De monuments

[Un dos i seguit, 18-2-22]

De monuments a la sardana n’hi ha un munt arreu de Catalunya, molts com a llegat de les Ciutats Pubilla o les Capitals de la Sardana. A Tarragona, per exemple, se’n van erigir dos: el que actualment és al primer tram de la Rambla Nova i el de Sant Pere i Sant Pau, ben diferents entre ells, per cert. Però n’hi ha un que cal reconèixer-lo com el més divulgat de tots: el de Montjuïc, a Barcelona. 

Hi ha ajudat, en aquesta popularitat, potser en part, el fet que estigui on està, a la capital i en un lloc ben visible, però hem d’acceptar com un argument decisiu la seva fotogènia. És simple el concepte, però alhora ben fet, obra de l’escultor de Banyeres del Penedès Josep Cañas, autor, també, dels monuments als castells del Vendrell i de Vilafranca. La seva imatge ha estat reproduïda infinitat de vegades, en postals i tota altra mena d’objectes turístics, així com en llibres, discos i revistes, i no només els directament relacionats amb la sardana.

Potser aquesta celebritat ha propiciat que més d’un cop hagi estat objecte d’atacs i bretolades diverses, fent malbé parts importants i, fins i tot, desapareixent alguna figura sencera. La coincidència amb dates assenyalades ha fet sospitar que es tractava d’alguna cosa més que una simple bretolada. Ara, sembla que per fi han començat els treballs de restauració i de restitució, cosa que, evidentment, és una molt bona notícia, però que arriba amb setze (setze!!) mesos després del darrer atac, singularment violent, però que no justifica aquesta tardança per part dels serveis municipals corresponents. Han calgut moltes queixes i reclamacions, en diverses ocasions concretades en actes públics amb ballades incloses i la implicació de personatges famosos.

Bé, quedem-nos en la part positiva d’aquest afer, encara que sempre tindrem la temença pel fet que el monument està situat en un lloc aïllat i solitari per la nit, que és quan els més «valents» acostumen a actuar.

Descansa en pau, amic!

[Un dos i seguit, 11-2-22]

Dissabte passat va morir, als 88 anys, Jaume Salavert, un destacat músic tarragoní, amb una llarga trajectòria en el món de les bandes i les orquestres de ball, encara que on la majoria de tarragonins i sardanistes el recordaran és al capdavant de la cobla La Principal de Tarragona interpretant la tenora. Hi va començar com a flabiolaire quan encara s’anomenava La Principal del Camp, fins que ell va impulsar la seva «tarragonització» (si em permeteu l’expressió), en la denominació i amb músics d’aquí, sobretot.

Músic dels d’abans, és a dir, amb una formació més pràctica -i amb altres músics veterans- que acadèmica, també va ser mestre  de molts instrumentistes de flabiol, clarinet, saxo, tible o tenora, alhora que tenia força traça en la construcció de canyes, el gran maldecap dels músics de tenora i de tible. Una tasca, la d’instrumentista, responsable i representant de la cobla que va fer en un temps especialment complicat, quan faltaven músics joves per rellevar les baixes a les cobles d’aleshores.

Ja em perdonareu que personalitzi, però al Jaume sempre l’hi estaré agraït per la seva santa paciència en l’intent de fer de mi un músic i que em permetés tenir l’immerescut privilegi de formar part de la plantilla de La Principal de Tarragona durant uns anys i on, a banda d’uns pocs joves, hi havia un bon grapat de gent experimentada com ell, curtits en mil i una revetlles, concerts, ballades i una xifra estratosfèrica de quilòmetres voltant pel país. Conviure amb ells, el seu humor particular i el record de les seves vivències va ser quelcom impagable. De fet, abans de tot això,  amb l’excusa de recollir dades per a l’agenda del meu programa de sardanes, ja m’arribava a la fusteria del carrer de la Nau on treballava i on les converses sobre música sempre eren enriquidores.

Uns mons, el dels artesans de la Part Alta i el dels músics d’abans que ja han desaparegut, però estaria bé recordar sempre aquesta gent autèntica, franca i treballadora, com el Jaume Salavert. Descansa en pau, amic!!

No cal!

[Un dos i seguit, 4-2-22]

Una de les frases típiques i tòpiques que a vegades hem de sentir d’aquells que ho ignoren tot de les sardanes i, alhora, exhibeixen un grau d’incultura esfereïdor, és aquella que diu «totes les sardanes sonen igual!». Ben mirat, aquesta idea és tant absurda com la d’aquells que veuen tots els xinesos iguals, per exemple. 

