Anar fent la viu-viu

[Un dos i seguit, 19-4-13]

No és la primera vegada que en aquest programa parlem d’una qüestió que, malauradament, ja fa temps que és present a tots els àmbits de la societat, i, molt em temo, que caldrà tornar-hi durant força temps. Es tracta, és clar, de la crisi i dels efectes que aquesta té en qualsevol activitat. Les sardanistes no podien ser una excepció, encara que amb les particularitats que li corresponen.

Amb tot, ja hem comentat algun cop que, tot i els evidents estralls que s’han pogut apreciar en el nombre i la qualitat de les activitats, malgrat això, aquestes segueixen sent força nombroses. És clar que s’han programat menys ballades i concerts, que no es fan tants concursos o que alguns aplecs s’han pres un descans esperant temps millors. El que m’ha cridat l’atenció aquesta vegada és que un gran aplec –vull dir, un d’aquells amb tres cobles de primera línia i que acostuma a atraure força públic- com ho era el de Sants, a Barcelona, fos suspès a darrera hora. No sé en quin moment els seus responsables van llençar la tovallola, però el cert és que la 26a edició de l’Aplec de la Sardana de Sants apareixia a la Guia d’Aplecs amb totes les dades pertinents  i no es va anunciar que no es feia fins pocs dies abans de la data prevista, el passat 14 d’abril.

Aquest fet és significatiu de la manera que funcionen la majoria d’entitats sardanistes –i, vull suposar, moltes d’altres-: no només amb molta precarietat per la retallada de subvencions, sinó apurant fins a l’últim moment aquests escassos recursos de què disposen. Si s’haguessin de refiar d’allò que tenen segur abans de començar la temporada, probablement no es faria res i tothom plegaria per sempre més. A l’hora de la veritat, es va esgarrapant una mica d’aquí i una altra mica d’allà i es va fent la viu-viu; potser arriba un ajut a darrera hora, o es compta amb la complicitat de les cobles per pagar-les més endavant, a vegades fins un any més tard, potser perquè una subvenció es fa efectiva també amb aquest retard...

Els de Sants, però, fins i tot quan segurament ho tenien tot a punt -des del dinar dels músics als espais que calia reservar i habilitar, passant pels programes o el concurs de colles improvisades-, van veure-ho més negre que mai. Ja no quedava cap porta per trucar i, potser, qui habitualment trucava, prou feina tenia a casa seva.

De silencis i de xerrameques

[Un dos i seguit, 12-4-13]

No estic segur de si ho va dir Martin Luter King, ja que a vegades la memòria ens fa males passades, ni si la cita és exactament com la diré, però allò realment important de segons quines sentències és la idea que porten dins i que volem expressar. Més o menys, va venir a dir que “Allò que em preocupa no és el que diuen els dolents, sinó que em neguitegen els silencis dels bons”.

Això és fàcil aplicar-ho a la situació del país. Dia si, dia també, hem de suportar tota mena d’exabruptes, més o menys ben expressats segons el nivell de cadascú, però amb el comú denominador de voler aturar o aigualir aquell camí que una gran massa de ciutadans entén que Catalunya ha de seguir. Una via que, de fet, poc o molt, ja ha començat, més pel compromís dels ciutadans que per la feina feta per la classe política, encara que pretenguin fer-nos creure el contrari. Una acció que, cada vegada més, recull adhesions i compromisos, encara que, en ocasions, sobraven alguns silencis d’aquells que deia al principi.

En el món sardanista, per exemple, aquests silencis van desapareixent a marxes forçades. Moltíssims van esbandir-se en sec (com diem aquí a Tarragona) l’11 de setembre, altres s’hi van afegir fa poc a la presentació de la sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana a Cornellà; i demà pot ser una altra fita d’aquestes, ja que la Federació Sardanista de Catalunya, que celebra Assemblea General Ordinària, té punts a l’ordre del dia ben explícits. Sembla que la por que vol escampar la xerrameca dels “dolents” no els acaba de funcionar.

PD:

Bé, a vegades, improvisant més del compte poden passar coses com les d’aquesta setmana: que no acabem de recordar del tot una frase ni estiguem segurs de si realment la va dir la persona que ens ve al cap en aquell moment. Certament, es tractava de Martin Luther King i, tot i que la idea bàsica de la frase era la que exposava al comentari de divendres, ell era molt més contundent, ja que deia, si la traducció castellana que he trobat és correcta, que “Nuestra generación no se habrá lamentado tanto de los crímenes de los perversos, como del estremecedor silencio de los bondadosos”. Doncs això, que mentre uns deixen anar sense manies tota mena de bestieses, molts dels altres encara tenen por. Cada cop menys, però, tal i com ha ratificat aquest dissabte l’Assemblea General Ordinària de la Federació Sardanista.

