Els oficis de la cultura

[Un dos i seguit, 11-12-20]

La revista de cultura popular i tradicional catalana «Som» ha tingut l’encert de publicar les respostes que diverses cobles d’arreu del país han fet a un breu qüestionari sobre com han patit aquests mesos de confinament i d’apagada gairebé general de la majoria d’activitats culturals.

M’ha sorprès agradablement perquè el que podia haver estat un conjunt de queixes i reivindicacions totalment reiteratives, ha acabat esdevenint tot un seguit de reflexions que, sovint, tenen un interès evident. És clar que en tots els casos es fa palesa la greu situació que, com molts altres sectors de la societat, pateixen els músics, amb una reducció del nombre d’actuacions enorme i que els ajuts només han arribat a segons quin tipus de formació. 

De fet, aquesta varietat en les cobles és una de les qüestions que ara s’ha manifestat de manera més clara. Per si algú no ho sap, hi ha cobles-orquestra amb dedicació total dels seus components i les altres cobles en les quals els intèrprets compaginen aquesta feina amb altres, no sempre de caire musical. Aquesta classificació, molt esquemàtica i, per tant, només orientativa, permet endevinar que la incidència no ha estat igual per a tothom, encara que, precisament, els primers, els de dedicació exclusiva, per entendre’s, han estat aquells que, com deia, algun ajut han arreplegat.

Doncs, bé, aquesta i altres reflexions interessants les han expressat els responsables de les cobles que han accedit a participar en aquest reportatge. Assenyalen, per exemple, el perill que algunes formacions no puguin superar aquest tràngol, es lamenten del tracte rebut per part de les institucions, especialment segons quins ajuntaments, que no han tingut cap escrúpol en suspendre actes sense ni plantejar-se reformulacions o ajornaments. Pel que fa les entitats, en canvi, agraeixen els esforços de la majoria per tractar de salvar el màxim d’activitat.

En general, en totes les opinions hi plana el mateix fantasma de totes les activitats culturals: aquell que -de manera conscient o no- no considera els oficis del sector amb la mateixa dignitat que qualsevol altra. 

Una tasca ingent

[Un dos i seguit, 4-12-20]

El notable volum d’activitat que habitualment es realitza vinculada a la sardana -em refereixo a abans i, espero, després de la pandèmia-, és possible, de la mateixa manera que la d’altres manifestacions populars, a un important contingent de persones que treballen pensant, planificant, gestionant i pidolant a institucions i empreses de manera constant i, generalment, altruista. A ells i elles sempre els he expressat la meva admiració i respecte, sigui quin sigui el grau de dedicació que tinguin, sabedor com sóc de la varietat de circumstàncies personals de cadascú.

Entre aquest col·lectiu important i no sempre prou reconegut ni tampoc conegut, acostuma a haver-ne de ben singulars. En ocasions, destaquen per la diversitat de la seva actuació, com és el cas de l’Antoni Anguela i Dotres, a qui estava dedicada el darrer concert celebrat fins ara del Cicle Cultura Popular als Ateneus, a Barcelona. El motiu era el desè aniversari del traspàs d’aquest activista intens, que va ser directiu d’entitats, estudiós de la sardana, organitzador del Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional, va participar en la recuperació del concurs La Sardana de l’Any i, sobretot, fou un home molt preocupat per la difusió del fet sardanista pels mitjans de comunicació.

Va fundar la revista "Som", va ser col·laborador, guionista o realitzador de programes a diferents emissores de ràdio i, fins i tot, a televisió; però estic segur que allò més original i valuós que va crear i impulsar fins al darrer moment fou un eficaç servei d’informació per als que ens dediquem a aquesta tasca de portar la sardana al paper imprès o la ràdio. Ve a ser una  autèntica agència de notícies sardanistes que recull tota la informació i la distribueix a qui convingui. Una tasca ingent que avui dia ha assumit la Confederació Sardanista de Catalunya, però que ell va idear molt abans de disposar d’internet, correu electrònic ni res semblant. Utilitzant correu tradicional, multicopista i moltes hores de feina, esdevingué una eina molt i molt apreciada.