Perquè les sardanes et poden agradar més o menys, però per poca sensibilitat que tinguis i hi paris atenció, veuràs que n’hi ha d’estils ben diferents. Ni tan sols és correcte classificar-les, com fan molts dins del sardanisme, en dos grans grups: les de concert i les balladores (o airoses, que diuen alguns, en una expressió horrorosa). Les interseccions entre aquestes dues suposades àrees són tantes i tan variades que mai ens posaríem d’acord en quines obres van a una banda i quines a l’altra. Tampoc sembla útil ni fàcil ordenar les sardanes segons la qualitat (bones o dolentes, en definitiva), criteri que tampoc permetria arribar a un consens. Quin patró utilitzaríem per establir si una obra va a un costat o a l’altre?

En definitiva, millor que ens deixem de romanços i gaudim de l’extraordinària riquesa que representa l’immens patrimoni de sardanes que hi ha escrites. Naturalment, hi ha de tot, des de les perfectament oblidables, fins a autèntiques obres d’art musical, passant per les que, poc o molt, tenen un mínim de qualitat i de gràcia. I, entre totes aquestes, per poc que ens hi esforcem, hi veurem aquella varietat d’estils que deia, fruit dels orígens musicals igualment diversos dels seus autors. Una altra descoberta serà que, efectivament, potser sí que hi ha sardanes més adients per saltar i ballar, i d’altres que es poden gaudir millor en una sala de concerts, però també existeixen les que queden bé a tot arreu, en tots els contextos. Però millor que no les classifiquem a priori, sisplau! No cal!

Esperant temps millors

[Un dos i seguit, 28-1-22]

Des del punt de vista de les activitats culturals i festives, la pandèmia ha tingut, com a tot arreu, conseqüències nefastes. Al marge que ens hem hagut d’estar de gaudir de concerts, obres de teatre o, pel que fa les sardanes i els esbarts, ens hem perdut moltes ballades, els principals perjudicats han estat els músics, sobretot aquells que les corresponents remuneracions formen part de la seva manera de guanyar-se la vida.

Tot això és prou evident i ja ho hem comentat  moltes vegades, però també és ben trist que les aturades i les restriccions hagin comportat, també, l’avortament d’iniciatives originals que, pel simple fet de ser fruit d’una il·lusió i l’emprenedoria d’algú, ja mereixen la consideració i el respecte de tothom. Ja sabem que en aquest sentit, el de l’experimentació amb la cobla i altres formacions o gèneres, actualment viu un moment molt interessant, però no vull imaginar-me què hi hauria en cartell a hores d’ara si no s’haguessin frustrat moltes d’aquestes propostes i si aquest país nostre fos un país normal. 

Bé, aquest darrer aspecte mereix atenció a banda, però sí que he de dir que m’espanta saber -com ja vaig avançar la setmana passada a les xafarderies-, que la cobla Reus Jove havia d’estrenar, aquest cap de setmana, un nou espectacle conjuntament amb la Banda Unió Musical de Tarragona, però que la pandèmia l’ha frustrat. És a dir, dues de les més rellevants formacions musicals d’aquest racó de país, confabulades en oferir bona música conjuntament. Pel que sé, s’han fet arranjaments expressament perquè, lògicament, tot i que no es tracta d’una experiència inèdita, sí que és poc habitual.

La part positiva és que ja s’havien previst altres concerts i n’hi havia més en negociació, en unes dates que, en principi, resten vigents. També sembla que el primer i frustrat concert de la Pobla de Mafumet resta a la reserva esperant temps millors. Per cert, jo em pregunto si Tarragona es deixarà perdre l’oportunitat d’aquest suggerent espectacle, sobretot tenint en compte que hi està implicada la seva banda...

Feina rai!

[Un dos i seguit, 21-1-22]

Quan d’aquí a molts anys algú pretengui explicar tot el que haurà passar en temps de pandèmia, ho tindrà realment complicat. A diferència de temps passats, el nostre estudiós disposarà de molta, moltíssima informació, segurament massa per poder-la assimilar amb l’objectiu de fer-ne una síntesi.

Per sort o per desgràcia, ara hi ha moltes maneres de registrar els fets i tot tipus d’opinions i estudis sobre el que sigui. La feinada serà també ingent fins i tot quan aquest hipotètic historiador es limiti a estudiar un àmbit molt concret, com pot ser, posem per cas, el món sardanista. Espero que aquest abnegat investigador no només aconsegueixi molta informació, sinó que aquesta sigui prou rica i variada com per poder analitzar totes les situacions de manera completa i interpretar-la convenientment. Perquè, per exemple, podrà comprovar que hi havia ( hi ha) diverses limitacions segons el moment o el lloc, amb normatives més o menys encertades, però segurament se sorprendrà que un dia concret es puguin fer determinades activitats, com aplecs i ballades, mentre en una altra població del mateix país no es permeti. 

