Veritats incòmodes

[Un dos i seguit, 4-10-19]

El món de les colles sardanistes de competició és un fenomen que algú hauria d’estudiar detingudament abans que sigui massa tard. No em refereixo a l’aspecte històric, que més bé o més malament ja s’ha fet, sinó d’una perspectiva diguem-ne sociològica.

Ja fa més de cent anys que funciona allò que algú, molt més recentment, ha proposat anomenar sardana esportiva, perquè, entre altres coses, a més de la necessària disciplina d’assajos i exercicis de preparació física, comporta una mena de «lliga», amb normes, jurats i classificacions. Però és evident que les colles han estat molt més que això, complint moltíssimes funcions: de grups d’esplai, centre excursionista, organitzadors d’activitats sardanistes i d’altres que no tant... i un llarg etcètera que podem trobar més o menys concentrat en cada grup.

Si ens limitem al cas de Tarragona, aquell estudi necessari que deia podria fer descobrir a més d’un que les colles o gent que hi ha estat vinculada són al darrera (o al davant, segons es miri) de moltes iniciatives ciutadanes que superen la sardana: la majoria d’elements del seguici de Santa Tecla, colles castelleres, esbarts o Dames i Vells, això sense sortir de l’àmbit tradicional i festiu. Una anàlisis més acurada trauria a la llum, entre altres coses, històries de gent molt compromesa socialment i políticament en temps complicats per al país (i ara no parlo, només, del moment actual) o les colles que gestionaven actuacions de grans cantautors o de grups de teatre com Els Joglars.

En determinats moments, i d’això no en fa pas gaire, el volum de gent que movien les colles arreu de Catalunya era dels més potents del ric teixit associatiu que caracteritza el país. Darrerament, però, hi ha símptomes clars de decadència i no em refereixo, necessàriament, al nombre de colles, que sempre ha estat oscil·lant, sinó a la minva de la força en aspectes significatius com les colles més joves (la pedrera de les grans!) o d’organitzacions com l’Obra Sardanista Violetes del Bosc, que la setmana passada va plegar amb un homenatge al seu fundador, Sebastià Alba. Una potència, doncs, la de les colles, que s’està esvaint davant la indiferència o la ignorància de les institucions i de bona part del sardanisme.

Però allò que em sembla més preocupant és que iniciatives com el blog de l’amic Manel Andreu -«Sardana no resolta»-, on expressa moltes veritats incòmodes i, per tant, susceptibles de polèmica, no generin debat ni un gran nombre de respostes. Perquè les coses que comenta ningú no les ha plantejat abans públicament? Perquè no li discuteixen les opinions, li donen la raó o l’engeguen a fer punyetes?

El mal no és estar malalt, és no voler-ho reconèixer i restar indiferents i passius.

Quina cobla és aquesta?

[Un dos i seguit, 27-9-19]

No sé si els sardanistes en general, fora d’aquells que habitualment estan pendents d’aquestes coses, s’han adonat d’un fenomen curiós, darrerament molt estès, que fa uns anys era totalment inconcebible. Em refereixo a que la majoria de cobles, almenys les que actuen de manera més sovintejada per aquestes comarques de Tarragona, poques vegades les podem veure i escoltar amb la plantilla oficial. Gairebé sempre actuen amb músics de substitució, procedents d’altres cobles que tenen el dia lliure o del col·lectiu, cada vegada més nombrós, de músics sense compromís amb cap conjunt i que es dediquen, de manera més o menys habitual, a allò que es coneix com «fer bolos».

He dit que això fa uns anys era poc habitual i realment era així. Les cobles professionals, és a dir, les que els seus components hi tenen la seva ocupació principal, bàsicament les cobles-orquestres, sempre han funcionat d’aquesta manera i encara ho fan avui dia. Però és que abans la resta de cobles tampoc acostumaven a haver de recórrer a músics substituts, fora de casos molt especials, com ara una malaltia.

