Aprendre dels altres

[Un dos i seguit, 16-10-26]

La trajectòria de les entitats i associacions culturals pot ser molt diversa: des d’aquelles que compleixen molts anys plenes de vitalitat, fins a les més modestes, condicionades molt per l’entorn on es mouen, que tan pot ser una gran ciutat com un poble amb pocs habitants i, és clar, en aquest cas, amb recursos encara més limitats. 

Si ens fixem en les dedicades exclusivament, o en part, a la promoció de l’activitat sardanista, veurem que predominen les organitzacions modestes, moltes vegades impulsades per unes poques persones. La seva precarietat és evident i, realment, lògica. No poden aspirar a tenir gaires socis i la gestió d’ajuts i subvencions cal cercar-les, majoritàriament, més enllà del poble, de manera que tot es complica de manera exagerada. Això no ha evitat que n’hi hagi moltes d’aquestes entitats que, a vegades, ni tan sols ho són, sinó que és un col·lectiu d’entusiastes que compten amb el suport, més moral i de donar la cara que altra cosa. En aquests casos, el seu cicle vital -el del nucli d’activistes, vull dir- s’acaba quan l’edat, el cansament d’anys de picar pedra i un migrat reconeixement per part de la resta de veïns fan que s’apagui la flama i no es trobi relleu. En aquest punt, no voldria pecar d’ingenu, però l’esperança la proporcionen els no pocs exemples en els quals que, amb el pas del temps, algú altre ha treballat de valent per a fer reviure aquella flama que deia: Mont-roig, Cambrils, Alcanar, la Selva del Camp... són alguns casos clars i no els únics.

Més enllà d’aquestes comarques, hi ha poblacions amb revifalles espectaculars. Penso, posem per cas, en algunes que no s’ha reprès de zero però han aconseguit que grups joves i amb idees desenfadades es facin notar, cadascú a la seva manera: Balaguer, amb activitats de gran nivell, o Molins de Rei, amb els Sardanistes de l’Agrupa i les seves «sardanes satàniques». No dic que calgui copiar res, però no estaria de més estudiar aquests casos i mirar d’esbrinar què hi ha passat.