[Un dos i seguit, 2-10-26]
El periodista i escriptor Jordi Lara, entre moltes altres coses un bon coneixedor de la sardana i la cobla, l’any 2008 va publicar un llibre excel·lent: «Una màquina d’espavilar ocells de nit», on fa diverses referències a aquesta part de la cultura catalana. En un moment donat, evoca quan de jove va fer d’instrumentista de tenora en una cobla modesta, la Canigó, on la majoria dels integrants eren músics veterans, amb una llarga experiència en orquestres i cobles. Salvant totes les distàncies que hi ha, llegint-ho m’hi vaig sentir una mica identificat, ja que fa anys també vaig formar part d’una cobla on bona part dels companys eren gent que havia viscut moltes coses en aquest particular món de la música. Amb ells aprenies coses, reies molt i mai t’avorries en els desplaçaments, les llargues esperes de segons quines actuacions o aquells memorables àpats dels aplecs. Tant en el llibre d’en Lara com en el meu record hi ha aquell humor singular dels músics i les seves mil i una anècdotes. Eren, encara que ja gairebé ningú vivia només de la música, una generació possiblement l'última d’un tipus de músic que va fer de pont entre la diguem-ne vella escola i l’actual, aquesta potser molt més formada acadèmicament.
La setmana passada vam dir adéu a un dels últims músics tarragonins d’aquella mena que ja era en extinció quan jo bufava el tible: el Joan Jordà, fiscorn o trombó segons convenia, que segur que us ha fet ballar a molts a les files de cobles com La Principal del Camp (després Principal de Tarragona), la Reus o la Cossetània. No era de gaires obligades, però sí que el feia especialment feliç interpretar aquelles composicions on el fiscorn tenia un paper solista amb alguna melodia més aviat romàntica. I tancava els ulls, i a tots ens embadalia. Fins sempre, Joan!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada