Aparador de sardanes noves

[Un dos i seguit, 12-5-17]

Des d’una perspectiva externa del món de la cobla i, segurament, des de la de molts dels que s’hi mouen habitualment, no se sospita la gran quantitat de sardanes noves que s’estrenen cada any, al voltant de dues-centes. Naturalment, entre aquestes n’hi ha de tota mena, com a tot arreu: des de moltes realment dolentes fins a composicions genials. Entre aquests extrems, a més, hi ha diversitat d’estils, desmentint així aquella visió superficial d’alguns que diuen que “totes els sonen igual”.

El problema d’aquesta quantitat de producció és que, fins i tot encara que no comptéssim les “oblidables”, costa donar-les a conèixer, que accedeixin als repertoris de les cobles més enllà del dia de l’estrena, i això quan s’arriben a estrenar. En el seu moment, l’activista i periodista Jordi Puerto va crear el concurs La Sardana de l’Any amb la intenció, precisament, de divulgar les sardanes noves, més enllà de si tot aquest muntatge culmina, cada any, amb premis i guardons. En bona part, ho va aconseguir, per això la Confederació Sardanista el va recuperar anys després que els trasbalsos del panorama radiofònic dels anys 80 el fessin desaparèixer.

La Sardana de l’Any no ha estat, tant abans com ara, exempta de polèmica. Alguns l’havien qualificat, despectivament, de ‘show’, per les seves semblances, segons com, amb determinats aspectes del festival d’Eurovisió –que, casualment, enguany coincideix en el dia, encara que no en l’hora-, mentre altres lamenten que el sistema de votacions permeti que sardanes notables quedin arraconades per altres de més, diguem-ne, ordinàries. Tot això és molt relatiu, però no hem d’oblidar que, abans que res, tal i com hem dit abans, es tracta de divulgar sardanes noves; però també cal entendre que és un premi de popularitat, encara que un jurat fa una tria prèvia per tal de garantir uns mínims; i, finalment, que a la festa final també es lliura un premi atenent a la qualitat i segons el criteri d’un jurat. Igualment, es preveu un Premi Joventut, on, a més d’atorgar-lo a un compositor jove, es tenen en compte criteris de qualitat evidents.

El cas és que de la final d’Olesa de dissabte en sortiran unes obres guanyadores, certament, però també n’hi ha moltes més que, com a mínim, han estat emeses per un grapat d’emissores d’arreu del país i internet els ha obert les portes de tot el món, cosa que d’altra manera hauria estat molt més difícil.