No està assegurat

[Un dos i seguit, 25-7-25]

Alguns dels caps pensants més lúcids del sardanisme ja fa temps que diuen que al sector li cal replantejar-se moltes coses per tal de posar-se al dia i, sobretot, per encarar un futur incert per a tothom, especialment quan sembla -com és el cas- que, deixant de banda focus concrets d’activisme, en general no se segueix un camí gaire dret en aquest sentit. Recentment se n’han exclamat els promotors de S21.cat · Sardanisme per al segle 21 o el sempre encertat Jaume Nonell, de qui precisament és recomanable llegir l’entrevista que li fan en aquella plataforma.

Deixant molt clar que servidor està plenament d’acord amb aquests neguits, hi ha una qüestió que m’ha cridat l’atenció els últims temps i que no estaria de més tenir-la en compte. Com gairebé tothom, encara que molts no ho reconeguin, a vegades em deixo portar per la navegació per les xarxes socials i, és clar, paro atenció especial en tot el que fa referència a les sardanes i les cobles. Allò que s’hi pot trobar, considero que no permet diagnosticar la salut de la sardana i la cobla amb prou seguretat, sobretot perquè el que veiem són les publicacions que la gent hi penja per les raons pròpies de cadascú, però no hi són totes les mirades ni de lluny. Tampoc nosaltres, quan ho observem, hi podem veure tot el que hi surt en algun moment o altre, de manera que de conclusions certes en podem treure poques. 

Però sí que podem utilitzar-ho com un element més d’anàlisis, ja que si no hi és tot, tot el que hi és cal creure que és cert, almenys pel que fa les activitats que s’hi mostren. Vull dir que, malgrat totes les limitacions, és prou evident que s’hi exposa moltíssima activitat, sovint amb una participació més que notable i emmarcada, en ocasions, en organitzacions valentes, fins i tot innovadores. I és aquí on hem de ser cauts, no conformar-nos amb això, amb el fet que veiem el sardanisme viu, present a la majoria de poblacions del país. Perquè del que es queixen -ens queixem!- alguns, és que preocupa la continuïtat d’aquest fet cultural i festiu català, que tingui un major reconeixement per part de qui l’hagi de tenir i que realment tots els catalans s’ho sentin seu, ho practiquin o no. I no, això no està assegurat.

Robert Miralles: català i sardanes

[Un dos i seguit, 18-7-25]

La setmana que estem a punt de culminar ha estat ben trista pel sardanisme d’aquestes comarques, ja que hem hagut d’acomiadar diverses persones que hi han estat vinculades, en major o menor grau. Permeteu-me, però, que ara faci referència al Robert Miralles, traspassat a l’edat de 95 anys després d’haver dedicat bona part de la seva vida a lluitar pel català i per la dansa catalana, els esbarts i, sobretot, les sardanes. 

Era prou conegut, sobretot pels habituals de les ballades i els aplecs, on va procurar ser-hi gairebé fins fa quatre dies. Ja comentarem, després, altres aspectes del Robert, però m’agradaria destacar la seva visió de la sardana popular, per a la qual darrerament treballava des de baix de tot, fent que realment l’anella on ell hi era fos una festa, amb canvis de parella, punts lliures, etc. Algun dia caldrà que algú faci un estudi rigorós sobre un aspecte del sardanisme que massa sovint passa desapercebut però que és real: la lluita no virulenta però constant entre dos bàndols no gens definits, un amb una visió massa seriosa, encarcarada i dominada per les normes i una altra més propera a l’essència originària de la sardana, més autèntica, festiva i alegre. Una ha guanyat la imatge, el relat com es diu a vegades, i l’altra ha tingut algunes victòries al llarg del temps tot i ser menystinguda en els llibres i la visió oficial dominant, tot i que cada vegada menys. El Robert Miralles era dels segons, sens dubte, només com un modest peó d’un joc en el qual aquest tipus d’individualitats són essencials.

De La Sardana de l'Any als Premis Preludi

[Un dos i seguit, 11-7-25]

El concurs de La Sardana de l’Any, tot i els seus defectes, haurà estat una de les activitats més destacades del sardanisme dels últims 50 anys. Una organització complexa, però que ha servit per a divulgar moltes de les noves composicions sardanístiques que d’altra manera haurien passat desapercebudes. S’han viscut dues grans etapes, amb les seves diferències i similituds i ara toca un gran canvi. Toca, en part, perquè no tothom està d’acord amb els plantejaments dels organitzadors i perquè tota obra humana en un moment o altre li correspon fer una renovació substancial. 

