Gent que treballa

[Un dos i seguit, 12-4-19]

Si feu una visita al portal de al Confederació Sardanista de Catalunya, entre molts altres continguts interessants, hi podreu trobar una força completa agenda i un apartat de notícies, tot ben posat al dia, qualitat aquesta que, malauradament, poques vegades podem constatar en els mitjans electrònics d’entitats culturals. Aquestes, ja ho sabem, funcionen a base de molta feina voluntària de persones que treballen de manera totalment altruista i, és clar, no es pot pretendre que els efectes arribin a tot arreu. I gràcies!

La Confederació, però, ha aconseguit, ara per ara, que el seu web sigui atractiu, actualitzat i que resulti realment útil. Això ens permet, posem per cas, analitzar les notícies que s’hi publiquen, algunes ja divulgades en el nostre programa i altres que ja exposarem avui mateix. Aquest repàs a les notícies de, per exemple, les últimes dues setmanes, és suficient per constatar una apreciació que fèiem no fa gaire parlant dels Premis Capital de la Sardana: que aquesta part de la cultura catalana que ens ocupa, malgrat els problemes que pugui tenir, és ben viva arreu del país i que, a més, implica persones i entitats ben diferents, és a dir, cadascú amb els seus propis plantejaments i camps d’acció preferents.

Així, el noticiari ens parla de concursos musicals, llibres d’història sardanista local, propostes de noves experiències musicals, cobles que celebren aniversaris importants, nous enregistraments de caire ben divers, concursos de colles, etc. Tot això, és clar, juntament amb l’agenda i les moltes activitats que s’han de portar a terme properament, ens donen a entendre que no només hi ha balladors habituals, d’esporàdics o de competició, sinó músics intèrprets i compositors, gent que ensenya a ballar o a fer sonar algun instrument, artistes de tot tipus que s’inspiren en la sardana, informadors, estudiosos, pencaires que munten entarimats o carreguen cadires, jurats, monitors de colles joves, organitzadors dels que preparen coses i es barallen amb regidors o tracten de seduir patrocinadors... En fi, una riquesa humana que cal valorar i defensar com i on sigui.

No només sardanes...

[Un, dos i seguit, 5-4-19]

Massa sovint, i de manera injusta, en l’imaginari de molta gent s’associa la formació instrumental coneguda com a cobla exclusivament amb la interpretació de sardanes. Així, a més d’oblidar que, tradicionalment, les cobles han estat les acompanyants musicals dels esbarts (una altra cosa és que ara aquests grups tendeixin a prescindir-ne, sembla que per qüestió econòmica), també s’ignora que, històricament, les cobles feien sessions de ball amb les melodies de moda de cada moment, sobretot quan no es disposava d’un espai tancat i calien uns instruments potents per sonar a l’aire lliure i en absència de qualsevol sistema d’amplificació. Igualment s’ignora que tot i que quan aquest repertori de ballables va anar quedant arraconat, en actuacions de concert, les cobles podien interpretar peces de gran qualitat en forma de glosses o obres lliures.

D’altra banda, els últims anys no són pocs els músics que reivindiquen la cobla com una eina d’expressió musical amb moltíssimes possibilitats i totalment oberta a tot tipus de gèneres i a posar en pràctica mestissatges musicals sense cap tipus de restricció. Els fruits són, generalment, força interessants, com a mínim, i només cal lamentar que no aconsegueixin una major difusió. Si aquestes experiències arribessin a més gent, segur que desapareixerien tòpics com aquell que associa la cobla només amb la sardana.

El cert és que molts músics ja han fet la seva part de feina en aquest sentit. No són només les cobles més joves i teòricament més desenfadades les que porten a terme aquestes incursions en altres terrenys fora de la sardana. Veiem, per exemple, com una cobla com La Principal de la Bisbal s’immergeix al mig d’una orquestra de corda per interpretar i enregistrar música de tota mena sota el nom de Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya. Aquesta mateixa veterana formació també ha portat arreu un espectacle infantil amb l’animador Pep López, alhora que ha adaptat les clàssiques serenates de festa major –és a dir, uns concerts on en formació d’orquestra interpreten tot tipus de música per a escoltar.

