Sardanes "satàniques"?

[Un dos i seguit, 5-7-24]

Fa gairebé un mes just, comentava aquí mateix la meva percepció -que em consta que comparteixo amb força gent- que, des de sempre (és a dir, des de que en tenim constància documental) hi ha hagut una manera d’entendre la sardana més reglamentada, amb tot un seguit de normes que cal seguir per al bon ballar i una altra més desimbolta, imaginativa i, per tant, divertida. I no em refereixo als passos curts i llargs, al fet de formar rotllanes donant-se les mans o a la necessitat de repartir-les. Més aviat parlo de punts lliures, de ballar rodant, «fer la persiana» o passar de respectar les parelles home-dona de manera estricta i invariable. 

Són moltes més les coses que diferencien aquestes dues postures, algunes de les quals el temps ha fet convergir seguint la santa raó que una cosa no ha de treure l’altra, que poden conviure, en definitiva. I això malgrat les discrepàncies que darrerament han reviscolat arran de l’aposta decidida i valenta d’un engrescador grup de gent jove de Molins de Rei pel que ells anomenen «Sardanes satàniques», de les quals fins i tot han organitzat un curset per aprendre’n. 

Ara, la polèmica més aviat ha vingut perquè algú ha interpretat que ho han presentat com una cosa nova i aviat han sortit els cunyats de torn assegurant que això s’ha fet tota la vida. I, efectivament, com dic, sempre s’ha vist i per poc que haguem voltat pels aplecs ho haurem comprovat. Allò de nou que ofereixen a Molins de Rei és justament el fet de presentar-ho com una cosa bona, divertida i de la que ningú s’ha d’avergonyir, precisament; i, sobretot, que pot ser una manera d’atraure gent nova. 

Només hi voldria fer una observació: és possible que passi com amb el jazz, que per interpretar-lo bé primer cal dominar la música diguem-ne acadèmica, clàssica. Per ballar i gaudir de les «Sardanes satàniques», cal tenir clara la manera estàndard. Que ningú s’enganyi.

Somniar no costa gaire...

[Un dos i seguit, 28-6-24]

Durant l’estiu, és tradicional que a molts pobles i ciutats es facin cicles de ballades de sardanes en unes hores i llocs que les fan més agradables. Malauradament, a les comarques tarragonines molts d’aquests cicles han desaparegut o han acabat, després de les maleïdes retallades, a la mínima expressió, com és el cas de Tarragona. Segueixen ben ferms, això sí, els del Vendrell i Calafell, i molt perjudicat el de Salou.

Parant atenció en la ciutat de Tarragona, on de ballades d’estiu, a banda de les de festa major i la Diada, n’hi haurà tres, no podem evitar recordar aquell temps en el qual el cicle era setmanal, començant per Sant Joan i acabant just abans de començar els actes de Santa Tecla. Es feien a la Rambla com ara, però els dijous a dos quarts d’onze de la nit. I eren tot un èxit, no espaterrant, però sí que l’ambient feia goig. La clau estava en que no només s’hi aplegaven els sardanistes més entusiastes de la ciutat i dels voltants, sinó que era una excusa perfecta per gaudir de la poca fresca que hi podia haver en ple estiu, saludar molta gent, fer-la petar i, potser, ballar alguna sardana. El cert és que molts no ballaven pas, com he dit era una excusa per gaudir de la nit estiuenca, socialitzant, anant a tocar ferro i prendre alguna cosa al Moto, a la Italiana o alguna altra terrassa del passeig.

Els temps han canviat, les famílies ja no fan, en general, aquesta passejos nocturns, prefereixen gaudir de l’aire condicionat i Netflix o viatjar. I les sardanes s’han anat adaptant, per força, canviant dies, hores o seguint estratègies de promoció més o menys encertades. El cert és que a la primera ballada de dilluns passat la Rambla feia goig i no podem evitar preguntar-nos si l’Ajuntament tornés a apostar per un cicle amb uns mínims la cosa funcionaria. Somniar no costa gaire...