Els que el vam conèixer podem constatar que, malgrat tot això que he dit, no era un personatge envanit per una activitat important però que, al capdavall, li devia reportar més maldecaps i costos econòmics que altra cosa. Llàstima que l’actual situació més aviat ha fet poc visible el merescut record a l’Antoni. Serà qüestió de tornar-hi quan el panorama sigui més propici.  

Una enorme, bestial bugada

[Un dos i seguit, 27-11-20] 

Aquella propietat que ofereix la xarxa social Facebook consistent en recordar als usuaris que fa un temps determinat -un any, sis o els que sigui- vam publicar una imatge o un vídeo, de manera que ens ofereix la possibilitat de tornar-ho a publicar, té la seva part positiva, a vegades de gran emotivitat. En altres ocasions, però, ens pot portar records que no hem demanat i que no sempre són plaents,. També es pot donar el cas que ens facin meditar sobre la fragilitat de tot allò que ens envolta, i això no ha de ser necessàriament dolent, és clar.

Dimecres passat, per exemple, de bon matí se’m feia parar atenció en que feia un any vaig ser a la final del Campionat de Punts Lliures a Girona, una de les grans festes del sardanisme de competició i, de fet, de tot el sardanisme. S’hi veu un pavelló ple de colles, la major part de gent jove, plena de vitalitat, oferint aquelles atractives coreografies a un públic prou nombrós i entusiasta. I, és clar, el primer pensament és el de constatar que si bé només ha passat un any, sembla una eternitat el que hem anat experimentant els mesos següents fins arribar a aquest punt en el qual ningú gosa pronosticar què es podrà o no fer a partir d’ara.

Per si de cas, s’està elaborant la Guia Sardanista del 2021 com si res no hagués passat, pensant que, si convé, sempre s’està a temps de suspendre ajornar o el que calgui, que ara tots plegats ja en tenim pràctica. A més curt termini, la majoria de les entitats ja estan explorant totes les possibilitats que permet el nou desconfinament i, per exemple, a Tarragona s’ha fixat una nova data (i en van unes quantes!) per a l’actuació que la cobla Ciutat de Cornellà havia de fer en substitució del concurs de colles de Santa Tecla. Ja fa temps que és evident que ha de ser concert i esperem que sigui definitiva la data del 19 de desembre.

Només és un exemple, perquè els condicionaments són molts, sobretot les limitacions territorials, ja que habitualment bona part del públic d’aquestes activitats es desplaça d’una població a l’altra. Ara, encara que la situació vagi millorant i suposant que tot plegat assoleixi un determinat grau de normalitat, la gran ombra que fa patir és si totes les cobles sobreviuran, si les colles podran disposar de tots els balladors per tractar de recuperar nivell... en definitiva, a veure quantes estovalles s’hauran perdut en aquesta enorme, bestial bugada.

Una autèntica prova de foc

[Un dos i seguit, 20-11-20] 

Al marge de les evidents conseqüències negatives que la pandèmia ha causat a tot el món pel que fa la salut, ja sabem que n’ha comportat moltes altres a sectors no pas petits de la societat. Les afectacions han estat molt diverses, és clar, perquè hi ha qui ha arribat  a quedar-se sense cap ingrés d’un dia per l’altre, però també és cert que tots hem hagut d’adaptar-nos a la situació. Des dels que es poden permetre el luxe de fer teletreball, fins als que s’han vist obligats a adaptar el negoci o els seus hàbits a unes circumstàncies molt especials.