Ara, sense oblidar cap de les modalitats d’una cobla-orquestra en una festa major, també mostren aquests concerts amb els instruments de cobla, amb algun altre afegit, com teclats o percussió, així com els cantants de l’orquestra. En definitiva, una mostra més de que cal reinventar-se sempre, però també que una cobla pot interpretar de tot, des de temes clàssics fins adaptacions de cançons d’ara mateix, i només cal fer-ho bé. Avui, estrenarem el disc que La Principal de la Bisbal acaba de publicar amb aquest còctel de músiques de sempre, ara amb el so de la cobla.

I, això, quan ens arriben notícies de més projectes, com el que prepara el cantant Arnau Tordera, líder del grup Obeses, amb la cobla Berga Jove. La cosa s’està posant interessant...

Les sardanes dels concursos

[Un dos i seguit, 29-3-19]

En principi, qualsevol que tingui uns mínims coneixements de com es balla la sardana i conegui algun dels molts mètodes de repartiment, pot dansar-la de manera, com a poc, prou digna. Quan ja es disposa de certa desimboltura, hom ja es pot engrescar en el que es coneix com “fer els aires”, és a dir, interpretar cada sardana amb el grau de balanceig que li escau a cada moment, a cada compàs o grups de compassos, segons allò que a cadascú li sembla que demana la música. Quan una colla domina això i aconsegueix un alt grau de conjunt entre tots els seus membres, és molt probable que es tracti d’una colla de competició, o de sardana esportiva com ara es tendeix a anomenar-les.

Tradicionalment, les colles anaven als concursos sabent, a vegades, quines sardanes havien de ballar, però en la majoria d’ocasions no s’assabentaven fins al darrer moment. En el primer cas, hi havia la possibilitat –generalment ben aprofitada- d’assajar-les i aconseguir així una interpretació el més acurada possible. En aquesta qüestió sempre hi ha hagut el debat sobre si calia o no saber abans el nom de les sardanes, ja que molts consideren que el fet d’enfrontar-se al repte de ballar-les sense preparació prèvia forma part de l’encant d’un concurs i del mèrit d’una bona colla.

Fins no fa gaire, aquesta era la tesi dominant, però des de fa uns anys s’ha optat per anunciar sempre, amb antelació de setmanes, les composicions que han de ballar les colles del Campionat de Catalunya. L’argument principal és que, d’aquesta manera, totes les colles competeixen amb igualtat de condicions, evitant la picaresca o, senzillament, la fortuna d’aquelles anelles que, per la raó que sigui, tenen accés al programa d’un concurs determinat.

La polèmica, però, no ha desaparegut. Tal i com s’ha vist aquests dies a les xarxes socials, què passa quan, per exemple, es trien sardanes noves, de manera que és difícil accedir a algun enregistrament i el promotor del concurs suposadament té alguna vinculació amb dansaires d’alguna colla? En aquest debat també han aparegut altres qüestions com la idoneïtat d’uns determinats títols per als concursos, aspecte aquest en el qual hi podem trobar tants criteris com dansaires i la solució sembla complicada. En tot cas, segur que valdria la pena treballar per millorar la normativa del Campionat i prevenir situacions delicades.

Diversitat sardanista

[Un dos i seguit, 22-3-19]

Cada any, quan es fa pública la llista de guardonats amb els Premis Capital de la Sardana, acostumem a destacar, entre altres coses, que, en conjunt, ve a representar una mena de mostrari de la diversitat de persones, entitats i organitzacions vàries que fan o han fet alguna cosa per la sardana i la dansa tradicional catalana. Normalment és una relació força extensa –tant, que acostuma a sorprendre a aquells que tenen una visió superficial o nul·la de la sardana- que, a més, cada any aporta nous noms.

