Sardanistes arromangats

[Un dos i seguit, 15-3-13]

 

(Tercera accepció al DIEC d’arromangar-se: “Decidir-se resoludament a fer alguna cosa”)

Per fi ha arribat el moment: dissabte s’estrena la Capital de la Sardana. I aquesta primera edició del que ha de rellevar les antigues Ciutats Pubilla, ho serà, amb tota la intenció, Arenys de Munt, de la mateixa manera que l’any vinent, l’emblemàtic 2014    –per allò de la commemoració dels 300 anys d’una data prou significativa per al país- correspondrà a Barcelona.

Només fa dues setmanes es presentava la Sectorial sardanista de l’Assemblea Nacional Catalana; fa vuit dies tenia lloc a Juneda una cloenda del Campionat de Catalunya de Colles amb intenció renovadora; s’ha anunciat que els principals ens federatius sardanistes aplegaran esforços; bona part dels músics de cobla ja fa temps que s’empesquen coses noves i mestissatges fructífers; i ara, tal com acabem de dir, neix la Capital de la Sardana, amb una programació que  combina tradició amb propostes noves i, a vegades, agosarades...  Són apunts diversos, aparentment alguns poc connectats amb la resta, però prou significatius si ho contemplem adequadament.

Tard o d’hora havia d’arribar alguna mena de reacció. Les idees, les ganes de trencar encotillaments ja hi eren, només faltava que desapareguessin les pors i les timideses, que maduressin els cervells més joves, que els esperits més conservadors de dins del sardanisme veiessin la llum, o, senzillament, que fossin superats per la força de la raó i la joventut (d’esperit, més que d’edat).

No sé si totes aquestes idees noves que s’estan començant a posar en pràctica són exactament les que calen, si tenen prou consistència, ni si només resultaran una fugida cap endavant . De moment, però, serveixen per constatar que el sardanisme és ben viu, no només perquè fa coses, sinó perquè vol evolucionar i, sobretot, perquè s’ha arromangat per tal de fer feina.

Il·lusió, malgrat tot

[Un dos i seguit, 8-3-13]

Aquest cap de setmana és de festa grossa per a les colles sardanistes de competició. Durant dos dies se celebrarà la cloenda del campionat 2012 a Juneda. Tradicionalment, poc abans d’encetar una nova temporada, s’ha portat a terme un conjunt d’actes a una població diferent i amb estils molt diversos, encara que sempre al voltant d’una cerimònia de lliurament de premis i guardons. Depenent de les possibilitats i l’encert de cada organitzador, hem pogut viure cloendes més o menys reeixides, algunes més modestes però inoblidables, i altres amb més o menys atractiu per a les colles. Hi ha hagut de tot, certament, amb escenaris que han anat des del Liceu (just un mes abans del famós incendi) fins a pavellons i recintes ben diversos.

Enguany, s’ha volgut potenciar l’acte, ampliant la cita a dos dies, preveient actes per a totes les edats i incloent-hi l’Aplec Jove que ja es feia a Juneda des de fa quatre anys, així com l’Assemblea General Ordinària de la Unió de Colles. S’anuncien gimcanes, concerts, ballades, animació pels petits, dinar de germanor i, fins i tot, una festa amb disc joqueis fins la matinada. Tot plegat, sembla anar en la línia de renovació i potenciació que no fa gaire es va encetar amb els concursos de punts lliures, amb aspectes més encertats que altres, però amb una clara intenció de trencar motllos encarcarats i, a vegades, clarament caducs.

També sembla que es vol anar en aquesta direcció pel que fa la nova Capitalitat de la Sardana que es viurà la setmana vinent. Potser sí que, per fi, no són només part dels músics per a cobla els que s’han proposat anar més enllà del manteniment d’una tradició que, massa sovint, ha tingut una imatge d’immobilisme que, sospito, en gran part era justificada. El problema és que el context en el qual es fan aquests canvis no ajuda gaire. De fet la situació del país no ajuda gens a res. O potser sí: hi ajuda la il·lusió, el neguit per anar més enllà que, malgrat tot, té una quantitat creixent de conciutadans.

Sardanes per la Independència

[Un dos i seguit, 1-3-13]

 

A vegades, als sardanistes se’ls ha acusat de ser massa conformistes, d’acomodar-se amb les situacions del país, i fins i tot se’ls ha atribuït una etiqueta de conservadorisme que sembla impossible de treure’s del damunt.

Sense negar que molts sardanistes, efectivament, encaixin perfectament respecte aquests qualificatius, com sempre les generalitzacions són injustes. Des d’un punt de vista històric, això és totalment fals en els orígens de la sardana moderna, mentre que allò que va passar després és que les forces conservadores es van apropiar de la imatge del sardanisme, de manera que la perspectiva més vital, dinàmica i compromesa amb l’entorn restava amagada. Com l’altra cara de la Lluna, que no es veu però hi és.

