"Això no és l'autèntica sardana"

[Un dos i seguit, 23-1-26]

La setmana passada comentava, aquí mateix, aquell fenomen històric que va afectar la sardana quan estava en plena expansió arreu del país, que va comportar que fos erigida en un dels símbols de la catalanitat, fet que va ajudar-la en aquella expansió i va propugnar una mena de depuració i enriquiment en la música i en la dansa que, alhora, va representar una apropiació, ja que aquesta nova idea es va voler imposar única vàlida i noble. Com una mena de religió, vaja.

És evident que no ho van aconseguir del tot, ja que de manera més o menys soterrada segons l’àmbit o l’època, sempre ha estat viva aquella visió més popular, lliure i desenfadada de l’origen. Per això no ha d’estranyar la insistència permanent de tota mena de publicacions amb afany normatiu que s’han publicat al llarg dels anys, en rebutjar allò que entenien com a «desviacions» o vulgaritats i explicar sempre les normes del bon sardanista o quines eren les bones i les males sardanes. Malgrat aquest afany, dic, no van poder amb les sardanes d’en Bou o Mas Ros, de la mateixa manera que no van poder erradicar els concursos de colles (si, si, sovint rebutjats pels puristes!), els punts lliures o -aquest sembla el pecat més gran- fer «la persiana», allò que els més recents «provocadors» ho anomenen les sardanes «satàniques».

Per això em fa molta gràcia que en els comentaris a les xarxes de molts vídeos on es veu aquesta manera de ballar, sovintegin expressions com «això no és l’autèntica sardana», «són innovacions innecessàries», «sembla que ballin el corro de la patata» i similars. Com en molts altres aspectes de la vida, falta un major coneixement de la història.

Manipulacions

[Un dos i seguit, 16-1-26]

Tots sabem que la sardana va passar de ser una dansa pròpia d’un àmbit relativament reduït, a les comarques gironines, a escampar-se arreu del país amb un arrelament desigual, però poc o molt present a tot arreu. Una cosa semblant a allò que va passar posteriorment amb els castells, encara que en sentit geogràfic invers. La diferència ha estat que mentre tothom ha entès com la cosa més natural del món l’expansió castellera, pel que fa la sardana hi ha hagut qui ha atribuït la seva popularització i identificació amb el país a poc menys que a una imposició, a la politització del ball i la música i a un procés de substitució d’altres pràctiques festives que, segons sembla, sense l’imperialisme sardanista sempre haurien florit esponeroses com a elements autèntics de l’essència del poble català. Llegint segons quins autors, aquella ràpida proliferació d’activitats sardanistes d’inicis del segle XX va ser tant extraordinària que sembla que algú hagués muntat una enorme campanya de rentat de cervells amb la perversa intenció d’homogeneïtzar la nació partint d’una determinada part privilegiada per les elits.

Pot semblar exagerat això que dic -o paranoic, dirà algú-, però si repassem determinats textos aquesta és la impressió que pot obtenir un lector forà. Naturalment, si aquest personatge llegeix més i millor, si segueix estant exempt de prejudicis, ho veurà d’una altra manera.  I això no treu que sí, que hi va haver un moment que segons quins sectors van utilitzar la sardana, van manipular la seva història i es van proposar imposar un determinat cànon, mentre la presentaven com un dels elements simbòlics de la pàtria. Gairebé van aconseguir reduir la sardana a una visió molt determinada... però no del tot. Caldrà tornar a parlar-ne de tot això!

Ni elitismes ni esnobismes

[Un dos i seguit, 9-1-26]

Un dels obstacles que ha hagut d’entomar el sardanisme des de fa molts anys és el buit o, fins i tot, el menyspreu per part de determinats sectors de la cultura pròpia del país. Un fet realment trist, la veritat. A vegades, ha estat la part de la diguem-ne alta cultura que, de fet, s’ha mirat amb superioritat la cultura popular en general, sigui el que sigui allò que entenguem per cultura popular. I això és singularment lamentable si recordem al molts noms rellevants de la música i de la literatura nostrades que sí que han sabut valorar, per exemple, les valuoses obres que s’han escrit per a cobla, sardanes o obres lliures.

I hi ha un altre tipus de gent, difícils de definir, però que espero que identifiqueu aviat, que vindrien a ser alguns crítics, artistes, promotors o entesos, amb el comú denominador d’atribuir-se entre ells la modernor, allò que entenen que és realment l’art actual i que realment val la pena. En principi, això no hauria de ser necessàriament dolent si no fos pels tics elitistes o d’aquell menyspreu que deia abans. Quan senten la proximitat d’una sardana els agafa una ànsia irreprimible de fugir o, directament, enfotre-se’n. 

Però no tots, aquesta és la veritat, encara que els més comprensius no es manifesten gaire en aquest sentit. Per això m’ha sorprès l’anunci d’unes jornades en forma de taller sobre la sardana vista, això sí, des d’una òptica força allunyada de prejudicis, encorsetaments i qualsevol tipus de sacralització. Allò que sobta és que es tracta de La Escocesa, a Barcelona, un centre públic de residències artístiques i de producció d'art contemporani, això sí, gestionat de manera col·lectiva a través d’una associació d'artistes. Ara ho entenc: allunyats, també, d’elitismes i esnobismes!!