Un dels camins de futur

[Un dos i seguit, 25-11-11]

Les noves xarxes socials permeten, entre altres coses, desenvolupar debats sobre les qüestions més diverses. La sardana i la cobla no en són una excepció, tal i com hem comentat més d’un cop, i un dels aspectes que hem pogut seguir darrerament, tot i no ser una discussió nova, és més viu que mai. Es tracta de la suposada distància entre els gustos i els criteris a l’hora de triar programes de ballades i concerts entre els organitzadors i els músics.

Aquest plantejament representa una enorme simplificació, ja que segur que ni en una banda ni en  l’altra hi ha gaire homogeneïtat, però no podem negar que molts músics tenen neguit per interpretar coses d’un nivell molt allunyat d’allò que acostuma a agradar a bona part dels balladors. També és cert que hi ha un públic que sí, que sap gaudir de la qualitat quan en pot tenir accés i, fins i tot, molts d’ells saben apreciar les propostes diferents, agosarades a vegades, que diverses cobles estan donant a conèixer.

El problema arriba quan sembla que costa donar a conèixer segons quines obres i espectacles. S’ha denunciat, en aquelles xarxes socials, que les entitats no surten d’allò que han fet sempre, que no arrisquen. Certament difícil això, més enllà del conservadurisme d’alguns sectors, sobretot en temps de crisis i retallades, i més quan segons quines propostes comporten despeses afegides. A més, si és veritat que, com ha dit algú, la cobla no ha d’estar condicionada a dependre només de la sardana, perquè han de ser les entitats sardanistes les responsables? Algú altre ha apuntat que estaria bé que altres organitzacions s’hi impliquessin, o els mateixos músics, com ara la cobla Reus Jove, que la setmana vinent organitza un interessant concert al Teatre Fortuny de bracet amb l’Associació de Concerts de Reus, entitat que, per cert, no fa gaire també va participar en el concert de la cobla Marinada amb músiques de Nino Rota. Potser aquest sigui un dels camins de futur.

La sardana, un esport?

[Un dos i seguit, 18-11-11]

La setmana passada fèiem referència, de manera apressada, perquè, com és habitual, ens faltava temps, a una entrevista publicada al bloc “Creuant” al secretari general de l’Esport de la Generalitat, Ivan Tibau. Entre moltes altres coses, l’entrevistador, Albert Font Tarrés, li va preguntar sobre la possibilitat que la sardana de competició sigui reconeguda oficialment com a esport.

Al marge del que va respondre Ivan Tibau –ho podeu llegir complet a www.creuant.cat, m’ha cridat l’atenció el debat que al voltant d’aquesta qüestió s’ha suscitat per algunes xarxes socials. Hi ha qui no li acaba de veure el què, qui s’hi oposa per la seva ideologia contrària a la competició, qui està a favor... S’ha plantejat el fet que una colla de competició, ja que es tracta d’un col·lectiu que es prepara per ballar el millor possible, d’això en fa una activitat artística i, per tant, allunyada de l’esperit esportiu. O, almenys, que hi hauria d’estar, ja que admeten que unes colles ofereixen autèntiques creacions del bon ballar, altres sembla que realitzen una activitat atlètica i, per tant, esportiva, veient aquesta qualitat com quelcom aliè a l’ideal de sardana. I encara hi trobaríem qui vol matisar i creu que, realment, en l’activitat de les colles de competició hi ha els dos components, la qüestió és que en cada cas s’hi concreta una proporció diferent: en unes predomina una tendència i en altres l’oposada.

Naturalment, no s’ha arribat a cap conclusió, però sempre és bo que se’n parli d’aquestes qüestions, que es debati civilitzadament, cosa que en la sardana no sempre s’ha donat. La sardana un esport? Què en penseu?

Val la pena

[Un dos i seguit, 11-11-11]

Diumenge passat hi va haver dues cites sardanistes importants a les comarques tarragonines: el concurs de Valls i l’aplec de Salou. El mal temps les va condicionar força, però després de veure quin va ser el desenvolupament d’una i altra, val la pena fer algunes consideracions.

