Els primers aplecs de la temporada

[Un dos i seguit, 18-3-16]

Pràcticament, podem dir que ja ens trobem en la Setmana Santa, un període festiu que es clourà amb la diada del Dilluns de Pasqua. Enguany, aquell dia, tindrà la particularitat que a les comarques tarragonines inaugurarà la temporada d’aplecs sardanistes. Habitualment, aquesta funció la fa l’aplec de la Nou de Gaià, que aquest 2016 serà el cap de setmana següent, però ja sabem que la Setmana Santa és una festa movible i, aquesta vegada, seran dos aplecs propers entre ells, el de la Pobla de Montornès i el de Roda de Berà els que encetaran el calendari d’una sèrie de festes que no s’acabarà fins al novembre, amb l’aplec de Salou.

D’altra banda, Roda i la Pobla ja fa anys que es fan la competència, encara que relativa, si tenim en compte que sempre se celebren en una diada propícia a fer sortir la gent de casa, a anar a menjar la mona al camp, i tant l’un com l’altre són destinacions idònies. Això sí, aquesta coincidència de dos aplecs a la mateixa comarca es procura evitar, però en aquest cas fan valer les circumstàncies singulars de la data, a més que sembla que també els esperona a millorar. Els dos s’han esforçat en oferir unes festes atractives amb, entre altres coses, dues cobles de prestigi cadascun, que garanteixen la qualitat musical.

No seran, però, les úniques opcions amb sardanes per aquella diada en indrets prou atractius i, en molts casos, sense anar gaire lluny.       

Dones a la cobla

[Un dos i seguit, 11-3-16]

Aquesta setmana que, gairebé, estem enllestint, ha portat la celebració del Dia Internacional de la Dona, també conegut com el Dia de la dona treballadora. Una jornada plenament reivindicativa, però que també ha arribat acompanyada d’una consideració que acostumen a plantejar alguns davant de casos similars: que això de dedicar un dia a alguna cosa és absurd i que més valdria pensar-hi –i, sobretot actuar- durant tot l’any. Els més positius pensen que una cosa no és incompatible amb l’altra i no farà cap mal que durant uns dies se’n parli més.

Seguint aquest esperit, ens podem preguntar quin és el panorama, pel que fa al paper de les dones en el món sardanista. Avui ho farem, encara que només sigui en un àmbit concret com és el dels músics, el dels intèrprets de les cobles, més concretament, on hem pogut veure com s’ha passat d’una presència pràcticament testimonial de dones durant bona part del segle XX a una participació molt més evident –i creixent-, sobretot a les formacions joves. Ens en parlarà algú que ha viscut el fenomen com poques persones: la Maria Antònia Pujol, qui ha viscut aquesta evolució i, a més, ha estudiat la intervenció femenina a les cobles abans, quan n’hi havia ben poques, i ara, quan segurament encara no és la que hauria de ser, però també és cert que ja no podem qualificar-la d’anecdòtica, precisament.

Premis sempre polèmics

[Un dos i seguit, 4-3-16]

Des del primer dia, el concurs de La Sardana de l’Any –que, entre altres mitjans podeu seguir en aquest programa de Tarragona Ràdio- ha estat polèmic. La seva primera etapa va començar el ja llunyà any 1972 i es va cloure quinze anys després. Es va reprendre, en un segon període, l’any 2004, i encara segueix. Sempre, en tot moment, tant amb els antics organitzadors com amb els actuals, l’han acompanyat les acusacions de frivolitzar la sardana, de menystenir les obres que realment aporten qualitat, fins i tot de joc brut...

Jo dubto molt que hi hagi cap mena de manipulació, però sí que cal reconèixer que un muntatge com aquest comporta que hagi de portar una mena de llufa penjada que mai es podrà treure del damunt i que, al capdavall, és pròpia de qualsevol competició i, sobretot, d’aquelles que inclouen participació popular en forma de vot. Mai es podrà complaure tothom i, sospito, primer que tot els més exigents des del punt de vista qualitatiu. Pareu atenció, si més no, en concursos com Eurovisió, per exemple, en les ocasions que s’han fet votacions populars.

