[Un dos i seguit, 18-7-25]
La setmana que estem a punt de culminar ha estat ben trista pel sardanisme d’aquestes comarques, ja que hem hagut d’acomiadar diverses persones que hi han estat vinculades, en major o menor grau. Permeteu-me, però, que ara faci referència al Robert Miralles, traspassat a l’edat de 95 anys després d’haver dedicat bona part de la seva vida a lluitar pel català i per la dansa catalana, els esbarts i, sobretot, les sardanes.
Era prou conegut, sobretot pels habituals de les ballades i els aplecs, on va procurar ser-hi gairebé fins fa quatre dies. Ja comentarem, després, altres aspectes del Robert, però m’agradaria destacar la seva visió de la sardana popular, per a la qual darrerament treballava des de baix de tot, fent que realment l’anella on ell hi era fos una festa, amb canvis de parella, punts lliures, etc. Algun dia caldrà que algú faci un estudi rigorós sobre un aspecte del sardanisme que massa sovint passa desapercebut però que és real: la lluita no virulenta però constant entre dos bàndols no gens definits, un amb una visió massa seriosa, encarcarada i dominada per les normes i una altra més propera a l’essència originària de la sardana, més autèntica, festiva i alegre. Una ha guanyat la imatge, el relat com es diu a vegades, i l’altra ha tingut algunes victòries al llarg del temps tot i ser menystinguda en els llibres i la visió oficial dominant, tot i que cada vegada menys. El Robert Miralles era dels segons, sens dubte, només com un modest peó d’un joc en el qual aquest tipus d’individualitats són essencials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada