El got, mig ple o mig buit?

[Un dos i seguit, 23-12-11]

 

Avui arribem a l’últim programa de la temporada de l’Un dos i seguit. Un any que -què us he de dir que no sapigueu- ha estat difícil també per a les entitats sardanistes, les cobles i els esbarts. Si habitualment aquesta mena d’associacions ja han de fer equilibris per tirar endavant, ara, com la majoria, encara més. El més greu, però, és que les perspectives de cara al futur immediat encara són més fosques de cara a obtenir recursos de les institucions públiques. Massa acostumats, tots plegats, a confiar en aquestes aportacions ara només es pot abandonar o espavilar-se.

I sembla, malgrat tot, que no són pocs els que han triat aquesta segona opció. Segur que hi haurà menys ballades i concerts –això ja passa des de fa mesos-, però les notícies que ens arriben permeten endevinar que són molts els que segueixen treballant per tal que l’activitat segueixi, d’una manera o altra. La setmana passada ja comentàvem que tot i les dificultats del context, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa tot just ara disposa, per primer cop, de local propi i amb condicions. S’anuncien propostes interessantíssimes amb cobles com la Marinada, la Sant Jordi i algunes altres; a Tarragona es parla de la presentació de la Guia d’Aplecs al febrer, d’una robada d’informadors al març, de fer-hi una final de la Sardana de l’Any més enllà... la vida segueix. El got mig ple, sens dubte.

L'autèntica força

[Un dos i seguit, 16-12-11]

Resulta paradoxal que justament quan el panorama general és més complicat i incert; precisament ara quan les famoses retallades arriben a tot arreu i queixar-se pel que fa a la cultura popular semblaria insultant, justament ara és quan una entitat com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa sembla que ha resolt la que segurament era la seva gran assignatura pendent: disposar d’un local propi i en condicions.

Bé, de fet es tracta d’un lloguer, però en unes condicions assumibles per l’associació, que aviat, quan s’hagi adequat convenientment, podrà disposar de prou espai i sense estar condicionats per altres agrupacions amb qui compartir-lo o per les normes dels propietaris.

Això ha estat possible, malgrat la manca total de qualsevol suport aliè extraordinari i més aviat preveient que els ajuts ordinaris minvin notablement, gràcies al gran miracle d’aquesta mena d’entitats: sens dubte, en primer lloc, una direcció adequada, però també una massa social disposada conscienciada i disposada a aportar-hi quelcom, cadascú segons les seves possibilitats i capacitats. Un ha fet possible conèixer una oportunitat, l’altre ha contribuït des de la seva tasca professional i molts han fet de mà d’obra barata però molt valuosa alhora.

En definitiva, tot plegat és la millor demostració que es pot funcionar i bé sense fer-ho a cop de talonari o beneficiant-se de privilegis institucionals. Aquesta és l’autèntica força de l’associacionisme que durant molts anys havia caracteritzat aquest país i que darrerament semblava un tant esmorteït.

Adéu, Jaume!

[Un dos i seguit, 9-12-11]

Ja feia mesos que se sabia la trista previsió, però quan finalment el fet s’ha produït, la commoció ha estat tant forta com aquelles notícies dures, contundents, que arriben de sobte: quan comuniquen que algú a qui aprecies, que admires i potser fins i tot amb qui has col·laborat o compartit moltes coses, se n’ha anat.

Aquests dies ja se n’ha parlat força: el Jaume Guasch, director artístic de l’Esbart Santa Tecla de Tarragona, finalment ha mort després d’una greu malaltia. Una pèrdua que encara es fa més dolorosa quan es té en compte que encara era un home jove, que tenia en marxa diversos projectes i, segurament, molts més esperant torn.

Com acostuma a passar en aquests casos, vull dir quan parlem d’una persona que ha realitzat una tasca destacada, la seva era una personalitat forta, potser controvertida, però sens dubte un personatge imprescindible per a entendre què ha passat a la cultura tarragonina els últims anys. Va aportar vitalitat i prestigi a una entitat inicialment modesta com era l’Esbart Santa Tecla, arribant a ser un dels col·lectius més destacats en el seu àmbit; va ser una de les peces essencials en el procés de potenciació de les festes a Tarragona; i, sobretot, va saber implicar en això molta gent, des de la seva pròpia família fins a activistes de més enllà de l’àmbit local.

