La Sant Jordi i Kepa Junkera

[Un dos i seguit, 12-1-18]

En aquest programa no ens cansem de destacar les moltes experiències que, sortosament, es porten a terme en el terreny de la fusió, la combinació, l’agermanament o com li vulguem dir, entre alguns dels instruments de la cobla o una cobla sencera amb altres solistes o formacions diguem-ne aliens. Naturalment, hi ha de tot, però el cert és que sovintegen propostes realment interessants i, en ocasions, autènticament innovadores. Sempre donem per suposat que aquestes músiques que en resulten són enriquidores per a tots plegats, sense que comportin menystenir elm més mínim les tasques diguem-ne tradicionals o estàndard de les cobles i els seus integrants.

És natural i comprensible, doncs, que celebrem l’últim espectacle i disc monumental –ja veureu perquè ho diem, això- d’un músic tant competent com el cantautor i acordionista basc Kepa Junkera. Per qui no ho sàpiga, cal dir que és tot un referent de la tradicional popular i d’arrel no només del seu país, sinó a nivell internacional. Tot i que ja havia col·laborat moltes vegades amb músics catalans, el que ha fet ara és realment extraordinari: un disc doble, amb prop de 50 temes on, a més a més dels tècnics, han participat, d'una forma o altra, 218 músics i cantants. N’hi ha molts de bascos i encara més de catalans, com  Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, El Pont d’Arcalís, el tenora Jordi Molina, Miquel Gil, Artur Gaya o la cobla Sant Jordi, que intervé en diversos temes.

Un projecte realment extraordinari i ambiciós que sortosament s’ha pogut fer realitat i que es podrà veure en directe en el festival Tradicionàrius que tot just comença avui i que sembla que deixa enrere la pobra representació (en quantitat, no en qualitat) d’esdicions anteriors. Enguany, per exemple, hi actuen els Biflats (música de cobla augmentada i de caire totalment festiu i desenfadat) o una ballada certament trencadora amb sardanes de tirada lliure.

Continuïtat

[Un dos i seguit, 21-12-17]

Comencem l’últim programa de l’any de l’Un dos i seguit i, encara que no es tracta, ara, d’oferir un resum acurat de la temporada, sí que podem fer-ne alguna valoració. Abans que res, constatem que l’àmbit sardanista segueix funcionant amb relativa normalitat, malgrat tots els problemes generals del país, del món de la cultura i els específics del sardanisme. Una mirada acurada ens permet comprovar que hi ha les tradicionals oscil·lacions en la vitalitat de les activitats segons el lloc, és a dir, que els alts i baixos no sempre coincideixen, fins i tot en poblacions properes entre elles. La lliçó d’això és que no podem arribar a cap conclusió quedant-nos, només, en una mirada local, en una sola imatge, ja que ens pot proporcionar una sensació massa pessimista o massa eufòrica, segons com i on l’haguem fet.

Aquella mirada serena i general a tot el país que dèiem, ens permet comprovar que segueix havent una oferta important de ballades, aplecs, concursos o concerts; que en alguns lloc –no pocs- s’hi porten a terme iniciatives amb esperit renovador; que, poc a poc, la Confederació Sardanista va completant la seva complexa estructura i incidint més en aspectes que fins ara quedaven desatesos, etc.

Ja hem comentat moltes vegades, d’altra banda, que pel que fa a les cobles i els músics s’està vivint un moment summament interessant. El nivell de qualitat general és més alt que mai, no hi ha els “divos” que enardien el públic de les hores punta dels grans aplecs, però és evident que la majoria de cobles sonen força bé i interpreten programes de gran qualitat. I, és clar, darrerament s’estan fent experiències de fusió cada vegada més variades i atractives. El problema, en aquest sentit, és que tots aquests esforços dels músics i algunes entitats que treballen en aquestes experiències segurament mereixerien un major ressò i suport per part del públic.

L’altre gran manifestació de cultura tradicional i popular que tractem al programa, el dels esbarts, seguim tenint una extensa xarxa de grups arreu del país actius, alguns dels quals d’un nivell considerable i oferint espectacles molt elaborats. La sensació, però, és que la vitalitat que havia tingut l’Agrupament d’Esbarts no fa gaire s’ha perdut en gran mesura i que urgeix no només que obtingui saba nova sinó que incideixi més en la coordinació i la promoció dels grups que el formen.

En general, tant en el sardanisme, els esbarts o els músics, aquest haurà estat un any de continuïtat, amb totes les virtuts i els defectes dels darrers temps. Segons com es miri, ateses les circumstàncies en les que s’han de moure, potser ho hauríem de considerar tot un èxit! 

Connectats

[Un dos i seguit, 15-12-17]

Paradoxalment, és ara, quan sembla que la indústria discogràfica pateix una greu crisi que alguns qualifiquen de fatal i definitiva, quan més quantitat i més qualitat apareix en un gènere tant particular com és el de les sardanes i la música per a cobla en general. Sens dubte, en aquesta situació hi té molt a veure el fet que gairebé tota –per no dit tota- la producció sigui fruit d’iniciatives particulars d’entitats, ajuntaments o els mateixos músics. Les discogràfiques, com a molt, reediten vells enregistraments amb els títols més rebregats i, per tant, d’un interès més aviat nul, o fan de mitjanceres en aquelles produccions que dèiem.

