara n'hi ha. No us els acabareu!