Permeteu-me que a tot això que aquests dies s’ha comentat força, hi afegeixi la seva contribució, gens menyspreable, al món de les colles sardanistes amb la colla “Juntes les mans”, que durant uns anys va adquirir força rellevància. Un aspecte aquest que després, la dedicació a l’Esbart i les festes va apagar, però segur que, a la vista de la tasca realitzada, ningú li retraurà. Fins sempre, Jaume!

Espectacular

[Un dos i seguit, 2-12-11]

Dissabte passat, a la nit, es va completar la tanda de finals de les diferents categories del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes, amb el concurs de punts lliures celebrat al barri de Sant Andreu, a Barcelona. Tal i com es preveia i segons permetien endevinar les dades que s’havien avançat per part dels organitzadors i, també, després d’haver vist la dinàmica seguida els últims anys, la festa fou totalment diferent a allò que són els concursos de colles a l’ús.

Els punts lliures són, per la seva pròpia naturalesa, força espectaculars, però en aquest campionat a una sessió única, se’ns mostren en un context que els fa encara més atractius. Una organització mil·limetrada; una presentació de les colles senzilla i, alhora, diferent i espectacular; un ritme que no permetia espais de temps perduts; un presentador professional; complements com la participació d’un grup de folc o uns diables; un jurat professional paral·lel; un ball final... Uns elements que, ben combinats, van fer que la festa fos tot un èxit: artístic, de públic, de ressò mediàtic... En definitiva, que més d’un es preguntava perquè no es pren nota d’algunes coses de les que es van veure dissabte de cara als concursos diguem-ne normals.

Naturalment, aquell que volia filar prim podia apuntar coses a millorar, algunes de més fàcils de resoldre que altres, com ara, entre aquestes darreres, els problemes de so en un  pavelló pensat per a fer esport, no pas per a música.

Per cert, espaterrants les coreografies que vam poder veure pel que fa, com a mínim, les colles capdavanteres. I felicitar la colla “Tarragona Dansa” perquè es va fer mereixedora del premi del jurat professional: tot un èxit!

Un dels camins de futur

[Un dos i seguit, 25-11-11]

Les noves xarxes socials permeten, entre altres coses, desenvolupar debats sobre les qüestions més diverses. La sardana i la cobla no en són una excepció, tal i com hem comentat més d’un cop, i un dels aspectes que hem pogut seguir darrerament, tot i no ser una discussió nova, és més viu que mai. Es tracta de la suposada distància entre els gustos i els criteris a l’hora de triar programes de ballades i concerts entre els organitzadors i els músics.

Aquest plantejament representa una enorme simplificació, ja que segur que ni en una banda ni en  l’altra hi ha gaire homogeneïtat, però no podem negar que molts músics tenen neguit per interpretar coses d’un nivell molt allunyat d’allò que acostuma a agradar a bona part dels balladors. També és cert que hi ha un públic que sí, que sap gaudir de la qualitat quan en pot tenir accés i, fins i tot, molts d’ells saben apreciar les propostes diferents, agosarades a vegades, que diverses cobles estan donant a conèixer.

El problema arriba quan sembla que costa donar a conèixer segons quines obres i espectacles. S’ha denunciat, en aquelles xarxes socials, que les entitats no surten d’allò que han fet sempre, que no arrisquen. Certament difícil això, més enllà del conservadurisme d’alguns sectors, sobretot en temps de crisis i retallades, i més quan segons quines propostes comporten despeses afegides. A més, si és veritat que, com ha dit algú, la cobla no ha d’estar condicionada a dependre només de la sardana, perquè han de ser les entitats sardanistes les responsables? Algú altre ha apuntat que estaria bé que altres organitzacions s’hi impliquessin, o els mateixos músics, com ara la cobla Reus Jove, que la setmana vinent organitza un interessant concert al Teatre Fortuny de bracet amb l’Associació de Concerts de Reus, entitat que, per cert, no fa gaire també va participar en el concert de la cobla Marinada amb músiques de Nino Rota. Potser aquest sigui un dels camins de futur.

