Mancances flagrants

[Un dos i seguit, 11-4-25]

Ja fa temps que la Confederació Sardanista està treballant per millorar i modernitzar la seva agenda d’activitats. Allò que primer era un quadernet de butxaca amb les dades essencials dels aplecs d’arreu del país, va acabar sent un llibret molt més complet, però poc pràctic per als que la volien portar al damunt i, també, sempre va tenir l’inconvenient de les impossibles actualitzacions. Per sort, les noves tecnologies han permès trobar fórmules millors per tal de saber què es fa i on podem anar si volem ballar, veure o escoltar sardanes. El fet que avui dia tothom tingui un mòbil a mà i que aquests aparells permeten fer-hi filigranes, ha sentenciat la guia impresa, és clar. 

Des del telèfon podem, doncs, teòricament, estar al dia de tot allò que tenim a l’abast si accedim a l’agenda de SomSardana. A més, aquests dies s’ha afegit una altra opció des del portal S21.cat · Sardanisme per al segle 21, consistent en facilitar l’accés a part del material del potentíssim web Boig per la Sardana, concretament als programes dels propers actes, amb l’opció de saber tiratges i altres dades disponibles sobre cada composició que s’ha d’interpretar. Són idees meravelloses i que segur que seran molt útils. 

Jo només hi faria un apunt, tot i saber que ja hi haurà qui dirà que sóc un pesat amb això: entre tots hem de fer alguna cosa, cal conscienciar entitats i cobles per tal que realment proporcionin les seves respectives agendes per a ser divulgades a temps. Encara hi ha mancances flagrants en aquest sentit i crec que és surrealista que a la nostra agenda d’avui, per exemple, encara hi aparegui un aplec sense dades: ni cobles, ni lloc, ni horari. Ah! i d’aquest, almenys, en sabem el dia!

Nou Campionat

[Un dos i seguit, 7-4-25]

Aquest cap de setmana comença el Campionat de Catalunya de colles sardanistes 2025 i ho fa a la població de Rosselló, a la comarca del Segrià. Ara, és el torn de les colles veteranes i aviat s’hi aniran afegint la resta de categories, de les quals ja s’han publicat les característiques respectives amb les quals s’hauran de regir al llarg de la temporada. 

També sabem quines colles hi ha a cada una, excepte les més petites, de les quals encara no s’han donat a conèixer aquestes dades. En tot cas, allò que tothom es pregunta és quines colles s’han compromès al Campionat i quin és l’estat de salut del sector. És evident que és complicat i moltes colles han de fer mans i mànigues per complir amb tot allò que exigeix el ritme d’un campionat i no sempre s'hi veuen amb cor. Observem, per exemple, que la Violetes del Bosc allarga el seu any sabàtic, mentre pot ser que la reviscolada de colles joves que es va observar l’any passat potser s’incrementi, gràcies, en part, a les diverses anelles nascudes darrerament vinculades a escoles de les terres de Ponent. Caldrà estar atents a tot allò que passi a partir d’ara.

Una tensió permanent

[Un dos i seguit, 28-3-25]

Embrancar-se amb segons quins conceptes és perillós, però a vegades les circumstàncies ens hi porten. És el cas de qüestions com folklore, cultura popular, cultura tradicional, cultura folk i similars. De fet, fins i tot el mot cultura, tot sol, ha donat per moltes disquisicions i s’han publicat infinitat de llibres i articles. 

Va ser al segle XIX quan es va parar atenció en aquelles nocions que he citat abans, començant pel folklore. Es van valorar en el mateix moment que es va produir un auge de la idea de nació i es van veure com elements de les essències de cada una de les nacions. I aquesta vindria a ser la base de la baixa cultura, a diferència de l’alta. És a dir, una de bona i una altra de menor, una diferenciació que sempre ha grinyolat, sobretot amb les idees més democràtiques que, poc o molt, s’han anat imposant. També hi ha qui entén cultura popular com aquella que convoca més quantitat de gent, a diferència dels que més aviat creuen que és la que té unes determinades arrels, però aquesta és una altra qüestió.

A Catalunya hi va haver aquell conjunt de persones benintencionades que, a primers del segle XX, es van proposar dignificar la sardana i la cobla. Fou una operació immensa de revaloritzar la música, establir normes i decàlegs per al ball, promoure composicions de gran qualitat musical -no només sardanes- o fins i tot crear una cobla com la Barcelona, amb el bo i millor dels intèrprets del moment. Un fenomen que cal reconèixer com un fet molt valuós, que va situar la cobla en la categoria d’alta cultura i del qual encara en gaudim, encara que no tothom ho reconegui. 

