L'home que va fer la sardana millor, molt millor

[Un dos i seguit, 31-1-20]

En el món sardanista, igual que en qualsevol altra camp d’activitat diguem-ne no professional, cal que hi hagi prou gent que hi treballi, que faci possible que tot rutlli i, sovint, que es facin coses noves. És un patrimoni humà que mai ens cansarem de lloar i de desitjar que sempre hi sigui i que podem veure reflectit en el cartell de guardons que cada any es lliuren per part de la Confederació Sardanista.

Aquests elements actius, imaginatius i, quan cal, agosarats, a vegades destaquen per la seva singularitat. Són personatges que arriben a ser autèntics referents per a determinada activitat, com sens dubte ho ha estat i, -sospito que seguirà essent-ho molt de temps- el Sebastià Alba, capdanser de la colla «Violetes del Bosc», traspassat diumenge passat.

Ningú dubta que el Sebastià fou qui va aconseguir atorgar relleu a aquesta colla ben aviat, des de que hi va entrar l’any 1949, i fins al darrer moment. En uns temps en els quals les colles de competició eren moltíssimes arreu del país i constituïen una opció important de lleure dels joves catalans (alguns encara hem conegut aquells grans camps de futbol atepeïts de colles ballant alhora) ell i d’altres capdansers mítics van saber refinar el ball, fer-lo més vistós i elegant, alhora que més exigent físicament i de dedicació als assajos. Van ser ells els que van portar aquesta activitat cap al concepte de «sardana esportiva», darrerament reivindicat per molts.

Certament, el Sebastià Alba no fou l’únic, però difícilment algú altre podrà algun dia superar la seva continuïtat i la quantitat enorme de campionats aconseguits per la seva colla. Una fita extraordinària, que només s’explica pel seu carisma, sabent envoltar-se de gent vàlida i aplicant tècnica, disciplina i la constància pròpies d’equips esportius d’alt nivell, vet aquí allò que deia fa un moment.

Ah! I un altre aspecte que cal remarcar: el Sebastià i la Violetes van trencar un d’aquells prejudicis que, massa sovint, condicionen la imatge de les colles. Amb la creació de l’Obra Sardanista Violetes del Bosc va esmenar els que acusen les colles de no preocupar-se de res més que de competir. Una organització que va promoure un dels cicles de ballades més perllongats i de qualitat de Barcelona, aplecs i concursos musicals. Potser sí que li podríem retreure no haver sabut crear planter de balladors, però és evident que el balanç no permet cap dubte sobre la riquesa de la tasca de tota una vida dedicada a fer la sardana millor, molt millor.

Sardanes tarragonines rescatades

[Un dos i seguit, 24-1-20]

Hi ha un aspecte del món sardanista que, sospito, la majoria dels que s’hi mouen no en són prou conscients. Suposo que, això sí, tots saben que de sardanes n’hi ha moltíssimes d’escrites, però potser no s’arriba a entendre com n’és d’important aquesta xifra que, d’altra banda, segueix creixent any rere any. El web de la Confederació Sardanista comptabilitza 33.103 obres per a cobla, de les quals 30.936 són sardanes... i segur que no hi són totes. És clar que de sardanes n’hi ha de tota mena, però encara que féssim una esporgada a consciència que deixés allò que s’ha fet amb un mínim de dignitat, estic convençut que seguiria essent una xifra impressionant.

Vull dir amb tot això que és comprensible que d’aquest patrimoni musical tant voluminós només una part molt petits s’interpreti habitualment i que, de fet, moltes restin oblidades i en permanent perill de desaparició. En aquest punt hi juguen un paper important iniciatives com les de l’entitat Músics per la Cobla o la cobla Ciutat de Girona que dediquen no pocs esforços a recuperar allò interessant que van trobant per arxius escampats per tot el país. Fan feina de restauració quan cal, d’estudi de les peces, de preservació i, sobretot, de divulgació per mitjà d’enregistraments o servint particel·les quan algú s’hi interessa.

També hi ha cobles que, sense disposar de tants mitjans, sí que es preocupen de trobar petits tresors amagats i miren d’interpretar-los de manera digna. Aquesta dèria comporta molta feina no sempre coneguda ni reconeguda, ja que cal fer operacions d’investigació per trobar el material, cosa que sovint esdevé complicada, però també cal presentar els papers de manera clara i, en ocasions, fer arranjaments perquè, per exemple, pot faltar algun instrument o s’ha deteriorat determinada particel·la.

