I mira que en som d’'aldeanos'!

[Un dos i seguit, 3-7-15]

Només parant atenció en el món de les colles sardanistes de competició, podríem trobar exemples d’individus amb els oficis més variats que ens podem imaginar. Fins i tot, en podríem assenyalar un nombre considerable que han triomfat a la vida professional, gent molt preparada que, en no pocs casos, han desenvolupat la seva activitat més enllà del propi país. Gent, en definitiva, amb carreres importants, amb domini de diversos idiomes. Hi ha des d’estudiants brillants que s’obren camí arreu del món fins professionals ja consolidats.

Veient aquest panorama, potser sí que hauríem de donar la raó a aquells que blasmen la immersió lingüística i el cultiu de l’idioma propi del país, qualificant-ho d’aldeano. Perquè, fixem-nos-hi: si tota aquesta gent intel·ligent, que s’ha fet un lloc al món -en el sentit més ampli de l’expressió- i que domina idiomes, si han aconseguit això malgrat cultivar, també, una llengua minoritària, malgrat ballar una dansa ritual (com la qualificaven La Trinca, fa anys, en una divertida cançó), i, fins i tot, alguns, a més, piquen bastons a la Festa Major o, de tant en tant, fan coses tant poc modernes i cosmopolites com pujar els uns al damunt dels altres fent castells humans...; si en comptes de fer totes aquestes pràctiques de poblet i retrògrades, haguessin concentrat els seus esforços en una llengua internacional i només en les seves feines respectives, què no haurien pogut aportar, encara més, al progrés de la humanitat? Un grapat de premis Nobel n’haurien sortit!

Potser sí que convé que algunes ments preclares els convencin per tal que desisteixin de parlar en aldeano i de ballar danses passades de moda i condemnades a desaparèixer.

Cal aprofitar totes les eines a l’abast

[Un dos i seguit, 26-6-15]

El món de la competició, a banda de les moltes virtuts que pot oferir, també comporta un gran nombre de problemes. En el cas de les colles sardanistes, allò que cada vegada més alguns proposen d’anomenar sardana esportiva, s’hi reprodueixen, a escala, tant coses positives com negatives. Són llegendàries les batusses al voltant dels jurats i dels sempre discutits resultats, que poques vegades acontenten a tothom.

La virulència de les discussions ha baixat amb els anys, però sempre s’ha mantingut la polèmica encesa. Algú pot pensar que això és inevitable i que mai, es faci el que es faci, la naturalesa humana, follonera de mena, permetrà que hi hagi pau i harmonia. Però estic segur que també és possible reduir aquestes situacions, fer més difícil que hi hagi malentesos i que els enredaires professionals –que aquí, a les colles, també n’hi ha- ho tinguin fàcil.

Un aspecte incomprensible tenint en compte els mitjans actualment a l’abast és que les classificacions oficials dels concursos triguin cinc dies a fer-se públiques, quan ja se saben en acabar cada concurs. Una altra cosa és que hi hagi errors, com ha passat aquests últims dies, errors que es poden corregir i tots contents. Costa d’entendre que en temps d’Internet i d’aparells electrònics que permeten fer mil i una coses a qualsevol individu normal i corrent, els resultats no estiguin a l’abast de tothom immediatament. Aquests dies hem vist situacions surrealistes en aquest sentit i perfectament evitables, com que blogs particulars informin abans que el web de la Unió de Colles, per exemple.

No m’ho perdonaré mai!

[Un dos i seguit, 19-6-15]

Suposo que, com jo, molts de vosaltres haureu tingut, més d’un cop, desitjos de gaudir del do de la ubiqüitat. És a dir, que a vegades us trobeu que coincideixen diverses activitats d’aquelles que no us voldríeu perdre per res del món i després de mirar-ho per tots costats, de fer càlculs impossibles, comproveu que haureu de triar si o si. Dissabte passat, entre altres coses, em vaig perdre el concert d’ Anna d’Ivori al Vendrell, és a dir, el grup de la sardanista balladora, intèrpret, compositora i no sé quantes coses més, Anna Abad. Encara sort que aquest dissabte tindrem una segona oportunitat a les Barraques de Reus.

Però com que aquí parlem de sardanes, he de fer esment d’un altra acte que també em va doldre perdre’m. Va ser el concert del 50 aniversari de la cobla La Principal de Tarragona. I em va saber greu perquè ells l’havien preparat amb il·lusió, confegint un programa d’aquells que fan respecte, amb diverses estrenes incloses. I també volia ser-hi per la cosa sentimental, ja que durant uns anys vaig formar part d’aquesta cobla. No en puc fer cap crítica, doncs, però les referències que en tinc són positives, ja que l’auditori era ple i, a més, hi hagueren sorpreses igualment bones, de manera que tot plegat encara em fa més ràbia. 

Van comptar amb el suport de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, amb una anella que va ballar, a l’escenari, una de les sardanes d’estrena, i hi va haver una mostra de bon rotllo amb l’altra cobla tarragonina, quan una bona representació de la Cossetània es va afegir als de La Principal per interpretar, conjuntament i fora de programa, la sardana Tarragona Ciutat Pubilla, de Tomàs Gil. El final de festa deuria fer ballar fins i tot els acomodadors, quan els músics es van deixar anar amb l’Amparito Roca. No m’ho perdonaré mai!   

