Mesures estratègiques

[Un dos i seguit, 12-2-21]

En aquests temps complicats, en els quals tothom ha de batallar no només contra la pandèmia, sinó que també s’ha d’enfrontar a complicats efectes secundaris, és bo que les accions reivindicatives es facin amb fermesa, però també amb seny i comptant amb les estructures organitzatives pertinents.

En el terreny cultural ja s’ha parlat força d’aquests efectes: suspensió i ajornaments massius d’activitats i, per tant, manca d’ingressos per als professionals del sector, aquells que sovint són ignorats per qui es pensa que en la cultura no hi ha qui hi treballa i, conseqüentment, en depèn econòmicament. Si, ja ho sabem que és singularment important, en la cultura, el voluntariat, sobretot quan parlem de la popular i tradicional, però sempre hi ha un professionals que mereixen ser tractats com a tals. En les sardanes, per exemple, és evident el cas dels músics, elements indispensables i que ara han vist compromesa seriosament la seva activitat i supervivència.

El cert, però, és que la pandèmia només ha agreujat una situació que abans ja era realment complicada, que tard o d’hora caldrà que es resolgui com cal. I sembla lògic que les entitats es belluguin, que reclamin un tracte millor per part, com a mínim, de les institucions oficials. I aquí intervé aquell factor que citava de les estructures organitzatives. Per això em sembla una bona notícia que l'Ens de l'Associacionisme Cultural, que aplega la major part de federacions culturals del país -incloent la Confederació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts-, hagin fet arribar als partits polítics unes mesures estratègiques per enfortir aquest associacionisme. No val, només, exclamar-se més o menys fort, queixar-se i esperar que ens facin cas. S’ha entès que cal elaborar propostes concretes i ben treballades, fent-les arribar a qui té el poder o aspira a tenir-lo. Això no garanteix res, és clar, ja que ha de ser un primer pas ferm i previ a l’exigència posterior i tant ferma com calgui.

Concerts d'alt nivell

 [Un dos i seguit, 5-2-21]

Diumenge passat al matí, es va poder veure per TV3 un concert de cobla de gran qualitat... i sencer. A més, la cobla va interpretar un programa de molta complexitat, lluny dels que sovint es confeccionen per a complaure els públics de gustos fàcils i menys exigents. L’explicació d’aquesta emissió totalment anòmala, si tenim en compte la trajectòria de l’emissora, sempre refractària a aquest tipus de música, és que el concert formava part d’un cicle, el Festival de Pasqua de Cervera, el qual TV3 s’havia compromès a emetre... i, és clar, hauria quedat massa lleig eliminar-ne un.

Ironies a banda, cal agrair que la televisió pública s’hagi decidit a oferir-nos concerts d’alt nivell com els de Cervera. I constatem que el de cobla no desentonava gens, amb composicions del bo i millor, amb noms com Enric Casals, Garreta o Gerhard. Però, a més, hi havia l’interès afegit de la interpretació de tota una segona part amb sardanes de Pau Casals, sense limitar-se a les dues conegudes fins ara. Les altres eren fruit de la recerca i arranjament de l’entitat Músics per la Cobla, a la qual mai agrairem prou la tasca immensa que està fent.

Cal reconèixer que, en conjunt, era un programa gens fàcil per als músics i per a les oïdes menys acostumades a la música simfònica, susceptible de revifar una de les velles polèmiques del món de la cobla: que si les sardanes de concert, que si les de plaça... amb els respectius defensors i, alguns de les dues bandes, amb actituds massa apassionades. Perquè, resumint molt, hi ha qui defensa que totes les sardanes de qualitat s’haurien de poder ballar a plaça i, a l’altre costat, qui rebutja tot allò que vagi més enllà de la sardana-pasdoble. És clar que hi ha moltes tonalitats entremig, tant de sardanes com d’opinions i gustos, però sospito que, a l’hora de la veritat, es fan notar més els que llisquen cap a la banda de la música més simple, que els que omplirien els aplecs de Toldrà, Garreta o els germans Casals, per dir-ne només uns quants.

Una paradoxa

[Un dos i seguit, 29-1-21] 

En aquests temps de pandèmia generalitzada, l’activitat cultural s’ha vist radicalment bandejada, sobretot pel que fa les seves manifestacions més comunitàries i de carrer. Prou que es queixen els col·lectius professionals  corresponents, que, en molts casos, la seva situació és ben angoixant.