Un d’aquests enderiats (i ara em cal personalitzar-ho) és l’Eduard Sendra, de la cobla Reus Jove. Sempre neguitejat per tal d’oferir repertoris diferents i concerts interessants, una d’aquestes vies de treball el porta per treure a la llum moltes sardanes tarragonines –per l’autor o la dedicatòria- que fa massa temps que ningú les interpreta. Sembla que hi ha força coses en aquest sentit per confeccionar un concert prou interessant i, certament, diferent, però amb color plenament tarragoní. Ell ho està treballant molt i molt, alhora que va oferint el que seria aquest concert cent per cent sardanista i tarragoní i d’altres de similars per tot arreu. Només falta que hi hagi algú prou sensible i amb capacitat o influència allí on calgui per tal que el projecte es materialitzi.

Un 155 (molt) més positiu

[Un dos i seguit, 17-1-20]

La temporada d’activitats sardanistes comença ben matinera, amb aquelles curioses ballades per donar la benvinguda a l’any a l’hora que surt el sol el dia 1 de gener. Per cert, de moment encara no hi ha cap agrupació valenta que s’hagi proposat fer-ne a les comarques tarragonines.

Però, després d’això, ja sabem que durant uns quants mesos el que hi ha són ballades, concerts, aplecs i algun concurs esporàdic, escampats per Catalunya, tot esperant que amb l’esclat de la primavera també s’intensifiqui l’agenda. Això sí, d’aplecs, poc o molt, ja n’hi va havent, de manera que des de ben aviat és vigent la Guia Sardanista que publica la Confederació i de la que ja n’hem parlat en programes anteriors. En aquesta publicació (en paper i, com cal, també en versió digital), podem constatar que es preveu que aquest 2020 hi hagi 155 aplecs, una xifra realment important, però no sé si s’és prou conscient, a dins i a fors del sardanisme, del que representa.

Encara que les dades de participació varien molt segons l’aplec, per poca que sigui la gent que hi assisteixi en alguns, en conjunt són quantitats respectables. Cal tenir en compte, a més, que estem parlant d’activitats persistents, amb una mitjana de continuïtat que no té res a veure amb modes passatgeres. De la mateixa manera, hem de valorar que estem parlant dels aplecs diguem-ne «oficials», als quals caldrà afegir aquells que, per la raó que sigui, van per lliure respecte les diferents coordinadores territorials. A banda, a més, hi hauria les ballades dobles i similars, que, a la pràctica, alguns són autèntics aplecs, i, és clar, les altres activitats sardanistes, amb públics no sempre coincidents.

Una xifra, aquesta dels 155 aplecs, que sembla que varia poc des de fa anys. Alguns pleguen, és clar, però també en neixen de nous o se’n recuperen de desapareguts. A la demarcació de Tarragona, per exemple, enguany es preveu un nou i ambiciós aplec a Coma-ruga, amb moltes i importants cobles, així com una programació complementària amb pretensions d’innovar. Ho fa dins de la programació del Vendrell com a Capital de la Cultura Catalana 2020, que sembla que així reconeix la importància de la sardana. Tant de bo aquest aplec tingui l’èxit que es mereix i es pugui parlar, aviat, de continuïtat més enllà de la celebració puntual d’aquesta capitalitat.

Un any irrepetible

[Un dos i seguit, 10-1-2020]

El nou any, sardanísticament parlant, a Tarragona, comença amb una cloenda. Efectivament, aquest dissabte a la tarda, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa tanca, amb tots els honors, la celebració del seu 40è aniversari. I no ho fa de qualsevol manera, amb un acte més o menys reeixit, de compromís, sinó amb la mateixa ambició que fa un any, inaugurant un programa intens i valent, que ha ocupat pràcticament tots els mesos del 2019.

Aquesta última cita d’aniversari serà un concert amb la cobla Sant Jordi (tot un luxe, comptar amb la que, probablement, sigui la millor cobla actual) que també servirà per a presentar el disc que ha enregistrat amb sardanes inèdites discogràficament parlant de l’Alfred i l’Anna Abad, dos autors no només íntimament vinculats amb l’entitat, sinó dels que més sonen a les ballades i aplecs d’arreu del país.

