Un concurs amb mala sort

[Un dos i seguit, 19-7-19]

Si seguiu habitualment aquest programa, recordareu que més d'un cop hem comentat la situació lamentable però recurrent, que apareix cada vegada que hi ha eleccions municipals: moltes de les activitats que depenen, en part o totalment, dels pressupostos dels ajuntaments es veuen seriosament condicionades per un temps de manca de compromís dels responsables sortints i, fins i tot, els entrants abans no es posen al dia.

En el terreny de la cultura popular i tradicional això passa, evidentment, encara que no en la mateixa mesura en totes les seves manifestacions. És evident que segons quins actes ningú qüestiona la seva realització, mentre altres, com ara les sardanes, viuen sempre amb l'ai al cor de si el nou regidor tindrà a bé autoritzar allò que s'havia fet els últims anys, o a veure si troba adient recuperar aquella activitat que l'anterior equip de govern no valorava prou.

A Tarragona ciutat, hem pogut viure, darrerament, un dels exemples més contundents en aquest sentit. Després d'anys de minva constant del suport a l'activitat sardanista de la ciutat, que ha passat de gaudir d'un magnífic cicle d'estiu a la mínima expressió de l'actual, amb només tres ballades; mentre ha desaparegut el cicle d'hivern i la resta d'actes amb prou feines han sobreviscut gràcies a altres aportacions poc constants i lluny de ser singularment generoses, enguany s'havia arribat a la situació límit de no poder garantir l'organització del veterà i anys enrere prestigiós concurs de colles de les festes de Santa Tecla.

L'organitzador, el Casal Tarragoní, es va veure superat per la manca de pressupost i el repte d'acollir una competició del Campionat de Catalunya, i va decidir llençar la tovallola. Per la seva part, el nou consistori s'ha trobat amb uns pressupostos de festes tancats i la caixa buida, sense poder maniobrar gaire.

Finalment, però, sembla que la voluntat de l'Ajuntament -i, singularment, de l'alcalde- és que el concurs es faci. S'ha pogut esgarrapar alguna quantitat qui sap d'on, petita però suficient per, com a mínim, mantenir la flama, com si diguéssim. El cas és que, finalment, el concurs es farà, encara que sigui un concurs de mínims, és a dir, que serà vàlid, només, per a les colles del Territorial de les comarques de Tarragona, sense la categoria de Veterans del Campionat nacional. Ara, caldrà veure si aquest trist parèntesi és, efectivament, només això, una mitja aturada per plantejar les coses de manera més seriosa de cara a l'any vinent.

Adaptació

[Un dos i seguit, 12-7-19]

Un dels diversos debats que ja fa anys que es mantenen al voltant del món de la sardana, que segueix actiu i sembla que ho estarà durant força temps, és el de si hi ha massa o pocs actes sardanistes similars en zones relativament properes, de si falta coordinació entre les organitzacions o, fins i tot, si més valdria fer menys coses però més originals i elaborades.

Com sempre, cal considerar la discussió educada i respectuosa com un valor del tot positiu i enriquidor. També en aquesta qüestió, doncs, cal parlar-ne i, sobretot, procurant no voler imposar res i sense tenir massa pressa. Ho dic perquè, encara que ens pot semblar urgent actuar en aquest terreny davant la situació general dels sardanisme, també és evident que, fins ara, les postures improvisades o, d’altra banda, les inamovibles, poc profit han proporcionat.

Aquests darrers, els que actuen –o, senzillament no actuen- de manera diguem-ne conservadora per inèrcia, per ideologia o, directament, per poca capacitat de moure’s d’allò que sempre s’ha fet, són clarament nocius. Això, si ens hi fixem, és d’una evidència aclaparadora: si la manca d’actuació o de renovació que fins ara ha estat habitual ja no funciona és aquesta dinàmica la que hem de deixar de banda: canviant-la per una altra o plegant. El problema és que això darrer molts ho practiquen in extremis, quan ja no s’hi pot fer res i els possibles relleus ho tenen encara més difícil.

