Una qüestió incòmoda

[Un dos i seguit, 26-1-24]

En aquest programa de Tarragona Ràdio parlem, com bé sabeu, de sardanes, esbarts i música per a cobla. No ens limitem en tractar de cap aspecte concret, però comprendreu que prioritzem anunciar allò positiu, les activitats que poden fer gaudir al públic ballador, als que els agrada escoltar la música o admirar els dansaires. Això sí, entenem que no hem de defugir les males notícies, no només quan es tracta d’acomiadar algú o deixar constància de la desaparició d’un aplec o una cobla, posem per cas. També hi ha qüestions incòmodes que, com en altres aspectes de la vida, hem d’afrontar en un moment o altre. 

En aquest terreny hem de situar un assumpte que ja ha estat exposat per la Confederació i altres agents del sardanisme, sobretot de les cobles, però sembla que no ho ha estat prou i, en tot cas, no totes les entitats ho han assumit com cal. Em refereixo a la conveniència que els contractes amb les cobles siguin fets amb tots els ets i uts, és a dir, que es tingui la seguretat que aquella formació que es contracta està al corrent de totes les obligacions amb la Seguretat Social de tots i cada un dels seus components, així com amb Hisenda. 

La veritat és que s’ha passat, en uns anys, d’un descontrol absolut a una situació molt propera a la normalitat en aquest sentit, però encara hi ha algunes mancances que poden perjudicar i molt aquells que contractin una cobla en situació irregular. Els organitzadors han d’entendre que ells fan d’empresari i en cas d’algun succés o denúncia podrien ser multats amb 6.000 euros per músic. Feu números! Una premissa que es podria considerar des del primer moment és que la cobla estigui adherida a la Federació de Cobles (inclosa a la Confederació, actual Som Sardana), que té publicat el llistat de membres. De fet, els organitzadors d’aplecs haurien de saber que si una cobla no pertany a aquesta Federació no podrà cobrar les subvencions que els pugui correspondre.

Com deia, es tracta d’una situació d’aquelles incòmodes i enutjoses, sobretot quan sabem que la majoria d’organitzadors són voluntaris -un cas a banda és quan qui contracta és un ajuntament, és clar-  i, generalment, moguts només per la bona fe i on sovinteja el tracte gairebé familiar o amical amb els músics. Cal que obrin els ulls i estiguin alerta!

Cal sembrar molt

[Un dos i seguit, 19-1-24]

En aquesta nova via per debatre i treballar sobre la sardana anomenada S21․cat que justament ara està a punt de posar-se en marxa per al públic en general, s’ha portat a terme un període inicial de prova amb la participació de diverses persones: músics, balladors, gent de colla, informadors, etc. Com no podia ser d’altra manera, entre les qüestions que s’han apuntat -segur que es podran desenvolupar quan tot estigui en marxa- hi ha l’eterna queixa de la manca de gent jove, però ara amb la novetat de si això del CotixCoti serà passatger o no.

És curiós, perquè aquestes discussions les he sentit i llegit tota la vida, i ja començo a tenir certa edat. Ho dic perquè quan jo ho era de ben jove aquells que es lamentaven d’aquesta situació ara ja no hi són, per llei de vida, és clar. A banda que la manca de gent jove no és del tot certa, el cert és que de sardanes se’n segueixen ballant i potser és perquè, a vegades, el fruit d’una sembra en forma de cursos triga a fructificar. Sigui com sigui, la gent balla en determinats moments de la seva vida i en altres no, per gust o per les circumstàncies que sigui. També cal tenir en compte el fenomen de les colles veteranes, actualment amb un nivell altíssim, amb bona part dels balladors que han tornat a la competició després d’haver-la deixat en un període vital anterior.

A l’hora d’analitzar tot això, haurem de tenir en compte molts factors, com veure perquè en alguns llocs i moments sí que hi ha molta gent jove, com ara a poblacions com Martorell o, des de fa molts anys, a la Patum de Berga, en aquelles ballades de matinada multitudinàries i, és clar, en aquella hora, bàsicament joves. Que s’hi ha de fer alguna cosa i que realment s’hi poden fer coses ja s’ha entès en aquells debats previs del S21.cat. I un altre element que potser valdria la pena considerar és que, tal i com defensen determinats sociòlegs, avui dia no som amos i senyors de les nostres vides, només podem intentar fer-hi la nostra en la mesura que ens permeti la societat tal i com funciona ara mateix. Potser haurem d’entendre que, recuperant el símil s’abans, cal sembrar molt per recollir alguna cosa... i no desencisar-nos si no obtenim resultats immediats.

Ja ens n’estem vacunant!