Això mateix està passant ara i aquí, al Camp de Tarragona. La normativa general permet fer ballades (amb les lògiques mesures de seguretat, naturalment), però la darrera paraula la tenen els municipis. Fins i tot s’han arribat a produir situacions diguem-ne curioses en les que un departament de l’ajuntament, posem que la Guàrdia Urbana, no autoritzi una ballada per a la qual hi havia el vist-i-plau de la regidoria de Cultura o de Festes i on s’hi preveia l’assistència d’autoritats, fins i tot l’alcalde. A l’hora de la veritat, hi ha de tot: des de les gestions que permeten salvar la situació fins a la cancel•lació ràpida d’actes totalment innocus, com ho és una ballada de sardanes on tothom usa mascareta i gel, balla a una distància respectable entre una persona i l’altra i on poques vegades hi ha multituds. 

Feina rai per explicar-ho racionalment tot això, sens dubte!

Sobre gustos...

[Un dos i seguit, 14-1-22]

La setmana passada s’encetava una nova temporada del concurs La Sardana de l’Any que, com ja sabreu, és una iniciativa de la Confederació Sardanista de Catalunya que pretén ajudar a la divulgació de sardanes noves per mitjà d’una sèrie d’eliminatòries decidides per votacions populars i difoses per Internet i un bon grapat d’emissores de ràdio, entre les quals aquests que esteu escoltant, Tarragona Ràdio. Cada setmana, s’enfronten diverses sardanes estrenades l’any anterior i tot plegat culmina amb un concert en viu i en directe amb unes finalistes i on es determina la que passa a ser anomenada Sardana de l’Any, a més de les que reben el reconeixement dels premis Joventut i de la Crítica.

Es tracta d’un muntatge de certa complexitat i amb molts riscos, ja que mai ha estat exempt de crítiques. Enguany, per exemple, tot i que potser encara sigui aviat per tal de constatar-ho plenament, ja s’han fet notar a les xarxes socials. Bàsicament, allò que més genera suspicàcies és que sembla que el sistema acaba afavorint composicions de nivell més aviat baix, d’una qualitat moltes vegades clarament dubtosa, i això en detriment d’obres força interessants que, sovint, encara que no sempre, resten eliminades. Fins i tot s’ha assenyalat la diferència amb la primera època – als anys 70 i 80-, quan a les finals hi arribaven sardanes de compositors de reconegut prestigi, fins i tot més enllà de la cobla, com ara Ros Marbà, Manuel Oltra o Rafael Ferrer, posem per cas. Avui dia -asseguren els crítics-, ells o els seus equivalents no hi serien de cap manera.

Han degenerat els gustos del públic? O és que es vota escombrant cap a casa, prescindint d’altres criteris? Té a veure que en aquella primera època, a més del públic assistent a les finals, les emissores hi aportessin un bon nombre de punts amb jurats propis i, per tant, un criteri més format? El que tinc clar -i em dol- és que ara mateix no serien Sardana de l’Any títols com Maria Teresa, de Josep Maria Bernat, o L’Aplec de Tardor, de Conrad Saló. I dic això amb tot el respecte per una part important de les finalistes que sí que s’ho mereixen arribar-hi.

Coratge i optimisme

[Un dos i seguit, 7-1-22]

Segons les dades que ha recollit la Confederació Sardanista de Catalunya, l’any 2021 que acabem de deixar enrere, el coronavirus ha tingut molt menys impacte en les activitats sardanistes. Com a mínim -diuen- en el que fa referència a les anul·lacions. En concret només s'han vist cancel·lades 97 actuacions, desglossades en 82 concerts, aplecs o ballades i 15 concursos de sardana esportiva. Aquest valor és clarament menor respecte a les més de 500 de l'any passat. 

Naturalment, com en totes les situacions de la vida, les valoracions depenen, en gran part, del nivell d’optimisme que hi posem o de l’actitud positiva que tinguem davant les situacions en les que ens anem trobant. És una manera de procedir que en tot moment he defensat, sempre i quan això de veure el got mig ple en comptes de mig buit no comporti relaxament, conformisme o candidesa.

No sembla que el món sardanista, en general, hagi caigut en aquests perills. De fet, tot i que, efectivament, moltes activitats s'han vist impactades de nou per la pandèmia durant aquest any, tal i com  també informa la Confederació, la majoria s'han pogut reconvertir en concert o programar-se en una altra data, com és el cas de 70 esdeveniments sardanistes.

Però allò que més clarament demostra el coratge i l’optimisme, alhora, dels organitzadors d’activitats, és que de cara al 2022 han actuat com si demà ja no hi hagués rastre de la pandèmia. Que no se m’entengui malament: no els estic acusant d’inconsciència, precisament, perquè em consta el respecte, les prevencions i totes les cauteles que tenen davant aquesta situació extrema que viu el món. Allò que fan és no deixar-se acovardir, treballar per anar endavant, però sempre tenint present que, si convé, caldrà, a cada moment, adoptar mesures dràstiques o replantejar les previsions. De fet, com ja he comentat al principi, és el que han fet fins ara. De pràctica no els en falta.