De fet, entre els sardanistes –un col·lectiu que, en realitat, resulta difícil o impossible de definir i de delimitar- segurament hi trobaríem de tot. Si hi ha alguna tendència que predomina, m’hi jugaria el que fos que varia poc respecte allò que passa en general a la societat catalana. Només cal que es pugui donar a conèixer en tots els seus aspectes, com ara els que creuen que a Catalunya el que li cal és poder decidir què vol fer i amb qui. Moltíssims van ser a la cèlebre manifestació de l’11 de setembre a Barcelona i diumenge n’hi haurà una bona representació a l’acte que s’anuncia a Cornellà.

Tot plegat, és un pas més en una presència que –insisteixo- sempre hi ha estat, tot i que no sempre de manera visible. Vull dir que de sardanistes sempre n’hi ha hagut en moments i accions especialment sensibles per al país, encara que no hi participessin amb l’etiqueta de sardanistes. Potser caldria que algú es decidís a fer una història alternativa de la sardana, per descobrir, per exemple, que el compositor Josep Vicens Xaxu era un destacat lluitador anarquista, que a la transició més d’un ballador de colla va estar a la presó, que al darrera de certes iniciatives ciutadanes arriscades en determinades èpoques no hi faltaven sardanistes, etc.

En part, aquella etiqueta de conformisme del sardanisme que comentava resultava prou justificada perquè, en realitat, afecta les entitats, que han hagut de veure-se-les amb organismes de tot tipus i, a vegades, ho han fet en temps gens fàcils. Tota una altra cosa són les persones, ja que a nivell individual, els sardanistes, igual que la resta de ciutadans, cada vegada més, encara que el camí sigui complicat, veuen clar allò que convé al país.

Alta cuina

[Un dos i seguit, 22-2-13]

Alguna cosa realment important i transcendent es cou a les cuines d’entitats com la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes. Un xup xup que ja fa temps que es pot sentir i, més darrerament, una oloreta que promet es pot ensumar per poc que estiguem a prop d’aquells fogons i dels cuiners que hi treballen. Fa pocs dies, es donava a conèixer el primer plat del menú, que, com tot allò nou, caldrà tastar per comprovar si realment els ingredients són bons i els correctes, alhora que podrem certificar si la menja és al punt. Em refereixo a la Capital de la Sardana, allò que ha de substituir les velles Ciutats Pubilles, la primera de les quals serà, ben aviat, Arenys de Munt, mentre que per al 2014, amb tota la intenció, es reserva per a Barcelona, per allò de la commemoració del 1714 i la conveniència de vincular-ho amb  quelcom més actual i, sobretot, de futur.

Però aquelles cuines que esmentava tenen feina en un altra afer que, encara ha de ser més important: serà el plat principal, aquell que, de fet, ha de condicionar com serà el sardanisme a partir d’ara. El cas és que ja fa temps que les dues principals entitats sardanistes del país, la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, que apleguen més de 500 entitats d’arreu del país, han decidit fusionar-se per donar pas a un nou ens que englobi tot el moviment sardanista. L’objectiu és fer més eficaç la seva tasca de representació i coordinació, però, sobretot, presentar una sola cara, amb tot el seu potencial, a organismes i entitats.

Una aposta que no deixa de comportar un risc, però que, ben mirat, la situació actual del sardanisme –tant des del punt de vista positiu com del negatiu- i el de l’entorn, possiblement hi obliguen. Veurem com es desenvolupa tot plegat, com es cuina aquest plat tant compromès. En principi, sembla que molts dels cuiners implicats són dignes d’un Bulli sardanista, com a mínim.

Un vot de confiança

[Un dos i seguit, 15-2-13]

Ahir dijous es va presentar oficialment la Capital de la Sardana 2013, Arenys de Munt, és a dir, el projecte conjunt de la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular, que ha de substituir les obsoletes Ciutats Pubilla. Aquestes, durant més de 50 anys, van complir una funció realment extraordinària, sobretot durant la primera meitat del període, però els temps han canviat i calia eliminar-les o plantejar quelcom nou i diferent.

S’ha optat per aprofitar la idea bàsica d’una població centre i eix del sardanisme, amb alguns elements que semblen immutables, com els guardons a persones i entitats, o el Missatge al Món Sardanista, però s’insisteix en la intenció d’aportar-hi coses noves i, sobretot, procurar que s’incideixi en el conjunt de la societat, més enllà dels convençuts. Una tasca certament difícil en els temps que corren i les mentalitats que predominen en segons quins sectors, però cal reconèixer que la idea és bona.