No entraré a valorar si la dinàmica actual és bona o no, si se n’abusa o no. Sí que cal constatar que alguna cosa molt important ha canviat en el món de la música en general a Catalunya que facilita aquest panorama. El cert és que ara hi ha molts més músics i el nivell general de qualitat és força alt i això permet que sigui relativament fàcil trobar un recanvi temporal per a qualsevol baixa. Si mirem com estaven les cobles fa anys veurem moltes diferències i una d’elles és que en aquell moment trobar un substitut solvent era un problema dels grossos, encara que fos per a una sola actuació.

Encara hi podríem afegir molts altres aspectes, com que avui dia les altres ocupacions dels músics no sempre permeten o interessa passar-les després de la cobla en l’ordre de prioritats. I així arribem a casos en els quals una cobla, a vegades, costa de reconèixer-la, sobretot si arriba a tenir la meitat de components que no són els titulars. Ja planyo als  responsables de cada formació quan han de quadrar agendes de la cobla i dels músics propis i convidats.

En tot cas, felicitem-nos del fet evident que el múscul del conjunt d’intèrprets sigui tant potent que permeti escoltar i ballar amb bona música sigui quina sigui la variant que ens trobem en cada cas.

Unes colles molt especials

[Un dos i seguit, 20-9-19]

Diumenge passat a la tarda va tenir lloc, a la plaça de la Font de Tarragona, el tradicional concurs de colles de les festes de Santa Tecla. Una cita competitiva amb una llarga trajectòria de 73 edicions que enguany havia estat a punt de no portar-se a terme per les raons que ja hem comentat prou i que no cal repetir.

Allò important és que, tal i com es va recordar allí mateix, hi ha voluntat, no només per part dels organitzadors, sinó també de l’Ajuntament, de que no només segueixi fent-se el concurs, sinó que torni a acollir alguna categoria del Campionat de Catalunya.

Aquesta vegada, salvat a darrer moment, el concurs es va haver de conformar amb ser vàlid per al Campionat Territorial, però a l’hora de la veritat va resultar molt més lluït del que es podia preveure. El motiu és que va acollir unes colles extres molt especials, diverses anelles formades per antics dansaires de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, com una manera més de celebrar el 40 aniversari de l’entitat.

La veritat és que allò més rellevant no va acabar sent la classificació, sinó un munt d’emocions i sensacions. Hi vam veure anelles molt veteranes, on es va demostrar que allí on n’hi ha hagut sempre en queda, sobretot quan en no pocs casos tot i no ballar en colla de competició de fa temps, són habituals en ballades i aplecs. En altres, tothom pensava que si s’hi posessin arrasarien en el Campionat. En tot cas, al marge de l’emoció dels retrobaments, alguns de feia molt de temps, en conjunt es va oferir un espectacle ben atractiu al nombrós públic que ja vivia la festa anant d’un lloc a l’altre procurant abastar diversos actes; en definitiva, el gran argument dels que defensen que el concurs es faci en un lloc cèntric de la ciutat des del punt de vista tecler.

Ara, mentre la Tarragona Dansa afegeix un nou èxit en el seu aniversari, després de l’espectacle al Teatre Tarragona i la gran anella envoltant la Catedral, caldrà veure si s’aprofita aquest impuls sobrevingut al concurs i si es compleixen les promeses municipals, l’any vinent torna la «normalitat».

Gent tòxica i gent que fa feina

[Un dos i seguit, 13-9-19]

Com us podeu imaginar, després de la meva participació a la gran manifestació de la Diada de dimecres a Barcelona, jo, que sóc observador de mena, se m’acuden molts possibles comentaris. I més, encara, després d’escoltar allò que s’ha dit posteriorment a les xarxes socials i als diferents mitjans de comunicació.

Potser no sigui la més important d’aquestes observacions, però n’hi ha una que m’ha recordat determinades actituds sobre la sardana. I m’explico. Són aquells individus que corren a destacar, sobretot, que les dades de participació diuen que érem molts menys que altres vegades. Bé, i què? No gosen assegurar que la xifra de la Guàrdia Urbana de 600.000 fossin pocs per a una manifestació en general, perquè, és clar, algú els podria dir que ho comparessin amb qualsevol altra convocatòria i quedarien en evidència. I més si tenim en compte que són molts anys seguits de fer manis multitudinàries.