Un tancament de tot un seguit d’actes ideal, que deixa, doncs, un llegat físic –el disc- i unes molt bones sensacions que trigaran a esvair-se. Han estat actes com aquell inicial que deia, que combinava música, dansa i teatre; o el més recent Sardansa, que si alguna queixa va generar va ser la de que tothom en volia més. Es va aconseguir envoltar la Catedral amb l’anella més gran feta mai a Tarragona, es va pujar a Montserrat i moltes coses més.

Hi ha un aspecte, però, que potser també mereix ser destacat: més enllà dels moments extraordinaris, l’entitat no només ha seguit fent les seves activitats habituals, principalment participant en els concursos de colles, també ha organitzat les ballades de sardanes a l’estiu amb un esperit gens rutinari, precisament, cosa que ha donat fruits en forma d’una major assistència. Aquesta no ha estat espectacular, però sí suficient per fer-nos entendre, a tots plegats, que si les coses es fan amb il·lusió, fugint dels tòpics, els resultats es van recollint, poc a poc potser, però en clau positiva.

L'Aplec Internacional... amb sardanes

[Un dos i seguit, 20-12-19]

Fa uns dies, es va anunciar que el proper Aplec Internacional, el del 2020, es farà a la ciutat de l’Alguer, una població de l’illa de Sardenya que, malgrat les mil i una circumstàncies de la història i l’allunyament físic de Catalunya, manté un cert grau d’identitat i cultura catalanes. Concretament, l’aplec es farà del divendres 1 al diumenge 3 de maig i s’afegeix a una certa presa de consciència dels algueresos i d’una major relació amb el Principat. En tot cas, ara s’ha obert l’admissió de propostes de grups per actuar a l’aplec.

Un aplec que, recordem-ho, va començar l’any 1988 a Amsterdam com Aplec de la Sardana i que, posteriorment, va anar ampliant la varietat de la representació de la cultura popular catalana amb esbarts, castellers, balls de bastons, gegants, etc. Una evolució totalment lògica i necessària i que només va suscitar queixes significatives per part del sardanisme quan, molt recentment, la representació sardanista va ser clarament ridícula, no pas pels que van complir aquest paper, sinó perquè era insuficient, gens representativa quantitativament parlant. Talment semblava com si fes nosa, com si s’hi hagués inclòs amb la mínima expressió per complir un a mena d’obligació.

Posteriorment, és evident que s’ha rectificat i la sardana hi ha tornat a estar exposada de manera més que digna, tant pel que fa la música com en la dansa. L’any passat, a Copenhaguen, fins i tot hi va haver una molt bona expedició tarragonina, amb la colla juvenil «Nova Tarragona Dansa», entre altres. Cal suposar que seguirà en aquesta línia, garantint una mostra variada i equilibrada de la cultura popular i tradicional catalana a una ciutat diferent cada any. De moment, doncs, la propera cita: l’Alguer.

Premis, capitals i guies

[Un dos i seguit, 13-12-19]

Aquest dissabte hi ha una cita important per al sardanisme a Perpinyà, l’actual Capital de la Sardana. Un acte que destaca no per ser cap gran espectacle ni perquè hagi d’aplegar una gernació de públic, sinó per l’especial significació dels diferents elements que s’hi manifestaran.

Tal i com es fa habitualment des de fa un temps per aquestes dates, es presentarà la Guia Sardanista 2020 i el projecte de Sant Feliu de Guíxols com a Capital de la Sardana 2020, alhora que s'hi nomenarà la Capital de la Sardana 2022 i s'hi lliuraran els Premis Capital de la Sardana d'enguany.

Aquests darrers, ja ho hem dit moltes vegades, venen a ser un mostrari de la riquesa humana del sardanisme: activistes, organitzadors, músics, compositors, gent que ensenya a ballar, però també entitats, cobles i, fins i tot, empreses. Tots ells han fet alguna cosa (moltíssima, en no pocs casos) en favor del sardanisme i la dansa tradicional catalana. I parlo de riquesa perquè ja fa anys que aquest meravellós cartell de guardons es repeteix en qualitat i variant sempre en els seus components. Es premia una dedicació, és clar, però també es fa evident que hi ha hagut i segueix havent-hi un munt de gent que treballa de valent, escampada pel país i massa sovint de manera invisible per a una gran part de la societat.