L’aplec de Salou, que des de fa força anys clou la temporada a la demarcació, presenta alguns ingredients que, a priori, haurien de garantir un mínim d’èxit: quatre bones cobles i una programació de sardanes d’alt nivell. A l’hora de la veritat, però, el públic fou molt menor del que era habitual en edicions anteriors, predominant la gent gran.

A Valls, en canvi, on també es va haver d’optar per un lloc alternatiu a recer de la pluja, encara que a l’hora de la veritat no va descarregar, el recinte, que no era pas petit, feia goig: una gernació, bona part de la qual sardanistes ben joves. No en va es tractava de la final de les categories alevina, infantil i juvenil, tot i que també hi havia bona representació de la resta.

Segur que a Salou li va fer molt mal l’amenaça del temps, ja que no és el mateix un aplec a l’aire lliure i en un espai ben agradable que un lloc tancat. També és cert que a Valls l’assistència ja estava assegurada passés el que passés, ja que les colles hi estan compromeses. Però aquests arguments haurien de servir per reflexionar als organitzadors. Caldria que tothom sabés que s’ha de fer l’aplec i que hi ha lloc alternatiu, i això, no va passar. Fins i tot, valdria la pensa considerar la possibilitat de convocar l’aplec directament en un lloc cobert i en condicions i transformar això en un actiu. Caldria pensar, també, en evitar coincidències en un calendari que, en aquesta època de l’any no va pas massa atapeït per aquestes comarques. Segurament, se’n podrien fer més de consideracions que aquí no hi caben, però que urgeix plantejar-les i tenir-les en compte. Val la pena, crec.

La final dels petits

[Un dos i seguit, 4-11-11]

Aquest diumenge s’enceta tot un seguit de grans finals per a les colles de competició. A Valls s’hi enllesteixen les categories més joves del Campionat, és a dir, les de les colles alevines, infantils i juvenils, mentre que la setmana vinent, a Balaguer, sabrem quina colla serà la campiona de la categoria principal, la de Grans; el dia 20, a Barcelona, s’acabarà de conformar la classificació dels veterans; i, finalment, el dia 26, també a Barcelona, hi haurà la final de Punts Lliures. Un mes intens, ja que, a més, les colles aprofiten per ballar com a lliures en els concursos de les altres categories i les més engrescades, s’apunten als punts lliures.

De moment, la primera cita, com hem dit, diumenge a Valls, on els organitzadors cada any saben preparar una festa atractiva més enllà del concurs típic i tòpic, cosa realment important quan es tracta dels més petits, les categories que més s’han ressentit de l’important davallada en el nombre de colles que s’ha produït des de fa uns anys. En aquest sentit, és prou simptomàtic que pel que fa als Alevins el Campionat s’hagi convertit en un únic concurs, aquest de Valls. I dic simptomàtic interpretant no només que és causat per la minva de colles sinó per la dificultat de les existents en fer gaires sortides. Diria que es confirma el que hem comentat moltes vegades: que més que poc interès dels petits el problema rau en la manca de constància i compromís dels pares. Tampoc voldria generalitzar, perquè em consta que hi ha colles que han aconseguit una dinàmica d’activitat admirable i alguna d’elles no ens cal anar gaire lluny per trobar-la.  

Més viva que mai

[Un dos i seguit, 28-10-11]

La setmana vinent, del dijous 3 al diumenge 6 de novembre, se celebrarà la 14a edició de la Fira Mediterrània de Manresa, un aparador realment extraordinari de tota mena d’espectacles d’arrel, principalment d’aquí, del país, però també una remarcable participació forana.  Tal i com correspon a una fira de veritat, tot aquest muntatge té un caire professional, és a dir, encarat a aquells que poden contractar espectacles, però sense deixar de banda l’obertura  total al públic en general.

Enguany, crida l’atenció la gran quantitat de propostes que podem situar dins l’àmbit  d’interès bàsic del programa, és a dir, les sardanes, els esbarts i la música per a cobla. De fet, el que se’ns ofereix en aquest sentit ve a ser una confirmació amb escreix de quelcom que a l’Un dos i seguit hem comentat i defensat moltes vegades: que mai com ara s’havien fet tantes experiències diferents i, a vegades, agosarades de barrejar la cobla o algun dels seus instruments amb altres formacions i estils musicals. No és que a Manresa hi sigui tot el que s’està fent ara –això seria pràcticament impossible-, però sí una bona mostra prou representativa.

