Concert cent per cent tarragoní el dia de Sant Magí

[Un dos i seguit, 31-7-29]

Poques vegades s’ha vist tant trasbalsat com ara el món cultural, abocat a l’activitat reduïda a aquelles manifestacions de caire privat, individual, o, en tot cas, amb succedanis facilitats per les noves tecnologies, però que no serveixen per fer bullir l’olla dels professionals del sector. Mancats de força -o d’ànim- coercitiu d’altres sectors, han acabat passant pel mateix adreçador que les activitats de risc màxim, situació que només ha començat a canviar, tímidament, aquests dies.

Ho hem estat constatant pel que fa les activitats sardanistes i els esbarts: s’han començat a fer concerts, generalment substituts d’aplecs, ballades i, fins i tot, concursos de colles, alhora que s’ha pogut ballar, en alguns llocs, de manera diguem-ne pintoresca. El panorama, de fet, és caòtic, amb actes ajornats, altres reconvertits i un gran nombre directament suspesos, talment com si alguns ajuntaments portessin anys esperant l’excusa per fer-ho. Sortosament, també hi ha aquells que permeten actes realitzats amb tots els ets i uts de seguretat recomanades pels entesos.

A Tarragona, sembla que el que resta de temporada tindrem l’oportunitat de gaudir d’un gran nombre de concerts que, en part, compensaran la manca de ballades, aplecs i concursos de colles. És a dir, sembla que aquí s’ha optat per la via de l’adaptació més que a la rendició total i absoluta que hem vist a molts altres llocs. Al capdavall, malgrat l’absència que sembla que tindrem d’oportunitats de poder ballar al carrer, no ens faltaran aquestes altres de gaudir de la música còmodament asseguts, encara que de la immensa majoria encara no sabem si es tractarà de  concerts autèntics o els repertoris de qualsevol ballada.

Sí que podem assegurar que, si res no es torça (toquem fusta), el dia de Sant Magí tindrem l’oportunitat de gaudir d’un excel·lent concert al Camp de Mart amb la cobla Reus Jove, en comptes de la tradicional ballada a la Rambla. Serà amb un programa cent per cent tarragoní i força interessant, amb obres recuperades d’un oblit injust, altres d’estrena absoluta; amb autors que cal divulgar més i altres d’actuals que val la pena impulsar. En definitiva, malgrat el desgavell causat per la pandèmia, estarà bé aprofitar l’oportunitat per gaudir de les cobles en aquesta vesant concertística i, si pot ser, explorant el repertori tarragoní, ja sigui d’autors d’aquí o d’altres que hi han dedicat les seves obres. El cert és que de material interessant n’hi ha per a moltes més sessions de les que ara es puguin arribar a realitzar.

Reivindicant compositors d'aquí

[Un dos i seguit, 24-7-20]

Divendres passat, després de l'última edició de l’Un dos i seguit, vaig tenir l’oportunitat d’assistir al concert que la cobla Reus Jove va oferir als Pallaresos, enmig d’un munt de mesures de seguretat, tal i com toca a la situació actual. Malgrat la fredor d’un acte fet a l’aire lliure, en una pista enorme, amb el públic separat entre ell i els músics, el programa valia la pena. Bàsicament, es tractava d’homenatjar la figura de Josep Gols, un músic nascut als Pallaresos, encara que la major part de la seva carrera musical la va desenvolupar a Tarragona i la va cloure a la Canonja. Poca broma: entre moltes altres coses, fundador i director de l’Orfeó Tarragoní, institució importantíssima a la Tarragona d’abans de la Guerra Civil, que va viatjar per l’Estat i a l’estranger, però que ara només recorden quatre lletraferits. També va fundar la primera cobla de la ciutat, la Tarragonina, i sembla que fou el primer autor de sardanes d’aquestes terres.

Vam poder escoltar algunes sardanes d’en Gols, d’una qualitat gens menyspreable i amb un estil molt propi de l’època, a inicis del segle XX, així com la única del seu fill, Xavier Gols, mort prematurament, però que ens va deixar una composició extraordinària, que si algú l’hagués estrenat ara tots els entesos dirien que és innovadora i un munt d’elogis més sempre d'aquest caire.