Però no ens deixem dominar pel pessimisme. D’haver-ne n’hi ha d’organitzadors que procuren, com a mínim, anar-se adaptant a les noves situacions, i aquells altres que encara van més enllà i sempre estan pensant quina en poden fer per espavilar el col·lectiu.

Un exemple que, com tot, pot ser discutible, però que almenys mostra neguit per no deixar-se dominar per les rutines és l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i els actes que està portant a terme celebrant el seu 40 aniversari. Fins ara, ens han sorprès amb un gran espectacle al Teatre Tarragona i una emocionant gran anella envoltant la Catedral. Avui, en la seva versió més quotidiana, inicien el cicle de sardanes d’estiu amb alguns elements diferents, sempre cercant aquell posar-se al dia que deia.

Una història trista

[Un dos i seguit, 5-7-19]

En massa poc temps hem passat de l’alegria i les molt bones sensacions que ens va deixar l’experiència d’envoltar la Catedral de Tarragona amb una gran anella tot ballant una sardana, a la tristor i l’estupefacció davant la notícia que enguany no se celebrarà el concurs de colles sardanistes per les festes de Santa Tecla. Ho havíem apuntat, amb la boca petita, a la secció de Xafarderies, com si així volguéssim evitar conjurar un malefici.

Però la realitat, a vegades, és ben dura. Efectivament, si no canvien molt les coses en pocs dies, no hi haurà la 72a edició d’un concurs que s’ha vingut celebrant ininterrompudament i que era, doncs, un dels més veterans. Va néixer en plena postguerra i per ell han passat, literalment, totes les millors colles que hi ha hagut. En aquest concurs és on es va interpretar per primera vegada en públic i després de la Guerra Civil La Santa Espina, un fet que les males llengües diuen que li va costar el càrrec al governador civil de l’època.

Possiblement sigui l’acte més veterà després del Seguici, els castells i la part religiosa i ha superat el franquisme, la transició i la democràcia. Ara, l’obstacle és el pressupost, 4.500 euros que l’entitat organitzadora, el Casal Tarragoní no té (ni els ha tingut mai, de fet) i l’Ajuntament, tot i reconèixer la importància de l’acte, no sap d’on treure’ls. Fins i tot s’havia plantejat renunciar al Campionat veterà per al qual enguany era vàlid i fer-lo només Territorial, amb les colles locals renunciant a la subvenció, però sembla que no n’hi ha hagut prou. Us imagineu qualsevol altra activitat de les festes en aquesta situació?

El problema per al concurs d’enguany és que ens trobem en un moment delicat: una entitat feble (com moltes, de fet), un Ajuntament completament nou i amb molts “marrons” com aquest i més grossos i la urgència d’haver de decidir ja si el concurs es fa o no davant la necessitat de reprogramar el Campionat per part de la Unió de Colles.

Una situació realment trista si tenim en compte l’historial del concurs i que la quantitat en qüestió és ridícula en un pressupost com el de Santa Tecla, però massa important per a una entitat com el Casal Tarragoní.

Cares de felicitat

[Un dos i seguit, 28-6-19]

No sé si les tenien totes els organitzadors de la gran anella que, diumenge passat, va envoltar la Catedral de Tarragona dins les celebracions del 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. El dia era complicat: vigília de Sant Joan i un munt d’actes per tot arreu, ballades a la mateixa hora a les poblacions més importants de l’entorn...

Finalment, però, es va aconseguir i la veritat és que va resultar una festa ben bonica, plena d’emoció. Es van trencar tòpics i tabús sobre la sardana avui dia i a Tarragona, o sobre la presència d’actes sardanistes als mitjans de comunicació. Finalment, abans i després se’n va parlar molt, generalment de forma correcta i, en major o menor mesura, l’acte va ser present a tot arreu, des de la ràdio a la televisió local i a la nacional, passant per la premsa en paper i l’electrònica.

