Ineludible

[Un dos i seguit, 19-7-24]

Aquest cap de setmana hi ha una d’aquelles cites ineludibles per als sardanistes que vulguin  conèixer ambients diversos i de qualitat a l’hora d’anar a ballar. Es tracta de la Festa de la Sardana de Ceret, a la Catalunya Nord, que enguany arriba a la 66a edició, de manera que ja és una cita prou veterana per tal que els més apassionats la coneguin abastament. I segur que la majoria de balladors de colla de competició hi han estat com a mínim alguna vegada per participar en el seu concurs.

Però Ceret és molt més que l’emblemàtic concurs, ja que durant tres dies hi ha ballades, ballades dobles i concerts viscuts de manera intensa i amb cobles de gran qualitat. És una oportunitat per conèixer un indret diferent, amb les seves particularitats, però que ben bé es pot situar en una hipotètica ruta sardanista bàsica que també inclouria moments obligats com Banyoles, Calella i segurament molts altres depenent dels gustos de cadascú. 

Durant 66 edicions, però, la festa de Ceret també s’ha hagut d’adaptar als temps canviants. Primer era una oportunitat de sortir de l’estat un cap de setmana amb la colla (encara que ben a prop i dins terres catalanes) i respirar un aire més pur en sentit literal i també el metafòric. Més endavant, els costums van obligar els organitzadors a deixar el mes d’agost i situar-se al juliol, per allò de les vacances i el parèntesi estiuenc que va obligar a fer un parèntesi en el Campionat. 

Finalment, per tal d’atraure les colles en temps de davallada demogràfica d’aquestes agrupacions, el concurs ha deixat de ser només per a colles lliures i ha adoptat el format de Copa Catalunya, un dels darrers intents de la Unió de Colles d’engrescar el món competitiu i que sembla que funciona. Però recordeu: Ceret és més que això, com a poble i sardanísticament parlant. 

Us caurà la bava

[Un dos i seguit, 12-7-24]

El món de les colles sardanistes de competició ha passat, en uns quants anys, de ser un dels més potents a experimentar una davallada important en el nombre de grups en actiu. Darrerament, tot i l’aturada anunciada per la veterana i prestigiosa colla Violetes del Bosc, sembla que hi ha certa estabilització i, fins i tot, han sorgit algunes colles de les categories més complicades, que són les de balladors més joves. Ho són, de difícils, perquè requereixen una atenció continuada i amb altes dosis de saber fer i diplomàcia, fins i tot. Es tracta de comptar amb responsables a qui agradi i puguin dedicar-se a aquesta tasca, en la qual han de seduir els nois i noies, però també els pares. I dic que ha de ser una labor persistent ja que aquests balladors aviat han de pujar de categoria i nodrir les infantils, juvenils, etc. Ells, els més petits, sempre han de ser nous, per entendre’ns.

És per això que mai es reconeixerà prou la feina feta per aquests abnegats monitors, alguns amb molts anys d’experiència. En bona part, deuen gaudir de la satisfacció de veure com els que havien estat alumnes seus, ara ja volant lliures, obtenen resultats ben encoratjadors, com els de la colla Tarragona Dansa dissabte passat al mític concurs de Vic, on van guanyar tres dels quatre enfrontaments en joc. A més, ho van aconseguir amb una anella molt jove, plena de ganes i vitalitat. Ho podeu comprovar amb els vídeos que circulen per les xarxes, us caurà la bava.

Sardanes "satàniques"?

[Un dos i seguit, 5-7-24]

Fa gairebé un mes just, comentava aquí mateix la meva percepció -que em consta que comparteixo amb força gent- que, des de sempre (és a dir, des de que en tenim constància documental) hi ha hagut una manera d’entendre la sardana més reglamentada, amb tot un seguit de normes que cal seguir per al bon ballar i una altra més desimbolta, imaginativa i, per tant, divertida. I no em refereixo als passos curts i llargs, al fet de formar rotllanes donant-se les mans o a la necessitat de repartir-les. Més aviat parlo de punts lliures, de ballar rodant, «fer la persiana» o passar de respectar les parelles home-dona de manera estricta i invariable. 

Són moltes més les coses que diferencien aquestes dues postures, algunes de les quals el temps ha fet convergir seguint la santa raó que una cosa no ha de treure l’altra, que poden conviure, en definitiva. I això malgrat les discrepàncies que darrerament han reviscolat arran de l’aposta decidida i valenta d’un engrescador grup de gent jove de Molins de Rei pel que ells anomenen «Sardanes satàniques», de les quals fins i tot han organitzat un curset per aprendre’n. 

Ara, la polèmica més aviat ha vingut perquè algú ha interpretat que ho han presentat com una cosa nova i aviat han sortit els cunyats de torn assegurant que això s’ha fet tota la vida. I, efectivament, com dic, sempre s’ha vist i per poc que haguem voltat pels aplecs ho haurem comprovat. Allò de nou que ofereixen a Molins de Rei és justament el fet de presentar-ho com una cosa bona, divertida i de la que ningú s’ha d’avergonyir, precisament; i, sobretot, que pot ser una manera d’atraure gent nova. 

Només hi voldria fer una observació: és possible que passi com amb el jazz, que per interpretar-lo bé primer cal dominar la música diguem-ne acadèmica, clàssica. Per ballar i gaudir de les «Sardanes satàniques», cal tenir clara la manera estàndard. Que ningú s’enganyi.