El trist del cas, és que a banda del fet que avui dia pocs recorden aquests músics, per poder interpretar les obres que es van poder escoltar als Pallaresos per la cobla Reus Jove, el seu contrabaixista, l’amic Eduard Sendra, ha hagut de fer una ingent tasca de recerca per poder localitzar les particel·les. En alguns casos, les ha trobat a Girona, a Mataró o a Sabadell, per exemple. Una situació molt semblant a la que afecta altres autors vinculats amb la ciutat i les seves respectives composicions, moltes perdudes definitivament o que ningú sap on paren. 

És el resultat de les moltes vicissituds viscudes al país i el pas del temps, però també el producte de dècades de deixadesa, despreocupació i ignorància d’entitats, institucions i, fins i tot, de «músics» (entre cometes). La mateixa cobla Reus Jove ha confeccionat diverses propostes de concert similars a la dels Pallaresos que pretenen treure a la llum algunes d’aquestes petites joies musicals que s’han pogut salvar, de moment, de la desaparició física.

Sabem que amb material tarragoní se’n podrien fer un bon nombre de concerts similars i, de fet, la mateixa Reus Jove en té algun a punt. Ara, el problema, més que econòmic o de pandèmies, és de manca de consciència del sardanisme, per una banda, i el menyspreu absolut i ignorant d’aquells que habitualment treballen en el terreny de la música diguem-ne culta, que mantenen una actitud esnob que els impedeix apreciar les possibilitats d’aquesta formació singular, rica però incompresa que és la cobla, així com el llegat dels músics que han viscut a Tarragona i els que avui dia segueixen creant obres, com a mínim, interessants.

Gent prudent

[Un dos i seguit, 17-7-20]

Seguim immersos en aquest malson llarg i de final incert que és el Covid 19 i que ha resultat d’abast universal, és a dir, que, poc o molt, s’ha escampat per tot el mon i pot afectar tothom. I en aquest tothom, evidentment, també hi hem d’incloure els sardanistes, els músics i aquells que es mouen en el món dels esbarts, els protagonistes habituals del nostre programa.

Actualment, més o menys com en qualsevol d’activitat cultural, s’està intentant realitzar algunes activitats que, ara per ara, s’han de limitar, bàsicament, a concerts, amb tota mena de mesures de protecció, encara que també s’ha fet alguna ballada amb encara moltes més restriccions i controls. Igualment, hi ha algun concert a l’aire lliure que ha previst espais per a poder ballar, sempre amb tots aquells condicionants que, la veritat, no conviden gaire a ballar per moltes ganes que en tinguis.

Tot plegat és ben lògic, vista la situació, i ens cal lluitar amb aquest natural desig d’anar cap aquella ja mítica normalitat que cada cop anhelem més, però que segueix esmunyint-se. Tot sembla indicar, a la vista del panorama que tenim al davant, que els organitzadors, els músics i els aficionats hauran de seguir convivint amb un dilema permanent, una lluita entre allò que ens demana el cos i allò que el seny ens adverteix. 

De moment, aquesta setmana s’ha acordat desconvocar el Campionat de Punts Lliures, la única competició oficial de les colles que, fins ara, s’havia salvat de la dràstica suspensió que va acordar la Unió de Colles en el seu moment. Un acte previst per al mes de novembre i que era el que més possibilitats tenia de superar les pors: la disciplina innata de les colles semblava garantir el compliment de les mesures previstes, l’escenari habitual (un pavelló esportiu) facilitava el distanciament entre balladors i públic i a aquest se li podien marcar més fàcilment les normes pertinents...  

Malgrat això, però, els organitzadors del Campionat, que han preferit pecar de prudents abans que assumir determinants riscos, cosa que jo no goso discutir-los-hi, naturalment. A més, han indicat altres raons que han tingut pes a l’hora de suspendre  els punts lliures com que les colles possiblement no estarien prou en forma. Això sí, sembla que per a la tardor hi podria haver alguns concursos lliures, per mirar de no acabar de perdre el ritme, suposo.

De concert!

[Un dos i seguit]

Temps estranys els que estem vivint tots plegats! Ens trobem en situacions o veiem coses que mai de la vida hauríem dit que es farien realitat, i fins i tot ens haurien semblat més pròpies d’una pel·lícula de ciència ficció o fruit de la imaginació desbordada d’algun guionista pocasolta. Qui ens hauria de dir, entre altres coses, que no es podrien ballar sardanes, no pas per la febrada d’algun dictador embogit sinó per raons sanitàries.