Per molts anys, Toc de Dansa!

[Un dos i seguit, 21-6-24]

La ballada de sardanes que tindrà lloc dilluns al vespre, dia de Sant Joan, a Tarragona, no només encetarà el mini cicle d’estiu en què s’ha acabat convertint el que havia estat una llarga tanda que abans enllaçava amb Santa Tecla, sinó que també servirà per celebrar els primers 25 anys de la colla sardanista Toc de Dansa, del grup Tarragona Dansa. Cal remarcar que és la vigent campiona de Catalunya de la categoria de Veterans i que sigui quin sigui el resultat que obtingui enguany, és més que probable que sigui de les dues primeres. 

I és que la Toc de Dansa és un dels millors exemples d’un fenomen que hem comentat més d’una vegada aquí mateix: el moment brillant que viu aquesta categoria, amb un nivell en bona part de les anelles realment excepcional. Resumint molt, ho hem explicat dient que molts són balladors fruit d’una altra època d’or, però de les colles grans, quan es va generalitzar un ballar més vistós, arriscat i exigent. Aquella gent, que ara s’han fet grans i no tenen els condicionants de la joventut (feina, festejos, etc) gaudeixen d’una experiència enorme i un estat físic que no té res a veure amb el que tenien les colles veteranes de fa trenta o quaranta anys. Naturalment, no tots els balladora són d’aquesta mena, perquè molts s’hi han incorporat ja grans, però aquí s’han manifestat uns factors també importants: uns dirigents sòlids i igualment amb un bagatge enorme, així com una dinàmica de grup que encomana a tothom.

Dic que la Toc de Dansa és un bon exemple i ho puc assegurar perquè n’he format part força temps. He vist que va començar com un repte que es van imposar uns quants pares de balladors joves i com, poc a poc, el projecte va anar adquirint una solidesa  que s’ha fet respectar arreu del país. N’hi ha altres de colles amb unes característiques similars, és clar, però precisament això aporta aquest atractiu immens de la competitivitat ben entesa.

A més, el bon moment dels Tocs no és només de resultats, ja que la família ha anat augmentant, renovant balladors quan ha calgut i, fins i tot, creant una nova anella amb els més granadets per a l’acabada d’estrenar categoria Sènior + 60. Per molts anys!

Una Rosa d’Or més que merescuda

[Un dos i seguit, 14-6-24]

Aquest diumenge 16 de juny, dia Universal de la Sardana, en el marc de l’Aplec de la Sardana d’Anglès es lliurarà, com cada any, el premi Floricel Rosa d’Or 2024, que atorga l'entitat sardanista i cultural Floricel d'Anglès. Es tracta d’un reconeixement que es va instituir el ja llunyà 1967 per a persones que hagin treballat de valent per la sardana. La llista que s’ha vingut formant any rere any és impressionant, tant per la quantitat com per la qualitat dels noms que hi podem veure. Tot plegat, ha fet que des de fa força temps sigui una convocatòria amb un prestigi innegable dins el món de la sardana.

Així, veient que qui rebrà la Rosa d’Or aquest diumenge serà la Teresa Vives i Mariné no pugui fer altra cosa que aplaudir-ho i, és clar, felicitar-la. He coincidit amb ella en tota mena d’actes sardanistes, sobretot a la zona de Tarragona, i fins i tot a la colla veterana Toc de Dansa. Aviat comproves que és una persona vital, afable i que es fa amb tothom. La candidatura per al premi la va fer la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, però podia haver estat qualsevol entitat, colla o sardanista que l’hagi tractat.

Porta més de 30 anys ensenyant sardanes en diferents municipis del Baix Camp i el 2018 fou impulsora de la recuperació de l’Aplec de Riudoms, així com d’una activitat continuada a la vila. L’any 2001 va ser una de les promotores de la colla sardanista Roses de Tardor, també de Riudoms, entitat que presideix des de 2015. A més, tenim el goig de constatar que és companya nostra en la tasca de pasrlar de sardanes a la ràdio, ja que des del 2009, els dissabtes al matí condueix el programa ‘Rotllana màgica’ a LANOVA Ràdio de Reus. Anteriorment també havia estat conductora d’un espai sobre sardanes a l’antiga 'TV Reus' que, l’any 2000, li va valdre el Premi a la Difusió de l’Obra del Ballet Popular.