En realitat, la fórmula per tal que se’n parlés ja la sabíem: fer una cosa que sigui diferent i vistosa, treballar-la bé i assumir la feina de portar-ho als mitjans de comunicació, sense esperar que se n’ocupin per inspiració divina. I sí, insisteixo, la festa va ser ferma, tant pel que fa la gran anella serpentejant pels carrers de la Part Alta, com a la sardana de germanor, concentrada aquesta al Pla de la Catedral atapeït de gent ballant en rotllanes concèntriques i, allí on podien, de turistes al·lucinant. Si repasseu els vídeos que s’han divulgat, com, per exemple, el del TAC12 o el diguem-ne vídeo oficial que podeu trobar al web de la Tarragona Dansa, veureu un munt de gent de totes les edats, des dels que ballaven amb posat de concurs fins als que feien el que podien; des de l’avi tremolós fins la petita que jo tenia al costat, que no aixecava tres pams de terra i volia ballar. Fins amb cadira de rodes n’hi havia!

Us pot semblar cursi el que ara diré, però estic convençut que per aquelles mans enllaçades hi va circular alguna mena de corrent. O, sinó, a què venen aquelles cares de felicitat que es veien en els vídeos. Fixeu-vos-hi!.

La sardana envolta la Catedral

[Un dos i seguit, 21-6-19]

Sovint, s’ha qualificat la sardana com una dansa plenament democràtica, perquè les anelles són obertes a tothom, és a dir, pot iniciar-les qui vulgui i qualsevol pot entrar-hi i sortir-hi quan en tingui ganes. Un cop en dansa, només cal seguir les més elementals normes de conducta.

Hi ha, però, qui ha criticat les colles de competició perquè, asseguren, no compleixen aquesta norma d’acceptar tothom a la rotllana, no només quan ballen en concursos sinó quan estan assajant. No és el moment, ara de discutir això, però sí que val la pena tenir en compte que la majoria d’aquestes colles, a més de preparar-se i participar en els concursos, promouen moltes de les activitats que es porten a terme a les respectives poblacions: ballades, aplecs, cursets, etc. I ho fan en obert, sense restriccions, al mig del carrer, fent mans i mànigues per obtenir recursos per a unes activitats que són públiques i d’accés, generalment, lliure. Una tasca, aquesta de treballar més enllà dels interessos particulars del grup, que poques vegades és prou coneguda i reconeguda.

És per això que, a vegades, a les colles els cal fer coses que surtin de la quotidianitat per fer-se veure i demostrar que els destinataris del que fan habitualment no són, només, els entesos o els seguidors habituals. De fet, els concursos on participen o les ballades que organitzen es porten a terme, generalment, al carrer, en la línia del que dèiem abans. Com les que organitza l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, per exemple, una entitat que, a més, fa uns anys que promou el Puja aquí dalt i balla, per Sant Magí, una pujada festiva i totalment desenfadada des de la plaça dels Carros fins l’església del patró.

Enguany, els de la Tarragona Dansa, tot celebrant els 40 anys de l’entitat, han preparat diverses activitats d’aquest caire que vol obrir-los més encara a la ciutat. La més immediata, aquest diumenge amb la que ha de ser l’anella més gran feta mai a Tarragona, tot envoltant la Catedral. Una idea senzilla però complexa a l’hora de portar-la a la pràctica que requereix la participació de molta gent, no només els sardanistes habituals. Tant de bo tingui tant d’èxit que els obligui a instituir-ho i, l’any vinent, mirar d’envoltar tota la Part Alta. Perquè no? Us hi apunteu?

Símbol unitari

[Un dos i seguit, 14-6-19]

L’any 1950 es va fundar l’Obra del Ballet Popular, una entitat creada amb la pretensió de ser un aglutinant de tot el sardanisme i dels esbarts. Això no ho va aconseguir mai del tot i no seria fins dates més recents que, cadascú pel seu compte, amb la Confederació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, es va iniciar un procés autèntic en aquest sentit, a banda, és clar, de l’experiència similar d’abans de la guerra, amb la Lliga Sardanista.

