Sensació de poc

[Un dos i seguit, 17-5-13]

La setmana passada, referint-me a la gran final de La Sardana de l’Any anunciada per a dissabte a la tarda al Teatre Tarragona, acabava pronosticant que només per a veure l’actuació conjunta d’un esbart, una cobla i el grup Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries ja valdria la pena ser-hi. I sí, certament va valer molt la pena! Naturalment, vam poder gaudir de les sardanes finalistes, vam poder votar, vam admirar la colla Tarragona Dansa fent punts lliures, però la novetat era comprovar què en sortiria d’una proposta agosarada com era la de combinar dos àmbits que fins ara semblaven allunyats, tot i viure en un sol país.
 

Per a qui encara no ho sàpiga,  Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries són un grup que ha sabut agafar el relleu dels vells intèrprets de música popular a les terres de l’Ebre, però anant més enllà. Partint d’un respecte i amor immens per aquelles músiques i cançons, els han afegit instrumentacions noves, hi han potenciat l’humor sa de la terra, ho han vestit amb elements teatrals... i ho han sabut vendre.

A les seves comarques els han apreciat i se’ls han fet seus, però també han actuat arreu de Catalunya posant-se públics ben diversos a la butxaca. Dissabte també ho van aconseguir, aquesta vegada amb la complicitat de l’esbart Reus Dansa, de la cobla Reus Jove i de les sàvies adaptacions d’aquest gran element que és en Jesús Ventura. Després de la sorpresa inicial de bona part de l’auditori, aviat el van engrescar de manera absoluta, fins al punt que, en acabar, molts teníem la sensació de poc, de voler-ne més i més. En realitat, es tractava d’un tast, una estrena de part d’un espectacle més gran que s’oferirà properament. I no sé si tothom ho va captar o ho va voler entendre: es va defensar anar més enllà de les discussions absurdes entre sardanes i jotes, demostrant que les dues són patrimoni d’aquesta terra i que val la pena potenciar-les.

Torna a Tarragona La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 10-5-13]

 

Per fi, després d’una llarga cadena d’eliminatòries que ens ha anat acompanyant durant gairebé tots els programes d’Un dos i seguit des del passat mes d'octubre, aquest dissabte arriba la gran final de La Sardana de l’Any. A més, enguany, amb el retorn a Tarragona, ciutat on ja s’havia celebrat una gala durant la primera època del concurs, concretament el 24 d’abril del 1976, al vell Teatre Metropol. Ara, ho farà al nou Teatre Tarragona, amb més capacitat però que ja s’ha quedat petit per a un acte que ja fa dies que va penjar el cartell d’entrades exhaurides.

Al certamen de La Sardana de l’Any sempre l’ha acompanyat la polèmica, a vegades per l’aire de show que en ocasions ha tingut, però sobretot perquè el conjunt de les sardanes que arriben a la final mai complauen a tothom. Un fet lògic, ja que es tracta d’un concurs popular, és a dir, que hi pot participar tothom qui ho vulgui amb els seus vots i ja sabem que els gustos de les majories no acostuma a agermanar-se gaire amb els dels entesos. Per això, precisament, es va crear un premi paral·lel, el de la Crítica, determinat, fins l’any passat, pels periodistes i divulgadors especialitzats, amb la intenció de premiar les peces de major qualitat musical. Enguany, s’ha optat per que aquest premi el decideixi un jurat diguem-ne tècnic, de músics, però sense canviar-li el nom de la Crítica.

Amb el pas dels anys, aquestes polèmiques han seguit i, de fet, s’han agreujat, ja que per les raons que sigui, ara és més difícil trobar a les finals autors de cert nivell que abans, poc o molt, sempre hi era present. Aquesta vegada, a més, s’ha pogut detectar certa incomoditat per part d’entitats locals, en sentir que els organitzadors, la Federació Sardanista de Catalunya, les han tingut poc en compte. La part positiva, és que la proposta segueix funcionant i que la final que podrem veure al Tarragona presenta, a més les sardanes finalistes, l’estrena d’un espectacle que, com a mínim, crida l’atenció, combinant un esbart, una cobla i les cançons de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Només per això, ja valdria la pena ser-hi.

Quaranta aniversari del pubillatge

[Un dos i seguit, 3-5-13]

Dilluns vinent, dia 6 de maig, farà 40 anys de la proclamació de Tarragona com a Ciutat Pubilla de la Sardana. Tot just enguany, aquesta diguem-ne festa de festes sardanista, s’ha transformat en la que ara s’anomena Capital de la Sardana. D’això ja n’hem parlat i segurament en seguirem parlant, de la mateix manera que tot i reconèixer la conveniència d’un canvi, era obligat deixar clar que, en el seu moment, les ciutats pubilla van fer una funció excepcional per al sardanisme i, n’estic segur, per al país, tenint en compte els temps que corrien.

