La formiga

[Un dos i seguit, 27-8-11]

Aquest cap de setmana, la gent més jove de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa comencen les ja tradicionals colònies de cada estiu. Uns dies en els quals la colla de veterans de la mateixa entitat, la “Toc de Dansa”, és d’estage de preparació de cara a la part més densa de la temporada competitiva, que començarà ben aviat.

Avui, però, ens interessa parar atenció en les colles petites i les seves colònies, pràcticament iguals a les moltes que s’hauran celebrat aquest estiu arreu del país, però que cal veure-les des de la perspectiva de les colles de competició. Encara que allí possiblement no en ballin cap de sardana, constitueixen una de les activitats més esperades de l’entitat. La raó és ben senzilla: els nens i nenes s’ho passen bé i, a més, a un preu molt “arreglat”. Però, a més, serveix per a crear o mantenir l’ambient de manera molt eficaç entre un col·lectiu que té com a raó de ser central la sardana de competició, encara que, com hem comentat moltes vegades, no és la única. Tot plegat ha fet que en un context de moltes dificultats per tirar endavant associacions de tota mena, no només les sardanistes, l’entitat tarragonina tingui més membres que mai, i especialment les seccions més joves.

Molts d’aquests nens i nenes s’hi van implicar arran dels cursets que es fan a les escoles, però també sovintegen els que hi han fet cap engrescats per un amic o parent que ja hi és. Tot un símptoma, com també ho és que la situació del conjunt de la Tarragona Dansa sigui ben diferent del de moltes altres colles que no han sabut, no han pogut o no han cregut oportú mantenir un planter. De problemes no els en falten als de la TD, com és fàcil suposar, però s’assemblen molt més a la formiga que a la cigala del conte.

Tot un fenomen

[Un dos i seguit, 20-8-11]

Haver de parlar sovint d’una qüestió qualsevol pot ser bo o dolent. Naturalment, pot ser que es tracti d’un problema que no s’acaba de resoldre o que fins i tot es va agreujant; però també hi ha la possibilitat que allò que ens porti a comentar-ho de manera reiterada sigui perquè és quelcom bo, nou, positiu per la seva naturalesa i perquè es manifesta de manera generosa.

D’aquesta darrera manera és com qualificaríem el munt de vegades que podem comentar que la cobla o alguns dels seus instruments emprenen nous camins i experiències diverses. Per sort, darrerament hem pogut parlar moltes vegades en aquest to, com quan la setmana passada anunciàvem el concert que està preparant la Reus Jove amb diversos músics de jazz.

El problema -perquè ja sabem que de problemes sempre n’hi ha d’haver- és que aquesta mena d’iniciatives, tot i que compten amb l’obertura mental que caracteritza actualment els músics en general i, per tant, els aliens a la cobla –encara que, sovint, aquesta distinció és equívoca-, això els permet treballar plegats sense manies, encara han de vèncer les visions més estretes d’altres sectors. Per exemple: la darrera edició del festival de música de la Porta Ferrada va tenir ressò en els telenotícies en totes les sessions excepte la de cobla, tot i que no només era de cobla el concert. El mateix va passar amb el festival Pau Casals del Vendrell i l’any passat al de Peralada, on la cobla va actuar en col·laboració amb el músic Carles Santos, a qui els mitjans acostumen a riure totes les gràcies... excepte quan ho fa amb cobla. No em direu que no és tot un fenomen digne d’estudi, això.

Un aparador

[Un dos i seguit, 13-8-11]

Ja és història la 24a edició de l’Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics, que aquesta vegada s’ha celebrat a Grenoble. Una iniciativa que va començar, bàsicament, com un aplec sardanista itinerant, però que, amb el temps, ha acabat sent una mostra de gairebé totes les variants de les manifestacions festives tradicionals catalanes. Així, cada any, a primers d’agost, més 500 persones viatgen a alguna ciutat europea per ballar sardanes, portar gegants, aixecar castells, etc.