Per a l’afeccionat, però, allò important és que hi ha molta oferta, variada i, en bona part, interessant. El problema és que per la mateixa naturalesa de les edicions, allò que més falla és la distribució, és a dir, que tothom tingui realment a l’abast aquests discos.

Una de les fórmules que darrerament està proliferant és la del micromecenatge. Anys enrere, ja s’havien posat a la pràctica col·leccions de gran valor per subscripció, però ara el sistema s’ha actualitzat i millorat gràcies a Internet i les seves immenses possibilitats. I dins d’aquesta opció encara hi ha una altra variant, tampoc nova del tot, i que segueix sent, sembla, viable: que diversos compositors s’organitzin per promoure discos amb les seves obres, tot assumint el risc corresponent, però també aconseguint la satisfacció de veure que allò que han creat té una divulgació més gran i resta immortalitzat en disc.

És el cas del col·lectiu GASP, acrònim dels cognoms dels músics Gasulla, Alcalà, Santiago i Paulí, que ja han publicat tres discos sota el lema "Connectats". Al marge d’altres valoracions, aquests CD tenen l’atractiu d’oferir sardanes d’ara, ben fetes i de les que acostumen a agradar més tant als músics com als balladors actuals. Què més es pot demanar?

La Taula pel Sardanisme de Reus

[Un dos i seguit, 1-12-17]

Tal i com comentàvem aquí mateix no fa gaire, el conjunt d’entitats, grups i persones que, d’una manera o altra, treballen per la sardana és realment notable. La quantitat a cada indret i la seva intensitat és, lògicament, variable i oscil·lant en el temps. També sembla raonable que a les poblacions de certa importància sigui on més varietat de nuclis actius hi hagi, però també on es corre més perill d’anar cadascú a la seva i, per tant, malbaratar esforços.

Així ho van entendre a la veïna ciutat de Reus on recentment van organitzar, en el marc de la seva capitalitat cultural catalana d’enguany, la que van anomenar Taula pel Sardanisme, amb l’objectiu de rellançar la dansa al municipi. Allò més interessant de la iniciativa, més enllà d’aquesta lloable intenció i de si s’assolirà un alt grau d’acompliment, és que s’hi ha implicat (o, com a mínim hi ha estat interpel·lats) els més diversos agents que tenen alguna cosa a veure amb la sardana: entitats pròpiament sardanistes, músics, individus (que porten a terme cursets, per exemple), institucions, o mitjans de comunicació.

Es van realitzar unes reunions, es van aportar idees, es va debatre i, de tot plegat,  n’han sortit unes conclusions o propostes, algunes certament interessants. Ara, caldrà veure si es poden portar a la pràctica, si tothom s’ho fa seu i si s’obtenen els suports necessaris. Com a mínim, ja s’ha pogut fer una cosa fins ara inèdita: que aquells que ja feien coses però de manera aïllada i, fins i tot, a vegades, mirants de reüll, s’hagin assegut a parlar i a escoltar. I que algú hagi procurat racionalitzar-ho tot, que ja és molt. I digne de ser imitat.

Músiques familiars

[Un dos i seguit, 24-11-17]

El món de la sardana i la música per a cobla, malgrat tots els problemes que pugui patir –de fet, com qualsevol altra sector cultural-, comprèn un ampli i variat conjunt d’activitats, de vegades generades per institucions diverses, però generalment promogudes per infinitat d’entitats de totes les mides i de plantejaments, igualment variats i amb vinculacions i arrelaments que tampoc són uniformes.

Això potser explica, en part, que hagi costat tant consolidar un organisme aglutinador com és la Confederació Sardanista de Catalunya. De fet, a hores d’ara encara està en procés de completar la seva estructura. Una de les novetats en aquest sentit és la dels músics de les cobles, que sembla que estan en camí d’organitzar-se com a tals i, a més, fer-ho dins la Confederació.

Vist des de fora, el de les cobles pot semblar el més homogeni dels components del sardanisme, i possiblement ho sigui, tot i que cobles també n’hi ha de menes diverses, i no em refereixo a la seva composició instrumental ni al nivell qualitatiu. En tot cas, tradicionalment, tot i les evidents relacions amb els organitzadors i amb ells balladors, les cobles eren una mena de món a part: uns ballen i contracten, mentre els altres actuen i cobren.

Ja fa temps, però, que les coses estan canviant. I un exemple pot ser que no són poques les cobles que, a banda de mantenir aquella relació de client respecte al prestador d’un servei, són elles, les cobles, les que impulsen iniciatives i generen activitat. En la major part dels casos ho fan proposant espectacles singulars, com els de la cobla Contemporània, o concerts i maridatges musicals inèdits, com la Sant Jordi, entre altres cobles. Però també hi ha casos interessants en els quals s’assumeixen riscos organitzant directament les actuacions. L’esmentada Contemporània, per exemple, ha publicat un llarg catàleg de discos, mentre que la Reus Jove, entre d’altres, ha organitzat concerts ben interessants.

