Quin nivell!

[Un dos i seguit, 12-3-21] 

Tenim en marxa una nova temporada de La Sardana de l’Any en una edició singular en molts aspectes, en bona part a causa dels malabarismes que els cal fer a tots els organitzadors, del que sigui, en temps de pandèmia. A més de l’alteració en el calendari i la incertesa sobre si la final es podrà fer amb públic o, com l’any passat, retransmès per televisió i amb el vot virtual, aquesta vegada el que s’escollirà serà la SuperSardana de l’Any entre les 16 guanyadores de les altres tantes edicions de la segona etapa del concurs. De fet, això mateix ja es va realitzar en cloure la primera època, però no sé si ara ja hi havia la intenció de repetir l’experiència o ha estat una solució d’emergència d’un any anòmal, amb poques sardanes estrenades.

En tot cas, quedant-nos amb la part positiva de tot plegat, l’experiència d’enguany, com a mínim, haurà servit per fer bullir l’olla i enllaçar dignament un període passat i un altre –esperem que imminent- de nou. I, no oblidem, la última final ens haurà servit per implantar l’esmentada retransmissió i el vot virtual, una bona opció tant si es pot fer la final amb públic o no.

Allò que no ha variat des de que es va encetar la segona època de La Sardana de l’Any és el recurrent debat, a les xarxes sobretot, sobre la qualitat de les sardanes que són escollides. La qüestió no és tant si les que arriben a la final tenen prou nivell o no, com el fet lamentable que peces realment interessants siguin aviat eliminades. En aquest sentit, s’acostuma a posar com a exemple determinades sardanes de qualitat que van guanyar els primers anys i que ara, asseguren alguns, serien bandejades a la primera oportunitat. 

A mi em costa creure que els gustos o la sensibilitat del públic hagi degenerat al cap de 40 anys, però si aquesta apreciació meva fos real, voldria dir que alguna cosa no s’ha fet bé, o abans o ara. Tenim polèmica per temps, sembla.