Torna el debat de la reducció de tirades

[Un dos i seguit, 11-10-24]

Una de les eternes discussions en el món de la sardana ha estat la del nombre de tirades que han de tenir les composicions que s’interpreten per a ballar. L’esquema diguem-ne tradicional havia estat el de deu tirades, és a dir, quatre de curts i sis de llargs. Les hemeroteques ens mostren debats força vius i apassionats pràcticament des de sempre entre els que defensen el manteniment d’aquesta fórmula i els que en propugnen d’altres, generalment basades en l’escurçament de repeticions. 

La que ha tingut més defensors i que sembla que, finalment, s’ha imposat, és la de set tirades (dos curts, dos llargs, un curt, un llarg i una altra de llargs amb contrapunt entremig. És l’anomenat sistema manresà, perquè des d’allí s’hi va lluitar molt en aquest sentit, però ara ja només es parla de set o deu tirades.  De fet, les deu es mantenen, sobretot, a determinades poblacions gironines.

Però havia de ser la cobla Contemporània, sempre decidida a anar més enllà, qui ara impulsés una altra modalitat: les cinc tirades. Ho defensen com la proposta més recent per dinamitzar les places i són dues tirades de curts enllaçades, dues tirades de llargs enllaçades, i una darrera tirada final de llargs. Segons ells, ja ho han provat amb èxit en poblacions com Santa Eulàlia de Ronçana, Canet de Mar i Molins de Rei. En aquesta casos, s’interpreten 12 sardanes de cinc tirades, amb una evident major varietat de repertori.

D’entrada, una proposat així sobta, perquè davant del gairebé triomf de les set tirades semblava que s’havia acabat el problema, com a mínim a la majoria del país. No sé si la proposta tindrà molt més recorregut, però si recordem com van trigar a imposar- se les set tirades la cosa podria anar per llarg, però també semblava una utopia en el seu moment. 

La gent de la Contemporània, però, han volgut copsar l’opinió de més públic i han muntat una enquesta dins la plataforma S21.cat per tal de decidir si el seu proper disc de sardanes per a ballar que publicaran ha de ser de cinc tirades, de set o mixt. Evidentment, ja descarten totalment les de 10.

La carn és dèbil

[Un dos i seguit, 4-10-24]

Ja ho sé que en tenim moltes de qüestions per les quals convé que posem el crit al cel, però la carn és dèbil i no em puc estar de destacar algunes coses positives que aquests dies m’he trobat remenant per les xarxes i pels papers de cara a preparar el programa d’avui. M’ha alegrat molt, per exemple, saber que la colla sardanista juvenil Nova Tarragona Dansa diumenge passat va guanyar de manera clara i contundent el concurs de Sitges. Això vol dir que si les coses no es torcen, el proper 3 de novembre, a Valls, es proclamaran campions de Catalunya. Realment fa goig veure aquest grupet de nois i noies ballant com ballen i estaria bé que en aquella final tinguessin l’escalf de més gent a més de la resta de components de l’Agrupació Tarragona Dansa. Una entitat que, ja que somniar no costa gaire, podria afegir alguna altra campiona aquesta temporada. Ja ho veurem.

També m’ha sorprès veure la gran quantitat de propostes vinculades als esbarts i la cobla que s’han anunciat en l’edició d’enguany de la Fira Mediterrània, de Manresa, on feia temps que semblava que els programadors tinguessin alguna mena d’al·lèrgia a aquesta part gens menyspreable de la nostra cultura. Hi haurà estrenes i presentacions de discos, com Déu mana en aquest tipus de llocs. Només faltarà que aquesta sembra tingui fruits i comporti el trencament d’aquella muralla no volguda però sí imposada per determinades mentalitats i que sembla que impedeix que es pugui anar a actuar més enllà dels quatre o cinc llocs de sempre.

Nova convocatòria de la Beca Josep Maria Bernat

[Un dos i seguit, 27-9-24]

L’entitat Músics per la Cobla i l’Ajuntament de Bellpuig han convocat la 30a edició de la Beca Josep M. Bernat per a joves instrumentistes de cobla. És una d’aquelles iniciatives fetes realitat gràcies a l’empenta i la constància d’unes quantes persones, conscients de la conveniència d’allò que promouen i que és poc probable que rebin cap mena de reconeixement (o la simple demostració de que allò que fan val la pena), però que any rere any hi tornen de manera persistent i comptant amb poc suport institucional. En aquest cas, la atípica aposta, des del primer dia, de l’ajuntament de Bellpuig.

Suposo que no cal justificar la necessitat de fer mans i mànigues per facilitar les coses als joves que han decidit aprendre i perfeccionar un dels instruments que formen la cobla. Al cap de trenta convocatòries la llista de becats és considerable i encara que a alguns noms els hem perdut la pista, la majoria actualment estan plenament actius en cobles d’arreu del país, incloses formacions tan rellevants com La Principal de la Bisbal, posem per cas.

No sé fins a quin punt la beca haurà estat decisiva en la carrera d’aquests músics joves (i alguns, ja no tant joves, que el temps passa inexorable per a tothom), però no hi fa res. En tot cas, segur que els ha ajudat, fins i tot moralment, i potser més aviat s’hauria de considerar, d’una vegada, un suport més generós gràcies a les aportacions de qui pugui fer-les i que, per lògica, hauria de fer-les.