Una Rosa d’Or, insisteixo, més que merescuda. Moltíssimes felicitats, Teresa!

Són joves...

[Un dos i seguit, 7-6-24]

Tinc la teoria, que crec que alguna vegada ja l’he citat aquí, però no em sembla sobrer insistir-hi, basada en la idea que des de sempre -vull dir des de que hi ha literatura o algun esment sobre la sardana-, en tot moment hi ha hagut una mena de lluita o competència entre dues maneres d’entendre aquesta dansa. Una és aquella que diu que hi ha d’haver unes normes, un estàndard del fet sardanista, que cal defensar. I a fe que ho han fet sempre, de manera que en tots els mètodes o obres de divulgació calia que hi haguessin aquestes directrius que han de regir el bon ballar. 

Es refereixen a una coreografia precisa i cap altra, la necessitat de mantenir les parelles home-dona, l’obligatorietat de mantenir una compostura molt determinada, que les composicions han de complir certes característiques i un nivell alt de qualitat musical i un llarg etcètera. De fet, en un moment donat, es va publicar una mena de decàleg en forma de rodolins sota el títol «Els cent consells del Consell del Foment», referint-se al Foment de la Sardana de Barcelona. Cent normes, cent!!

L’altra postura és l’original, aquella que va tractar de difondre un molt documentat assaig amb un títol prou significatiu: «Córrer la sardana: balls, joves i conflictes». Resumint molt i molt allò que vull dir: els uns defensen un ballar lliure, sense imposar res (mireu, per exemple, fotos antigues amb anelles  amb només homes), amb punts lliures, amb colles de concurs, sardanes transgressores en tiratge, estètica o barreges... Els altres, sempre han lluitat contra tot això i , sovint, s’han presentat com els defensors de la puresa i l’autenticitat davant pràctiques obsoletes i contaminants. Han arribat a guanyar el relat públic i la mentalitat de molta gent de bona fe; han guanyat batalles però no la «guerra». Si sabeu llegir entre línies tot allò que s’ha publicat, haureu observat que en tot moment hi ha hagut aquest estira i arronsa. De fet, hi ha indicis evidents amb la supervivència dels punts lliures, de les colles de competició, els sardaxous, etc. Si no fos així, no els hauria calgut insistir tant en la defensa d’aquelles normes, no creieu?

La lluita segueix, però. Només cal llegir algunes reaccions a les imatges que cada any circulen per les xarxes de les ballades de matinada a la Patum, a determinades mescles musicals o a la manera de ballar d’aquesta engrescadora colla de gent jove de Molins de Rei, posem per cas. Encoratja veure això, que són joves... 

Hi vull dir la meva

[Un dos i seguit, 31-5-24]

Dissabte passat va tenir lloc, al Palau de Congressos de Tarragona, la festa final del concurs La Sardana de l’Any, en l’edició corresponent al 2023. Naturalment, després en farem la crònica i, fins i tot, escoltarem algun moment del concert, però això és l’editorial del programa i aquí hi vull dir la meva.

I dic, per exemple, que em va agradar el lloc, un espai ampli, còmode, ben equipat, amb bona sonoritat... No em va agradar, en canvi, que no estigués ple, ni tan sols en tres quartes parts de la capacitat, mentre algun any ha calgut fer dues sessions per acollir el públic. Aquests dies s’han expressat diverses opinions al respecte, segurament totes amb raonaments vàlids. Jo ho sintetitzo en aquests punts:

1) No hi ha la mateixa distància de Tarragona a Barcelona (o de Tarragona a Girona, etc.) que a la inversa. Vist i demostrat múltiples vegades. Això pel que fa al món sardanista, una altra cosa és que hom vagi a fer el turista al Delta, a la mateixa Tarragona romana, etc. No són pocs els tarragonins que han anat sovint a Calella, Banyoles, les Roquetes, Palamós, etc, però a la inversa ja costa més.