El problema ha estat quan certes persones i entitats han volgut limitar la sardana i la cobla només a aquella idea normativa, rebutjant altres maneres de manifestar-se la dansa i la música més lliures o, senzillament, que segueixen altres camins. Ha estat una tensió permanent entre dues maneres de veure-ho que ha portat a victòries a vegades per a uns i a vegades per als altres. Però és clar que uns van guanyar el relat, que es diu, van imposar certa mentalitat que ara topa amb aquells que, posem per cas, volen fer punts lliures o la persiana i amb les sardanes que surten del clàssic «tots som pops». No deixa de ser divertit contemplar-ho!

Felicitats, Robert!

[Un dos i seguit, 21-3-25]

Durant la darrera assemblea de la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, que es va portar a terme a Reus dissabte passat, es va lliurar el guardó Anella d’Or 2024 a Robert Miralles i Gutiérrez per, segons es diu a la nota publicada, «una dilatada vida dedicada a l’ensenyament de la sardana». 

Certament, és una vida ben llarga i esperem que encara sigui molts anys més entre nosaltres aquest personatge, nascut a Tarragona el 1931 però tota la vida vinculat a la ciutat de Reus, on viu. Aquest és un dels reconeixements perfectament merescuts a una d’aquelles persones que fan una feina persistent per la sardana, però també per molts altres elements del país que cal destacar. Cal recordar que el 1961, a través d’Òmnium Cultural, entitat de la qual fou el primer soci al Baix Camp] i, conjuntament amb Ramon Amigó, va impulsar els primers cursos de català a Reus d’ençà de la Guerra Civil. A més, també amb Ramon Amigó i amb Josep Tremoleda, impulsaren un curs per correspondència per aquelles persones que no els era possible seguir-los presencialment. Més endavant, fins i tot elaboraren una nova gramàtica amb exercicis per a principiants i que es pogués utilitzar en els cursos per correspondència. Miralles, no abandonà mai les classes presencials i en va fer a entitats com el Reus Deportiu, el Patronat per al Foment de la Sardana, el Club Natació Reus Ploms, el Centre de Lectura o la colla Rosa de Reus.

Va fundar la colla sardanista Roques Montserratines, va ser cofundador del Patronat Sardanista de Reus, monitor en escoles i associacions, ballador d’esbart, redactor d’articles i organitzador de trobades sardanistes al seu mas Tretze Emes. El 2017 fou guardonat amb el premi El més amic de Reus, que lliura anualment el Centre d’Amics de Reus, d’ençà de l’any 1981. Tot plegat, ho va deixar escrit en un llibre autobiogràfic autoeditat i titulat «Una vida dedicada a la cultura catalana. Ballets, català i sardana. 1949-1999».

Darrerament, la seva avançada edat ja no li permet, lògicament, participar en tantes activitats i de manera tan intensa, però fins no fa gaire era un animador entusiasta de tots els aplecs i ballades on podia anar-hi. Engrescava els presents a ballar i sempre aportava iniciatives a les anelles per fer-les més animades, diguem-ne. Algun punt lliure, canvis de parella i altres activitats no normatives, per dir-ho d’alguna manera, feien enrabiar els ensopits de torn, però mostraven una cara més natural i més autèntica, crec jo, de la sardana de plaça. Felicitats, Robert!

Aprendre d'allò que funciona

[Un dos i seguit, 14-3-25]

Finalment, s’ha decidit canviar un aspecte que fins ara semblava sagrat i inamovible en les anelles de les colles sardanistes de competició: que s’admetrà que puguin ballar sense necessitat que estiguin formades per parelles mixtes, és a dir, home-dona, home-dona... i així fins les cinc o sis parelles habituals. Això, pel que fa les colles grans, ja que ja era acceptat en les petites.

Feia temps que se’n parlava, però sense gaire convicció pel que fa a la viabilitat de la proposta, però les necessitats de moltes colles, on el dèficit d’homes respecte les dones és un mal endèmic, ha acabat per forçar a aquesta decisió que, diuen, s’ha adoptat prèvia consulta amb totes les entitats implicades.

Algú ho pot veure, també, com una oportunitat per trencar amb unes convencions que es poden entendre com a antigues i limitadores, allunyades de unes tendències a les que creuen que ha de moure’s la societat i on no s’hagi de forçar la definició dels balladors en un o altre sexe.  Això pot estar molt bé, però no ens enganyem, ara mateix es tracta d’una mesura d’urgència, a la desesperada, per salvar més d’una colla i, en conseqüència, el Campionat. 

