Tot un luxe!

[Un dos i seguit, 26-2-16]

Aquest cap de setmana, les colles sardanistes de competició celebren a Calella la festa de cloenda de la temporada anterior. Això vol dir que, amb més o menys guarniments o actes complementaris, bàsicament, les colles es disposen a rebre els premis que han aconseguit, a les respectives categories, a la temporada 2015. A més, la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, l’organització responsable del Campionat, sempre acostuma a lliurar diverses distincions, entre les que destaquen les medalles d’or als dansaires amb una llarga trajectòria en aquest àmbit.

L’any passat, l’acte va tenir com escenari el magnífic marc de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona, aleshores la Capital de la Sardana. Seguint aquesta norma de fer coincidir els actes sardanistes més destacats de l’any amb la capitalitat, enguany la cita és a Calella, justament el cap de setmana que també se celebrarà la cloenda d’aquesta centralitat sardanista itinerant. No sé si l’opció de repartir els actes de la cloenda del Campionat durant dos dies –dissabte i diumenge- és gaire encertada, sobretot per als grups de colles amb anelles a diferents categories, ja que això les obliga a fer nit a Calella, fer dos viatges o repartir-se la festa, ja que unes colles reben guardons dissabte i les altres diumenge.

És el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que ha assolit uns resultats envejables a totes les cinc categories on participa, que són totes: des dels alevins als veterans, passant pels infantils, els juvenils i els grans. Però cal destacar el paper extraordinari de la colla infantil, la Petits Tarragona Dansa, campiona de Catalunya de lluïment i, també, de la sempre difícil sardana de punts lliures. Un autèntic orgull per a l’entitat, el sardanisme tarragoní i, crec, que també hauria de ser-ho per al conjunt de la ciutat. Es tracta d’un magnífic equip de nois i noies, joves però alguns amb una llarga experiència que han anat acumulant des de ben petits, i un equip directiu completament dedicat i bon coneixedor d’allò que té entre mans.  Tot un luxe!

Quan es tanquen les aixetes

[Un dos i seguit, 19-2-16]

L’esponsorització de les activitats que porten a terme les entitats culturals és una de les opcions més viables i realistes que tenen al davant aquestes organitzacions en temps de crisis i, per tant, de retallades de les aportacions dels organismes oficials. La realitat és dura i ens mostra que ajuntaments i altres institucions només aposten de manera decidida per aquelles manifestacions segures, que omplen places a vesar i que, en definitiva, estan de moda. Els altres, han d’espavilar-se per sobreviure o, senzillament, plegar.

Moltes d’aquestes entitats s’han trobat en aquesta situació amb el pas canviat, és a dir, que mentre hi havia vaques grasses i les subvencions es prodigaven –massa, segons alguns, fins al punt que es van fer malbé dinàmiques històriques que feien autosuficients moltes d’aquestes entitats-, en aquell temps que no calia fer pagar entrada o quotes per gaudir de moltes coses, tothom s’hi va acostumar. Després, quan s’han començat a tancar aixetes, precisament ha estat quan les juntes directives són més febles, el públic s’ho pensa més a l’hora de pagar i els mecenes són pocs i, a vegades, també escurats.

Poc a poc, però, s’ha comprovat que només sobreviuran els que tinguin clar que no es pot viure sempre de les subvencions. O no només. Centrant-nos en el món sardanista, es comencen a veure  moviments en aquest sentit, potser massa tímids, però d’haver-n’hi n’hi ha. Com la marca de cerveses que ha patrocinat la Guia Sardanista o el fabricant de brou que s’ha compromès a fer aportacions importants –en espècies, això sí- a les associacions. Naturalment, també caldria tenir en compte els patrocinis puntuals a nivell local, que ens consta que n’hi ha molts, però cal esperar que es generalitzin els convenis que, com els que esmentat, s’han concretat amb la Confederació Sardanista i, per tant, se suposa que han d’arribar a tothom.

Contra la visió rància del sardanisme

[Un dos i seguit, 12-2-16]

Fa poques setmanes, el sardanisme es va implicar en l’ambiciós projecte “Som Cultura Popular. Mostra del Patrimoni Immaterial a Barcelona”, però amb vocació d’arribar a tot el país; ja fa temps que funciona força bé el projecte SardaTIC per a l’ensenyament de la sardana a les escoles traient profit de les noves tecnologies; són diverses les cobles que porten a terme muntatges molt treballats i creats expressament per a engrescar els més joves amb la música per a cobla; per aquí no res s’anuncia la segona edició de l’Enganxa't, les jornades dedicades a l'ensenyament i divulgació de la sardana que organitzen la Confederació Sardanista de Catalunya i la Federació Sardanista de les Comarques de Lleida...