Aquests dies també s’ha commemorat el cinquantenari de Manresa com a Ciutat Pubilla i aquesta qüestió del paper de resistència i de lluita per Catalunya que va realitzar s’ha remarcat força i, fins i tot, ha tingut el seu punt de polèmica local. Deu anys després, a Tarragona, probablement les coses eren una mica diferents, però el cert és que el franquisme encara era viu, tot i que a les acaballes, i els que ho van viure –la proclamació i les corresponents caravanes de la flama de la sardana, que la portava d’una Ciutat Pubilla a l’altra- expliquen mil i una anècdotes, unes més alegres que altres.

A Tarragona, a més, el pubillatge va representar un autèntic revulsiu. Els últims anys la vida sardanista de la ciutat havia decaigut força i el cert és que, de manera més o menys directa, arran d’aquell fet, van néixer moltes colles sardanistes i es van endegar activitats ben diverses, algunes de les quals han perdurat. Després, hi ha hagut alts i baixos, com és natural, però bona part dels que durant aquest anys han treballat per la sardana es van iniciar al voltant del pubillatge o n’han estat una conseqüència.

En tot cas, diumenge, el Casal Tarragoní, que en el seu moment va ser el nucli d’aquella moguda, commemorarà aquest feliç quarantè aniversari dins de l’Aplec Ciutat de Tarragona que organitza al Parc del Francolí. Una d’aquelles iniciatives que, sortosament, segueixen ben vives.

Reeixint en un context cada cop més hostil

[Un dos i seguit, 26-4-13]

Ja ho diuen: davant del mal temps, bona cara. O, potser millor: actitud en positiu, de seguir treballant i empenyent amb idees renovades. Si hi ha crisi i la cultura esdevé, més que mai, la protagonista de la faula de la xocolata del lloro, si els seus protagonistes i els que hi actuen d’una manera o altra volen sobreviure, aquests no tenen alternativa.
 

Sense moure’ns del món sardanista, d’exemples en trobaríem molts, casos d’accions concretes més enllà dels equilibris que comentàvem aquí mateix la setmana passada que han de fer els organitzadors. Des d’importants operacions, valentes i arriscades, com la d’aplegar grans organitzacions i les seves activitats més emblemàtiques convenientment repensades, com ara la Federació Sardanista i la Unió de Colles, fins a la proliferació d’activitats impulsades pel sistema de micromecenatge. En aquest sentit, destaquen els projectes discogràfics, fruit de la il·lusió dels músics joves que, sortosament, proliferen actualment a les cobles. Avui, per exemple, es presenta el pioner, engegat per la cobla Sabadell.
 

La part negativa, ja ho hem comentat més d’un cop, són aquells que, malgrat tot, es van quedant pel camí. No totes les entitats tenen l’oportunitat de cercar dreceres noves o de fugir cap endavant amb èxit. No tots els entorns són iguals i les situacions personals dels activistes no deixen de ser un reflex del conjunt de la societat. La part més esperançadora és que, almenys de moment, encara n’hi ha molts que sí que poden reeixir un context cada cop més inhòspit. Avui, com sempre, a l’Un dos i seguit parlarem d’alguns exemples d’aquesta mena, d’aquells que, malgrat les dificultats, mantenen la flama.

Anar fent la viu-viu

[Un dos i seguit, 19-4-13]

No és la primera vegada que en aquest programa parlem d’una qüestió que, malauradament, ja fa temps que és present a tots els àmbits de la societat, i, molt em temo, que caldrà tornar-hi durant força temps. Es tracta, és clar, de la crisi i dels efectes que aquesta té en qualsevol activitat. Les sardanistes no podien ser una excepció, encara que amb les particularitats que li corresponen.

Amb tot, ja hem comentat algun cop que, tot i els evidents estralls que s’han pogut apreciar en el nombre i la qualitat de les activitats, malgrat això, aquestes segueixen sent força nombroses. És clar que s’han programat menys ballades i concerts, que no es fan tants concursos o que alguns aplecs s’han pres un descans esperant temps millors. El que m’ha cridat l’atenció aquesta vegada és que un gran aplec –vull dir, un d’aquells amb tres cobles de primera línia i que acostuma a atraure força públic- com ho era el de Sants, a Barcelona, fos suspès a darrera hora. No sé en quin moment els seus responsables van llençar la tovallola, però el cert és que la 26a edició de l’Aplec de la Sardana de Sants apareixia a la Guia d’Aplecs amb totes les dades pertinents  i no es va anunciar que no es feia fins pocs dies abans de la data prevista, el passat 14 d’abril.

Aquest fet és significatiu de la manera que funcionen la majoria d’entitats sardanistes –i, vull suposar, moltes d’altres-: no només amb molta precarietat per la retallada de subvencions, sinó apurant fins a l’últim moment aquests escassos recursos de què disposen. Si s’haguessin de refiar d’allò que tenen segur abans de començar la temporada, probablement no es faria res i tothom plegaria per sempre més. A l’hora de la veritat, es va esgarrapant una mica d’aquí i una altra mica d’allà i es va fent la viu-viu; potser arriba un ajut a darrera hora, o es compta amb la complicitat de les cobles per pagar-les més endavant, a vegades fins un any més tard, potser perquè una subvenció es fa efectiva també amb aquest retard...