Bé, fa un parell de programes vam recordar que, a finals del segle XIX, no es van poder celebrar les festes de Santa Tecla durant dos anys consecutius per culpa d’una epidèmia de còlera, però no em negareu que si alguna vegada heu llegit sobre pandèmies sempre ho heu vist com una cosa llunyana, fets que aquí, al centre del món, ens quedaven massa llunyanes, pròpies de països subdesenvolupats.

Ara, en poc temps, hem experimentat una situació nova que, almenys als més desperts, els haurà fet pensar sobre tot plegat. Un trasbals tant important que representa un repte per al conjunt de la humanitat, per tal de veure què podem recuperar i què podem fer per emprendre de nou el camí amb una nova empenta.

I una cosa que segurament també hauria sorprès els nostres avantpassats sardanistes, és que, en un moment donat, el gruix de les activitats han passat a ser concerts de cobla més que qualsevol altra cosa. La nostra agenda d’avui és realment espectacular i increïble. Mai s’havien fet tants concerts de cobla alhora, encara que ja sabem que, en bona part, són ballades per escoltar, és a dir, amb el repertori més pensat per a saltar que per a parar atenció en els músics des d’un seient.

De totes maneres, potser valdria la pensa d’aprofitar la part positiva de l’actual situació i procurar aportar l’oportunitat de gaudir –i, per a molts, descobrir- les possibilitats concertístiques de les cobles. El cert és que en alguns casos això ja es fa, mentre en altres no s’és gaire conscient dels repertoris que es poden confeccionar. Potser les possibilitats econòmiques no ho afavoreixen.

Ja sabem que el que ha regnat aquests dies és la improvisació i la prudència abans de fer qualsevol pas, però és ben cert que sense necessitat de comptar amb una bona sala de concerts ni un públic especialment melòman, és factible preparar programes de qualitat, atractius per a tots els públics i variats, aptes per gaudir-ne a l’aire lliure, sovint en el mateix lloc on s’hauria fet una ballada o un aplec. La nostra recomanació seria que els promotors es deixessin aconsellar per la gent que hi entén de qualitat i de públic: els mateixos intèrprets de les cobles, per exemple.

Temps de riscos

[Un dos i seguit, 3-7-20]

Aquests dies s’estan celebrant o són a punt de fer-ho, les primeres activitats sardanistes públiques, físiques, després de l’aturada general a causa del confinament. Generalment, almenys de les que ens han arribat referències, es realitzen tenint en compte mil i una mesures de protecció i de prevenció, tot i que, generalment, es tracta de concerts. Amb tot, ja es parla dels primers aplecs per a ballar i, alhora, s’anuncien tots els condicionants als quals s’han de sotmetre els organitzadors, els actuants i els assistents com a públic.

Són unes mesures molt estrictes, alguna de les quals després comentarem, que formen part d’un detallat document elaborat per la Confederació Sardanista i que aquesta ha plantejat al Procicat, el Pla territorial de protecció civil de Catalunya i que a hores d’ara encara no ha estat aprovat per aquest ens. La seva lectura m’ha semblat molt interessant, ja que s’hi veuen unes instruccions molt assenyades que, sens dubte, han estat treballades amb molt deteniment per persones coneixedores d’allò que es porten entre mans i que, a l’hora, demostren tenir una visió valenta i prudent al mateix temps, davant de l’actual panorama.

No sé si algú pot trobar excessiu que abans d’accedir a un aplec, per exemple, calgui una inscripció prèvia, que s’hagin de facilitar les dades personals o que es limiti el nombre de balladors a cada rotllana i la quantitat d’aquestes que es puguin formar. Em sembla que després del que hem vist o viscut aquests últims mesos això es pot comprendre perfectament, com també semblen lògiques moltes suspensions fins i tot de cara els propers mesos. Sí que es pot percebre una por que plana pel damunt dels organitzadors i promotors i que alguns han arribat a verbalitzar: que en el cas del més mínim accident, a partir d’ara, la responsabilitat serà de cadascú, fins i tot a nivell penal.

