Comiat a Joan Parés, el més gran dels tibles

[Un dos i seguit, 28-10-22]

Portem una temporada que Déu n’hi do amb la quantitat de gent important en el món de la sardana que se n’ha anat. Ja entenc que és normal que en un sector de la cultura com aquest que, malgrat tot, implica a molta gent, el pas inexorable del temps comporta que, sovint, calgui dir adéu a algú. És llei de vida, diuen. Però també és cert que encara que ja sabem que tots hem de marxar un dia o altre, mai ens sembla un bon moment. També és lògic i humà que determinades morts ens corprenguin especialment.

És el cas del músic Joan Parés, traspassat aquesta setmana a l’edat de 76 anys. Jo em considero afortunat per haver arribat a poder gaudir de les seves interpretacions a La Principal de la Bisbal en el paper de primer tible. I sóc dels que consideren que en Parés va ser el millor intèrpret d’aquest instrument de tota la història. Naturalment, és una afirmació agosarada, perquè no tenim cap mena de constància  de molts músics antics i d’altres els podem escoltar en enregistraments arcaics i, és clar, en condicions poc adequades per comparar i fer-nos una idea exacta de com ho feien determinats músics d’èpoques molt llunyanes. De totes maneres, sí que en podem tenir una idea i ens podem formar una opinió també amb el suport d’allò que han dit les veus amb més credibilitat d’èpoques passades. 

Tothom qui ha deixat constància de la seva experiència coincideix en això que ja he dit: que ha estat el millor. I que va saber dominar aquest endimoniat instrument d’una manera increïble. I sí, als més joves us puc assegurar que aquelles meravelles interpretatives que va deixar enregistrades també les oferia al carrer, infinitat de ballades i aplecs, o en selectes concerts, dignificant com ningú el tible i fent-lo mereixedor d’actuar en escenaris com el Palau de la Música, posem per cas. 

La qüestió no era només (que també) les moltes notes embotides en la particel·la d’una sardana obligada, sinó la manera de dir la música, del so que sortia d’aquell instrument esquerp, sobretot en determinats passatges de sardanes com La pallaresa, Sol de Banyuls i tantes altres. Va aconseguir un domini del tible que ara s’ha endut al cel dels músics, al costat del fa poc desaparegut Jordi Compta, però també d’en Viladesau i tant altres. Sort que van deixar escola, directa o indirecta, i ara disposem d’un munt de músics en actiu excel·lents a qui sempre els ha caigut la bava amb interpretacions com les que feia Joan Parés.

Una soledat terrible

[Un dos i seguit, 21-10-22]

Sovint hem comentat, aquí mateix, el fet de la gran quantitat de persones absolutament voluntàries que, arreu del país, fan feina per promoure les activitats sardanistes. Un moment ideal per fer-ho és quan s’anuncia el cartell de reconeixements dels Premis del Dia de la Sardana, o quan es lliuren els guardons corresponents. Es constaten llargues i fecundes trajectòries des de diversos sectors, ja sigui del musical, el literari, d’investigació o el de gestió per fer realitat les ballades, aplecs, etc. 

És un patrimoni humà enorme però, alhora, fràgil. Les actituds abnegades, constants i, sovint, sacrificades, no poden evitar que no faltin els moments de crisi, per la senzilla raó que tothom té un límit cronològic o de capacitat, però també per raons alienes a vegades insuperables. Mai ens passarà pel cap criticar persones que han assumit, en un moment o altre, tasques d’aquesta mena, més aviat al contrari. El que vull destacar, precisament, és que ja resulta trist que en aquelles hores baixes en una població concreta -per la raó que sigui, insisteixo- s’evidenciï la solitud terrible d’aquests activistes.  

I parlo de casos concrets, només com a exemple de molts més: després de molts anys de presència de la sardana a la Festa de l’Oli d’Almoster, enguany sembla que ja no hi serà; com també després de molts i molts anys d’acollir un concurs de colles amb prestigi, les festes de Santa Tecla a Tarragona enguany no n’han tingut després d’unes quantes edicions de decadència. És lamentable veure com aquestes coses passen amb la més absoluta indiferència d’institucions, tècnics i autoritats. I no vull ser malpensat com molts que hi veuen conveniència en aquesta actitud, que, això segur, seria ben diferent si es tractés de qualsevol altra activitat que segur que endevineu immediatament.

El nou Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes

[Un dos i seguit, 14-10-22]

El Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes d’aquest 2022 no només és singular pel fet de ser el de la represa després de la pandèmia i del curt campionat de l’any passat, encara molt condicionat per les circumstàncies, aquest també ho és d’especial perquè s’hi han aplicat les noves normes que regulen la competició. Entre altres coses, ara les colles competeixen colla contra colla, amb un jurat exclusiu per a cada parell d’anelles i tot seguint uns criteris específics.