Els de Sants, però, fins i tot quan segurament ho tenien tot a punt -des del dinar dels músics als espais que calia reservar i habilitar, passant pels programes o el concurs de colles improvisades-, van veure-ho més negre que mai. Ja no quedava cap porta per trucar i, potser, qui habitualment trucava, prou feina tenia a casa seva.

De silencis i de xerrameques

[Un dos i seguit, 12-4-13]

No estic segur de si ho va dir Martin Luter King, ja que a vegades la memòria ens fa males passades, ni si la cita és exactament com la diré, però allò realment important de segons quines sentències és la idea que porten dins i que volem expressar. Més o menys, va venir a dir que “Allò que em preocupa no és el que diuen els dolents, sinó que em neguitegen els silencis dels bons”.

Això és fàcil aplicar-ho a la situació del país. Dia si, dia també, hem de suportar tota mena d’exabruptes, més o menys ben expressats segons el nivell de cadascú, però amb el comú denominador de voler aturar o aigualir aquell camí que una gran massa de ciutadans entén que Catalunya ha de seguir. Una via que, de fet, poc o molt, ja ha començat, més pel compromís dels ciutadans que per la feina feta per la classe política, encara que pretenguin fer-nos creure el contrari. Una acció que, cada vegada més, recull adhesions i compromisos, encara que, en ocasions, sobraven alguns silencis d’aquells que deia al principi.

En el món sardanista, per exemple, aquests silencis van desapareixent a marxes forçades. Moltíssims van esbandir-se en sec (com diem aquí a Tarragona) l’11 de setembre, altres s’hi van afegir fa poc a la presentació de la sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana a Cornellà; i demà pot ser una altra fita d’aquestes, ja que la Federació Sardanista de Catalunya, que celebra Assemblea General Ordinària, té punts a l’ordre del dia ben explícits. Sembla que la por que vol escampar la xerrameca dels “dolents” no els acaba de funcionar.

PD:

Bé, a vegades, improvisant més del compte poden passar coses com les d’aquesta setmana: que no acabem de recordar del tot una frase ni estiguem segurs de si realment la va dir la persona que ens ve al cap en aquell moment. Certament, es tractava de Martin Luther King i, tot i que la idea bàsica de la frase era la que exposava al comentari de divendres, ell era molt més contundent, ja que deia, si la traducció castellana que he trobat és correcta, que “Nuestra generación no se habrá lamentado tanto de los crímenes de los perversos, como del estremecedor silencio de los bondadosos”. Doncs això, que mentre uns deixen anar sense manies tota mena de bestieses, molts dels altres encara tenen por. Cada cop menys, però, tal i com ha ratificat aquest dissabte l’Assemblea General Ordinària de la Federació Sardanista.

Aviat, antologia del Juncà tarragoní

[Un dos i seguit, 5-4-13]

El proper mes d’octubre farà deu anys del traspàs d’un molt bon músic tarragoní: Joan Juncà i Albert. Nebot d’Antoni Juncà, un dels clàssics de la sardana que caldria reivindicar i treure de l’oblit, el mestre tarragoní, tot i l’ascendència figuerenca, va ser una peça valuosa en el món musical de la ciutat, on, de fet hi havia nascut. Primer, en la seva joventut, sobretot en el món de la música ballable de l’època daurada de les orquestres; després, va escriure amb traça sardanes que, més d’un cop, van ser premiades a concursos de prestigi, com el Pau Casals, el Conrad Saló o el Francesc Basil, per exemple; i, finalment, sense deixar de banda la cobla, va col·laborar intensament amb l’Orquestra i Cor dels Amics de la Catedral.

Els que vam tenir la sort de tractar-lo, sabem que Joan Juncà era una persona discreta i senzilla, gens pretensiosa, potser per això les seves sardanes no han tingut la difusió que, sens dubte, mereixen. La bona notícia és que, ara, han confluït els esforços de diverses persones, entitats i institucions de la ciutat per tractar de reparar aquest greuge. Finalment, aviat serà realitat un vell projecte que tenia el mateix músic però que, dissortadament, no va poder veure en vida: un disc amb una bona selecció de les seves sardanes. Ara fa vint anys sí que va ser possible enregistrar la que segurament és la seva obra culminant: Tarragona 900 anys, a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallès i la Coral Antics Escolans de Montserrat. Però hi havia l’assignatura pendent de les sardanes: excel·lents, ben fetes i assequibles per a la majoria de cobles. Per acabar-ho d’arrodonir, del disc que ja frissem per escoltar, n’ha tingut cura una cobla tarragonina: la Cossetània, dirigida, en aquest cas, per Bernat Castillejo.