Resiliència

[Un dos i seguit, 8-10-21]

Ara mateix, costa de creure que potser algun dia podrem portar una vida diguem-ne normal, un cop s’hagi superat tot aquest trauma de la pandèmia. En tot cas, abans que això arribi i quan sí que sembla que moltes coses estan apropant-se cada vegada més a aquest punt desitjat, segur que tenen molta feina els sociòlegs, psicòlegs i tota mena d’especialistes que estudien els fets i els comportaments humans. Entre altres coses, hauran de tractar de treure aigua clara sobre els diferents nivells d’afectació a persones, organitzacions i tota mena d’activitats individuals o col·lectives.

Perquè és evident que, malgrat tot, hi ha activitats tradicionals que han despertat aviat de la letargia obligada, però també s’han anat generant propostes noves i en no pocs casos s’ha evidenciat una capacitat d’adaptació a les circumstàncies realment envejable. Allò de la resiliència, vaja. Sense sortir de l’àmbit de la dansa i la música tradicionals, tot i que fa setmanes ja vaig afirmar convençut que caldrà que passi temps per fer balanç, he de reconèixer que m’esperava que la patacada fos més forta del que es pot veure, d’entrada, pel que fa les entitats, les colles i les cobles.

En general, tot i que el panorama general ens ofereix casos de tot tipus, per poc que es pot, es tornen a fer ballades, aplecs, concursos i concerts; s’enregistren i publiquen més discos que mai; es porten a escena espectacles realment innovadors i, fins i tot, es llegeixen tesis doctorals sobre aquesta música. Insisteixo: en aquest monumental bugada segur que s’hauran perdut molts llençols, però també és cert que, de moment, no dormirem destapats, precisament.

Ha començat el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes Memorial Joaquim Tristany

[Un dos i seguit, 1-10-21]

Tot i que enguany ja s’havia fet algun concurs dels anomenats “lliures”, el concurs de Barcelona de diumenge passat va ser molt especial. En una situació de, diguem-ne, normalitat, ja és un concurs de colles sardanistes dels més atractius de l’any, però aquesta vegada es tractava de la primera sessió competitiva de les colles després de l’inici de la pandèmia. S’encetava, així, un Campionat de Catalunya atípic, entre altres coses perquè serà més curt en el temps i en el nombre de concursos, ja que el calendari no permet altra cosa. 

La veritat és que, després de l’aturada total de l’any passat, no s’ha volgut esperar més del que les autoritats i el seny manen, sabent que el temps d’inactivitat massa llarg és el pitjor enemic per mantenir uns col·lectius tant fràgils com les colles de competició.

Diumenge, a més, va ser un dia d’emocions extres: tornar a veure, després d’aquest temps que s’ha fet tant llarg, gent amb qui es comparteixen moltes coses, o veure el recinte ple de colles i públic, encara que amb les pertinents restriccions i mesures sanitàries. Es va poder constatar que, malgrat el paper extraordinari que han fet les xarxes socials durant aquests mesos foscos, no hi ha res com la relació en viu i en directe. 

La festa fou força reeixida, tot i que es va evidenciar que a les colles encara els falta rodatge i, a moltes, sobretot les més joves, els caldrà fer un esforç extra per recuperar dansaires. De fet, hi ha agrupacions que han plegat i altres encara no estan en condicions de sortir a ballar. El pas del temps ens permetrà comprovar, suposo, la magnitud de l’afectació.

Una cosa positiva sí que la podem assegurar: que a les colles de la ciutat de Tarragona no els ha perjudicat tant com es podria haver temut. La veritat és que han pogut tornar a competir a la categoria Gran del Campionat després d’uns anys d’absència i ho fan amb una anella jove, motivada, un nivell realment alt i, sobretot, un potencial encoratjador. Ah! I també torna al Campionat la colla “Dansaires del Penedès”, després de molts anys de limitar-se, voluntàriament, a l’àmbit dels concursos lliures i territorials.

El tarragonisme més genuí

[Un dos i seguit, 24-9-21]

Una festa major important i singular com ho és la de Santa Tecla, a Tarragona, comporta un conjunt d’actes ampli i variat, amb moltes propostes de tot tipus. Però ja sabem que les festes autèntiques, aquelles que destaquen de veritat, com és el cas, ho són no només per la quantitat, pel renom dels que actuen o pel pressupost, sinó per la personalitat de determinats moments d’aquells dies farcits de coses plenament populars.

Hi ha actes que, encara que altres poblacions els vulguin imitar, fora del seu context original mai tenen aquella màgia que només aquell lloc i aquell moment poden aconseguir. La Baixada de l’Àliga?, Dames i Vells en una placeta de la Part Alta?, els Pilars de la Mercè? Segur que aquests i altres ho són d’aquesta mena per als tarragonins, no en tinc el més mínim dubte. Però ja em permetreu que en destaqui un altre: el Retaule de Santa Tecla, amb el qual dilluns vam tornar a experimentar aquella màgia que deia, i que, a més, es mostrava enriquida, multiplicada.