El temps dels grans aplecs

[Un dos i seguit, 12-6-15]

Com cada any per aquesta època, la nostra agenda d’activitats sobruix d’aplecs. I això que només ens ocupem dels que s’han programat a les comarques tarragonines i els més importants d’arreu del país, si més no els que apareixen a la Guia d’Aplecs. D’oferta n’hi ha gairebé tot l’any i quasi sempre n’hi ha algun prou rellevant, per les cobles que hi prenen part, pel lloc on se celebra o per determinats aspectes de l’organització. Ara, però, és un dels moments que aquesta activitat esclata en moltíssimes propostes. Més d’un ha alertat de l’excés de cites, però la veritat és que tothom vol lligar la data de l’aplec a les respectives conveniències, ja sigui per la Festa Major o, senzillament, perquè ara és quan el temps acostuma a acompanyar millor.

En tot cas, aquest munt d’aplecs, als quals ara cal afegir-hi un moment també important per a les colles de competició, demostren, un cop més, la vitalitat de la sardana. Malgrat tot.

Lideratge sense imatge

[Un dos i seguit, 5-6-15]

Fa unes setmanes, comentàvem la notícia que després de l'èxit del film “8 apellidos vascos” els seus productors preparaven una segona part centrada a Catalunya i on la sardana i la cobla hi tindran un petit espai, amb la participació de l'Agrupació Sardanista Continuïtat del Montgrí i la cobla Bisbal Jove. El que m’havia cridat l’atenció d’aquesta notícia que, evidentment, a més de curiosa, és positiva, és que, segons sembla, inicialment només estava prevista la participació, representant la cultura popular del país, de la colla castellera dels Minyons de Santa Cristina d'Aro. Es veu que algú els va fer veure que ja està bé que es vulgui representar una festa a l’Empordà amb castells, però, si us plau, que aquella també és terra de sardanes. I vull creure que també ho són moltes altres comarques del país.

Aquest fet treu a la llum un fenomen que molts veuen i pocs gosen expressar: que sembla que hi ha certa consciència més o menys generalitzada però prou important que diu que només hi pot haver una manifestació tradicional representativa del país i que és la que cal ensenyar a tot arreu. És a dir, que si potser aquí es feien sardanes, ara això ja ha passat de moda: actualment allò que “mola” són els castells i, a tot estirar, en alguns llocs, les jotes. Com si hi hagués una mena d’incompatibilitat.

Aquesta visió pobra de la nostra cultura contrasta amb les dades que s’han donat a conèixer aquesta setmana en el sentit que les entitats sardanistes i els ateneus lideren el rànquing de l'associacionisme cultural a Catalunya pel que fa al nombre de persones inscrites. Però, és clar, ja ho entenc: no estem parlant de participació efectiva, sinó d’imatge.

Volubilitats municipals

[Un dos i seguit, 29-5-15]

Ja han quedat enrere les eleccions municipals però és evident que no han passat els efectes. Imaginem que el panorama no es normalitzarà mínimament fins que no es constitueixin els diferents consistoris, quelcom marcat per llei i que si no fos així segurament comportaria un estira i arronsa i un debat que podrien ser eterns.

Tots plegats estem esperant que, efectivament, s’arribi a aquesta situació de diguem-ne normalitat i entre els col·lectius més expectants segurament hi deu haver aquells que n’esperen decisions concretes. Com, per exemple, els que organitzen ballades de sardanes o les cobles que, a vegades, són contractades directament per l’Ajuntament. El cas és que la perspectiva de les eleccions havia fet que molts d’aquests contractes s’haguessin deixat en suspens temporal fins que els nous càrrecs electes adoptin una decisió. El cert és que les agendes de les cobles estan plenes de compromisos en condicional, d’actuacions reservades però no concretades.

Aquest panorama és, fins a cert punt, comprensible. Allò menys fàcil d’entendre és que els canvis de color polític en un ajuntament (i aquesta vegada n’hi haurà molts, segurament) comportin desdir-se de compromisos d’actuacions que, en teoria, no haurien de dependre d’aquestes variacions de titulars. A vegades, aquestes informalitats es donen fins i tot sense canvi de sigles, només de persones. Això és greu, sobretot, quan estem parlant de pressupostos realment minsos en comparació amb altres partides de les mateixes regidories. Aquestes situacions han estat, fins ara, habituals, però esperem que ara predomini el seny.

El “xou” de La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 22-5-15]

Amb la gran final de dissabte passat a Figueres s’ha completat una altra edició del concurs La Sardana de l’Any, un certamen que va recuperar, l’any 2004, l’aleshores Federació Sardanista de Catalunya (actualment Confederació Sardanista) i que ja havia viscut una primera etapa als anys 70 i 80.

Sempre hi ha hagut polèmica al voltant de La Sardana de l’Any, en part quan alguns l’han qualificat, per exemple, de “xou”, de manera clarament despectiva. Però també han aparegut les polèmiques pròpies de tot concurs, aquí corregides i augmentades, ja que es tracta de votacions populars. Alguns se n’han desencantat quan han vist com, sovint, sardanes realment fermes han quedat bandejades per altres de qualitat dubtosa –sempre segons el punt de vista de cadascú, és clar-, potser sense acabar d’entendre que, abans que res, es tracta de divulgar al màxim les composicions noves tot aprofitant aquest muntatge en el qual s’hi han implicat emissores d’arreu del país.

Sembla que els responsables s’estan plantejant una important reestructuració de La Sardana de l’Any. Fins i tot s’havia parlat de canviar-li el nom. En tot cas, el cert és que li cal un nou impuls i un replantejament, això sí.