No em refereixo, com podeu suposar, a aquells que són clarament contraris a la independència, els quals estan obligats a combatre i minimitzar l’independentisme. Es tracta d’aquella gent negativa de mena, aquells que un dia passen per casualitat prop d’una ballada de les menys reeixides i els falta temps per remarcar-ho i se senten obligats a destacar que «això ja no és el que era»,  a exposar una diagnosi sobre tot allò que està mal fet i per això no funciona, que les sardanes estan acabades i que ara allò que cal és fer castells. I, generalment, ho diu gent que potser alguna vegada hi ha estat involucrat però que ara segur que no i,  a més, ignora totalment el context general del sardanisme actual. No sap, per exemple, que hi ha llocs que sí funciona, possiblement a la mateixa població on aquell dia s’ha punxat; i, sobretot, no té en compte que si hi ha casos on la sardana és viva -que n’hi ha, creieu-me-, és perquè alguns personatges,  moltes vegades sense fer soroll, treballen perquè sigui així.

Vertigen!

[Un dos i seguit, 6-9-2019]

Aquesta setmana, després de l’habitual parèntesi estiuenc, tornem a agafar el ritme habitual de l’Un dos i seguit a Tarragona Ràdio i ho fem amb una certa sensació de vertigen davant el munt de qüestions que podem comentar. El cert és que aquestes setmanes de les vacances no han estat buides, precisament, per a allò que ens ocupa en aquest programa. S’han generat notícies o aspectes per tractar de tota mena i de tots colors, de manera que, segur, trigarem setmanes en poder pair-ho tot com cal.

Ha estat un estiu, a més, amb moltes ballades, sobretot de festa major, més de les que semblava fa uns mesos (recordeu allò de l’efecte eleccions municipals?) i, crec, amb uns nivells de participació, en general, notables, almenys en els casos que he pogut observar. En el cas de Sant Magí, per exemple, feia temps que no es veia una ballada tant concorreguda i amb gent ballant a Tarragona.

D’altra banda, quan tornem de vacances, ja se sap que tenim al davant les festes de Santa Tecla, on a més de les activitats habituals, hem de parlar  d’alguns dels actes del 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa que estan inclosos en la programació. Un d’ells, per cert, igual ajuda a acabar de “salvar” (entre cometes) el malaurat concurs de colles.

I entre les moltes coses que podrem comentar els propers mesos, esperem que a fi de bé, hi haurà, per exemple, el projecte de crear una nova cobla a les terres de l’Ebre i en una població especialment rica en músics. Anirem veient com resulta la nova i renovada temporada de La Sardana de l’Any, estarem atents als següents actes dels 40 anys de la Tarragona Dansa, seguirem tot allò que passi en el Campionat de Catalunya de colles... i un llarg etcètera que també inclourà veure si segueix tenint l’interès que fins ara ha evidenciat el nou bloc d’anàlisi crítica del sardanisme –principalment el de competició- que publica el tarragoní Manel Andreu, força coneixedor d’aquestes qüestions que aquí, cada setmana, també ens neguitegen. 

Un concurs amb mala sort

[Un dos i seguit, 19-7-19]

Si seguiu habitualment aquest programa, recordareu que més d'un cop hem comentat la situació lamentable però recurrent, que apareix cada vegada que hi ha eleccions municipals: moltes de les activitats que depenen, en part o totalment, dels pressupostos dels ajuntaments es veuen seriosament condicionades per un temps de manca de compromís dels responsables sortints i, fins i tot, els entrants abans no es posen al dia.

En el terreny de la cultura popular i tradicional això passa, evidentment, encara que no en la mateixa mesura en totes les seves manifestacions. És evident que segons quins actes ningú qüestiona la seva realització, mentre altres, com ara les sardanes, viuen sempre amb l'ai al cor de si el nou regidor tindrà a bé autoritzar allò que s'havia fet els últims anys, o a veure si troba adient recuperar aquella activitat que l'anterior equip de govern no valorava prou.