El sector cultural, en el qual situem les activitats de les que aquí ens ocupem -sardanes, esbarts i música per a cobla-, ha anat fent el que ha pogut, aprofitant les poques escletxes que ha tingut per manifestar-se. Des de l’apagada més absoluta en el temps de confinament total, fins a concerts amb mil i una mesures de seguretat, hi ha hagut de tot: ajornaments, suspensions, transformacions, adaptacions... i, és clar, gens de ballades diguem-ne normals, En tot cas, sempre s’ha hagut de carregar l’estigma de ser considerada una activitat supèrflua, sense que s’hagi acabat d’entendre que aquí també hi ha qui s’hi guanya les garrofes, principalment els músics.

I en aquest context, dissabte passat, finalment sí que es va poder celebrar la final del concurs La Sardana de l’Any. Després de l’ajornament, el canvi de seu i les canviants normes dels últims dies, a mida que s’apropava la data, es va optar per fer-ho a porta tancada, amb músics i presentadors en viu i en directe, però sense públic i el vot fet telemàticament. Tenint en compte la fosca ombra de la suspensió que va planar sempre sobre l’acte, el resultat l’hem de considerar positiu. 

És clar que caldrà fer les pertinents crítiques constructives i tenir en compte les possibles oportunitats que s’hauran après -aquest vot des de casa que deia, per exemple, o la retransmissió en directe per YouTube convenientment millorada-, però ara hem de felicitar els organitzadors per haver superat aquesta autèntica prova de foc.

Una final des de casa

[Un dos i seguit, 13-11-20)

Es va haver de suspendre la gran final prevista a Sabadell, moltes emissores no van poder emetre un nombre considerable d’eliminatòries –entre les quals, Tarragona Ràdio-i, finalment, el concert on es decidirà quina sardana rebrà el títol de Sardana de l’Any 2019 sí que es farà, si no hi ha cap impediment de darrera hora, aquest dissabte 14 de novembre a la tarda. Serà mesos després de la data inicialment prevista, en una població i, per tant, un escenari diferents, i haurà de ser un acte sense públic. 

Finalment, el concurs La Sardana de l’Any, malgrat tots els ‘malgrats’ ha pogut tirar endavant i completar el seu accidentat trajecte. La bona notícia per als organitzadors i els seguidors, és clar, és que haurà estat dels pocs actes que podran dir que han pogut superar aquests obstacles. Ho han d’agrair -i d’això en són prou conscients- a les possibilitats tecnològiques actuals: el vot per correu, les trameses dels enregistraments a les emissores per la xarxa, a que es pugui retransmetre per aquest mateix sistema... Qui no es consola és perquè no vol, certament!

I sí, podreu seguir la final pel canal de YouTube de la Confederació Sardanista i el web de La Sardana de l’Any i, oh meravella!, podreu votar telemàticament. Sembla que, amb posterioritat, es podrà veure en diferit pel Canal 33, cosa que està molt bé, és clar, però no puc evitar meditar sobre quina mena de país tenim on no es pot retransmetre un acte com aquest en directe per la televisió pública, de manera que pugui arribar a més gent. I encara prou que sí que es farà per Internet, gràcies al patrocini d’una coneguda empresa de supermercats, però no tinc clar que tothom pugui ni sàpiga com accedir-hi correctament, sobretot el públic de certa edat.

Quines ganes en tenim!

[Un dos i seguit, 6-11-20]

Enmig d’aquesta situació tant especial en la que es troba tot el món, podem ben bé dir que cadascú plora per ell. I, a més, la majoria ho fan amb tota la raó del món. Els que voldrien treballar però no poden, els que preferirien no haver de fer-ho, els que lamenten que no els sigui permès realitzar segons quines activitats o moure’s lliurement, etc. Els sardanistes, els músics de cobla i els dansaires d’esbart, que són els que ens ocupen aquí, també es queixen, és clar, remarcant, com molts altres sectors, que les seves activitats es poden portar a terme de manera segura si se segueixen estrictament les mesures de prevenció pertinents.

