Diada Nacional de Catalunya

[Un dos i seguit, 10-9-11]

Demà, com és prou sabut, és la Diada Nacional de Catalunya. Una data en la qual s’hi porten a terme actes molt diversos, segons el grau de consciència nacional de cada consistori o de la capacitat dels sectors més desperts de la respectiva societat civil. De motius de queixa i de reivindicació no en falten, mentre que pocs són els pobles que no han programat algun tipus d’acte festiu.

I entre aquests darrers, les sardanes en són un dels ingredients, fins al punt que aquesta és una de les jornades amb més feina per a les cobles. De fet, la celebració de la Diada va més enllà del dia 11 i abasta notablement avui dissabte.

Fent un seguiment de les actuacions de les cobles trobem de tot: ballades que s’han fet des de fa molts anys, fins al punt que les cobles ja emparaulen la ballada d’un any per l’altre, encara que en alguns casos, com ara Tarragona, són ignorades per la programació oficial, fins al punt que es podria qualificar d’activitat alternativa. També veiem, però, ballades fets a correcuita, en horaris impossibles, perquè no hi havia cobla lliure o ves a saber perquè (i ja m’agradaria veure qui hi va a ballar); cobles que fan autèntiques maratons, on al final del dia ja no sonen com haurien de sonar o, com a mínim, com ho fan habitualment; cobles que tothom creia desaparegudes; o les sempre fredes ballades amb música enregistrada. I no parlem de programes on els ingredients s’hi encabeixen amb calçador: amb cobla, castells i gegants  actuant alhora al mateix lloc...

Curiosament, un dels dies amb més sardanes és quan menys se’n deuen ballar a gust. Això no vol dir que no n’hi hagi d’oportunitats si sabem triar. Aquí a Tarragona, per exemple, encara que coincideixin amb els castells és en punts diferents de la Rambla. Aprofiteu-ho.

Terra de vents

[Un dos i seguit, 3-9-11]

Aquests dies s’està celebrant a Tortosa el festival “Ebre, terra de vents”, tot un seguit d’actuacions amb el comú denominador de ser propostes de música de vent, per allò de la tradició de bandes de música característica d’aquelles comarques.

Enguany ha estat una excepció, però habitualment s’estableix un país o una cultura convidada, sense oblidar, és clar, la música autòctona. Precisament, en aquests moments es deu estar celebrant un d’aquests actes: l’actuació de la cobla Mirantfont, de la Fatarella. I això, que hauria de ser la cosa més normal del món, en realitat no ho és tant. De festivals d’aquesta mena n’hi ha molts, però són pocs en els quals hi podem trobar cobles, talment com si la que fan no es pogués considerar música tradicional, popular, ètnica, del món o qualsevol altre d’aquests qualificatius, a vegades força ambigus, amb els quals es pretén definir quina música s’hi pot trobar.

En el cas de Tortosa, a més, cal valorar el fet que s’hagi inclòs la cobla en el programa, tot obviant visions esbiaixades o, senzillament, curtes de mires, que massa sovint discuteixen la legitimitat d’aquestes formacions musicals  a les terres de l’Ebre.

Algú pot criticar, d’altra banda, que només es tracta d’una ballada de sardanes típica i tòpica i que es compta amb una cobla amb determinades limitacions. Però les moltes possibilitats que es podrien incloure en un festival d’aquests tipus no han de desmerèixer una ballada tradicional, alhora que hem d’entendre que s’ha comptat amb una formació de la terra.  Això no vol dir, naturalment, que no ho haguem de considerar un primer pas i que encoratgem els organitzadors a anar més enllà en futures edicions.

La formiga

[Un dos i seguit, 27-8-11]

Aquest cap de setmana, la gent més jove de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa comencen les ja tradicionals colònies de cada estiu. Uns dies en els quals la colla de veterans de la mateixa entitat, la “Toc de Dansa”, és d’estage de preparació de cara a la part més densa de la temporada competitiva, que començarà ben aviat.