No serà fins la setmana vinent que se sabran tots els detalls d’allò que serà a partir d’ara aquesta eina de promoció de les noves sardanes -perquè entenc que aquest sentit essencial seguirà essent el centre de tot plegat-, però ja s’ha difós la nova denominació: 'Premis Preludi, Les millors sardanes del 2025'. Sembla que, efectivament, hi haurà molts canvis i que s’ha procurat pujar al tren de les noves tecnologies, per dir-ho d’alguna manera. Esperem amb candeletes, doncs, la presentació de les noves bases.

Tot és qüestió provar-ho

[Un dos i seguit, 4-7-25]

Les actituds immobilistes, ja ho sabem, no acostumen a tenir bons resultats, almenys a llarg termini, en qualsevol àmbit. També en el de les activitats festives i tradicionals, com ho són les sardanes, els esbarts i la cobla. No cal pensar, necessàriament, en canvis singularment transcendentals ni fer renovacions radicals; a vegades només es tracta d’adaptar allò que s’organitza a unes circumstàncies que, ens agradi o no, són canviants i, en definitiva, formen un entorn en el qual ens hem de moure. 

Per posar un exemple, que durant anys i panys a Tarragona el cicle de ballades d’estiu s’hagués fet els dijous a dos quarts d’onze de la nit i que -recordem-ho- funcionés força bé, no vol dir que, en un moment donat, no calgués canviar aquest esquema. Es va fer quan es va comprovar que la gent, més enllà dels més fervents seguidors de les sardanes, ja no aprofitava les nits d’estiu per anar a passejar per la Rambla, prendre alguna cosa en una terrassa i ballar-ne alguna. Aquests eren els que acabaven d’omplir l’audició, però van anar canviant els costums: sortien en altres moments o, senzillament, ara tenien aire condicionat a casa i moltes més coses per veure al televisor. 

Hi pot haver altres casos, com els concursos de colles, que gairebé han fugit del mes d’agost, dels camps de futbol i dels matins calorosos d’una part de l’any cada vegada més àmplia. També podem comprovar com molts aplecs en segons quines èpoques -com ara mateix- es concentren en les tardes i nits dels dissabtes. 

També cal reconèixer que alguns d’aquesta canvis no són fàcils, ja que cal tenir en compte moltes variables. El concurs de Tarragona, posem per cas, semblava ben situat a la nit de dissabte, però generava queixes per part de les colles que havien de venir de lluny, com si no hi hagués també el mateix problema per a les colles d’aquí quan van a Vic, que sempre ha estat, precisament, dissabte a la nit. A la nostra ciutat, enguany no només canvia el concurs, que torna al diumenge a la tarda, sinó que es mou la ballada del dia de Santa Tecla, que passa al diumenge anterior al migdia. Bé, tot és qüestió provar-ho!

Cursets per a tothom

[Un dos i seguit, 27-6-25]

Sortosament, els darrers temps les entitats sardanistes tarragonines estan fent notables esforços per organitzar cursos d’aprenentatge de ballar sardanes. I ho dic en plural, perquè només a la ciutat se’n fan diversos i per a totes les edats, circumstància que encara és més interessant. 

Encara que costi de creure, sempre ha estat complicat tenir a l’abast una oferta mínimament continuada d’aquesta mena d’activitat. Ja fa molts anys que es fan cursets a les escoles i alguna o altra convocatòria hi havia de manera poc persistent i amb dèficit de divulgació per als més grans. És a dir, que una persona de qualsevol edat que volgués aprendre, generalment només tenia l’opció d’apuntar-se directament a una colla de competició, cosa que no a tothom interessava o potser  l’intimidava. És clar que més d’un i de dos han après posant-se a les rotllanes de les ballades sense vergonya, cosa que no es pot demanar a tothom, naturalment. Seria com pretendre que la gent aprengués a nedar llençant-se a la piscina.

