Amb so de cobla

[Un dos i seguit, 26-5-17]

A la gala final del concurs La Sardana de l’Any celebrada ara fa quinze dies a Olesa de Montserrat  -una de les més reeixides que es recorden-, a l’hora dels parlaments d’autoritats i organitzadors, aquests van aprofitar per fer alguns anuncis interessants. Es va avançar, per exemple, que la propera final serà a Alcanar, una part del país on encara no hi ha viatjat mai; es va fer saber que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, farà un missatge al sardanisme amb motiu del Dia Universal de la Sardana; i també es va fer un primer anunci de la propera celebració del Primer Festival dedicat només al so de la cobla que se celebrarà a Palamós i s'anomenarà “Amb so de cobla”.

Aquesta és una iniciativa important per diversos motius, segons les dades donades a conèixer ahir dijous en una roda de premsa. Ho és perquè s’ha apostat per un esdeveniment amb tots els ets i uts: pressupost, organització professionalitzada, comissaris entesos en la matèria i de mentalitat oberta, i suport per part de les institucions. També cal remarcar que la programació, sense oblidar la sardana i la música per a cobla en format diguem-ne estàndard, vol ser una bona mostra de l’actual vitalitat del sector, amb molts músics de qualitat i cobles joves i ganes de provar-ho tot amb complicitat amb gent d’altres gèneres.

Algú podria trobar a faltar els pioners d’aquest mestissatge musical, com ara els que van fer reviure recentment aquell grup que es va anomenar Mauné i els seus Dinàmics, en el més pur estil dels 60; la potència de la Dharma i la cobla Mediterrània (els de la nostra sintonia principal, per cert); el fenomen Sardanova amb Santi Arisa; l’home de les mil idees sempre sorprenents i plenament actual que és Marcel Casellas, entre altres. Però potser cal entendre que no hem de menjar-ho tot el primer dia i que ja hi haurà temps per anar acollint projectes nostàlgics en alguns casos o ja consolidats en altres. Ara, de moment, sembla que s’ha optat per allò més nou, com els Biflats, Roger Mas o Jordi Molina, i, fins i tot, per produir coses pròpies, com el primer treball amb cobla de Cris Juanico.

En tot cas, un festival engrescador i que hauria de deixar sense arguments aquells que encara veuen la cobla com una cosa resclosida i sense futur. La major part de la programació ja està mínimament rodada i amb èxit en determinats cercles, però presentada conjuntament, cal esperar que es potenciï molt més i, potser, arribi a un públic més ampli, fins i tot aquell que fins ara s’ha mostrat impermeable a la cobla.