En aquesta línia, la tarragonina cobla Cossetània l’any passat ens oferia un concert per Santa Cecília, iniciativa que enguany ha volgut repetir, ara amb un agosarat, alhora que  variat, programa dedicat a les nissagues familiars de compositors de sardanes. Serà diumenge, al Palau de Congressos, a partir de les sis de la tarda i amb un preu totalment simbòlic. Un esforç que, sens dubte, mereix l’atenció i el suport del públic, i no només de l’estrictament sardanista, sinó dels aficionats melòmans en general. 

La 'Violetes', altra vegada campiona

[Un dos i seguit, 17-11-17]

La colla sardanista “Violetes del Bosc” és la nova campiona de Catalunya de sardana esportiva en la categoria gran o absoluta. Ho va aconseguir diumenge passat a la final de Balaguer, després d’arribar-hi amb una diferència de punts mínima respecte a l’altra gran colla dels últims anys, la també barcelonina “Mare Nostrum”.

La “Violetes” no només és la colla més antiga en actiu –va ser fundada el 1945-, sinó que és la que més vegades ha guanyat el Campionat de Catalunya, el primer dels quals se’l va emportar l’any 1959 i des d’aquell moment n’ha obtingut 43, comptant l’actual. Un rècord que costarà molt de superar, sens dubte.

La “Mare Nostrum” semblava, els últims anys, que anava pel camí, encara que tots plegats hauríem d’esperar molts anys per poder comprovar si assolien aquest repte monumental. De moment, havien guanyat els últims tres campionats, tant per mèrits propis indiscutibles com, en part, per la crisis que va afectar la “Violetes”. Com en tants d’altres casos, havia arribat el moment que a la colla tantes vegades campiona li calia renovar sensiblement la plantilla, però mentre en altres innombrables casos això havia comportat davallar en les classificacions o, directament, desaparèixer, ells, en canvi, van resistir.

De la mateixa manera que, precisament, ho havia fet no fa gaires anys la “Mare Nostrum”, la “Violetes del Bosc” va decidir prendre’s un any sabàtic de Campionat (no de concursos lliures i d’exhibicions) i dedicar el màxim d’esforços a posar a punt els nous balladors. L’estratègia –no sempre a l’abast de tothom, tot sigui dit- va funcionar tant en un cas com en l’altre i hem pogut gaudir d’unes competicions vives i emocionants com ho ha estat la d’aquesta temporada que ara acaba, en la qual no s’ha decidit la colla campiona fins l’últim moment.

Recordem que estem parlant de colles que no compten amb pedrera, és a dir, no tenen colles filials de les quals es puguin nodrir de balladors quan convingui. En aquesta casos, han de cercar nous elements a d’altres colles o totalment nous en la sardana de competició, els quals requereixen més temps per a la seva posada a punt al màxim nivell del Campionat. El prestigi amb què compten és clar que ajuda a l’hora de proposar fitxatges, però tot té un límit. Només cal esperar que puguin mantenir aquesta dinàmica molt més temps.

Tònic sardanista

[Un dos i seguit, 10-11-17]

Diumenge passat, la climatologia va respectar la gran final del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes Alevines, Infantils i Juvenils que va tenir lloc a Valls. Des de l’any 1992 que aquest concurs té el merescut privilegi de proclamar les campiones més joves d’aquesta competició i al llarg d’aquests anys massa vegades ha calgut anar a l’espai alternatiu de la sala Kursaal, prou adequada per a aquesta comesa, però que sempre serà lluny de l’ambient que es crea, cada any, a la plaça del Pati. Aquesta vegada, doncs, la pluja i el vent van donar pas al sol, moderat, això sí, per les primeres frescors de l’any a les zones d’ombra.

El cert és que el concurs de Valls ve a ser una mena de tònic per als castigats ànims dels sardanistes més preocupats per l’estat de salut de la sardana. Veure aquella plaça plena de joves ballant amb entusiasme i, a més, fer-ho molt i molt bé, resulta autènticament encoratjador. Ja sabem que això no és garantia de res, que de problemes greus n’hi segueix havent, que molts d’aquells nens i nenes, nois i noies, tard o d’hora se’n desvincularan, principalment a causa dels estudis, les feines, els ambients en els que es mouen o, senzillament, perquè se n’han cansat.

Però l’autèntic estímul que ens proporcionen diades com la de Valls és comprovar com quan les coses es treballen amb temps, il·lusió i tenint en compte a qui van destinades, s’obtenen resultats positius. I, és clar, em refereixo tant als organitzadors de la final com als responsables que participen en els concursos, que a la final no fan altra cosa que culminar una intensa temporada d’assajos, concursos i mil i una activitats diverses per tal d’engrescar els dansaires i mantenir l’interès de les colles respectives. No sé si gaire gent és conscient del que això significa en temps, tensió emocional, imaginació exercitada constantment i, sovint, despeses gairebé mai remunerades. Quelcom semblant als que imparteixen cursets, promouen aplecs i ballades o s’empesquen iniciatives originals i renovadores, que de tot n’hi ha. Sort d’ells, sens dubte!