El cas és que a més dels cursets escolars, tant el Casal Tarragoní com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, s’han proposat anar més enllà per fer realitat allò de que qui no n’aprèn és perquè no vol. El cas és que hi ha cursets a casals de gent gran, centres cívics, al local de Tarragona Dansa (sense cap compromís de fer-se balladors de competició) i ara, aquesta mateixa entitat, s’adreça als més joves amb un curset integrat en les activitats de l’Espai Jove La Palmera. Aquí, com en les altres convocatòries, s’hi poden apuntar tant aquells que comencen de zero com els que voldrien perfeccionar allò que ja saben.

A les darreres ballades a la Rambla ja hem pogut veure alguns dels nous sardanistes sorgits dels cursets que han acabat fa poc. A veure si aviat també veiem força joves d’aquest altra curs que es farà a finals de juliol.

Enraonar

[Un dos i seguit, 20-6-25]

No em trec del cap la qüestió que tractava ara fa una setmana, també en aquest comentari inicial, sobre les picabaralles entre sardanistes que, a vegades, no fan altra cosa que amargar-nos a tots plegats l’existència i fer aquesta part de la nostra cultura una mica més petita. Em referia a dues notícies nefastes, summament lamentables, que anul·len dues iniciatives esplèndides i, alhora, ben diferents. Una de força veterana com és La Sardana de l’Any -que, ja ho sé, seguirà d’una manera o altra i amb un o altre nom- i la segona més recent però per a mi i algun altre, plena de possibilitats, com és el portal S21.cat.

S’han adoptat decisions que, segurament, són irreversibles i tampoc es tracta de incomodar a qui sigui per tal que ho reconsideri. I més després d’allò que hem llegit els últims dies on tot sembla indicar que les diferències són notables i potser hi ha elements que hi intervenen però que no s’han explicitat. Em costa creure, però, que sigui tan complicat entendre’s quan els objectius són (o haurien de ser) els mateixos. No he pogut evitar pensar en aquella vella cançó de la Cecília que suposo que recordareu, «Un ramito de violetas», on la manca de diàleg, els prejudicis o els constrenyiments mentals de la societat fan que dues persones que possiblement s’estimin tinguin dificultats per manifestar-ho i gaudir-ne. O per sortir d’aquella situació angoixant. 

És clar que alguns em podrien dir que en els casos sardanistes que ens ocupen, precisament, els que han decidit cancel·lar un acord l’un i plegar l’altre, han practicat això últim. Suposo que després d’haver intentat fer allò que vol dir aquella paraula tan bonica com massa oblidada darrerament: enraonar.

De l'èpica a l'autodestrucció

[Un dos i seguit, 13-6-25]

Sembla que els catalans tenim certa tendència a passar dels moments èpics, en els quals fem coses grandioses, a uns altres de característiques clarament autodestructives. Hi ha moments que sembla que ens mengem el món, que fem coses magnífiques, mentre que podem passar a d’altres d’abúlia, d’abstenció suïcida o, com a molt, de dir-nos de tot els uns als altres. 

Els sardanistes, com a bons catalans, fem el mateix. També hem arribat a fer coses immenses, però de la mateixa manera, poc després, ho fem malbé, ja sigui desapareixent del mapa o barallant-nos. Només en aquest aquest context es pot explicar que siguem capaços -per posar només alguns exemples recents- de portar a terme durant anys i anys una proposta tan complexa com és La Sardana de l’Any per ara passar a intercanviar retrets i fer cara de molt enfadats per les xarxes. També tothom (bé, tothom és un dir) va creure que ja era hora que es crees una cosa tan ben feta i plena de possibilitats com era (o és, que encara s’hi pot accedir) la plataforma S21.cat Sardanisme per al segle 21, que fa poc, d’un dia per l’altre, anunciava que abaixarà la persiana i s’endevinen, de manera més o menys explícita, moltes situacions de mal rotllo al darrere. I se’n podrien posar molts i molts més exemples.

A mi, allò que més greu em sap, a banda de la dura realitat que el sardanisme perdi uns actius molt valuosos, és que aquells bons moments previs als conflictes són fruit de la dedicació, l’esforç, la il·lusió i el bon saber fer de gent molt vàlida, que acaba apartada, de manera voluntària o no, d’una lluita on no hi sobra mai ningú.