Potser caldria parar atenció en la tasca, també urgent, de protegir les colles joves, aquelles que ara mateix estan experimentat un cert renaixement en certes poblacions. Cal veure com s’ho fan a diversos pobles de Lleida, a Valls o a Constantí, per exemple, per haver fet renèixer les anelles que ja havien existit o n’han sorgit algunes de noves del tot i mirar d’aprendre’n alguna cosa. S’ha de treballar per tal que tinguin més fàcil la continuïtat i arribin enfortides a aquell clàssic moment en el que les circumstàncies lògiques de la vida, comprometen superar les baixes per estudis o treball. I sí, també ajudarà que els joves no vegin el context de les seves colles com una cosa amb olor de resclosit.

A la plaça, tots hi cabem

[Un dos i seguit, 7-3-25]

Ara que sembla que tornen a estar d’actualitat les maneres de ballar sardanes no estrictament normatives, potser seguint la tònica d’altres aspectes de la societat actual (sortosament), sobretot allò que sempre se n’ha dit «fer la persiana» i ara poden ser les anomenades «sardanes satàniques», ara dic, podem parar atenció en determinades reaccions que aquestes pràctiques susciten. No em refereixo, només, a qui ho rebutja, cosa que sempre ha passat, sinó a les opinions manifestades per algunes d’aquestes persones que s’hi oposen.

Pot agradar més o menys que es balli de manera diferent a allò que s’ha volgut entendre com el ballar correcte, es pot pensar que cal limitar-se a fer els punts com diuen els mètodes canònics i, com a molt, reservar els passos alternatius als concursos i exhibicions de punts lliures. Allò que sorprèn és que algunes d’aquestes persones ataquen les opcions «diferents» argumentant que «això no és sardana», que és «pervertir-la» o, directament, que «no se sap ballar». Ho diuen convençuts que el ballar autèntic -el que ells entenen que és autèntic- cal preservar-lo, ja que és el que ens han llegat els nostres avantpassats i el que s’ha ballat «sempre». I aquí, les cometes són molt importants. 

Resumint, allò que no saben o no volen veure és que aquesta sardana més esbojarrada (i divertida, cal destacar-ho) és més antiga que l’oficial, que sempre hi ha estat present, poc o molt. I, sobretot, caldria que entenguessin que una cosa no treu l’altra, poden conviure perfectament moltes maneres d’interpretar la sardana i que a la plaça tots hi cabem.

Els que arrisquen

[Un dos i seguit, 28-2-25]

El sardanisme és un àmbit d’activitat cultural força ric i variat, que va més enllà d’uns que toquen i uns altres que ballen i ja està. Hi ha concerts, hi ha concursos de colles, entitats que promouen sardanes i altres coses... En definitiva, és un conjunt associatiu gens menyspreable en nombre i diversitat, cosa que comporta, lògicament, l’existència d’un nombre important d’activistes i professionals per tal que tot això funcioni. Organitzadors, balladors de competició o de plaça (ocasionals o no), intèrprets de les cobles, compositors, gestors, etc.

Sense menysprear el més mínim aquestes funcions diguem-ne estàndard, també cal saber veure el paper, sovint brillant, que han fet, que fan i espero que facin en el futur, algunes individualitats generadores d’idees i activitats que destaquen per la seva originalitat i que, sovint, esdevenen gairebé imprescindibles. No dic, tampoc, que ho facin tot ells, que a vegades també, però s’ha de reconèixer, quan es dóna, aquest paper estratègic de determinats personatges.

Parlo de gent com l’enyorat Antoni Anguela, que va iniciar el servei d’informació per a aquells que, precisament, informem sobre la sardana; en Jordi Puerto i La Sardana de l’Any, també continuada per altres entusiastes; pel Santi Arisa i la Sardanova; i per altres més recents i plenament actuals com Josep Loredo i la seva impressionant base de dades de músics, o en Joan Aranda i la plataforma S21.cat. Ja sé que n’hi ha molts més, que en pocs casos la feina ha estat d’una sola persona i que tots ja han rebut reconeixements per allò que han generat, però el que m’agradaria significar és aquest punt d’originalitat i de valentia que cal per portar a la pràctica coses que molts poden tenir al cap però, de fet, són poquíssims aquells que, de veritat, s’arremanguen i arrisquen.