2) La propaganda s’havia confiat només a les xarxes i als programes especialitzats. A la ciutat de Tarragona ningú fora dels que estan més al dia de l’actualitat sardanista sabia que es va fer aquest acte i la majoria segueixen sense saber que s’ha fet. Fins i tot públic potencial que podem considerar sardanista. Les xarxes són indispensables, però no suficients, i, a més, cal utilitzar-les com cal. Sembla que algú va proposar fer una roda de premsa, idea que no va prosperar. Perquè?

3) Aquests dies Tarragona és un bullidor d’activitats, amb l’oferta més alta de l’any: el festival Tàrraco Viva, amb un programa molt dens i publicitat fins a la sacietat; el concert de The Tyets el mateix dia; concert de corals gairebé a la mateixa hora….

4) Hi ha concerts de cobla que omplen auditoris a Tarragona… però són gratuïts, o gairebé. Més d’un i de dos van anar a les ballades del migdia i de la tarda i després van escampar la boira.

Em van agradar moltes de les sardanes finalistes, tenint en compte que es tracta d’un concurs popular, però no tant les que no aporten res, són repetitives, amb poca substància i, per arrodonir-ho, no han instrumentades per l’autor.

Em va entusiasmar l’experiència de l’Arnau Tordera i la cobla Sant Jordi, amb tres maneres ben diferents de treballar amb la cobla. Menys bonica va ser la irresistible necessitat de part del públic de fer saber a tothom que la peça d’estrena no els havia agradat.

També va ser magnífic veure que hi havia càmeres de televisió i que s’hagi anunciat la propera emissió del concert per la Xarxa la plataforma de les televisions locals, espero que sencer. Els hem de felicitar, com també per l’estrena, avui mateix, del vídeo «Paretdelgada: un fil d'esperança». La llàstima és que això no sigui habitual a TV3.

La Sardana de l'Any

[Un dos i seguit, 24-5-24]

Per fi ha arribat el gran moment de la final del concurs La Sardana de l’Any. Enguany, a més, torna a Tarragona, on ja serà la tercera vegada que s’hi celebra, amb el fet curiós que cada una ha tingut una ubicació diferent: al Metropol, el ja llunyà 1976; al Teatre Tarragona poc després de ser reconstruït; i ara al Palau de Congressos. 

Jo sóc dels que sempre han defensat la idea d’aquest concurs malgrat els molts detractors que en tot moment ha tingut. Naturalment, hi ha moltes coses que caldria millorar, però em quedo amb el balanç positiu basat en la gran campanya de divulgació que es fa de les noves composicions, més enllà fins i tot de si guanya una o l’altra. També crec que massa sovint arriben a la final -i, fins i tot guanyen!- sardanes oblidables, segurament perquè pot més el vot fidel a un autor, a una dedicatòria o a un concepte de sardana del qual vull fugir com de la pesta. Però, és clar, són les meves opinions i els meus gustos i com aquests n’hi ha tants com persones.

Insisteixo, però, afirmant que tot plegat val la pena si se’n parla, si la gent debat sobre la qüestió i si aquestes obres noves sonen més enllà del dia de l’estrena. Això no ha d’impedir que sí, que calgui repensar molts aspectes, com ara el fet que la decisió final recaigui, només, en el públic assistent a la final i potser caldria plantejar tornar a afegir-hi els vots de les emissores, de manera semblant (semblant, només, eh!) a com es fa a Eurovisión. I segur que hi ha altres aspectes que es podrien retocar.

En tot cas, si encara dubteu en assistir-hi, penseu que també es lliuren dos premis més, aquests decidits per un jurat, a autors joves i a una sardana de rellevància musical. I no ens oblidem de la segona part del concert, sempre interessant i aquesta vegada amb estrenes i noves experiències amb l’Arnau Tordera, la seva guitarra i la cobla Sant Jordi.