Els Premis, doncs, no només són nombrosos i de llarga tradició, sinó que mostren una brillant diversitat: des de l’infatigable organitzador d’iniciatives, fins al músic, ja sigui intèrpret o compositor; des de l’incombustible monitor de colles, a l’estudiós de la història sardanista; aquell aplec que compleix moltíssimes edicions, a una entitat prou significativa; l’empresa que destaca pel suport decidit al sardanisme, a un concurs musical; de la iniciativa renovadora, al disc acuradament enregistrat... I podríem seguir una estona més.

Veient aquests llistats de reconeixements observem, també, que la sardana no és, només, la pràctica de ballar una dansa determinada, sinó tot un món ben viu i actiu i no sempre prou conegut, fins i tot per molts dels que s’hi mouen. Al capdavall, suposo que cal entendre que els Premis, a més de voler dir als destinataris que sabem la feina feta i ben feta que han realitzat i recompensar-los, també es vol divulgar-la, fer que com més gent ho conegui, millor.

Ni fred ni calor

[Un dos i seguit, 15-3-19]

Tot i que sembla que hi va haver algun precedent de colles al segle XIX, les colles sardanistes de competició mínimament organitzades amb aquest objectiu van aparèixer a inicis del XX. Però va ser després de la Guerra Civil quan hi va haver un gran esclat en el nombre d’anelles, segurament a causa de la manca d’altres entreteniments similars i que era de les poques vies d’expressió catalanes a l’abast dels ciutadans. Fou un creixement desmesurat, excessiu, al qual seguiren altres períodes de major normalitat, però també de creixent complexitat, amb un sistema de campionats, categories i normes amb certes similituds amb les competicions esportives, Això i que, cada cop més, la manera de ballar d’aquestes colles es va anar fent més exigent, molts ho qualifiquen, precisament, de sardana esportiva.

Ja fa temps que les colles de concurs, esportives o com les vulguem anomenar, no són tant nombroses com aquells anys tan especials, ni tan sols si ho comparem amb deu o vint anys enrere. Aquesta situació, en principi, la podem considerar normal si tenim en compte les moltes altres opcions, ara sí, existents. S’explicaria, així, l’estabilitat que s’observava els últims anys en el nombre de colles que participen en el Campionat de Catalunya.

Ara bé, si entrem a fons en la dinàmica de les colles i assumint que cada grup és tot un món amb la seva casuística particular, potser veuríem que potser s’hauria pogut fer molt més per preservar aquesta activitat i la riquesa associativa que encara ara, malgrat tot, representa. Podem suposar que es reconeix aquest valor, però massa sovint sembla que més aviat es veu com un col·lectiu d’uns quants que s’ho passen bé fent una activitat determinada i sense cap altra importància. Una importància “altra” que sí es reconeix en molts col·lectius de tota mena sense sortir del camp de la cultura tradicional. No hi ha, posem per cas, els mecanismes necessaris perquè, tal i com apuntàvem la setmana passada, quan una colla sardanista tarragonina participarà a l’Aplec Internacional de Copenhagen a finals d’abril representant Tarragona i Catalunya, els seus balladors s’hagin de rascar la butxaca el doble, per exemple, que ho han de fer els que són castellers. I no és un cas aïllat, precisament.

Potser això explica, almenys en part, que aquesta propera temporada calgui lamentar la baixa de tres colles a la categoria Gran del Campionat de Catalunya i tres més a la Juvenil. I, a molts, això no els farà ni fred ni calor.

Dones que fan música

[Un dos i seguit, 8-3-19]

L’atzar ha volgut que, enguany, el Dia Mundial de la Dona Treballadora coincideixi amb l’emissió del nostre programa. Ens agradi o no això dels dies dedicats a alguna cosa, sempre podem pensar que no fa cap mal preguntar-se quin és l’estat de la qüestió en l’àmbit sardanista, dels esbarts i de les cobles. No hi ha estudis generals sobre això, però crec que no seria gaire aventurat dir que no hi ha més ni menys masclisme que en qualsevol altre lloc. Voldria creure, això sí, que tractant-se d’una activitat cultural, on els que s’hi mouen gaudeixen, a priori, d’una certa sensibilitat diguem-ne humanística, les ments i les actituds són més obertes i, com a mínim, respectuoses amb tot i amb tothom. Certament, aquesta és la meva percepció, però és clar, com he dit, faltaria analitzar-ho científicament, diguem-ne.

