Una vegada i una altra el mateix

[Un dos i seguit, 24-2-12]

Una de les discussions més antigues i recurrents en el món de la sardana és la que tracta sobre la qualitat de les programacions a les ballades i aplecs, inclosa l’enganyosa dicotomia entre sardanes “balladores” i sardanes “de concert”. Unes distincions amb trampa, perquè no tenen en compte les moltíssimes composicions de qualitat –i, per tant, del tot mereixedores de ser interpretades en una sala de concerts davant d’un públic d’allò més exigent- i que, a més, són ben engrescadores per als dansaires. D’haver-ne n’hi ha i moltes!

Una altra cosa és que n’hi hagi d’altres que, per una banda, requereixin certa educació de l’oïda per apreciar-les i no acabin de motivar els balladors; i, a l’altra extrem, sardanes que potser sí que farien ballar un coix, però estan mancades de substància musical, i això quan no estan plenes d’errades, que també en trobaríem unes quantes.

Amb les xarxes socials aquest debat ha reviscolat, tornant-se a manifestar les mateixes posicions que hem llegit i escoltat des de fa molts anys, com si el temps no hagués passat. Hi ha, però, diverses derivacions, com la que tracta de les sardanes als concursos de colles, que valdrà la pena que comentem un altre dia, o el cas típic dels que demanen sempre les mateixes sardanes, les més conegudes en els casos més rotunds, o que rebutgen allò que els sona diferent a les clàssiques.

És un problema no tant generalitzat com alguns han dit en aquests fòrums virtuals, però sí que és real i, a vegades, massa molest per sorollós i persistent. Amb tot, em temo que no és un mal de la sardana, només, sobretot si fem cas d’allò que explicava el filòsof i musicòleg Theodor Adorno allà cap a l’any 1955 en una conferència pronunciada a Darmstadt, on insistia que el públic operístic volia escoltar una vegada i una altra el mateix, i que reaccionava davant d’allò insòlit amb hostilitat o, pitjor encara, amb el desinterès passiu d’abandonar la sala. El filòsof afirmava que l’escenari operístic era un museu d’imatges i gestos passats als quals s’aferra una necessitat retrospectiva”. I sospito que això es pot aplicar a altres camps musicals, fins i tot al de la sardana.

Insisteixo

[Un dos i seguit, 17-2-12]

La setmana passada acabava el comentari inicial del programa “Un dos i seguit” dient que l’empenta que es pot observar en els aplecs –i ho deia arran de la presentació de la Guia a Tarragona-, no hauria de fer perdre de vista la urgència de replantejar seriosament la fórmula dels aplecs, per tal d’evitar plantejaments rutinaris.     

Precisament a l’acta de la última assemblea de la Unió d’Associacions d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals llegim que s’hi va plantejar algun neguit en aquest sentit i, també, que el president de la Federació Sardanista, que hi era present, va anunciar la intenció de canviar el format de Ciutat Pubilla, de manera que s’ha creat una comissió que ha d’estudiar com agrupar tot el món de la sardana dins aquest esdeveniment. Es proposa que es digui Capital de la Sardana en lloc de ciutat pubilla, i que com activitat principal serà programar actes que mostrin els seus diferents aspectes i actes que s’estan celebrant durant l’any.

El perill és que es caigui en allò de la mateixa cosa amb diferent nom, més que res perquè a banda de queixes, crits d’alerta i consciència més o menys estesa que cal fer alguna cosa n’hi ha. El problema és que no s’hi veuen propostes mínimament concretes i, de fet, ja és lògic que sigui així. Com també és normal que les moltes discussions en aquest sentit que darrerament podem veure al Facebook, per exemple, tampoc arribin a concretar res. Tal i com em sembla que vaig dir no fa gaire, el que caldria és crear els escenaris adients per debatre i proposar coses de manera seriosa.  Potser seria hora, deia, d’un segon congrés del sardanisme o quelcom semblant. El dubte és si qui hauria de tenir la iniciativa, és a dir, la Federació Sardanista, en veu la necessitat i si s’hi veu amb cor de fer-ho.

Ai, la rutina!