Aquells sectors que tractem en aquest programa (sardanes, esbarts i música per a cobla) són dels que més s’ha evidenciat, tot això. Són molts els ciutadans que s’han quedat sense aquesta opció de lleure, però el panorama és molt més fosc en el cas dels músics, actualment molts d’ells professionals (a dedicació completa els de les cobles-orquestres, principalment) o parcialment, però igualment en una situació més aviat complicada. De fet, res que no haguem comentat moltes vegades durant l’últim any, un temps en el qual s’ha anat fent el que s’ha pogut, de manera variable segons el moment.

Una de les activitats que millor han resistit aquesta situació tant complicada haurà estat la de la discografia, un fet que no deixa de ser paradoxal si tenim en compte les molts veus que s’han fet un fart de cantar les absoltes dels discos. De fet, la mateixa Confederació Sardanista va assegurar que deixava  de publicar en disc físic els enregistraments de les finals de La Sardana de l’Any perquè aquest suport cada vegada té menys sortida... mentre promou les publicacions de discos per part de cobles i entitats i, fins i tot, publica els discos per promoure la candidatura de la sardana com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una paradoxa dins d’una paradoxa!

El cas és que avui aquest i altres discos us els podem presentar com a novetat en el programa, com hem fet moltes vegades des de fa temps i com es preveu que podrem fer properament amb altres novetats anunciades.

Els que són rodons

[Un dos i seguit, 22-1-21] 

El costum de celebrar aniversaris rodons sembla força generalitzat en tots els àmbits, i, és clar, també en els que ens ocupen a l’Un dos i seguit. La setmana passada, per exemple, fèiem una relació força llarga (i no exhaustiva!) dels aniversaris que es preveuen per aquest 2021 pel que fa a compositors de sardanes i música per a cobla. La veritat és que mentre la llegia no vaig poder evitar certa sensació de vertigen i el pensament de que potser en fem un gra massa de tot plegat. 

Tampoc goso afirmar res, perquè sí que sembla indiscutible que cal commemorar esdeveniments tant importants com el centenari d’un gran compositor o la llarga trajectòria de, posem per cas, una entitat de reconegut prestigi. A partir d’aquí, però, mirar de posar límits ja seria complicar-se innecessàriament la vida. De fet, aquestes celebracions tampoc fan cap mal i, com a mínim, són una excusa més per fer bullir l’olla de l’activitat cultural. El problema, en tot cas, estaria en els sempre inevitables oblits.

On no n’hi ha hagut d’oblit ha estat en les commemoracions de, fins i tot, sardanes concretes. La setmana passada ens fèiem ressò de les celebracions a Banyoles dels 75 anys de Somni, del mestre Puigferrer, i ara podem parlar del centenari de l’estrena a Sitges de la sardana La processó de Sant Bartomeu, d’Antoni Català. Són dues celebracions plenament justificades per la qualitat de les dues obres i, sobretot, per l’excepcional popularitat que tenen, la primera arreu del país i la segona potser més localitzada a Sitges. 

Ben mirat, aquest tipus d’actes poden destacar més enmig d’un desert d’activitat a causa de la pandèmia. Uns concerts amb totes les mesures de seguretat pertinents i sense ambició d’atraure altre públic que el local són un trist consol, però l’únic possible en aquestes circumstàncies.

Torna la Supersardana de l'Any

[Un dos i seguit, 15-1-21] 

El desgavell que està causant en pràcticament tots els aspectes de la nostra vida la pandèmia té les seves particularitats en el món de la música i la dansa tradicionals, és clar. Com a tot arreu, cadascú tracta de sortir-se’n com pot, procurant realitzar el màxim d’activitats que les normes i el seny permeten i lluitant, en definitiva, en molts fronts: a més dels tradicionals, els que imposa la situació que hem de viure, ens agradi o no. 

En alguns casos, el panorama és desolador, amb la desaparició total d’activitat, mentre que en altres s’ha pogut anar fent, adaptant, ajornant i, en definitiva, exercint la inventiva que caracteritza els organitzadors més eixerits. 

Les circumstàncies de cada cas particular, però, també hi tenen a veure, com va passar en la darrera edició del concurs La Sardana de l’Any, que, tot i algunes limitacions i certes correccions sobre la marxa, es va poder desenvolupar sencer i arribar a la preceptiva final. És clar que aquella gala va haver de ser sense públic i implantant, a darrera hora, un sistema de vot telemàtic que, vés per on, s’ha vist que és una bona opció que s’utilitzarà fins i tot en cas de completa normalitat a partir d’ara. 

I és que s’ha demostrat , un cop més, que de la necessitat se n’ha de fer virtut, i enguany,  encara que no s’ha vist viable una edició diguem-ne «normal» del concurs, s’ha optat per repetir de l’experiència del 1985, quan la primera època es va cloure amb la tria de la Supersardana de l’Any, a partir de totes les guanyadores fins aleshores. 

