Tornarem a agafar-nos de les mans

[Un dos i seguit, 5-3-21]

L’excepcionalitat permanent que estem vivint en pràcticament tots els aspectes de la vida, comporta, entre moltes altres coses, que sempre haguem d’estar pendents de què es pot fer o no, de si el desenvolupament de la pandèmia permetrà una major llibertat o si, en canvi, tornaran les restriccions més o menys estrictes. Ho hem anat veient, en aquest programa, en tractar de parlar de les activitats que es fan, les que no es fan, les que s’han de modificar per adaptar-les a les circumstàncies i, fins i tot, les que no eren previstes i sí que es porten a terme.

En fer aquest seguiment ens hem trobat, com en molts altres àmbits, que les actituds dels responsables i dels usuaris es poden manifestar de moltes maneres: des de les més resignades o porugues, fins a les que miren d’aprofitar la més mínima possibilitat de portar a la pràctica alguna cosa. En general, però, predominen les ganes de tornar-hi, de ballar a la Rambla, d’assajar i anar de concurs, de fer música i que els altres escoltin o ballin, de tombar pel país per gaudir dels millors aplecs o que les sardanes siguin l’excusa per veure nova gent i escenaris desconeguts.

Ara que s’està dient amb la boca petita que sembla que el panorama tendeix a millorar, ja hi ha qui pensa en que potser no haurà de suspendre res més, també hi ha aquell que ja s’hi veu –per exemple- en aquell primer aplec d’Amposta que també serà el primer de la nova cobla local; o alguna colla tarragonina ja ha decidit trobar-se per assajar aquest dissabte... Entendreix comprovar que aquests i moltes altres gestos no són inconscients, conseqüents amb allò que el sardanisme ha demostrat al llarg d’aquesta llarga i dura prova: que no és temerari, que quan ha pogut ha assumit amb convicció les mesures pertinents, ha donat exemple de seny i, alhora, l’aspiració que tard o d’hora hi podrem tornar a agafar-nos de les mans i deixar-nos portar per la música. Encara que sigui amb guanys, mascareta i el que calgui.