I en un temps en el qual a alguns els costa molt poc fer denúncies, és lògic que hom pensi que aquests risc tampoc el volen assumir.

Cobles confinades

[Un dos i seguit, 26-6-20]

La pandèmia que  ens ha tocat experimentar els darrers mesos no ha estat la única d’un abast considerable, pràcticament mundial, que hi ha hagut al llarg de la història. Això ja n’han tingut cura de recordar-ho molts mitjans de comunicació, de la mateixa manera que han detallat les grans mortaldats que moltes d’aquelles grans malalties van causar, sortosament lluny de les que, de moment, sembla que ha produït el Covid 19. Naturalment, això no és cap mena de consol, ni molt menys, però sí que ens pot portar a fer-ne moltes reflexions.

Un aspecte que podem considerar és el paper que ara han jugat les noves tecnologies i les xarxes socials. A banda del dubte de si un us poc conscient d’aquestes darreres pot ser contraproduent, imaginem-nos la foscor, la ignorància absoluta que els humans que van experimentar aquelles tragèdies també van haver de suportar. Ara, aquestes eines, com a mínim ens han permès superar, en bona part, l’aïllament total d’altres èpoques, comunicant-nos amb tothom i, fins i tot, ha estat possible que alguns hagin pogut treballar a casa.

També hi ha hagut mostres d’enginy, de solidaritat o de suport mutu, a més de manifestacions del talent artístic que, d’altra manera, hauria restat limitat a la llar de cadascú. Els músics, ja ho hem pogut veure i escoltar tot aquest temps, han publicat a la xarxa propostes molt diverses i d’una manera impensable no fa pas gaires anys. Avui, per exemple, us oferirem alguna mostra més d’aquestes “cobles confinades”, com és el cas de La Principal de Tarragona, que ha hagut de celebrar el seu 55 aniversari d’aquesta manera tan peculiar. No us perdeu el seu vídeo a les xarxes!

Es van obrint portes i finestres

[Un dos i seguit, 19-6-20]

Poc a poc, es van obrint portes i finestres, de manera que, progressivament, anem podent fer més coses, moure’ns amb una llibertat cada vegada més propera a l’anterior a la pandèmia que, sortosament, sembla que està afluixant. I cadascú, depenent del seu grau de consciència, també va actuant amb una progressivament major desimboltura.  

El món de la cultura ha arribat a aquest punt de la història amb la sensació de ser el darrer de la fila, menyspreat perquè ni de lluny se l’ha considerat essencial, mentre, en canvi, a l’hora d’aquella obertura  que deia, tot són pors i cauteles, tant des de dins com des de fora, sobretot d’aquells que tenen el poder d’autoritzar o no que es manifesti d’una manera o altra.

I si la cultura en general viatja en el vagó de cua, la sardana i altres manifestacions festives tradicionals ho fan en els últims seients del tot, allí on no hi arriba ni el revisor. Certament, tot just ara s’està parlant de les primeres actuacions de les cobles i dels primers assajos de les colles de competició. Aquestes darreres, potser arribaran a participar en algun concurs en el que resta de temporada, més per satisfer les ganes de ballar que altra cosa, ja que és prou sabut que el Campionat de Catalunya va ser suspès a les primeres de canvi.

De moment, les primeres actuacions de les cobles s’anuncien en format de concert, amb les corresponents separacions entre els assistents i tota la parafernàlia de seguretat que ja és habitual en molts llocs... excepte a les terrasses de bars i restaurants, on sembla que el virus és més tímid que no pas en una actuació musical. Bromes a banda, fa feredat veure les agendes de les cobles amb un grapat d’actuacions cancel·lades, algunes ajornades per qui sap quan i moltes altres que sembla que estan a l’aire, movent-se en un espai sense gravetat, en una mena de purgatori tot esperant a veure què passa.

De moment, si no hi ha res de nou abans, a la demarcació de Tarragona la primera cobla que sonarà serà per Sant Joan –en concert, és clar!- a Horta de Sant Joan, amb estrena pòstuma del seu fill il·lustre Tomàs Gil i Membrado. I aquí, a Tarragona, segurament haurem d’esperar a Sant Magí i amb molta probabilitat també reprimint-nos les ganes de ballar.