En definitiva, no sabem quina serà l’afectació de la pandèmia en el la cultura popular i, en aquest cas, el fet sardanista, però no es podrà dir que hi ha qui treballa amb ganes i imaginació per superar-ho de la millor manera possible. En aquest sentit, aquesta setmana no només sabem com serà La Sardana de l’Any, sinó que ens ha arribat la revista de la Unió de Colles renovada i amb un equip rejovenit, s’anuncia el retorn de la Sardanova... I només són uns pocs exemples!

Seguim, malgrat tot

[Un dos i seguit, 8-1-21] 

Acabem d’estrenar un nou any i, tal i com ens assegura la lògica, aquella a qui no sempre fem cas, poca cosa ha canviat un dia per l’altre. Seguim immersos en la incertesa generalitzada a causa de la pandèmia, amb els mateixos neguits que ens han mortificat els últims mesos i només l’efectivitat a llarg termini de les vacunes ens proporcionen certa esperança.

Això també és vàlid per al sector cultural i, més concretament, l’activitat vinculada amb la sardana, la cobla i els esbarts. Els que hi treballen, però, acostumats a anar sempre contra corrent, han elaborat i presentat una Guia Sardanista per al 2021 amb tot allò que haurien previst si la situació fos normal. No es tracta d’amagar el cap sota l’ala ni res semblant. No és cap inconsciència ni s’han contagiat de l’estupidesa d’aquells que neguen la gravetat de la situació o, senzillament, es neguen a sotmetre’s a cap mínima norma de civisme. 

Senzillament, faran el mateix que han practicat fins ara: portar a terme tot allò que és possible, amb totes les condicions que manen les autoritats i el sentit comú; reconvertiran tot el que calgui en un exercici d’adaptació exemplar i sempre sabent que caldrà fer moltes renúncies. En definitiva, es tracta de combinar optimisme, realisme i sentit comú. Que no es deixi de fer res per oblit o abandó, sinó perquè cal no fer-ho o fer-ho diferent.

També és cert que fins ara hi ha hagut més suspensions de les estrictament necessàries, cosa que ha afectat de manera molt contundent als músics, però també estic segur que la majoria de casos no ha estat una opció de les entitats, sinó d’ajuntaments potser poc reflexius. Allò que ens consta amb absoluta certesa és que han predominat els neguits i les negociacions a totes les bandes que ha calgut per mantenir el màxim d’activitat.

I ara que tots plegats ja en tenim, malauradament, molta pràctica, haurem de procurar, en els temps durs que vindran, millorar-ho encara més.

De tot cor

[Un dos i seguit, 18-12-20] 

A l’Un dos i seguit no hem tingut mai tendència a fer, quan arriben aquests dies, els típics resums, amb relacions més o menys àmplies d’allò més significatiu que ha portat l’any que deixem enrere. No és que no ho trobem interessant, si està ben fet, ni criticarem qui ho faci amb entusiasme. Al capdavall, aquí també ens deixem portar per costums objectivament prescindibles, com les commemoracions d’aniversaris més o menys rodons,  les felicitacions de les festes i altres debilitats semblants. 

Segurament, si no ho hem fet mai és per la por de deixar-nos coses importants i la mandra -ho reconec!- d’assumir la feinada que comportaria fer-ho com Déu mana. Sortosament, el món de la sardana, dels esbarts i la música per a cobla és prou viu per generar notícies d’actualitat setmana rere setmana, les mirades històriques sempre queden bé, la música és un potencial inexhaurible i si tenim algun problema no és, precisament, com omplir el temps que ens cedeix Tarragona Ràdio cada setmana.

Vistes així les coses, comprendreu que, enguany, encara tenim menys ganes de mirar amb deteniment què ha passat els últims dotze mesos. Ho farem quan això sigui important per entendre coses concretes o per encarar millor el futur, un futur més incert que mai per a tothom que és allò que realment ens interessa. No guanyarem res lamentant tot el que ens hem perdut aquest maleït 2020, que és moltíssim i segons qui encara n’ha resultat més perjudicat. Jo crec que l’esperit de la Guia Sardanista 2021que es presenta aquest diumenge a Sabadell és allò que ens cal: feta com si tot fos possible i treballar perquè això sigui així, però sent conscients que, si cal, haurem de tornar a fer renúncies. 

El nostre desig, ara que ve Nadal, és ben simple i complicat alhora: que la Guia es pugui portar a terme completa, que s’ampliï fins i tot, i que en podem gaudir plenament. Amb tot el que això comporta. De veritat. De tot cor.