Si fóssim un país culte

[Un dos i seguit, 13-2-15]

Dissabte passat va tenir lloc l’anunciat i ja tradicional concert de la cobla Reus Jove al Teatre Bartrina de la capital del Baix Camp. En aquest cas, però, el qualificatiu de tradicional només és perquè ja ha esdevingut costum que cada any aquesta formació musical organitzi i assumeixi tots els riscos de l’organització d’aquest acte. No ho és de tradicional pel fet que, com acostuma a passar en determinats concerts, el repertori sigui un tornar a escoltar per enèsima vegada els temes de sempre, els èxits segurs i, en definitiva, “allò que demana la gent”.

Res de tot això. Els de la Reus Jove sí que ens van oferir moltes melodies conegudes, però no pas interpretades per a cobla. En la seva presentació, l’ànima de la cobla, l’Eduard Sendra, va repetir no sé quantes vegades que havien assumit el repte d’interpretar amb cobla tot tipus de música. I, efectivament, van oferir no pas tot tipus de música en un concert, cosa impossible, és clar, però sí un aplec de temes que podríem dir-ne “universals”. Van transitar molt per la música clàssica i, finalment, van passar al món del cinema, però sempre amb uns arranjaments hàbils i ben trobats, com els de Josep Maria Bernat, Lluc Vizentini o Esteve Molero, però també fins a tres estrenes del mateix Sendra que s’afegeixen als que havia estrenat la setmana passada a la Selva del Camp i als altres que també porta realitzats en altres projectes. Va demostrar que ha trobat un camí, el dels arranjaments per a cobla, que domina, tot sabent mostrar l’esperit de mentalitats a vegades molt allunyades del conjunt català.

Hi va haver moments esclatants, ja que ens van oferir autèntics caramels, però caramels d’alt nivell, que no ens han de fer oblidar, però, altres peces potser no tant espectaculars, però igualment interessants, com les que requerien la participació dels clarinets solistes, posem per cas.

La única pega: que la iniciativa potser hauria merescut una major atenció per part del públic. L’entrada no era pobre, però sí discreta, massa lluny del ple absolut que hi hauria, sens dubte, en un país culte i segur d’ell mateix.