Ganes de ballar

[Un dos i seguit, 23-4-22]

No era la primera ballada diguem-ne «normal» des de que va esclatar la pandèmia la que va tenir lloc diumenge passat a la Rambla de Tarragona, però fou un èxit total, malgrat alguns factors que hi jugaven en contra. I quan dic «normal» em refereixo a una ballada estàndard, amb uns músics que toquen al carrer i un públic que balla o escolta lliurement, sense les restriccions que es van haver d’adoptar en el cicle d’estiu i les ballades de festa major de l’any passat.

De fet, normal del tot tampoc ho era, ja que es tractava d’homenatjar l’Alfred Abad, qui acaba de fer un pas al costat després d’estar gairebé 40 anys al capdavant de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Amb el benentès que, tal i com hem insistit més d’un cop, no s’ha retirat pas de l’activitat com a dansaire de competició ni de l’organització de moltes de les coses que fa aquesta entitat.

I parlava, fa un moment, de possibles dificultats en la ballada de diumenge, perquè sempre ha sigut un dia estrany, situat entre  Divendres Sant i el dia de la mona, amb molta gent viatjant o fent aquelles escapades a les que conviden els ponts. A l’hora de la veritat, això no va evitar que la Rambla s’omplís de molts turistes, és clar, però també de nombrosos dansaires, cosa que demostra que hi havia ganes reprimides de deixar-se portar per la música de la cobla, en aquest cas la Reus Jove, i que tampoc van ser pocs els que van voler adherir-se al reconeixement a l’Alfred. Per cert, que tot el programa excepte la sardana que la seva filla Anna l’hi va dedicar en el seu moment, eren composicions seves. Aquí, una altra comprovació que tothom pot fer és que estem parlant d’un dels pocs autors de qui és viable programar una ballada monogràfica i que no resulti monòtona. Algun mèrit, alguna gràcia deuen tenir aquestes sardanes quan passa això i quan sovintegen a les programacions de ballades i aplecs d’arreu del país i amb cobles diverses.