Col·legues

[Un dos i seguit, 21-2-25] 

Aquests dies s’ha fet realitat un dels millors homenatges que es poden fer a un compositor, en aquest cas en Jesús Ventura: que s’interpreti i s’enregistri la seva obra completa i fer-ho amb tots els ets i uts tècnics i de difusió. Efectivament, ja podem escoltar en CD totes les sardanes que va escriure aquest personatge singular que va ser el Jesús, desaparegut prematurament i l’activitat del qual va abastar, amb solvència, terrenys molt diversos al voltant de la sardana i de la cobla.

En el seu moment, quan encara estava en plena activitat, els companys de la Mediterrània ja el van obsequiar amb un primer volum amb sardanes seves, i ara també és la Mediterrània la que ha tingut cura de la resta de composicions, presentades en un esplèndid àlbum doble. Música de la bona, sempre atractiva per escoltar i per a ballar, però que només és una de les seves facetes, com he dit: també va ser instrumentista de tible i de flabiol, va dirigir cobles, va arranjar danses catalanes, va presentar durant anys un programa de ràdio, va escriure un llibre sobre la història de la sardana a Barcelona, va dirigir entitats...

I una d’aquestes entitats, que va fundar junt amb altres elements ben valuosos, és tot un luxe per a tota cultura i més en una de tan soferta com és la catalana i, encara més, la cobla: és l’associació Músics per la Cobla, amb una tasca immensa per dignificar la música per a cobla, tant pel que fa a la recuperació de músiques oblidades i la seva restauració i catalogació, com en la formació d’una cobla només per a enregistrar música de qualitat, sovint oblidada.

Es tracta de persones úniques, que quan desapareixen deixen un buit gens tòpic i amb un llegat que ens obliga a no desaprofitar-lo i, si pot ser, fer-lo progressar.

I així ens va....

[Un dos i seguit, 14-2-25]

El programa que ara comencem és històric. Segurament, per motius no precisament positius. El cas és que un servidor porta realitzant i presentant espais com aquest a la ràdio local de Tarragona la xifra gens menyspreable de més de 40 anys de manera gairebé ininterrompuda, i el programa d’avui serà el primer -remarco: el primer en 40 i escaig anys!!- que no inclourà una agenda d’activitats. 

Poc o molt, sempre hi havia alguna cosa per anunciar per als següents vuit dies pel que fa a aplecs i concursos arreu del país i ballades de sardanes, concerts o actuacions d’esbarts a la demarcació de Tarragona. És important tenir en compte això darrer, ja que segur que hi ha moltes activitats i força interessants més enllà de Tarragona, però ja comprendreu que no es tracta, en un programa de ràdio local, amb abast i audiència una mica més enllà de la ciutat, que volguéssim fer una agenda completa de tot l’àmbit de la sardana i els esbarts.

L’explicació pot tenir dues vessants: una de raonable i una altra de clarament pessimista. La primera explica la manca d’aplecs i concursos pel moment del calendari en el qual ens trobem, en el qual els aplecs estan més espaiats i la temporada de concursos encara no ha començat. El costat fosc, diguéssim, és el que afecta aquestes comarques, on, per un costat, l’activitat ha davallat de manera evident, sobretot a l’hivern, mentre per l’altra banda la poca que es fa pateix l’abúlia, el cansament o el que sigui dels més directament interessats, és a dir, músics i promotors, a l’hora d’esforçar-se mínimament en divulgar allò que fan. O, més ben dit, de fer-ho prèviament, no pas a posteriori, com si allò més important no fos anunciar allò que faran sinó deixar constància de que ho han fet. I, a vegades, ni això. I així ens va....

Un munt de sardanes

[Un dos i seguit, 7-2-25]

Potser alguna vegada us haureu preguntat quantes sardanes hi ha escrites. El cas és que a la base de dades accessible per internet boig.sardanista.cat hi consten més de 32.500 títols, una xifra impressionant, encara que potser una part d’aquest material s’hagi perdut per les diverses vicissituds patides pels arxius, però sigui quin sigui el nombre, segur que segueix sent considerable. L’arxiu de l’entitat Músics per la Cobla, que sembla que és el més important, disposa de les particel·les de 16.912 títols de sardanes i música per a cobla, amb 2.452 autors.

Malgrat això, se segueixen escrivint sardanes i, com passa en tot aquest immens bagatge que dèiem, segueix havent de tot: des de música intranscendent, per dir-ho benèvolament, fins a autèntiques joies de gran qualitat, amb totes les gradacions que vulgueu entremig. Part de la responsabilitat d’aquesta riquesa musical és fruit dels concursos musicals, una activitat que ara viu un notable renaixement. Si fa poc us anunciàvem la convocatòria a Constantí del Premi Centcelles de Composició Musical, que per primer cop estarà dedicada a la música de cobla, també des conformava una nova edició del Premi Musical de Composició Sardanista de les Viles de Banyoles i Ceret Manel Saderra Puigferrer, ara se n’anuncien dos més: el Primer Concurs de Composició de Sardanes Obligades de Riudellots i el Concurs de Composició per triar les sardanes oficials de celebració de les 75 edicions del concurs de colles de la Catedral de Barcelona, aquest amb doble convocatòria: una per a autors joves i una altra per a majors de 30 anys.