Són iniciatives diverses, que, a més, provenen de zones geogràfiques diferents i de sectors també ben variats, que tenen en comú el neguit per encomanar l’estimació i la valoració per una dansa i una música, així com tot allò que les acompanya, per part de tota mena de públics, però molt especialment els joves. Comparteixen, igualment, un esperit que combina la qualitat i la solvència amb la diversió, fugint de visions més aviat ràncies que sovint s’han atribuït al sardanisme, a vegades de manera merescuda però moltes altres penjades com una llufa en un dia dels innocents permanent.

Si anem resseguint l’actualitat sardanista, tal i com procurem fer en aquest programa, veurem aviat com n’és d’injusta aquesta visió negativa, sobretot quan comprovem que d’iniciatives per posar al dia la sardana en tots els sentits no en falten. Hi ha les que abans posava d’exemple, però moltes més que tracten de fer-se notar i d’incidir realment tant a dins, entre els habitualment implicats, com entre la resta de la societat  catalana.

Els responsables de demà

[Un dos i seguit, 5-2-16]

Aquest cap de setmana comença la temporada de concursos de colles amb el que tindrà lloc diumenge a Ponts. De moment, es tracta del Campionat Territorial de Lleida, mentre que per a final de mes ja s’anuncia la festa anual de les colles, és a dir, la celebració on es lliuren els guardons corresponents a cada categoria del Campionat de Catalunya, a més d’altres reconeixements que habitualment lliura la Unió de Colles. Enguany serà a Calella de la Costa, tot coincidint amb la cloenda de la capitalitat d’aquella població, que passarà el relleu a Mollerussa.

Aquesta festa de les colles, a banda del moment de lliurament de premis, acostuma a incloure actes complementaris per tal d’arrodonir la convocatòria. Molts són clarament festius, com ha de ser si tenim en compte que bona part dels protagonistes seran gent jove. En alguns casos, com ara enguany, s’han programat activitats durant dos dies, amb pernoctació inclosa. Però no hi faltaran algunes propostes amb una intenció que va més enllà de la clarament lúdica. És el cas d’unes jornades que tractaran sobre qüestions com  “Jurats”, “Foment de colles alevins, infantils i juvenils” i un “Curs de repartiment”. Són aspectes bàsics, fonamentals, que requereixen ser analitzats, debatuts i, sobretot, assumits pel sector més jove de les colles, a qui, en realitat, aquestes sessions estan destinades.

Naturalment, aspectes tant delicats com aquests no seran resolts en un cap de setmana i, potser, ni tan sols podem assegurar que els dansaires hi participaran, però ja és positiu que es tinguin en compte per part dels actuals responsables. Això vol dir que pensen en que el dia de demà n’hi ha d’haver uns altres de responsables.

Cursos de formació?

[Un dos i seguit, 29-1-16]

Sembla que la Mostra del Patrimoni Immaterial a Barcelona, Som Cultura Popular, que es va celebrar a la capital catalana dies enrere  va ser tot un èxit, segons asseguren els organitzadors i alguns participants dels quals ens ha arribat informació. Una iniciativa de l’Ajuntament barceloní però amb interès per a tot el país que tothom ha valorat com una molt bona idea.

Només hem pogut detectar un aspecte negatiu, referent a l’obligada suspensió, per manca de participació, d’alguns dels cursos de formació que s’havien convocat adreçats a les entitats. Atesos els títols que ens havien arribat, la sensació és que es tractava de qüestions importantíssimes per als autèntics herois de la cultura popular: els que van al davant, els que treballen dins les entitats fent feina a vegades callada però essencial. Eren aspectes que sovint els que no els tracten ni arriben a sospitar que calgui tenir en compte: “Com plantejar una campanya de Micromecenatge”, “Les assegurances de les entitats culturals. Què cal fer i què no cal fer. Com fer-ho”, “Quines són les claus del bon funcionament d'una associació” o –atenció!-  “Renovació a les juntes directives”.