I és que no hem de confondre aquests concursos populars amb concursos musicals. En uns pot votar tothom i en altres hi ha un jurat que, de fet, tampoc s’escaparà mai de la sospita eterna per part dels més primmirats. Ho he dit moltes vegades i ho faré tantes com calgui: La Sardana de l’Any no pretén premiar la millor sardana, sinó la més popular. Per triar la de més qualitat hi ha el Premi de la Crítica, establert per un jurat qualificat. I que tampoc s’escapa, com deia ara mateix, de ser qüestionat. L’objectiu principal, doncs, és, abans que res, divulgar una mica més les sardanes noves pels mitjans de comunicació.

Tot un luxe!

[Un dos i seguit, 26-2-16]

Aquest cap de setmana, les colles sardanistes de competició celebren a Calella la festa de cloenda de la temporada anterior. Això vol dir que, amb més o menys guarniments o actes complementaris, bàsicament, les colles es disposen a rebre els premis que han aconseguit, a les respectives categories, a la temporada 2015. A més, la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, l’organització responsable del Campionat, sempre acostuma a lliurar diverses distincions, entre les que destaquen les medalles d’or als dansaires amb una llarga trajectòria en aquest àmbit.

L’any passat, l’acte va tenir com escenari el magnífic marc de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona, aleshores la Capital de la Sardana. Seguint aquesta norma de fer coincidir els actes sardanistes més destacats de l’any amb la capitalitat, enguany la cita és a Calella, justament el cap de setmana que també se celebrarà la cloenda d’aquesta centralitat sardanista itinerant. No sé si l’opció de repartir els actes de la cloenda del Campionat durant dos dies –dissabte i diumenge- és gaire encertada, sobretot per als grups de colles amb anelles a diferents categories, ja que això les obliga a fer nit a Calella, fer dos viatges o repartir-se la festa, ja que unes colles reben guardons dissabte i les altres diumenge.

És el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que ha assolit uns resultats envejables a totes les cinc categories on participa, que són totes: des dels alevins als veterans, passant pels infantils, els juvenils i els grans. Però cal destacar el paper extraordinari de la colla infantil, la Petits Tarragona Dansa, campiona de Catalunya de lluïment i, també, de la sempre difícil sardana de punts lliures. Un autèntic orgull per a l’entitat, el sardanisme tarragoní i, crec, que també hauria de ser-ho per al conjunt de la ciutat. Es tracta d’un magnífic equip de nois i noies, joves però alguns amb una llarga experiència que han anat acumulant des de ben petits, i un equip directiu completament dedicat i bon coneixedor d’allò que té entre mans.  Tot un luxe!

Quan es tanquen les aixetes

[Un dos i seguit, 19-2-16]

L’esponsorització de les activitats que porten a terme les entitats culturals és una de les opcions més viables i realistes que tenen al davant aquestes organitzacions en temps de crisis i, per tant, de retallades de les aportacions dels organismes oficials. La realitat és dura i ens mostra que ajuntaments i altres institucions només aposten de manera decidida per aquelles manifestacions segures, que omplen places a vesar i que, en definitiva, estan de moda. Els altres, han d’espavilar-se per sobreviure o, senzillament, plegar.

Moltes d’aquestes entitats s’han trobat en aquesta situació amb el pas canviat, és a dir, que mentre hi havia vaques grasses i les subvencions es prodigaven –massa, segons alguns, fins al punt que es van fer malbé dinàmiques històriques que feien autosuficients moltes d’aquestes entitats-, en aquell temps que no calia fer pagar entrada o quotes per gaudir de moltes coses, tothom s’hi va acostumar. Després, quan s’han començat a tancar aixetes, precisament ha estat quan les juntes directives són més febles, el públic s’ho pensa més a l’hora de pagar i els mecenes són pocs i, a vegades, també escurats.