[Un dos i seguit, 10-2-11]

Demà dissabte, bona part de l’atenció del món sardanista estarà centrada a Tarragona, i més concretament, al Teatre Metropol. Allí s’hi farà la presentació oficial de la Guia d’Aplecs de la Sardana; una publicació, un llibret de butxaca, de fet, però que és molt esperada per aquells aficionats que segueixen aquesta mena de celebracions que tenen lloc arreu del país. Una festa, aquesta dels aplecs bàsicament de sardanes (altra cosa són els aplecs “amb” sardanes), que experimenta la seva pròpia de crisi, però que de moment, a efectes quantitatius, no sembla que l’hagi afectat tant com altres manifestacions com ara les ballades normals i corrents.

Que no se m’entengui malament: sóc perfectament conscient del calvari que estan passant els organitzadors dels aplecs en aquests temps de retallades que afecten activitats com la sardana, proporcionalment, més que a ningú. El que vull dir és que si bé han desaparegut molts concursos de colles i una quantitat de ballades que quan es faci balanç quedarem tots esparverats, sembla que d’aplecs “només” (i ho poso entre cometes) n’hi haurà cinc menys al calendari oficial. Segurament deu ser perquè moltes entitats han centrat els seus esforços en aquesta activitat  a l’hora de prioritzar. De fet, la mateixa Federació Sardanista sembla que mima aquest acte de presentació d’una manera molt especial només comparable, salvant totes les distàncies, amb la final de La Sardana de l’Any.

Tot això, però, no hauria de fer perdre de vista la urgència de replantejar seriosament la fórmula dels aplecs, almenys de la majoria, perquè n’hi ha alguns a qui s’hi pot detectar neguit per renovar-se, encara que el panorama general és més aviat de plantejaments rutinaris.

Racionalitzar

[Un dos i seguit, 3-2-12]

Al capdavall, potser alguna cosa positiva s’haurà obtingut enmig del cúmul de daltabaixos –personals i col·lectius- que està comportant la crisi. Naturalment, res que compensi les situacions delicades d’entitats, organismes i, sobretot, persones, però val la pena tenir en compte i valorar com cal algun aspecte.

Em refereixo al vergonyós procediment –per no utilitzar altres qualificatius- utilitzat fins ara per algunes institucions a l’hora d’atorgar ajuts en l’àmbit cultural. Naturalment, totes les iniciatives són lloables, però una atenta mirada a qui, quan i quant (amb “t” i sense “t”)  s’han donat subvencions, resultaria, com a mínim, sorprenent o, segons la perspectiva del que ho miri, indignant.

I dic que potser alguna cosa positiva s’haurà aconseguit, referint-me a les intencions que sembla que han manifestat alguns responsables de racionalitzar els pressupostos que quedin després de les retallades i filar prim a l’hora de les assignacions. Naturalment, això sol no és garantia de res, però hem de donar-los, un cop més, un vot de confiança.

Aquella estupefacció que deia seria més acusada si comparéssim els ajuts que reben les entitats sardanistes i els esbarts, per una banda, i per l’altra algunes amb un volum d’activitat real o amb una incidència social similar o menor.

Una Creu de Sant Jordi merescuda

[Un dos i seguit, 27-1-12]

La Junta de Govern Local de l’Ajuntament de Tarragona, ha acordat aquest matí donar suport a la sol·licitud feta pel Casal Tarragoní per la concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya al tarragoní Josep Sendra i Navarro. 

Ja fa temps que l’entitat tarragonina porta a terme una campanya per aplegar suports de cara a obtenir aquest reconeixement, sens dubte un dels màxims que pot obtenir un ciutadà català. La trajectòria de Josep Sendra és realment important en diversos àmbits i tots ells han de contribuir a afermar la seva candidatura. Tot i que haver estat un dels redactors de l’Estatut de Sau  no és quelcom que puguin dir gaires persones, val la pena remarcar també una feina menys vistosa però fonamental com és la d’haver dirigit entitats culturals i solidàries en uns temps complicats com eren els del franquisme o la transició. Entre aquestes associacions hi havia el Casal Tarragoní, fet que explica l’interès que els actuals directius han tingut en promoure la campanya per demanar l’atorgament de la Creu de Sant Jordi. Sembla que, de moment, se n’estan sortint, ja que a més de l’Ajuntament de Tarragona altres institucions i entitats de tota mena tampoc han dubtat en adherir-s’hi.

De fet, el Casal Tarragoní ja va portar a terme una iniciativa semblant, aleshores a nivell de tot el país, tenint com a protagonista el músic Tomàs Gil i Membrado, a qui, efectivament, se l’hi va atorgar el guardó l’any 2010.