[Un dos i seguit, 22-12-23]

Al comentari inicial de l’últim programa del 2023 expressava el meu optimisme per l’anunci de la Confederació Sardanista i la seva transformació en Som Sardana. Acabava dient que «a mi, aquest anunci, m’ha semblat una manera d’acabar amb bon gust de boca l’any sardanista». Caldrà veure l’abast real de tot això, però, de moment, el nou portal que s’ha posat en marxa, tot i que encara està «en construcció», diguem-ne, té bona pinta. Però si a això hi afegim la imminent obertura a tothom de la iniciativa S21․cat, de la qual en parlarem com cal avui i en propers programes, les perspectives són ben positives.

Em refereixo, bàsicament, al fet que aquestes dues notícies volen dir que hi ha gent vàlida, amb ganes, experiència i coneixement del fet sardanista disposada a fer més, molt més, que allò clàssic de l’anar fent. Uns ho porten a terme des de l’àmbit institucionalitzat i els altres a partir d’una iniciativa plenament particular; de fet, afegint-se a la proposta d’una sola persona i volent obrir debat i segurament fent coses concretes obrint-se a qui s’hi vulgui afegir i utilitzant eines i tècniques serioses, pràcticament professionals diria jo. 

A més, hi ha alguns altres elements -aquests sí, d’activitats concretes- que també ens ajuden a aixecar l’ànim. Que aquestes festes i els dies post-festes hagin portat diversos concerts interessants a la demarcació o que a l’habitual dinàmica d’altes i baixes en l’activitat d’aquest mateix àmbit ens arribin notícies de la revitalització enèrgica i imaginativa del sardanisme d’una població com la Selva del Camp, també fa goig. I encara podria afegir-hi que l’any tot just encetat també ens porta novetats discogràfiques i de llibres interessants.

Què voleu que us digui: segur que en tindrem de notícies tristes els propers mesos, però sembla que, d’entrada, ja ens n’estem vacunant!

Per acabar l'any amb bon gust de boca

[Un dos i seguit, 22-12-23]

Els vídeos de promoció que havia divulgat els últims dies la Confederació Sardanista per les xarxes ja permetien intuir que s’estava preparant alguna cosa diferent en aquesta entitat. Diversos personatges més o menys coneguts, de dins i de fora del sardanisme, ens anaven insistint en que estiguéssim a l’aguait d’allò que passaria dijous a les deu del matí, i sota l’advertència que «s’acosten canvis».

Ja sabíem que després del daltabaix del web de la Confederació (sembla que hackejat) s’estava treballant en un nou portal, que estava trigant i, per tant, que el resultat havia de ser necessàriament molt treballat. I, efectivament, dijous es va anunciar amb tota la pompa pròpia dels temps actuals, és a dir, per les xarxes, amb un disseny nou i altres tècniques diguem-ne «modernes», es va donar a conèixer, dic, un responsable de comunicació amb aire professional, nous correus i la previsió de la disponibilitat, d’aquí a pocs dies, del nou web i una agenda virtual que substituirà la vella Guia Sardanista.

Encara és aviat per fer-ne valoracions, més que res perquè encara falten aquests dos elements que he dit, i també ho haurem de pair, tot plegat. D’entrada, però, sembla que pinta bé, que és aquest aire fresc, actual i, alhora, professional, allò que convé per encarar el futur de la sardana i, ben mirat, ja ho és per al moment actual. Per cert, sembla que a partir d’ara a la Confederació Sardanista l’haurem d’anomenar «Som Sardana» i que es compta amb un nou logotip, minimalista, però ben d’acord amb les tendències actuals, on no hi falta, ben explícita, la rotllana.

A mí, aquest anunci, m’ha semblat una manera d’acabar amb bon gust de boca l’any sardanista. En tot cas, amics oïdors, que visqueu unes molt bones festes!

Obrir la ment

[Un dos i seguit, 15-12-23]

Darrerament, he tingut ocasió de coincidir, virtualment, amb un bon grup de persones fortament interessades amb el fet sardanista i la seva problemàtica, tots ells vinculats en un grau diferent i on hi ha de tot: músics, periodistes, organitzadors, monitors, balladors, etc. Molts d’ells, implicats en diversos d’aquests àmbits. Són gent amb un alt coneixement d’allò que tracten i estan organitzats tot seguint unes pautes molt serioses i caldrà veure, amb el temps, si tot plegat dóna algun fruit. 