Més d’un s’ha sorprès per la manca de gent apuntada per tractar de coses tant vitals per a les entitats. Ben mirat, però, sospito que el problema és, precisament, que no són qüestions que algú vulgui estudiar com a entreteniment. Els afectats  són els que ho han de viure a diari, gent precisament massa ocupada, dedicada en cor, ànima i tot el temps del món a treballar pels altres. Molts, acaben cremats del tot, alguns ho han de deixar perquè cadascú té els seus particulars de problemes....

Sospito que es tracta d’això, de saturació d’uns individus que poques vegades veuen reconeguda la seva tasca i més aviat troben pedres al camí per tot arreu. Segur que els anirien bé jornades de formació i d’informació, però em sembla que, abans, caldria aclarir com poden assumir-les, a més d’allò que ja fan i, sovint, molt més que bé.

Una Guia amb ambició

[Un dos i seguit, 22-1-16]

Ja fa dies que ha començat a circular la versió en paper de la nova “Guia Sardanista 2016”. I dic “nova” perquè l’antiga guia d’aplecs ha estat completament remodelada i millorada. Una millor presentació gràfica, de més qualitat, un disseny més actual i, sobretot, la intenció de ser una guia global del sardanisme, no només dels aplecs. Això ja s’havia començat a fer de manera més aviat tímida en anteriors edicions, però ara s’hi ha apostat amb més decisió. Encara és lluny d’haver aconseguit l’objectiu, però podem dir allò que la intenció és bona i que les mancances no són pas per culpa dels promotors de la publicació.

Costa, costa molt que els organitzadors d’activitats facin arribar on cal allò que fan. Sovint, es veuen superats per les circumstàncies, sobretot perquè no poden confirmar coses fins a darrer moment a causa del retard de les subvencions –quan n’hi ha- o la volubilitat dels regidors de torn i de qui generalment depenen.

El balanç de la nova guia, però, crec que és positiu. Podem observar, per exemple, que també és a l’abast de tota mena d’aparells electrònics, de manera que el vell concepte de guia de butxaca cal arraconar-lo. Com que podem tenir la guia al mòbil, no té sentit que la Guia en paper estigui limitada a unes mides molt petites. Ara no s’ha fet un volum singularment gran, però sí més vistós i pràctic per tenir-lo a casa o al cotxe, posem per cas.

Entenc que la nova Guia és un pas més en positiu, al qual n’han de seguir molt més, en futures edicions, per anar-la millorant. Amb la col·laboració de tothom, sobretot!.

Realment incomprensible

[Un dos i seguit, 15-1-16]

El món de la competició és problemàtic de mena, prou que ho veiem cada dia a les notícies esportives. Fins i tot ho és quan els més diversos personatges, grups o ens implicats no s’hi juguen xifres multimilionàries o tot plegat no té gaire ressò fora del seu cercle. També passa, naturalment, en les colles sardanistes de competició, com una mena d’argument més per als que defensen el qualificatiu de sardana esportiva, vés per on!

Sembla que, històricament, les picabaralles entre colles havien arribat a nivells més aviat preocupants, segons ens expliquen els més grans. Tot i que, darrerament, el que anomenen  fair play  ha estat més que exemplar –no ho dic amb cap mena d’ironia, que quedi clar-, sempre hi ha hagut més d’un malentès o discussions més o menys enceses, generalment sobre l’eterna qüestió dels jurats. Però, el cert és que tot plegat resulta força civilitat, sortosament.

És per això que no em vull ni imaginar què hauria passat anys enrere, a l’època de les grans passions, si al cap de gairebé un mes i mig d’haver-se celebrat una gran final s’hagués comunicat que, després de revisar els vídeos d’aquella jornada, les colles campiones de dues categories eren penalitzades i, per tant, cedien el títol a les segones classificades. Això és el que ha passat enguany en el Campionat de Punts Lliures, on pocs han criticat la decisió, ja que se suposa que s’han aplicat les normes pertinents, però tothom ha coincidit en deplorar les maneres: no ja el retard, sinó el fet mateix que no s’aclarís el mateix dia del concurs. Realment incomprensible.

Vist des de Tarragona, la part positiva de l’assumpte és que la colla infantil “Petits Tarragona Dansa” no només és campiona de Catalunya de lluïment, sinó també de punts lliures, cosa que no havia aconseguit mai una colla de Tarragona.