És una renovació força important que, com tots els canvis, genera opinions ben diverses, abans, durant i, suposo, després de l’experiència. Imagino que tothom estarà d’acord en que les valoracions caldrà fer-les un cop s’hagi completat la temporada, amb la necessària serenor, amb perspectiva i amb totes les dades a la mà. També sembla lògic que es vagin manifestant opinions durant el desenvolupament del Campionat i que aquestes siguin ben variades.

S’hauran de tenir en compte moltes coses i vull creure que es posaran sobre la taula tota mena d’aportacions, no només de les imprescindibles dels capdavanters de les colles implicades, sinó les de tothom qui pugui pugui dir-hi la seva amb coneixement de causa i des de perspectives el més variades possible. De moment, pel que he pogut veure i escoltar, sembla que les sensacions són, en general, bastant positives, acompanyades, com no podia ser d’altra manera, de crítiques o matisos sobre determinades qüestions. 

Una de les coses que, a priori, semblen més clarament positives, és que dues colles les analitzin tres jurats que no tenen altra feina que parar atenció en elles. En el sistema tradicional, un jurat de, per exemple, cinc persones, han de valorar, alhora, totes les colles, que poden ser quatre, però també poden ser vint. De fet, com que els concursos han de lliurar uns premis i trofeus, enguany fan una classificació general de, posem, totes les colles grans, tant si són de campionat o no. Ja hem vist més d’un exemple en el que el resultat d’aquest jurat paral·lel és ben diferent al del jurat de Campionat.  

Aquesta és una de les coses que haurà de tenir en compte la Unió de Colles quan acabi aquesta temporada i s’hagi de definir la següent. Feina no els faltarà, sens dubte.

El regnat dels esnobs

[Un dos i seguit, 30-9-22]

Si algú, potser desenfeinat, s’entretingués en analitzar les notícies i l’agenda d’aquest o qualsevol altra programa de ràdio similar, aviat arribaria a la conclusió que d’activitat sardanista, ara que sembla que s’han acabat les restriccions (i que duri!), n’hi ha força i variada. És clar que predominen els aplecs, les ballades, els concursos de colles i algun concert, com ho fan des de fa molts i molts anys. 

Però d’aquest estudi també se’n podria concloure que hi ha més coses a banda de les clàssiques. Per fer-ho potser caldria observar diverses setmanes, però tampoc gaires. Es veuria que, a vegades, hi ha activitats singulars, com aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona; que es tornen a fer actuacions de Sardanova, encara que aquesta experiència de fusió no és pas la única, ni molt menys; que, a vegades, les colles de competició s’apleguen en un concurs espectacular només per fer punts lliures; que hi ha trobades d’escoles de cobla; que hi ha llocs on, efectivament, s’estudien aquests instruments; que hi ha artesans de la construcció de tenores, tibles i flabiols; altres, que fan canyes; gent que estudia científicament la història de la sardana; que les colles o les cobles i segons quines entitats són uns petits universos dels que se’n poden dir moltes coses; que la competició (musical i dansaire) fa parlar i especular a molta gent...

I així podríem seguir llargament, amb arguments que a aquell observador del fet sardanista ben bé l’hi podrien servir per concloure que de tot això se’n podria fer, comptant amb els especialistes adients, un apassionant programa de televisió. I em direu: ja es va fer! Sí, i amb uns professionals excel·lents, però amb poc pressupost i, sobretot, poc convenciment dels programadors. És el que hi ha: el regnat dels esnobs!

Cobla simfònica

[Un dos i seguit, 16-9-22]

Ja ho sabeu: des d’aquí sempre hem reivindicat la cobla com una formació instrumental de gran valor, no només per la seva més coneguda faceta d’intèrpret de sardanes i danses per a esbarts, sinó també quan és una eina de possibilitats encara no exhaurides de fer altres músiques o de combinar-se amb solistes o formacions musicals més diverses.

Una d’aquestes possibilitats més treballades des de que la cobla és com la coneixem ara és la diguem-ne simfònica, és a dir, la música per a cobla com a objecte de concert, al marge que pugui ser o no apta per a ser ballada. El patrimoni en aquest sentit és enorme i segueix creixent, però el problema que aquest gènere ha d’afrontar és, bàsicament, el mateix que afecta la música clàssica, però agreujat. Vull dir que el públic poques vegades accepta res més que els títols que més l’hi sona o la música que ja podem escoltar a les ballades i aplecs, incloses les obligades. La cobla, a més, té el handicap de la ignorància o el rebuig dels reticents a acceptar-la en la seva justa mesura, de manera que costa que pugui ser apreciada fora dels cercles d’iniciats.

Ara bé, des de fa uns mesos han aparegut diverses novetats discogràfiques que fan entendre que sí que hi ha un cert nombre de persones capaces d’apreciar la bona música per a cobla o que es creu que ho són en potència. A més d’obres aparegudes en solitari en altres discos de sardanes, per exemple, tenim a l’abast autèntiques joies com el disc doble dels Premis Ceret-Banyoles, amb interpretacions de diverses cobles; el disc de la cobla Sant Jordi amb obres de Fèlix Martínez Comín; el segon volum del Memorial Joaquim Serra, amb creacions de músics d’aquí i de fora; el disc de la cobla Mediterrània amb composicions d’Antoni Ros Marbà; i, perquè no, l’àlbum doble de músiques dels ballets de Manuel Cubeles per als esbarts Verdaguer i Sarrià, que tenen un valor indubtable com a peces de concert més enllà de la seva finalitat original.