Atesos els ingredients que he apuntat, algú pot pensar que m’he quedat curt, que segur que n’hi haurà de resultats positius. Ja ho veurem, perquè un primer fet que s’ha constatat -la cosa està en els seus inicis, això sí- és que avui dia tots aquells que tenim alguna mena de neguit per alguna cosa que vagi més enllà d’allò bàsic de la vida (treballar, menjar, etc.) anem més que justos de temps. Ben mirat, això que ja patim els que hem començat a debatre, passa a tothom que es mou en el nostre objecte d’estudi: organitzadors, músics, capdansers... Així s’explica que, per exemple, que es puguin percebre moltes iniciatives originals, sovint molt engrescadores, que superen la dinàmica rutinària i conservadora predominant i que aquest obstacle tots el veiem com el principal problema a resoldre. I un dels objectius a tractar segurament serà discernir allò que és vàlid, positiu i que mereix ser escampat arreu, per, posteriorment, poder-ho aplicar mirant de superar les distàncies i ignoràncies mútues. Perquè, és clar, tothom en té de feina i costa obrir la ment, compartir, veure què hi ha més enllà i funciona realment. Fins i tot els que volen fer-hi alguna cosa, tenen aquests problemes de temps. Això sí, com a mínim, sembla que allò d’obrir la ment ja ho tenen bastant superat, que ja és molt! 

Les discussions (assenyades) que enyoro

[Un dos i seguit, 1-12-23]

El passat 28 d’abril vaig fer un comentari inicial del programa Un dos i seguit que vaig titular «Entre l'apassionament i l'atonia, trobem el terme mig?». Començava dient que «Fa anys, bastants anys, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a informador sardanista, a una reunió de la Unió de Colles Sardanistes. Fa tant de temps que no recordo què s’hi va tractar ni si era una assemblea, una reunió de treball o què. Sí que puc assegurar que en vaig sortir impressionat per la intensitat de les discussions, fins i tot vaig arribar a sentir vergonya aliena per l’apassionament desmesurat que hi van exhibir els representants de les colles d’aleshores. És clar que eren altres temps en tots els sentits, ja que era una època en la que determinats concursos podien aplegar un centenar d’anelles com la cosa més normal del món». 

I, després, venia a dir que, efectivament, les coses han canviat molt i aquella intensitat ha esdevingut calma, si més no de cara enfora. I ho exemplificava amb el blog «Sardana no resolta», del tarragoní Manel Andreu, on parla de colles i de concursos amb força coneixement de causa i on no s’hi està d’exposar-hi tota mena d’opinions. Davant d’això hi trobava a faltar més debat, evidentment no com aquella batalla campal (només dialèctica, això sí) però sí creia i continuo creient que s’ha de debatre més, molt més. I no dins de l’àmbit reduït de cadascú, on no se solucionen gaires coses d’interès general, sinó en fòrums com el que ens ofereix aquest blog.

El cas és que el darrer article publicat després del concurs de punts lliures de diumenge i algun comentari que algú hi ha aportat han generat no una allau d’opinions però sí diverses d’interessants i algunes amb aquell punt d’apassionament -molt moderat, això sí-, però prou simptomàtic de com deuen anar els debats a porta tancada, diguem-ne.

El cert és que aquell concurs ha proporcionat «tema», tant l’estrictament noticiable com aquell que alimentaria les discussions que enyoro (les assenyades, vull dir) i, fins i tot, xafarderies. En parlarem.

Punts lliures

[Un dos i seguit, 24-11-23]

Qui més qui menys, té una idea mínima de què són les sardanes: una dansa que es balla sobretot al carrer, en rodona, que tothom hi pot entrar quan vulgui i que això es fa al so d’una petita orquestra molt peculiar anomenada cobla. Potser molts sabran que hi ha dos tipus de passos, els curts i els llargs, que es van repetint en una falsa monotonia. Quan algú hi aprofundeix una mica, només una mica, ja va descobrint més coses, l’hi va trobant el gust i potser esdevindrà un ballador més o menys habitual.

Una de les coses que segurament podrà observar quan hi porti un temps és que a més d’aquells dos tipus de passos, que són els que desenvolupa tothom, n’hi poden haver molts més, moltíssims més, però que requereixen una preparació i una experiència notables: els punts lliures. Allò que curiosament ni molts sardanistes habituals saben és que de punts lliures n’hi ha hagut sempre i no només practicats per les colles de competició. El problema és que els sempre presents defensors de les essències els han combatut en tot moment, de la mateixa manera que ho han fet amb determinades manifestacions musicals de la cobla o, fins i tot, en certes èpoques, les colles de concurs.

Darrerament, sembla que els fonamentalistes de la sardana han afluixat força la seva pressió, potser perquè no n’hi ha tants o perquè han desistir de blasmar la mateixa existència d’un campionat de ballar sardanes i que fins i tot hi hagi un concurs de punts lliures. Potser encara sentim a dir, de tant en tant, aquella frase que diu que «això no són sardanes», però predomina l’actitud positiva davant l’espectacle ple de vida i imaginació que es podrà veure, per exemple, aquest diumenge a Sant Cugat amb el concurs on 21 colles de totes les categories -incloses diverses de Tarragona-, mostraran les seves coreografies, sovint agosarades, però sempre seguint el patró de la sardana de sempre i, sobretot, molt espectaculars. Una festa del tot recomanable i que bé mereixeria un resum com cal a la televisió del país. No ho sé, dic jo...