Si ens hem de refiar de l’esquema de programa anunciat, sembla que hi ha ingredients que poden ajudar força a anar en la direcció correcta, que no és altra que procurar abastar des de les essències fins a les propostes més noves i agosarades. El dubte és veure amb quines complicitats es compta, si hi ha pressupost suficient!!!!, si hi ha prou base humana per treballar-ho, i es preveu una tasca de difusió prou ambiciosa, etc. De moment, insisteixo, hi ha algunes coses que pinten bé. Els promotors mereixen, segur, un vot de confiança.

Aniversari fructífer

[Un dos i seguit, 8-2-13]

 

Dissabte passat, es va poder viure un concert realment extraordinari al Teatre Bartrina de Reus. Era l’acte central de la celebració del 15è aniversari de la cobla Reus Jove, encara que ells mateixos asseguren que al llarg d’aquest 2013 encara pensen preparar altres activitats. L’entrada era gratuïta i això facilita molt les coses, però l’èxit de la convocatòria anava més enllà del fet que el teatre era ple de gom a gom, ja que entre els presents hi vam poder veure gent coneguda dins el món de la sardana i el món de la cobla fins i tot de la Catalunya Nord i de Madrid, entre altres procedències.

I és que el programa era realment engrescador, amb peces de qualitat clàssiques, altres de més recents i, sobretot, les estrenes promeses. Unes novetats que no van decebre: la força, l’empenta i el domini de la peça de lluïment de trompeta adaptada i magistralment interpretada per Carles Herruz; la il·lusionada i il·lusionant interpretació de la Història sense paraules, per a cobla i piano de l’Anna Abad; la sardana amb aires jazzístics de l’Isabel Medina; i la també sardana de Francesc Rius, amb títol enigmàtic (o no tant segons per a qui) -El sol entremig de nuvolades-, que segurament mereix més d’una audició per apreciar-la com cal.

El millor de tot, però, és que la Reus Jove, que també va comptar amb el suport en forma d’actuació excepcional de l’Àguila de Reus, per allò dels protocols de la festa major, amb qui mantenen complicitats festives per Sant Pere i Misericòrdia, doncs  segueix, malgrat hagi de dir adéu a alguns músics, però sembla que compten amb relleus adients. I, per acabar-ho d’arrodonir, va pujar a l’escenari l’alcalde ganxet anunciant per sorpresa que tenia intenció de proposar la cobla per rebre la Menció Honorífica Municipal. Doncs felicitats!

“Déu meu, com passa el temps!”

[Un dos i seguit, 1-2-13]

 

Aquesta exclamació la fem sovint, quan ens adonem que ja torna el Carnaval, quan no fa “ni dos dies” que menjàvem torrons; o quan veiem aquell nebodet després d’un temps i ja ens passa un pam, com a mínim. Jo, ho vaig tornar a dir, per enèsima vegada, quan em vaig assabentar que la gent de la cobla Reus Jove es disposaven a celebrar el quinzè aniversari de la creació d’aquesta formació musical que es dedica a dignificar la nostra música arreu del país. Una tasca que desenvolupen tot aportant-hi, efectivament, qualitat interpretativa, però també neguit per treballar autors de prestigi i oferir coses noves.

Ho fan, siguem sincers, en un context àrid i ingrat, on la majoria no sap ni vol saber què hi ha de bo en aquesta sonoritat tant peculiar que és la cobla. Però també és cert que han trobat el suport i el reconeixement d’aquella minoria sensible que sempre hi ha a tot arreu i que sí, que els valora i els segueix sempre que pot. Per a ells i per a tothom qui vulgui saber el que és bo en la música per a cobla, cada any preparen amb cura –i amb amor, gosaria dir- un concert que ofereixen de la manera més desinteressada possible al Bartrina de Reus. Allí ens interpreten sardanes i música per a cobla de la bona, sovint d’una dificultat que no sempre és evident.

En aquests casos, gaudint a base de bé amb la seva música, recordo aquell concert de presentació d’ara fa quinze anys on una colla de nois i noies –nens i nenes pràcticament- gosaven oferir-nos coses grosses com la Tarragona, d'Enric Casals, i, és clar, al cap hi tinc aquell “com passa el temps!”. Enguany, segur que ho tornaré a pensar, estremint-me quan la tarragonina Anna Abad, amb només 20 anys, estrenarà amb els de la Reus Jove una obra per a cobla i piano, amb ella com a solista. Una obra que, abans de sentir-la, ja estic segur que és magnífica. Sort que, a vegades, el temps passa a fi de bé!