La voluntat de quedar bé amb tothom ha  fet que en resulti un nom llarguíssim i poc pràctic –això d’Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics- perquè calia expressar que s’hi fa de tot, però també reconèixer que l’origen de l’activitat i el gruix dels que hi van per lliure, no pas perquè els han contractat, són sardanistes.

Al marge d’aquests detalls, la idea i el desenvolupament de tot plegat és prou vàlid: mostrar a altres països la riquesa del nostre patrimoni festiu. Sobretot, perquè no es tracta d’anar allà, actuar en un lloc més o menys adient i fer turisme, sinó que els aplecs es fan en connivència amb les autoritats locals, generalment compartint escenari amb grups autòctons i, sempre que és possible, amb la col·laboració de centres catalans, que, com és prou sabut, n’hi ha arreu del món, gairebé.

Només una objecció d’un que no hi ha pogut anar a Grenoble, però que ha vist algun vídeo per You Tube: potser caldria tenir cura del nivell d’algun dels grups que hi actuen. Si es tracta d'oferir una mena d’aparador, no queda gaire bé que algú desafini de manera força ostensible.

Gaietà Renom

[Un dos i seguit, 6-8-11]

A començament dels anys 60 del segle XX es va produir el fenomen realment singular de la Nova Cançó, del qual se n’ha parlat abastament. A vegades, però, pot semblar que abans d’ella no n’hi haguessin d’intèrprets en llengua catalana. Els temps eren difícils, però, malgrat tot, n’hi havia, i alguns amb un ressò popular remarcable. Sovint, es tractava de cantants ja consagrats en llegua castellana que, poc o molt, en un moment donat, també van fer incursions en el català. Altres pocs, a més, hi van incidir força en el català, com ara Emili Vendrell o Gaietà Renom, entre altres. Naturalment, cultivaven un tipus de música propi de l’època i, sobretot, cançó tradicional.

L’èxit que van tenir alguns dels discos que van publicar més d’un d’aquells intèrprets fou molt important, amb un impacte popular que cal valorar de manera justa. I un bon nombre d’aquells èxits eren sardanes, com ara La Pepa Maca, posem per cas -tot un ‘hit’ dels anys 50-, amb un estil que ara costa d’entrar als més joves, encara que siguin sardanistes practicants.

Sense ànim de fer reviure quelcom que és d’una altra època, però sí de reconèixer les qualitats i el paper que van fer en el seu moment, semblen ben justes iniciatives com la d’una associació que reivindica la figura de l’esmentat Gaietà Renom, un autèntic “crack” de la cançó catalana.

Un esperit i una força...

[Un dos i seguit, 30-7-11]

Sortosament, cada vegada és menys novetat dir que les cobles –o, almenys, bona part d’elles- són el sector més inquiet i amb ganes d’obrir nous camins de tot el sector de la cultura catalana poc o molt vinculat amb la sardana. La veritat és que ho he comentat moltes vegades, però no tinc por de pecar de reiteratiu, ja que els fets no fan altra cosa que demostrar que es tracta d’un fenomen gens puntual, viu i amb perspectives de seguir aportant sorpreses agradables.

Ja no es tracta, només, de les propostes més o menys esbojarrades de la Contemporània –que avui, precisament, comença a distribuir el seu nou Sardaxou anomenat “Lírics” i que tastarem al programa- sinó que podem parlar de les sempre diferents i molt treballades propostes de la Marinada, com les encertades adaptacions de música de Nino Rota. Només començar l’any, a Tarragona la Reus Jove i la Sant Jordi ens captivaven a ritme de swing; fa poc la Bisbal Jove donava a conèixer un disc espaterrant, també a ritme jazzístic; ara, la Juvenil d’Agramunt, després d’haver experimentat amb els sons del Mar Negre, interpretarà música antillana amb cobla.

Només són uns exemples, als quals caldria afegir-hi la tasca seriosa, constant i agosarada de la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que no dubta en interpretar músiques de Pascal Comelade, confiar-se a prestigiosos directors convidats de prestigi o ajuntar-se tant amb una orquestra simfònica com amb un grup de rock o de jazz, si convé.