Aviat, antologia del Juncà tarragoní

[Un dos i seguit, 5-4-13]

El proper mes d’octubre farà deu anys del traspàs d’un molt bon músic tarragoní: Joan Juncà i Albert. Nebot d’Antoni Juncà, un dels clàssics de la sardana que caldria reivindicar i treure de l’oblit, el mestre tarragoní, tot i l’ascendència figuerenca, va ser una peça valuosa en el món musical de la ciutat, on, de fet hi havia nascut. Primer, en la seva joventut, sobretot en el món de la música ballable de l’època daurada de les orquestres; després, va escriure amb traça sardanes que, més d’un cop, van ser premiades a concursos de prestigi, com el Pau Casals, el Conrad Saló o el Francesc Basil, per exemple; i, finalment, sense deixar de banda la cobla, va col·laborar intensament amb l’Orquestra i Cor dels Amics de la Catedral.

Els que vam tenir la sort de tractar-lo, sabem que Joan Juncà era una persona discreta i senzilla, gens pretensiosa, potser per això les seves sardanes no han tingut la difusió que, sens dubte, mereixen. La bona notícia és que, ara, han confluït els esforços de diverses persones, entitats i institucions de la ciutat per tractar de reparar aquest greuge. Finalment, aviat serà realitat un vell projecte que tenia el mateix músic però que, dissortadament, no va poder veure en vida: un disc amb una bona selecció de les seves sardanes. Ara fa vint anys sí que va ser possible enregistrar la que segurament és la seva obra culminant: Tarragona 900 anys, a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallès i la Coral Antics Escolans de Montserrat. Però hi havia l’assignatura pendent de les sardanes: excel·lents, ben fetes i assequibles per a la majoria de cobles. Per acabar-ho d’arrodonir, del disc que ja frissem per escoltar, n’ha tingut cura una cobla tarragonina: la Cossetània, dirigida, en aquest cas, per Bernat Castillejo.

Guardons sardanistes

[Un dos i seguit, 22-3-13]

 

Des de dissabte passat, tenim Capital de la Sardana. Ja ho sabeu: la celebració que pretén actualitzar les antigues Ciutats Pubilles. De moment, sembla que Arenys de Munt ha encetat la capitalitat amb bona nota: amb una prudent combinació d’elements protocol·laris diguem-ne tradicionals amb altres més de caire espectacular. De fet, ara només es tractava de l’inici de tot plegat, ja que la capitalitat és per a tot un any i el programa que s’ha donat a conèixer presenta propostes molt diverses i, algunes, francament suggerents. Precisament per això he utilitzat el qualificatiu de prudent, ja que tot sembla indicar que no s’ha volgut cremar massa pólvora d’un cop i s’aposta per procurar mantenir l’interès d’una manera continuada al llarg dels propers dotze mesos.

De totes maneres, d’entrada ja es va aconseguir un dels grans reptes del sardanisme: captar l’atenció dels mitjans de comunicació més enllà dels espais específicament sardanistes. L’anomenada sardana aèria –una coreografia feta per uns dansaires de colla penjats a una considerable alçada- precisament pretenia aconseguir això. Ja sabem que si hom vol sortir al Telenotícies no ha de fer allò que realitza habitualment (fora dels futbolistes i dels polítics, és clar), per això aquesta vegada es van obtenir els segons de glòria pertinents. Ironies a banda, els organitzadors també han pogut aplegar un bon dossier amb els retalls de premsa que n’han parlat. Primer objectiu aconseguit, doncs.

Un element que es manté respecte les Ciutats Pubilles és l’anunci d’un extens cartell de premis per tal de reconèixer les persones i entitats que han treballat per la sardana. Més enllà dels perills de llistes massa llargues, suposo que cal entendre-ho com una mostra de la vitalitat i de les diferents perspectives des de les quals es pot contemplar la sardana. Certament, enguany hi podem trobar des dels veterans que s’han passat la vida picant pedra sardanista fins gent molt més jove (o no) amb idees fresques posades en pràctica. D’això es tracta, al capdavall.

Sardanistes arromangats

[Un dos i seguit, 15-3-13]

 

(Tercera accepció al DIEC d’arromangar-se: “Decidir-se resoludament a fer alguna cosa”)

Per fi ha arribat el moment: dissabte s’estrena la Capital de la Sardana. I aquesta primera edició del que ha de rellevar les antigues Ciutats Pubilla, ho serà, amb tota la intenció, Arenys de Munt, de la mateixa manera que l’any vinent, l’emblemàtic 2014    –per allò de la commemoració dels 300 anys d’una data prou significativa per al país- correspondrà a Barcelona.

Només fa dues setmanes es presentava la Sectorial sardanista de l’Assemblea Nacional Catalana; fa vuit dies tenia lloc a Juneda una cloenda del Campionat de Catalunya de Colles amb intenció renovadora; s’ha anunciat que els principals ens federatius sardanistes aplegaran esforços; bona part dels músics de cobla ja fa temps que s’empesquen coses noves i mestissatges fructífers; i ara, tal com acabem de dir, neix la Capital de la Sardana, amb una programació que  combina tradició amb propostes noves i, a vegades, agosarades...  Són apunts diversos, aparentment alguns poc connectats amb la resta, però prou significatius si ho contemplem adequadament.

Tard o d’hora havia d’arribar alguna mena de reacció. Les idees, les ganes de trencar encotillaments ja hi eren, només faltava que desapareguessin les pors i les timideses, que maduressin els cervells més joves, que els esperits més conservadors de dins del sardanisme veiessin la llum, o, senzillament, que fossin superats per la força de la raó i la joventut (d’esperit, més que d’edat).