No fa pas gaires anys, hi havia una ballada típica de sardanes i poca cosa més. Entenent que estem parlant d’una fira que pretén oferir coses noves, diferents, allò no semblava gaire oportú. Segurament molt digne, però de ballades com aquella ja n’hi ha moltes arreu del país. Enguany, en canvi, hi haurà, per exemple, cobles realment singulars com La Principal de Júpiter, amb el neguit del músic Marc Timón al darrera, o la Cobla Catalana dels Sons Essencials, amb l’incombustible i sempre sorprenent Marcel Casellas. Hi trobem cobla amb cantautors, amb jazz o músiques de mil i un racons del món Això i moltes coses més que després comentarem i que permeten reafirmar que la cobla és més viva que mai.

No tenim por!

[Un dos i seguit, 22-10-11]

Aquest cap de setmana se celebra una de les festes més multitudinàries de l’any i, alhora, amb una mitjana d’edat dels presents més baixa: la Festa dels Supers, a l’Estadi Lluís Companys de Barcelona. És natural: es tracta del club amb més socis, als quals se’ls presenta l’oportunitat de passar-s’ho bé amb la presència física dels personatges que cada dia poden veure per la televisió.

A més, diumenge, per segon any consecutiu, hi haurà una presència notable de la sardana i els esbarts. Aquests estaran representats per dues seccions infantils d’altres tantes entitats, mentre que pel, que fa les sardanes serà amb una cobla ideal per a aquestes tasques, la Contemporània, i quinze colles infantils, juvenils i alevines, entre les quals dues “Xerinola”, de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Els primers engrescaran l’ambient tal i com saben fer habitualment amb els seus Sardaxous, alhora que explicaran les característiques bàsiques dels instruments més singulars de la cobla; i les colles, a més d’oferir una exhibició, després es barrejaran amb tots aquells nens i nenes que ho vulguin en un taller de sardanes per tal d’iniciar-los en aquesta dansa.

Sens dubte, una magnífica iniciativa per tal d’apropar la sardana als més petits de la millor manera possible: com una activitat divertida i on, malgrat tot, hi ha un bon contingent de gent molt jove que s’ho passa bé i que allí ho demostraran plenament. 

Virtuals campions

[Un dos i seguit, 15-10-11]

La notícia de la setmana per al sardanisme tarragoní és d’aquelles que dóna gust d’esbombar: una colla de la ciutat, a falta encara de l’últim concurs del campionat, ja es pot considerar matemàticament campiona de Catalunya. Es tracta de la colla de veterans “Toc de Dansa”, la qual ja havia aconseguit aquesta fita en dues ocasions anteriors: ara fa tres anys i també la temporada passada.

Per als que coneguin el funcionament d’aquesta competició sabran que és força exigent, almenys per a les colles capdavanteres; i els que estiguin al dia de la categoria de veterans poden donar fe que aquesta és ben diferent a la de fa anys. Tradicionalment, el gruix de les colles eren de les que ara anomenem grans, mentre que en moments de puixança també hi havia força anelles juvenils i, menys, infantils i alevines. Les veteranes, fins a dates relativament recents ni tan sols disposaven de categoria pròpia i acostumaven a estar formades per persones grans, les quals només pretenien passar-s’ho bé ballant sardanes d’una manera diguem-ne seriosa. En tot cas, l’aspecte competitiu no era, precisament el més important. Colles d’aquestes encara n’hi ha i això és molt bo i admirable, però el que ha canviat és que han sorgit unes quantes colles integrades, bàsicament, per exballadors de colles amb una gran experiència en competició, amb certa edat però amb un estat físic encara acceptable i amb responsables bregats en els campionats i, per tant, amb capacitat, tots plegats, d’exigir-se un nivell força alt, impensable no fa pas gaire en aquesta categoria. Naturalment, són lluny de les possibilitats de colles  formades per nois i noies de vint o trenta anys, però la realitat del campionat demostra que s’hi ha apropat força.