“Déu meu, com passa el temps!”

[Un dos i seguit, 1-2-13]

 

Aquesta exclamació la fem sovint, quan ens adonem que ja torna el Carnaval, quan no fa “ni dos dies” que menjàvem torrons; o quan veiem aquell nebodet després d’un temps i ja ens passa un pam, com a mínim. Jo, ho vaig tornar a dir, per enèsima vegada, quan em vaig assabentar que la gent de la cobla Reus Jove es disposaven a celebrar el quinzè aniversari de la creació d’aquesta formació musical que es dedica a dignificar la nostra música arreu del país. Una tasca que desenvolupen tot aportant-hi, efectivament, qualitat interpretativa, però també neguit per treballar autors de prestigi i oferir coses noves.

Ho fan, siguem sincers, en un context àrid i ingrat, on la majoria no sap ni vol saber què hi ha de bo en aquesta sonoritat tant peculiar que és la cobla. Però també és cert que han trobat el suport i el reconeixement d’aquella minoria sensible que sempre hi ha a tot arreu i que sí, que els valora i els segueix sempre que pot. Per a ells i per a tothom qui vulgui saber el que és bo en la música per a cobla, cada any preparen amb cura –i amb amor, gosaria dir- un concert que ofereixen de la manera més desinteressada possible al Bartrina de Reus. Allí ens interpreten sardanes i música per a cobla de la bona, sovint d’una dificultat que no sempre és evident.

En aquests casos, gaudint a base de bé amb la seva música, recordo aquell concert de presentació d’ara fa quinze anys on una colla de nois i noies –nens i nenes pràcticament- gosaven oferir-nos coses grosses com la Tarragona, d'Enric Casals, i, és clar, al cap hi tinc aquell “com passa el temps!”. Enguany, segur que ho tornaré a pensar, estremint-me quan la tarragonina Anna Abad, amb només 20 anys, estrenarà amb els de la Reus Jove una obra per a cobla i piano, amb ella com a solista. Una obra que, abans de sentir-la, ja estic segur que és magnífica. Sort que, a vegades, el temps passa a fi de bé!