Reinventar-se

[27-2-10]


Una de les grans rèmores que de sempre han amenaçat totes les activitats humanes i, de manera significativa, les de caire tradicional, ha estat l’acomodament a una manera de fer, a uns esquemes que hom ha arribat a creure que són els idonis o els únics viables. De vegades és per pura mandra, altres per les limitacions pròpies d’una gestió feta de manera absolutament voluntària i desinteressada; però també hi ha els ideòlegs, que defensen un estat de coses, uns plantejaments i unes característiques considerades autèntiques i que no han de variar, tampoc no s’han de contaminar de cap influència considerada aliena.

Un mínim coneixement històric permet desautoritzar aquesta darrera posició i, en general, només una visió de com van les coses arreu hauria de ser suficient per obrir els ulls a tothom. Sovint, no es tracta de fer cap revolució, sinó de no impermeabilitzar i restar no només oberts a noves idees, sinó anar-les a buscar. Sense moure’ns de l’àmbit sardanista, podem veure com allò que funciona és l’activitat que no es limita a reproduir fórmules velles, sinó que constantment procura reinventar-se.

Insisteixo: no cal fer canvis dràstics, només buscar aquella idea, aquell element que engresca, que crida l’atenció o, senzillament, fa que ens hi sentim a gust en un lloc determinat. Un exemple proper: demà, els sardanistes de Sant Sadurní d’Anoia organitzen una nova edició de la seva ballada amb calçotada. Només és la combinació de dos elements tradicionals ben simples i que sempre han anat per separat i els han ajuntat. Naturalment, això comporta feina, però sembla que els funciona d’allò més bé. I si busquem pel calendari anual trobarem molts exemples similars que ens poden resultar exemplars per a qui estigui desanimat.