Jo m’ho pensaria

Un dos i seguit [12-9-26]

No sé si es va acabar d’entendre el meu comentari inicial de la setmana passada, però per si de cas insistiré en un detall importantíssim: interpretar una mirada prou àmplia del món sardanista en clau optimista o en una altra més decebedora depèn del punt de vista de cadascú, és clar, les seves vivències, el coneixement que tenim d’allò que observem i, sobretot, on i quan realitzem aquesta anàlisis. Cal entendre que hi ha situacions molt diferents, amb organitzacions força diverses i, és clar, resultats extraordinàriament variats. I a mi em sembla que hem de saber veure què funciona en un lloc i perquè, mentre acceptem que cal reflexionar i aprendre’n la lliçó.

Hi ha un aspecte d’una importància innegable, per exemple, que el sempre lúcid Jaume Nonell comenta en la seva darrera columna a la revista Som i que també tracta la Queralt Pedemonte en el seu article de diumenge passat al diari Avui: que hi ha massa ballades que es fan per rutina, a vegades programades per algú d’un ajuntament o que, senzillament, repeteix de manera conscient o no aquells esquemes segons els quals «sempre s’han fet així». Ballades en ple estiu al migdia en una plaça ben assolellada, amb els músics instal·lats de qualsevol manera i uns pocs dansaires veterans ballant per militància, hauria de ser quelcom a extingir. No ens ha d’estranyar que els joves no s’hi atansin ni per casualitat, quan generalment s’estan recuperant de la farra de la nit anterior. Tampoc ens hauria d’estranyar que ballades com la que clou la Patum de Berga, a les tantes de la matinada, estiguin plenes de gent sobretot jove i ballant a base de bé. D’exemples n’hi ha molts, potser no tan extrems, però també dignes de ser analitzats, com la festa major de Granollers, amb els Blancs i els Blaus, aquests darrers amb una cobla formada expressament només per a l’ocasió. Curiosament, totes les imatges que he vist, són nocturnes i amb una gernació.

Entenc que no sempre és fàcil variar costums, com el concurs de diumenge passat a les Borges Blanques. Imagineu-vos la plaça de l’U d’Octubre al migdia i amb la temperatura que feia a les comarques de Lleida. És clar que era festa major i el poble contemplava les sacrificades colles fent el vermut des de sota les voltes. Jo m’ho pensaria, eh!