Avui, però, ens interessa parar atenció en les colles petites i les seves colònies, pràcticament iguals a les moltes que s’hauran celebrat aquest estiu arreu del país, però que cal veure-les des de la perspectiva de les colles de competició. Encara que allí possiblement no en ballin cap de sardana, constitueixen una de les activitats més esperades de l’entitat. La raó és ben senzilla: els nens i nenes s’ho passen bé i, a més, a un preu molt “arreglat”. Però, a més, serveix per a crear o mantenir l’ambient de manera molt eficaç entre un col·lectiu que té com a raó de ser central la sardana de competició, encara que, com hem comentat moltes vegades, no és la única. Tot plegat ha fet que en un context de moltes dificultats per tirar endavant associacions de tota mena, no només les sardanistes, l’entitat tarragonina tingui més membres que mai, i especialment les seccions més joves.

Molts d’aquests nens i nenes s’hi van implicar arran dels cursets que es fan a les escoles, però també sovintegen els que hi han fet cap engrescats per un amic o parent que ja hi és. Tot un símptoma, com també ho és que la situació del conjunt de la Tarragona Dansa sigui ben diferent del de moltes altres colles que no han sabut, no han pogut o no han cregut oportú mantenir un planter. De problemes no els en falten als de la TD, com és fàcil suposar, però s’assemblen molt més a la formiga que a la cigala del conte.

Tot un fenomen

[Un dos i seguit, 20-8-11]

Haver de parlar sovint d’una qüestió qualsevol pot ser bo o dolent. Naturalment, pot ser que es tracti d’un problema que no s’acaba de resoldre o que fins i tot es va agreujant; però també hi ha la possibilitat que allò que ens porti a comentar-ho de manera reiterada sigui perquè és quelcom bo, nou, positiu per la seva naturalesa i perquè es manifesta de manera generosa.

D’aquesta darrera manera és com qualificaríem el munt de vegades que podem comentar que la cobla o alguns dels seus instruments emprenen nous camins i experiències diverses. Per sort, darrerament hem pogut parlar moltes vegades en aquest to, com quan la setmana passada anunciàvem el concert que està preparant la Reus Jove amb diversos músics de jazz.

El problema -perquè ja sabem que de problemes sempre n’hi ha d’haver- és que aquesta mena d’iniciatives, tot i que compten amb l’obertura mental que caracteritza actualment els músics en general i, per tant, els aliens a la cobla –encara que, sovint, aquesta distinció és equívoca-, això els permet treballar plegats sense manies, encara han de vèncer les visions més estretes d’altres sectors. Per exemple: la darrera edició del festival de música de la Porta Ferrada va tenir ressò en els telenotícies en totes les sessions excepte la de cobla, tot i que no només era de cobla el concert. El mateix va passar amb el festival Pau Casals del Vendrell i l’any passat al de Peralada, on la cobla va actuar en col·laboració amb el músic Carles Santos, a qui els mitjans acostumen a riure totes les gràcies... excepte quan ho fa amb cobla. No em direu que no és tot un fenomen digne d’estudi, això.

Un aparador

[Un dos i seguit, 13-8-11]

Ja és història la 24a edició de l’Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics, que aquesta vegada s’ha celebrat a Grenoble. Una iniciativa que va començar, bàsicament, com un aplec sardanista itinerant, però que, amb el temps, ha acabat sent una mostra de gairebé totes les variants de les manifestacions festives tradicionals catalanes. Així, cada any, a primers d’agost, més 500 persones viatgen a alguna ciutat europea per ballar sardanes, portar gegants, aixecar castells, etc.

La voluntat de quedar bé amb tothom ha  fet que en resulti un nom llarguíssim i poc pràctic –això d’Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics- perquè calia expressar que s’hi fa de tot, però també reconèixer que l’origen de l’activitat i el gruix dels que hi van per lliure, no pas perquè els han contractat, són sardanistes.

