El temps

[Un dos i seguit, 23-10-26]

La setmana passada, abans, durant i després de les tempestes que van afectar pràcticament tot el país, les xarxes socials i els correus dels sardanistes treien fum: molts actes cancel·lats o postposats, canvis d’ubicació, etc. Els que sí que es van poder portar a terme, com és lògic, van resultar notablement deslluïts, ja que no és el mateix ballar en un parc com el de la Guineueta, posem per cas, que fer-ho en un pavelló. Tampoc es balla tan a gust en un concurs de colles a la plaça, com el de Terrassa, que en un altre pavelló, amb problemes importants com la sonoritat problemàtica de la música i els avisos dels repartidors, per no parlar de les dificultats que hi troben els jurats, tot i que amb el nou sistema colla contra colla potser no tant.

Imagino que ens haurem d’anar fent a la idea que aquest panorama serà més habitual del que ens agradaria a tots plegats. Els afectats no són només els aficionats que es poden quedar sense ballar o ho han de fer en unes condicions no ideals, ja que cal pensar en els músics que perden feines, sovint a darrer moment, o els organitzadors, que veuen trastocada la seva planificació i la feina de mesos. Però mentalitzar-nos de la realitat canviant de la meteorologia no ha de voler dir deixar que les nostres accions i previsions siguin les mateixes i que a l’hora de la veritat Déu dirà. Potser convindria asseure’s, meditar, debatre i tractar de trobar maneres d’actuar davant aquests condicionants naturals que, com sempre, són inevitables, però que cada vegada més amenaçaran amb aigualir-nos les festes. Potser s’arribarà a la conclusió que no hi ha res a fer, o que hem de preveure i anunciar convenientment els llocs alternatius, o que hem de moure els actes en el calendari... Però mai, crec, insisteixo, hem de caure en aquella sentència maleïda que diu que «sempre s’ha fet així». Perquè el temps no ha sigut sempre igual, oi?