Parlem-ne

[Un dos i seguit, 20-1-12]

L’any 1992 es va celebrar a Calella el Primer Congrés del Sardanisme. Fou un autèntic esdeveniment, d’una organització complexa, amb un bon nombre de ponències i debats, la majoria força interessants i vull creure que, en bona part, productius. Sempre va bé debatre en qualsevol àmbit.

Ara, al cap de tants anys, no sé si amb la forma de congrés o qualsevol variant (entre altres coses, perquè no estic segur que la Federació Sardanista avui dia tingui la mateixa capacitat que en aquell moment), però sí que crec fermament que convé tractar, de manera asserenada i valenta, moltes coses al voltant de la sardana i de la cobla. Aquest convenciment, que ve de lluny, s’aferma encara més després de comprovar com a les xarxes socials (Facebook, sobretot) els últims mesos han proliferat els debats, a vegades amb molta vivesa i, fins i tot, sortides de to.

Ja he comentat en algun programa anterior el cas d’un personatge anònim que ha estat l’incitador de molts d’aquests debats, amb el problema que, tot i la validesa de la majoria de qüestions que plantejava, el perdien les formes. És a dir, se’l podria considerar una mena de combinat de Mourinho i Pepe trasplantats a la sardana: uns bons professionals, però amb unes maneres pèssimes. Això sí, aquests, almenys, sense amagar-se rere l’anonimat.

La conclusió és que les xarxes socials tenen els seus límits. Són bones per comunicar-se, per encetar debats, però no pas per a concloure res, a més de restar exposats, tots plegats, als rebentadors de torn. El camí, crec jo, són iniciatives del tipus que prepara el Casal Tarragoní per al proper mes de març: una trobada d’informadors sardanistes on, entre altres, hi diran la seva alguns professionals d’acreditada solvència: Jordi Lara, sobretot per la seva tasca a la televisió; Josep Pasqual, a la premsa; i Albert Font-Tarrés, a les xarxes socials. Serà un pas, només, en la bona direcció, però segur que molt i molt interessant.

I retallem, retallem...!

[Un dos i seguit, 13-1-12]

Encetar, cada setmana, un programa de ràdio sobre sardanes, música per a cobla i esbarts amb un comentari d’opinió pot semblar agosarat, més que res perquè hom pot pensar que el tema no dóna per a tant. Però a hores d’ara, després de gairebé 800 programes fent-ho, em sembla que ja haurà quedat prou demostrat que de motius per parlar no en falten. En tot cas, el problema per a l’humil redactor és poder parlar d’allò que li agradaria i no d’allò que la realitat sovint obliga.

I segur que és fàcil endevinar de què cal parlar ara, un cop més. Efectivament, malgrat que ens agradaria començar l’any amb més bon rotllo, hem de parlar, també aquí, dels efectes de la crisi. Algú pot pensar que si ja n’hem fet esment en anteriors programes ara no fem altra cosa que repetir-nos i, és clar, així ja se’n poden fer molts de comentaris. La veritat és que l’actualitat és molt més rica del que sovint ens pensem i ens proporciona material constantment, fent que aquesta reincidència en el tema esdevingui renovada. És a dir, ja no es tracta només de constatar que les activitats sardanistes han estat de les més perjudicades en les retallades en cultura –més que res perquè han estat reduccions sobre quelcom ja força precari- sinó que, a vegades, els cops arriben de rebot.

Vaig al gra. Una de les notícies d’aquesta setmana ha estat que potser l’Ajuntament de Tarragona –i com ell, molts altres- s’hauran de plantejar la continuïtat de les respectives escoles municipals de música atès que la Generalitat no sembla disposada a fer efectiva la seva aportació econòmica que, almenys en el cas de Tarragona, significa el 50 per cent del pressupost del centre. I si en parlem és perquè si no fa pas gaire ens alegràvem del fet que per fi aquesta escola inclogués un departament d’instruments tradicionals, inclosos els propis de la cobla, ara constatem, un cop més, que ben efímera resulta l’alegria a casa del pobre, o alguna cosa semblant.

No cal dir que en el col·lectiu d’interessats (professors, alumnes, pares...) han sorgit queixes, recollides de firmes, etc. Naturalment, no es pot comparar la transcendència del seu cas amb la sanitat, per exemple, però tinguem present que molt menys comparables són els pressupostos respectius. No caiguem, un cop més, amb allò de la xocolata del lloro, si us plau!