Malgrat això, l’Obra, que segueix activa, ha arribat a fer una feina notable, sobretot si tenim en compte els condicionants de l’època. Va instaurar les Ciutats Pubilles, el precedent de les Capitals de la Sardana actuals; va organitzar jornades d’estudis; va atorgar els premis i reconeixements que ara lliura la Confederació en el marc de la Capital de la Sardana; organitza aplecs a Montserrat de sardanes i d’esbarts; es responsabilitza de l’anual Trobada d’Escoles de Cobla; i, entre altres, des del 1960 es promou la celebració del Dia Universal de la Sardana. En aquest cas, es tracta que hi hagi un dia en el qual es facin sardanes al màxim de poblacions, no només de Catalunya sinó arreu on hi hagi catalans, i que s’hi llegeixi un Missatge al Món Sardanista que cada any s’encarrega a una personalitat.

La idea potser ha tingut moments més brillants que els actuals, però no són poques les ciutats i pobles que ho celebren, com ara Tarragona, amb una ballada aquest diumenge al vespre. Però allò que sembla que ha tingut més ressò darrerament és la proposta de la Confederació en el sentit que a tot arreu on es facin sardanes (i pensem que ara comença a ser temporada alta) s’interpreti una sardana determinada com a senyal d’unió del sardanisme. Enguany és la sardana Blanes festiu, de Josep Albertí. Certament, és una sardana que l’hem vist programada a la gran majoria d’actes no només de diumenge sinó des de fa uns dies. Podrem pensar que és un fet intranscendent, però segur que no és pas dolent aquest petit símbol de germanor, tant pròpia, aquesta, de la sardana.

En evolució

[Un dos i seguit, 7-6-19]

Fins no fa gaire, una de les grans qüestions que eren font de polèmica en el món sardanista era la de l’escurçament en el nombre de tirades. Actualment, no és que no n’hi hagi de posicions oposades en aquest afer, però el cert és que, poc a poc, s’ha anat imposant la fórmula de les set tirades, de manera que els que es resisteixen al canvi cada cop són menys.

Anys enrere, també es va produir un cas semblant en passar de ballar les sardanes amb els braços a munt tant en curts com en llargs, a imposar-se els braços avall en els curts i amunt en els llargs. Tant ràpid, contundent i generalitzat va ser el canvi que a les generacions posteriors els sembla la cosa més normal del món el sistema actual.

Tant en un cas com en l’altre hi va haver algú que ho va proposar, però cal no enganyar-se: allò que va passar després no va ser que la gent hagués seguit la idea en una sorprenent unanimitat, sinó que es va anar adoptant de manera natural i progressiva. Perquè d’idees renovadores n’hi ha hagut moltes i, sovint, brillants, però poques han triomfat i, com diem, han arrelat fruit d’un procés natural, no forçat, i segurament influït per molts factors diferents.

Alguna cosa semblant va passar quan la gent va anar deixant de ballar sardanes de manera horitzontal a fer-ho de manera vertical, com deia en Josep Pla. És a dir, es va passar de ballar com ara es fa amb les artificioses sardanes curtes, movent-se d’un costat a l’altre, a fer-ho utilitzant el mínim espai possible i jugant amb els balancejos que permeten les cames i els peus. Aquí hi han tingut un paper fonamental les colles de competició i la seva manera de ballar, que ha acabat arrelant als balladors en general. Però, un cop més, això no ha estat el resultat d’una operació programada i imposada a les places.

El resum de tot plegat seria que, contràriament a allò que a vegades s’ha dit, la sardana sí que ha evolucionat; i que cal que hi hagi idees noves i que algú les plantegi i intenti portar-les a la pràctica, tot això sense creure en fórmules miraculoses ni intentar forçar res. Si, fins ara, malgrat els fonamentalistes, la sardana ha anat canviant, mantenim les ments obertes, el futur pot ser molt engrescador, perquè de propostes no en falten. Avui, per exemple, parlarem amb algú que participa i protagonitza alguna d’aquestes idees.