La sardana, un esport?

[Un dos i seguit, 18-11-11]

La setmana passada fèiem referència, de manera apressada, perquè, com és habitual, ens faltava temps, a una entrevista publicada al bloc “Creuant” al secretari general de l’Esport de la Generalitat, Ivan Tibau. Entre moltes altres coses, l’entrevistador, Albert Font Tarrés, li va preguntar sobre la possibilitat que la sardana de competició sigui reconeguda oficialment com a esport.

Al marge del que va respondre Ivan Tibau –ho podeu llegir complet a www.creuant.cat, m’ha cridat l’atenció el debat que al voltant d’aquesta qüestió s’ha suscitat per algunes xarxes socials. Hi ha qui no li acaba de veure el què, qui s’hi oposa per la seva ideologia contrària a la competició, qui està a favor... S’ha plantejat el fet que una colla de competició, ja que es tracta d’un col·lectiu que es prepara per ballar el millor possible, d’això en fa una activitat artística i, per tant, allunyada de l’esperit esportiu. O, almenys, que hi hauria d’estar, ja que admeten que unes colles ofereixen autèntiques creacions del bon ballar, altres sembla que realitzen una activitat atlètica i, per tant, esportiva, veient aquesta qualitat com quelcom aliè a l’ideal de sardana. I encara hi trobaríem qui vol matisar i creu que, realment, en l’activitat de les colles de competició hi ha els dos components, la qüestió és que en cada cas s’hi concreta una proporció diferent: en unes predomina una tendència i en altres l’oposada.

Naturalment, no s’ha arribat a cap conclusió, però sempre és bo que se’n parli d’aquestes qüestions, que es debati civilitzadament, cosa que en la sardana no sempre s’ha donat. La sardana un esport? Què en penseu?

Val la pena

[Un dos i seguit, 11-11-11]

Diumenge passat hi va haver dues cites sardanistes importants a les comarques tarragonines: el concurs de Valls i l’aplec de Salou. El mal temps les va condicionar força, però després de veure quin va ser el desenvolupament d’una i altra, val la pena fer algunes consideracions.

L’aplec de Salou, que des de fa força anys clou la temporada a la demarcació, presenta alguns ingredients que, a priori, haurien de garantir un mínim d’èxit: quatre bones cobles i una programació de sardanes d’alt nivell. A l’hora de la veritat, però, el públic fou molt menor del que era habitual en edicions anteriors, predominant la gent gran.

A Valls, en canvi, on també es va haver d’optar per un lloc alternatiu a recer de la pluja, encara que a l’hora de la veritat no va descarregar, el recinte, que no era pas petit, feia goig: una gernació, bona part de la qual sardanistes ben joves. No en va es tractava de la final de les categories alevina, infantil i juvenil, tot i que també hi havia bona representació de la resta.

Segur que a Salou li va fer molt mal l’amenaça del temps, ja que no és el mateix un aplec a l’aire lliure i en un espai ben agradable que un lloc tancat. També és cert que a Valls l’assistència ja estava assegurada passés el que passés, ja que les colles hi estan compromeses. Però aquests arguments haurien de servir per reflexionar als organitzadors. Caldria que tothom sabés que s’ha de fer l’aplec i que hi ha lloc alternatiu, i això, no va passar. Fins i tot, valdria la pensa considerar la possibilitat de convocar l’aplec directament en un lloc cobert i en condicions i transformar això en un actiu. Caldria pensar, també, en evitar coincidències en un calendari que, en aquesta època de l’any no va pas massa atapeït per aquestes comarques. Segurament, se’n podrien fer més de consideracions que aquí no hi caben, però que urgeix plantejar-les i tenir-les en compte. Val la pena, crec.