On sí que s’ha fet aquest estudi és sobre les cobles i el paper que hi tenen les dones. En el seu moment, ja ens ho va explicar en aquest programa la Maria Antònia Pujol, intèrpret de tenora i pedagoga a, entre altres llocs, l’Escola Municipal de Música de Tarragona, autora del treball “Les dones en el món de la cobla”, publicat ara fa cinc anys. A més de les enquestes i entrevistes que va realitzar, hi va poder aportar l’experiència pròpia, no en va fou de les primeres dones que van formar part de manera estable i continuada d’una cobla. I d’això no fa pas tants anys!

La Maria Antònia constata l’evolució positiva en aquest sector de la música. La veritat és que actualment ja no és estrany veure-hi dones, fins i tot amb alguna directora, però encara s’és lluny de la paritat. És clar que aquí podríem aplicar-hi la teoria del got mig ple o mig buit i constataríem que cada vegada hi ha més intèrprets dones a les plantilles. La normalitat seria (i ho és, em sembla a mi) que quan una cobla té la necessitat de cobrir una plaça no ho fa tenint en compte el sexe sinó les seves qualitats interpretatives. Un exemple proper: a la cobla La Principal de Tarragona fa vint anys no hi havia ni hi havia hagut mai cap dona, mentre que aquesta temporada passada n’eren cinc d’onze músics.

I una dada important: s’estan veient (i escoltant) les primeres dones a les grans cobles-orquestres gironines, fins ara una mena de vedat reservat als homes, tot i que, paradoxalment, totes aquestes formacions fa molts anys que disposen de cantants femenines en formació d’orquestra.

Més promoció, sisplau!!

[Un dos i seguit, 1-3-19]

Aquests dies s’estan celebrant els darrers actes previstos en la programació de Montblanc com a Capital de la Sardana. De fet, després dels que s’anuncien per aquest cap de setmana i el vinent ja només faltarà el traspàs de la capitalitat a Perpinyà, per al qual els montblanquins han preparat una expedició per acompanyar les autoritats que s’hi desplaçaran.

Haurà estat un any amb moltes activitats de tot tipus, fins i tot amb novetats com la implantació de la Copa Catalunya per a colles de competició. Hi ha hagut des de les ballades més tradicionals fins a concerts molt diversos, mostrant així el compromís seriós de l’Ajuntament en aquesta capitalitat. Tenint en compte les dimensions de Montblanc, el cert és que el volum d’activitat ha estat important. La participació, tot i que variable, sembla que, en conjunt, ha resultat prou digna.

Sospito, però, que no s’ha sabut fer la campanya de promoció necessària per engrescar un públic que vagi més enllà d’aquell que és estrictament local. Es confia massa en els missatges en les xarxes socials fets a darrer moment, com si la immediatesa fos una garantia i tothom hagués d’estar atent a allò que es farà demà o avui mateix; a banda que hi ha molta gent que encara no domina aquest mitjà. D’altra banda, pel que fa al web que la Confederació posa a disposició de cada Capital, gairebé mai no està actualitzat i sembla servir, només, com una manera d’accedir a Facebook o Twitter i penjar-hi alguna fotografia. És una llàstima, perquè els esforços i els diners destinats a la capitalitat són evidents i se n’hauria pogut treure molt més profit, encara.

Unes mancances que no són, malauradament, exclusives de Montblanc i que sovint ja hem comentat. Són moltes les entitats i cobles que organitzen o actuen en l’àmbit sardanista en iniciatives força interessants, però els manca la promoció adient. Alguns cosa més que un missatge que digui “avui fem sardanes aquí o allà”, que quan el veuen els potencials participants ja tenen el dia planificat o, directament, només els serveix per constatar que, efectivament, avui o ahir s’han fet sardanes a tal lloc.