Al marge d’aquests detalls, la idea i el desenvolupament de tot plegat és prou vàlid: mostrar a altres països la riquesa del nostre patrimoni festiu. Sobretot, perquè no es tracta d’anar allà, actuar en un lloc més o menys adient i fer turisme, sinó que els aplecs es fan en connivència amb les autoritats locals, generalment compartint escenari amb grups autòctons i, sempre que és possible, amb la col·laboració de centres catalans, que, com és prou sabut, n’hi ha arreu del món, gairebé.

Només una objecció d’un que no hi ha pogut anar a Grenoble, però que ha vist algun vídeo per You Tube: potser caldria tenir cura del nivell d’algun dels grups que hi actuen. Si es tracta d'oferir una mena d’aparador, no queda gaire bé que algú desafini de manera força ostensible.

Gaietà Renom

[Un dos i seguit, 6-8-11]

A començament dels anys 60 del segle XX es va produir el fenomen realment singular de la Nova Cançó, del qual se n’ha parlat abastament. A vegades, però, pot semblar que abans d’ella no n’hi haguessin d’intèrprets en llengua catalana. Els temps eren difícils, però, malgrat tot, n’hi havia, i alguns amb un ressò popular remarcable. Sovint, es tractava de cantants ja consagrats en llegua castellana que, poc o molt, en un moment donat, també van fer incursions en el català. Altres pocs, a més, hi van incidir força en el català, com ara Emili Vendrell o Gaietà Renom, entre altres. Naturalment, cultivaven un tipus de música propi de l’època i, sobretot, cançó tradicional.

L’èxit que van tenir alguns dels discos que van publicar més d’un d’aquells intèrprets fou molt important, amb un impacte popular que cal valorar de manera justa. I un bon nombre d’aquells èxits eren sardanes, com ara La Pepa Maca, posem per cas -tot un ‘hit’ dels anys 50-, amb un estil que ara costa d’entrar als més joves, encara que siguin sardanistes practicants.

Sense ànim de fer reviure quelcom que és d’una altra època, però sí de reconèixer les qualitats i el paper que van fer en el seu moment, semblen ben justes iniciatives com la d’una associació que reivindica la figura de l’esmentat Gaietà Renom, un autèntic “crack” de la cançó catalana.

Un esperit i una força...

[Un dos i seguit, 30-7-11]

Sortosament, cada vegada és menys novetat dir que les cobles –o, almenys, bona part d’elles- són el sector més inquiet i amb ganes d’obrir nous camins de tot el sector de la cultura catalana poc o molt vinculat amb la sardana. La veritat és que ho he comentat moltes vegades, però no tinc por de pecar de reiteratiu, ja que els fets no fan altra cosa que demostrar que es tracta d’un fenomen gens puntual, viu i amb perspectives de seguir aportant sorpreses agradables.

Ja no es tracta, només, de les propostes més o menys esbojarrades de la Contemporània –que avui, precisament, comença a distribuir el seu nou Sardaxou anomenat “Lírics” i que tastarem al programa- sinó que podem parlar de les sempre diferents i molt treballades propostes de la Marinada, com les encertades adaptacions de música de Nino Rota. Només començar l’any, a Tarragona la Reus Jove i la Sant Jordi ens captivaven a ritme de swing; fa poc la Bisbal Jove donava a conèixer un disc espaterrant, també a ritme jazzístic; ara, la Juvenil d’Agramunt, després d’haver experimentat amb els sons del Mar Negre, interpretarà música antillana amb cobla.

Només són uns exemples, als quals caldria afegir-hi la tasca seriosa, constant i agosarada de la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que no dubta en interpretar músiques de Pascal Comelade, confiar-se a prestigiosos directors convidats de prestigi o ajuntar-se tant amb una orquestra simfònica com amb un grup de rock o de jazz, si convé.

Tot plegat és possible perquè, malgrat totes les mancances que es pateix en aquest país en cultura musical, ara hi ha més i més bons músics que mai. Gent jove i preparada que no tenen cap mania en treballar amb la cobla de la mateixa manera que els agrada experimentar amb mil i un gèneres més. Si aquest esperit i aquesta força s’encomanessin als que hi ha a baix de l’entarimat...