Poc a poc, però, s’ha comprovat que només sobreviuran els que tinguin clar que no es pot viure sempre de les subvencions. O no només. Centrant-nos en el món sardanista, es comencen a veure  moviments en aquest sentit, potser massa tímids, però d’haver-n’hi n’hi ha. Com la marca de cerveses que ha patrocinat la Guia Sardanista o el fabricant de brou que s’ha compromès a fer aportacions importants –en espècies, això sí- a les associacions. Naturalment, també caldria tenir en compte els patrocinis puntuals a nivell local, que ens consta que n’hi ha molts, però cal esperar que es generalitzin els convenis que, com els que esmentat, s’han concretat amb la Confederació Sardanista i, per tant, se suposa que han d’arribar a tothom.

Contra la visió rància del sardanisme

[Un dos i seguit, 12-2-16]

Fa poques setmanes, el sardanisme es va implicar en l’ambiciós projecte “Som Cultura Popular. Mostra del Patrimoni Immaterial a Barcelona”, però amb vocació d’arribar a tot el país; ja fa temps que funciona força bé el projecte SardaTIC per a l’ensenyament de la sardana a les escoles traient profit de les noves tecnologies; són diverses les cobles que porten a terme muntatges molt treballats i creats expressament per a engrescar els més joves amb la música per a cobla; per aquí no res s’anuncia la segona edició de l’Enganxa't, les jornades dedicades a l'ensenyament i divulgació de la sardana que organitzen la Confederació Sardanista de Catalunya i la Federació Sardanista de les Comarques de Lleida...

Són iniciatives diverses, que, a més, provenen de zones geogràfiques diferents i de sectors també ben variats, que tenen en comú el neguit per encomanar l’estimació i la valoració per una dansa i una música, així com tot allò que les acompanya, per part de tota mena de públics, però molt especialment els joves. Comparteixen, igualment, un esperit que combina la qualitat i la solvència amb la diversió, fugint de visions més aviat ràncies que sovint s’han atribuït al sardanisme, a vegades de manera merescuda però moltes altres penjades com una llufa en un dia dels innocents permanent.

Si anem resseguint l’actualitat sardanista, tal i com procurem fer en aquest programa, veurem aviat com n’és d’injusta aquesta visió negativa, sobretot quan comprovem que d’iniciatives per posar al dia la sardana en tots els sentits no en falten. Hi ha les que abans posava d’exemple, però moltes més que tracten de fer-se notar i d’incidir realment tant a dins, entre els habitualment implicats, com entre la resta de la societat  catalana.

Els responsables de demà

[Un dos i seguit, 5-2-16]

Aquest cap de setmana comença la temporada de concursos de colles amb el que tindrà lloc diumenge a Ponts. De moment, es tracta del Campionat Territorial de Lleida, mentre que per a final de mes ja s’anuncia la festa anual de les colles, és a dir, la celebració on es lliuren els guardons corresponents a cada categoria del Campionat de Catalunya, a més d’altres reconeixements que habitualment lliura la Unió de Colles. Enguany serà a Calella de la Costa, tot coincidint amb la cloenda de la capitalitat d’aquella població, que passarà el relleu a Mollerussa.

Aquesta festa de les colles, a banda del moment de lliurament de premis, acostuma a incloure actes complementaris per tal d’arrodonir la convocatòria. Molts són clarament festius, com ha de ser si tenim en compte que bona part dels protagonistes seran gent jove. En alguns casos, com ara enguany, s’han programat activitats durant dos dies, amb pernoctació inclosa. Però no hi faltaran algunes propostes amb una intenció que va més enllà de la clarament lúdica. És el cas d’unes jornades que tractaran sobre qüestions com  “Jurats”, “Foment de colles alevins, infantils i juvenils” i un “Curs de repartiment”. Són aspectes bàsics, fonamentals, que requereixen ser analitzats, debatuts i, sobretot, assumits pel sector més jove de les colles, a qui, en realitat, aquestes sessions estan destinades.

Naturalment, aspectes tant delicats com aquests no seran resolts en un cap de setmana i, potser, ni tan sols podem assegurar que els dansaires hi participaran, però ja és positiu que es tinguin en compte per part dels actuals responsables. Això vol dir que pensen en que el dia de demà n’hi ha d’haver uns altres de responsables.