I, és clar, també és una manera d’exposar el potencial del sector la Guia Sardanista, una publicació que relaciona les principals activitats previstes per a l’any arreu del país, fonamentalment aplecs sardanistes i concursos de colles. N’hi ha moltes de guies a nivell més o menys local, però aquesta pretén abastar tota la geografia sardanista, una idea que ja va fer, en el seu moment, l’Obra del Ballet Popular limitant-se als aplecs, però no ho va poder mantenir gaires anys. Aquelles eren unes guies autènticament de butxaca, concepte que darrerament havia resultat compromès davant l’increment d’aplecs, la inclusió d’altres activitats i informacions i el desig d’oferir una publicació més atractiva i amb un disseny actual.

Vull dir que, finalment, la Guia ha acabat sent molt poc «de butxaca», una prestació que ha acabat sent recuperada gràcies a les noves tecnologies, ja que el format imprès més aviat serveix per tenir-lo a casa i anant pel món es pot fer ús de la variant electrònica, apta per al mòbil que gairebé tots portem al damunt.

La Guia, doncs, es presenta aquest dissabte, quan gairebé haurem acabat la temporada, però a temps per veure què ens oferirà la següent, que, de fet, comença immediatament, amb les cada vegada més nombroses ballades a llocs inhòspits per tal de saludar la sortida del primer sol de l’any. I, en qüestió de pocs dies, ja s’engegarà la maquinària dels aplecs.

Què no farien!!

[Un dos i seguit, 7-12-19]

Dissabte passat varem tenir el plaer d’assistir al Sardansa, la penúltima proposta per celebrar el 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que va tenir lloc al Teatre Metropol. Un cop més, la gent d’aquesta entitat tarragonina van demostrar la seva capacitat organitzativa, ja que en cap moment, durant aquest any commemoratiu, han deixat de realitzar les seves activitats habituals -concursos, assajos, cursets, ballades, colònies, etc.- i, a més, ens han obsequiat amb tot un seguit d’iniciatives extraordinàries interessants, imaginatives i d’una certa complexitat.

Van començar amb un agosarat espectacle al Teatre Tarragona que barrejava teatre, dansa i música, que, tal cim varem comentar llavors, fàcilment podia haver acabat sent una mena de festival de fi de curs per satisfer pares i avis de la canalla, però que va sorprendre agradablement. Després, es van atrevir a convocar tothom a envoltar la Catedral amb l’anella més gran feta mai a Tarragona, música en viu i un munt de perills que podien haver deslluït la festa, però que van superar amb nota alta, altíssima. També van mostrar poder de convocatòria quan van fer una crida als antics balladors i aconseguiren salvar el concurs d’enguany de Tarragona, amb un bon grapat d’anelles i un nivell que, en general, feia goig.

Ara, el Sardansa ha estat una nova exhibició d’originalitat i de sorpresa. Amb la complicitat i professionalitat de la cobla Reus Jove com a eix, l’acte fou una mostra de bona part de les possibilitats de la sardana: peça de concert, excusa per aplegar-hi punts de dansa tradicional catalana o l’experimentació de la dansa contemporània, per cantar-la, per ballar-la amb l’elegància pròpia d’un concurs o l’espectacularitat dels punts lliures. També hi va haver sorpreses molt agradables, com l’estrena d’una sardana (la primera!) d’un jove músic tarragoní que ens va deixar amb la boca oberta, i, és clar, la cirereta final d’una cançó de l’Anna d’Ivori amb la cobla i el seu piano.

Ara, només queda un acte final: el concert que, ja entrats a l’any 2020, oferirà la cobla Sant Jordi i que servirà per presentar el disc amb sardanes inèdites discogràficament parlant de l’Alfred i l’Anna Abad. Serà el llegat físic que quedarà d’aquest any tan especial que hem resumit ràpidament. Un final de luxe, amb la qualitat artística garantida i que molt hauria de canviar la dinàmica que s’ha aconseguit fins ara pel que fa la resposta del públic per tal que no sigui un èxit total. Certament, fins ara tots els actes han comptat amb força públic i balladors segons els casos, cosa que no sempre es pot dir en l’àmbit cultural tarragoní.

I jo em pregunto: què no farien aquesta gent si comptessin amb el suport que es mereixen per part d’institucions i mecenes embadalits només en allò que és moda!!