A Tarragona ciutat, hem pogut viure, darrerament, un dels exemples més contundents en aquest sentit. Després d'anys de minva constant del suport a l'activitat sardanista de la ciutat, que ha passat de gaudir d'un magnífic cicle d'estiu a la mínima expressió de l'actual, amb només tres ballades; mentre ha desaparegut el cicle d'hivern i la resta d'actes amb prou feines han sobreviscut gràcies a altres aportacions poc constants i lluny de ser singularment generoses, enguany s'havia arribat a la situació límit de no poder garantir l'organització del veterà i anys enrere prestigiós concurs de colles de les festes de Santa Tecla.

L'organitzador, el Casal Tarragoní, es va veure superat per la manca de pressupost i el repte d'acollir una competició del Campionat de Catalunya, i va decidir llençar la tovallola. Per la seva part, el nou consistori s'ha trobat amb uns pressupostos de festes tancats i la caixa buida, sense poder maniobrar gaire.

Finalment, però, sembla que la voluntat de l'Ajuntament -i, singularment, de l'alcalde- és que el concurs es faci. S'ha pogut esgarrapar alguna quantitat qui sap d'on, petita però suficient per, com a mínim, mantenir la flama, com si diguéssim. El cas és que, finalment, el concurs es farà, encara que sigui un concurs de mínims, és a dir, que serà vàlid, només, per a les colles del Territorial de les comarques de Tarragona, sense la categoria de Veterans del Campionat nacional. Ara, caldrà veure si aquest trist parèntesi és, efectivament, només això, una mitja aturada per plantejar les coses de manera més seriosa de cara a l'any vinent.

Adaptació

[Un dos i seguit, 12-7-19]

Un dels diversos debats que ja fa anys que es mantenen al voltant del món de la sardana, que segueix actiu i sembla que ho estarà durant força temps, és el de si hi ha massa o pocs actes sardanistes similars en zones relativament properes, de si falta coordinació entre les organitzacions o, fins i tot, si més valdria fer menys coses però més originals i elaborades.

Com sempre, cal considerar la discussió educada i respectuosa com un valor del tot positiu i enriquidor. També en aquesta qüestió, doncs, cal parlar-ne i, sobretot, procurant no voler imposar res i sense tenir massa pressa. Ho dic perquè, encara que ens pot semblar urgent actuar en aquest terreny davant la situació general dels sardanisme, també és evident que, fins ara, les postures improvisades o, d’altra banda, les inamovibles, poc profit han proporcionat.

Aquests darrers, els que actuen –o, senzillament no actuen- de manera diguem-ne conservadora per inèrcia, per ideologia o, directament, per poca capacitat de moure’s d’allò que sempre s’ha fet, són clarament nocius. Això, si ens hi fixem, és d’una evidència aclaparadora: si la manca d’actuació o de renovació que fins ara ha estat habitual ja no funciona és aquesta dinàmica la que hem de deixar de banda: canviant-la per una altra o plegant. El problema és que això darrer molts ho practiquen in extremis, quan ja no s’hi pot fer res i els possibles relleus ho tenen encara més difícil.

Però no ens deixem dominar pel pessimisme. D’haver-ne n’hi ha d’organitzadors que procuren, com a mínim, anar-se adaptant a les noves situacions, i aquells altres que encara van més enllà i sempre estan pensant quina en poden fer per espavilar el col·lectiu.

Un exemple que, com tot, pot ser discutible, però que almenys mostra neguit per no deixar-se dominar per les rutines és l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i els actes que està portant a terme celebrant el seu 40 aniversari. Fins ara, ens han sorprès amb un gran espectacle al Teatre Tarragona i una emocionant gran anella envoltant la Catedral. Avui, en la seva versió més quotidiana, inicien el cicle de sardanes d’estiu amb alguns elements diferents, sempre cercant aquell posar-se al dia que deia.