El retaule va ser l’obra magna d’un tarragoní autèntic, el Jaume Guasch, qui va aconseguir fer realitat aquesta meravella amb el seu art, però també sabent aplegar el suport necessari per part municipal, la complicitat dels dansaires de l’Esbart Santa Tecla, la tècnica de músics, coreògrafs i altres artistes imprescindibles per a un muntatge tant complex com aquest, Malauradament, el Jaume va marxa massa aviat, però va tenir temps d’afermar el Retaule, quedant només l’espineta d’un detall: situar l’escenari d’esquena al Retaule de la Catedral, en comptes de la porta principal com fins ara. Això s’ha aconseguit enguany, en la trentena edició de la representació, de manera que el Retaule estàtic, inspirador del que veiem en moviment, s’integra de manera ideal i perfecta en l’espectacle, tot això afavorit per un joc de llums espectacular, que referma allò que expressen les evolucions dels dansaires.

I és que el seu creador ja no hi és, però tot l’engranatge funciona meravellosament, gràcies a que està en bones mans: la coreografia amb Lluís Calduch, la música de Francesc Cassú amb La Principal de la Bisbal en directe... i tanta altra gent compromesa en aquesta manifestació del tarragonisme més genuí. 

No el trobaran a faltar, el concurs

[Un dos i seguit, 17-9-21]

Si les festes de Santa Tecla, en les quals ja ens hi trobem pràcticament immersos, fossin normals, aquest diumenge potser s’hauria celebrat el concurs de colles sardanistes que hi ha estat present de manera pràcticament ininterrompuda des dels anys 40 del segle XX. La veritat és que no sé si hi va haver alguna interrupció, però segurament deuria ser molt puntual i, segur, molt abans que un servidor -que ja comença a tenir una edat- en pugui tenir cap record. Els problemes de l’entitat organitzadora -el Casal Tarragoní- i els estralls produïts per la pandèmia en són les causes principals, però també em fa malpensar que precisament ara, quan arreu del país ja es poden tornar a fer concursos, encara que amb mil i una mesures de seguretat, i quan Tarragona ha estat pionera en fer ballades, justament ara sembla estrany que deixem perdre un acte amb tanta solera. 

Costa entendre que no s’hagin fet els esforços necessaris per salvar el concurs. I no em refereixo només al Casal, que prou feina té, ni tan sols a l’altra entitat sardanista de la ciutat, que no deu voler xafar terreny aliè, sinó que penso en l’Ajuntament. Que, per la raó que sigui, els promotors habituals no hagin pogut impulsar el concurs sembla que no  els ha preocupat el més mínim. No s’han pensat solucions ni alternatives, talment com si fos una idea, una proposta, aliena a les festes, que es feia fins ara perquè a quatre engrescats els venia de gust, no pas perquè fos un element important en el programa. És clar que determinats caps pensants vinculats a les festes no el trobaran a faltar i, alguns, més aviat creuran que s’han tret una nosa del damunt i aquella plaça ocupada durant dues hores en plenes festes de la ciutat més val utilitzar-la per alguna cosa més «autèntica» (i  hi he posat cometes, aquí). 

Desconcert general

[Un dos i seguit, 10-9-21]

Quan parlem del que es pot i del que no es pot fer en aquest temps de pandèmia, correm el risc d’assegurar fermament -i, fins i tot, creure’ns-ho- que allò nostre és imprescindible, que és inconcebible que no es permeti, que la suspensió causa danys irreparables i, sobretot, que és la cosa més segura del món.  

Com sempre, el que cal és fer l’esforç d’adoptar una perspectiva equànime i analitzar-ho tot amb la fredor necessària, pròpia d’aquell cirurgià que necessita serenor i del cap clar en comptes de dedicar-se a maleir la malaltia que ha de tractar. És complicat, certament, i jo no voldria estar en la pell dels que han de dissenyar les mesures, però sí que gosaria reclamar, de la manera més humil possible, que, almenys en l’àmbit festiu i tradicional, concretessin amb major detall les seves decisions. 

Perquè -i amb això insisteixo en una qüestió que he comentat més d’un cop- em sembla aberrant el que passa setmana rere setmana arreu del país: que moltes activitats depenguin d’una lectura de la normativa que ha de fer cada ajuntament. L’aprovació o no, no s’acostuma a decidir (o, com a mínim, es comunica) fins a darrer moment, amb el trasbals que això comporta per a tots els implicats.