Tot plegat és possible perquè, malgrat totes les mancances que es pateix en aquest país en cultura musical, ara hi ha més i més bons músics que mai. Gent jove i preparada que no tenen cap mania en treballar amb la cobla de la mateixa manera que els agrada experimentar amb mil i un gèneres més. Si aquest esperit i aquesta força s’encomanessin als que hi ha a baix de l’entarimat...

Divideix i et venceran

[Un dos i seguit, 23-7-2011]

No descobreixo res de nou si dic que, segurament, el futur ens reserva moltes sorpreses pel que fa les noves tecnologies. En tenim proves a cada moment i no només són fets o eines que ens mostrin pels mitjans de comunicació, sinó que les tenim a l’abast amb gran facilitat i, fins i tot, en alguns casos en podem ser actors principals. Una implicació que, en principi, no entén d’edats ni cap altre condicionant. I això és, precisament, el que no sempre s’acaba d’assumir completament per més d’un, fins i tot alguns que s’hi mouen amb certa desimboltura.

Des de fa uns dies, per exemple, hi ha hagut cert enrenou després de la participació de la colla “Maig”, de Barcelona, a l’Acampada Jove de Montblanc. Tot hauria anat molt bé si no fos que, a posteriori, alguns membres amb responsabilitat actual o recent a l’entitat organitzadora, publiquessin a Twitter missatges despectius envers la sardana. Naturalment, cadascú és molt lliure d’opinar el que vulgui, però precisament per això sembla poc coherent que aquests individus després es queixessin, a la mateixa xarxa social, del ressò que havien tingut aquelles piulades. Van dir que si hi havia una mena de “lobbi” sardanista, que si s’havia tret de context, etc. En definitiva, els va sorprendre, primer, que una colla de gent jove volgués participar en aquella festa amb sardanes, però, sobretot, que un mitjà que entenen de gent moderna, jove i enrotllada, també hi siguin ben actius aquells que ells prejutgen com avorrits, carques, conservadors o altres floretes per l’estil. Acostumats a que els amics els riguin les gràcies, quan algú els discuteix quelcom, se sorprenen. Al capdavall, el problema només és d’ignorància i es confirma que no tan sols twittejant seran més savis. Els falta alguna cosa més.

Allò més decebedor és que es tracta de les joventuts d’una formació política amb pretensions de defensar el país, però sembla que, seguint la tònica que caracteritza els seus col·legues no tan joves, allò que més se’ls dóna és dividir. I no pas als adversaris, com tothom sap.

Pocs i cansats

[Un dos i seguit, 16-7-11]

 Dissabte passat començava el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes a Vic, un concurs emblemàtic, dels que agraden a les colles malgrat alguna incomoditat, com la difícil audició de la música en segons quins indrets de la plaça. I avui a la nit començaran el seu campionat les colles veteranes a Vilanova i la Geltrú.

Això passa quan ja ens trobem al mes de juliol, amb uns primers concursos que queden totalment isolats en el calendari, ja que aviat vindrà el parèntesi de l’agost, i no serà fins ben entrat el setembre que es reprendran les competicions, llavors de manera intensa. Aquesta modalitat, força recent, es va implantar comptant amb que resultaria més pràctica per a les colles, tot i que no tothom hi està d’acord. A banda dels primers concursos que queden com despenjats, segurament el que s’ha aconseguit és reduir el calendari d’assaig de les colles, si més no de la majoria, i això no se si és bo o dolent. Possiblement bo perquè requereix menys dedicació, però precisament per això desvincula els balladors de les respectives entitats, sobretot si aquestes no són massa fortes i no preveuen altres activitats a més de l’estrictament competitiva.

Un altre aspecte que caldria debatre és si realment cal que en un campionat amb pocs concursos algunes colles descansin. Ara es dóna el cas que les dues principals rivals de la categoria gran, per exemple, no coincidiran fins al concurs del dia de la Mercè, a Barcelona. D’aquesta manera, l’interès per veure-les ballar juntes desapareix i potser caldria aclarir fins a quin punt influeix això en les classificacions.