És clar, després de tot aquest encoratjador conjunt de discos tan recomanables i altres que també s’han publicat recentment, una altra gran dificultat és que arribin a tothom. O, més ben dit, que tothom tingui la possibilitat de gaudir-los en aquests temps de gairebé total desaparició de punts de venda clàssics i que no tot és a l’abast a Spotify o similars. Una bona idea seria potenciar adequadament la «Botigeta» del portal a internet de la Confederació Sardanista, a hores d’ara clarament infrautilitzada.

Sense jugar a casa

[Un dos i seguit, 9-9-22]

Estem a punt d’endinsar-nos en uns dies de l’any molt i molt especials per als tarragonins: les festes de Santa Tecla. Els tarragonins ja sabem -i molts forans també- que en aquest període la ciutat es transforma totalment, implicant a moltíssima gent, en diferents graus, és clar, però tots, des dels que sembla que són a tot arreu fins als que senzillament fan la funció indispensable d’espectadors passius, són importants i formen part d’aquest fenomen. 

Entre els que habitualment protagonitzen el nostre programa, destaquen els esbarts, perquè també acaparen bona part dels moments essencials de la festa. A més de les actuacions diguem-ne estàndard de qualsevol esbart, ells es responsabilitzen de diversos elements del seguici. Ja ho van fer com a capdavanters en aquell memorable procés de revitalització i de recuperació de la festa que, de fet, ha seguit viu indefinidament. I, és clar, també és un esbart qui fa possible un dels actes més intensos d’aquestes jornades: el Retaule de Santa Tecla.

Un altre aspecte troncal d’aquest temps de ràdio són les sardanes. I és aquí on tenim l’espina clavada. Justament en una edició extraordinària de les festes de Santa Tecla com és la dels 700 anys de l’arribada del braç de la patrona és quan la presència sardanista és més baixa que mai, mínima. D’un any per l’altre s’ha perdut el concurs de colles i la ballada del dia de la Mercè. Això sí, tenim ballada amb bona cobla el dia 23 al vespre, i res més. 

Ens consta que hi ha qui ha fet gestions per recuperar el concurs, però sembla que no ha estat possible per a enguany. De moment, el dia 18, que és quan hauria correspost programar aquest acte, no hi ha cap concurs arreu del país, mentre el diumenge següent, Barcelona acapara dues categories alhora del Campionat: Grans i Veterans, i a la tarda, a Sitges, també en festes de Santa Tecla, el Juvenil. Totes, amb colles tarragonines fent-hi un molt bon paper si segueixen la dinàmica d’abans de l’estiu. Llàstima que enguany no puguin jugar a casa.

Trist, ben trist...

[Un dos i seguit, 2-9-22]

A l’Un dos i seguit hem estat un mes de vacances, com cada any, de manera que des del juliol que no hi ha hagut cap nova edició del programa. Malgrat això, he comprovat un cop més, que la carn és dèbil i no he pogut evitar seguir, poc o molt, allò que passava en  el món sardanista, de la cobla i dels esbarts, però sense la necessitat de preparar cap guió, és clar. 

Com a mínim, he pogut constatar, només seguint les xarxes socials, que l’activitat ha estat notable. Una altra cosa és que això es pugui seguir, prèviament o a posteriori a cada celebració, pels mitjans tradicionals. No sabria dir, perquè tampoc m’hi he dedicat a fons, si aquesta activitat és major, menor o igual que la que hi havia abans de la pandèmia, però el que és segur és que les cobles, en general, han tornat a treballar força i, pel que es veu en molts vídeos i fotografies que es publiquen constantment, amb la presència de força públic en bona part dels casos. A més, les festes majors han fet que a no pocs pobles hi sonessin sardanes en viu i en directe per primera vegada des de l’inici del daltabaix epidèmic.

Un bon exemple va ser la ballada del dia de Sant Magí a Tarragona, amb molts balladors, dels fidels i dels ocasionals, ballant amb entusiasme i, fins i tot, ovacionant la cobla. Això encara produeix més tristor en veure el programa de les properes festes de Santa Tecla, en el qual la presència sardanista s’ha reduït a una sola ballada. Una festa major com la d’enguany, que ha de ser extraordinària per commemorar el 700 aniversari de l’arribada de la relíquia de la santa, no només no serà una oportunitat per incrementar els actes, sinó tot el contrari: desapareix el concurs de colles (un dels més antics i, en altres temps, dels més prestigiosos) i tampoc hi haurà la ballada del dia de la Mercè. Trist, ben trist....