No sé si totes aquestes idees noves que s’estan començant a posar en pràctica són exactament les que calen, si tenen prou consistència, ni si només resultaran una fugida cap endavant . De moment, però, serveixen per constatar que el sardanisme és ben viu, no només perquè fa coses, sinó perquè vol evolucionar i, sobretot, perquè s’ha arromangat per tal de fer feina.

Il·lusió, malgrat tot

[Un dos i seguit, 8-3-13]

Aquest cap de setmana és de festa grossa per a les colles sardanistes de competició. Durant dos dies se celebrarà la cloenda del campionat 2012 a Juneda. Tradicionalment, poc abans d’encetar una nova temporada, s’ha portat a terme un conjunt d’actes a una població diferent i amb estils molt diversos, encara que sempre al voltant d’una cerimònia de lliurament de premis i guardons. Depenent de les possibilitats i l’encert de cada organitzador, hem pogut viure cloendes més o menys reeixides, algunes més modestes però inoblidables, i altres amb més o menys atractiu per a les colles. Hi ha hagut de tot, certament, amb escenaris que han anat des del Liceu (just un mes abans del famós incendi) fins a pavellons i recintes ben diversos.

Enguany, s’ha volgut potenciar l’acte, ampliant la cita a dos dies, preveient actes per a totes les edats i incloent-hi l’Aplec Jove que ja es feia a Juneda des de fa quatre anys, així com l’Assemblea General Ordinària de la Unió de Colles. S’anuncien gimcanes, concerts, ballades, animació pels petits, dinar de germanor i, fins i tot, una festa amb disc joqueis fins la matinada. Tot plegat, sembla anar en la línia de renovació i potenciació que no fa gaire es va encetar amb els concursos de punts lliures, amb aspectes més encertats que altres, però amb una clara intenció de trencar motllos encarcarats i, a vegades, clarament caducs.

També sembla que es vol anar en aquesta direcció pel que fa la nova Capitalitat de la Sardana que es viurà la setmana vinent. Potser sí que, per fi, no són només part dels músics per a cobla els que s’han proposat anar més enllà del manteniment d’una tradició que, massa sovint, ha tingut una imatge d’immobilisme que, sospito, en gran part era justificada. El problema és que el context en el qual es fan aquests canvis no ajuda gaire. De fet la situació del país no ajuda gens a res. O potser sí: hi ajuda la il·lusió, el neguit per anar més enllà que, malgrat tot, té una quantitat creixent de conciutadans.

Sardanes per la Independència

[Un dos i seguit, 1-3-13]

 

A vegades, als sardanistes se’ls ha acusat de ser massa conformistes, d’acomodar-se amb les situacions del país, i fins i tot se’ls ha atribuït una etiqueta de conservadorisme que sembla impossible de treure’s del damunt.

Sense negar que molts sardanistes, efectivament, encaixin perfectament respecte aquests qualificatius, com sempre les generalitzacions són injustes. Des d’un punt de vista històric, això és totalment fals en els orígens de la sardana moderna, mentre que allò que va passar després és que les forces conservadores es van apropiar de la imatge del sardanisme, de manera que la perspectiva més vital, dinàmica i compromesa amb l’entorn restava amagada. Com l’altra cara de la Lluna, que no es veu però hi és.

De fet, entre els sardanistes –un col·lectiu que, en realitat, resulta difícil o impossible de definir i de delimitar- segurament hi trobaríem de tot. Si hi ha alguna tendència que predomina, m’hi jugaria el que fos que varia poc respecte allò que passa en general a la societat catalana. Només cal que es pugui donar a conèixer en tots els seus aspectes, com ara els que creuen que a Catalunya el que li cal és poder decidir què vol fer i amb qui. Moltíssims van ser a la cèlebre manifestació de l’11 de setembre a Barcelona i diumenge n’hi haurà una bona representació a l’acte que s’anuncia a Cornellà.

Tot plegat, és un pas més en una presència que –insisteixo- sempre hi ha estat, tot i que no sempre de manera visible. Vull dir que de sardanistes sempre n’hi ha hagut en moments i accions especialment sensibles per al país, encara que no hi participessin amb l’etiqueta de sardanistes. Potser caldria que algú es decidís a fer una història alternativa de la sardana, per descobrir, per exemple, que el compositor Josep Vicens Xaxu era un destacat lluitador anarquista, que a la transició més d’un ballador de colla va estar a la presó, que al darrera de certes iniciatives ciutadanes arriscades en determinades èpoques no hi faltaven sardanistes, etc.

En part, aquella etiqueta de conformisme del sardanisme que comentava resultava prou justificada perquè, en realitat, afecta les entitats, que han hagut de veure-se-les amb organismes de tot tipus i, a vegades, ho han fet en temps gens fàcils. Tota una altra cosa són les persones, ja que a nivell individual, els sardanistes, igual que la resta de ciutadans, cada vegada més, encara que el camí sigui complicat, veuen clar allò que convé al país.