Que hi ha una manca de claredat i que cal una major difusió de les possibilitats, recursos i necessitats de cada possible activitat és més que evident. Potser s’hi hauria d’esforçar més la Confederació Sardanista, en aquest sentit, i cal fer veure i entendre que, per exemple, si en un lloc es fan ballades, no és pas per irresponsabilitat, sinó perquè s’han preparat amb unes condicions determinades, atenent la seguretat dels assistents. A l’hora de la veritat, hi ha un desconcert general en veure que en un lloc es pot ballar, al poble del costat no i s’ha de fer un concert, mentre que la de més enllà ni una cosa ni l’altra.

 

Ballant sardanes en temps difícils

[Un dos i seguit, 3-9-21]

Que la situació actual, enmig d’una pandèmia històrica, és, com a mínim, complicada per a tothom, no cal insistir-hi gaire, perquè és prou evident. Una altra cosa és que qui més qui menys es queixi de la seva problemàtica particular, cosa que, evidentment, cal fer sempre que ens sentim perjudicats per algú o per un context determinat. Com acostuma a passar, n’hi ha que criden més que altres o qui sap entomar les patacades amb major o menor habilitat. 

Centrant-nos en el món sardanista, això també passa, és clar, i podem observar una varietat enorme de situacions curioses i no sempre explicables amb facilitat. El context va variant -oscil•lant, a vegades- i una agenda d’activitats d’una sola setmana constitueix un mostrari prou representatiu d’això que dic. Avui, per exemple, podrem anunciar aplecs i ballades on es podrà ballar, d’altres que s’han suspès o ajornat, segons alguns es van suspendre en el seu moment i es faran ara, en certs casos es transformen en concert... I tot això ve determinat per diverses variables: les normes generals (que permeten ballar segons en quines condicions), la interpretació que en fan tant els mateixos promotors com el respectiu ajuntament i, sovint, la darrera paraula la té un tècnic de cultura o la guàrdia urbana de torn.

A Tarragona ciutat s’ha demostrat que es poden ballar sardanes (amb molts condicionants, però es poden ballar), cosa que hem pogut comprovar en les ballades que s’han fet al parc de Saavedra amb un èxit total. Però, en canvi, enguany sembla que ens quedarem sense el concurs de colles (un dels més antics del país) i ballades com les de l’onze de setembre o el dia de la Mercè, mentre que sí que n’hi haurà per Santa Tecla. Inexplicable.

Experimentant, jugant, Amb so de cobla

[Un dos i seguit, 30-7-21]

Una de les cites importants del món de la cobla és de les poques del món de la cultura que hauran sortit força airoses de la pandèmia. No n’ha estat immune, és clar, però l’edició de l’any passat i, segurament, la que ha de tenir lloc la setmana vinent, s’hauran pogut celebrar amb força normalitat. Em refereixo al Festival Amb so de cobla, de Palamós, que si bé és força jove -aquesta serà la cinquena edició-, estic convençut que el podem considerar prou arrelat i, en tot cas, és necessari, és a dir, a la cobla li cal que hi hagi un lloc que mostri i promocioni aquesta formació musical tan peculiar i totes les experiències que amb ella s’hi poden fer.

Efectivament, el festival ha vingut programant des de concerts diguem-ne clàssics de cobla, fins a les més insospitades combinacions, agermanaments i experiments, totes amb el comú denominador que, poc o molt, sempre hi intervingui una cobla o alguns dels seus instruments característics. Els responsables han demostrat tenir sobrat coneixement d’allò que es porten entre mans, tant de l’àmbit estricte de la cobla com d’altres àmbits musicals i així saber detectar els que són susceptibles de treballar amb la cobla.

Sens dubte, d’aquí uns anys potser podrem valorar encara millor la trajectòria i els efectes pràctics del festival. Podrem certificar allò que ara ja s’està veient: que ja no hi ha tabús entre els músics de cobla i, en bona part, tampoc entre els altres. Se’m dirà que, en bona part, això és perquè aquesta manca de prejudicis en treballar amb la cobla ja fa un temps que s’està manifestant, precisament perquè són molts els músics que avui dia ja el practiquen quotidianament el fet d’actuar en fronts molt diversos i, fins i tot, sovint barrejar-los. Això és ben cert, i evident, fins i tot, però precisament per aquesta raó ens convé que hi hagi un lloc, un canal per promoure i mostrar aquestes experiències.

Suposo que les coses no hauran estat fàcils, enguany, per als programadors, però  jo em permetria suggerir una major promoció del festival arreu del país fer-la abans. Ja fa setmanes que sabem que s’han de celebrar un bon grapat de festivals aquest estiu i fins i tot fa temps que els mitjans ens remarquen quins seran les principals estrelles de cada festival. Estaria bé que això també passés en el festival de la cobla. Que una manca d’inversió en propaganda i una anticipació molt limitada no malmetin l’evident qualitat i originalitat d’un conjunt d’espectacles molt remarcables.