La veritat és que aquells concerts o concursos que he tingut oportunitat de veure en directe des de que va començar l’anomenat desconfinament, es van portar a terme amb unes mesures i un civisme que ja m’agradaria que fossin generals. Ara, quan han tornat les restriccions ha calgut sacrificar la majoria d’activitats o adaptar-les convenientment. 

Hi ha hagut, però, des d’aquell que no s’ho ha pensat dues vegades a suspendre dràsticament allò previst, fins als que han esperat a darrera hora per tal de veure com anaven les coses, o els que han fet mans i mànigues per adaptar-se a la situació, ja sigui  amb ajornaments o fent un replantejament radical. Així, mentre les sempre extraordinàries festes de Sant Martirià, a Banyoles, s’intentarà fer-les al desembre, la final del concurs La Sardana de l’Any es treballa per fer-la igualment dissabte vinent... però a porta tancada i amb retransmissió per internet. No seria el primer concert que es fa d’aquesta manera, però en aquest cas el repte és, a més de la quantitat d’actuants a l’escenari, el fet que les votacions es faran per mitjà del mòbil i cadascú des de casa seva. 

Naturalment, no hi ha res com el directe, la música en viu de la cobla ensordint-nos si hi passem a prop i, és clar, deixant-nos anar ballant tant com el cor ens demani i el cos ens permeti. A hores d’ara imagino que tothom té ben assumida la situació i entenem que és molt millor això que no pas si encara no tinguéssim a l’abast tots aquests mitjans.  Però... quines ganes en tenim de tornar-hi!!

Zero

[Un dos i seguit, 30-10-20]

Diuen que fins i tot en els moments més complicats, poc o molt, en algun lloc o altre, des de que se’n ballen, sempre hi ha hagut sardanes. Fins i tot, fa anys, algú va fer una crida per recollir dades per tractar de saber quan es van fer les primeres ballades després de la Guerra Civil i sembla que van ser ben matineres, comptant, és clar, amb la pertinent supervisió i manipulació del nou règim. 

Hi ha hagut guerres  i altres circumstàncies força complicades, però sembla que només en alguns casos molt comptats es van deixar de fer ballades o, en tot cas, no en tenim constància documental. A Tarragona, hi ha un moment dramàticament semblant a l’actual: als anys 1884 i 1885, no només no es van fer sardanes, sinó que es van suspendre totes les festes de la ciutat. El motiu? Una greu epidèmia de còlera que el «Diario de Tarragona» de l’època ho explicava així el dia de Santa Tecla del 1885, amb el llenguatge propi de l’època: «Dos años cumplen hoy que por causa de la epidemia no han podido celebrarse en esta ciudad las fiestas de nuestra ínclita patrona». 

Hi va haver, doncs, un important parèntesi sense sardanes en un temps en el qual la vinguda d’una cobla des de terres gironines era tot un esdeveniment. De fet, quan els músics arribaven a l’estació de Tarragona eren rebuts per una multitud encapçalada per les autoritats municipals. 

Actualment, tenim cobles pròpies i les que venen d’altres punts del país ho tenen més fàcil per traslladar-se, però res d’això serveix davant una realitat tant dura com la que ara experimentem. Sembla que la única manera de lluitar contra els contagis és limitar al màxim els moviments de les persones i les activitats col·lectives no essencials. Tenim, això sí, un petit consol respecte als nostres rebesavis: podem gaudir de la música per a cobla amb els molts mitjans tecnològics que ens ho faciliten, entre els quals la ràdio. Pel que fa a nosaltres, a Tarragona Ràdio, mentre sigui possible, ja sabeu que no faltarem a la cita.

És clar que estem lluny de consolar-nos amb aquesta possibilitat d’escoltar música. Trobem a faltar ballar-les i el so de la cobla en directe, alhora que ens sentim solidaris amb els músics, uns treballadors culturals que, a diferència d’altres sectors, no només van ser els primers en quedar-se sense feina, sinó que mai han rebut cap mena d’ajut. Zero.