I tot això s’afegeix a altres iniciatives escampades pel país, com ara el Concurs d’Agramunt o el que va organitzar pel Grup Sardanista Mirant al Cel, del qual ja es va anunciar la voluntat de continuïtat. Benvinguts siguin aquests certàmens si ens aporten música nova, és a dir, si es tracta de sardanes que aportin alguna cosa més que repetir els esquemes i les estètiques de sempre. 

L'avorrit debat de les sardanes balladores

[Un dos i seguit, 31-1-25]

Com a tot arreu, en l’àmbit sardanista també hi ha diversos debats que es van mantenint en el temps, a vegades latents, altres ben vius. N’hi ha un, però, que sospito que no es resoldrà mai, malgrat que s’han anat exposant uns arguments que, sovint, semblen força convincents. I, a mida que anem escoltant o participant d’aquests intercanvis d’opinions, cada vegada anem veient que els tertulians es van perdent en divagacions o posicions irreductibles que, al capdavall són situacions igualment estèrils. 

Em refereixo a l’eterna discussió sobre sardanes balladores o no, de concert, etc. Hi ha des dels que creuen que a les programacions ha de predominar el criteri de la qualitat (tant difícil de determinar com és!), altres que allò que volen a plaça és que la música els engresqui i alguns advoquen per escollir aquelles sardanes que tenen les dues qualitats. N’hi ha que asseguren que de balladores ho són totes, perquè si no es poguessin ballar no serien sardanes, mentre que, a l’altra costat, els més dinàmics es lamenten que les sardanes de qualitat fan que s’avorreixin...

Apareixen conceptes com sardanes «patxangueres» o sardanes «airoses». Aquest darrer, a mi, particularment, em produeix un rebuig incontrolable. I sembla que la correcció política, sortosament, ha deixat enrere el de sardanes «racials», que deunidó!.

El cas és que els programadors, generalment membres de les cobles, sovint d’acord amb els organitzadors, tenen un  problema gros si volen acontentar la majoria. A mi els millors em semblen els que saben combinar estils molts diversos i aconsegueixen seleccions variades, amb autors clàssics i actuals, sardanes d’alt nivell musical amb d’altres que et fan venir les ganes de ballar des del primer compàs. Tot i això, encara que de programes d’aquests n’hi ha molts, sempre apareixen els balladors disconformes, que voldrien sardanes d’aquella o d’una altra mena i, a més, no tenen manies en manifestar-ho de manera ben evident. Com si la ballada la paguessin ells, només.

El Premi Centcelles de Composició 2025, dedicat a la música per a cobla

[Un dos i seguit, 24-1-25]

Cada any s’estrenen un grapat de sardanes noves, una xifra que segurament deu ser impossible de determinar exactament, però tot sembla indicar que són moltes, més de les que la majoria ens podem imaginar. Al concurs La Sardana de l’Any hi participen 40, només una selecció, potser representativa, però lluny de la totalitat.

Entre aquestes sardanes n’hi ha d’estils molt diversos i amb nivells de qualitat també ben variats, però això no treu que pugui ser interessant que hi hagi concursos musicals de noves composicions, no tant per estimular la composició en nombre però sí en qualitat, és clar. En altres èpoques n’hi havia més que en l’actualitat, encara que segueix constant la convocatòria conjunta de Banyoles i Ceret, a més d’algun altre concurs ocasional.

Aquesta setmana, ens ha sorprès la notícia de la presentació d’un concurs de sardanes ben a prop de Tarragona, a Constantí, el Premi Centcelles de Composició Musical, que si bé amb aquesta ja porta cinc edicions, aquesta vegada s’ha dedicat a la música per a cobla. Un fet, aquest, poc habitual, perquè es tracta d’una iniciativa no sorgida estrictament del món sardanista, encara que hi pugui haver gent d’aquest àmbit implicada, però que jo entenc com un plus de prestigi i, possiblement, un al·licient per incorporar noms nous a la ja llarga nòmina d’autors que han treballat per a aquest conjunt instrumental tant particular i tant nostre.

La sardana mereix molt més

[Un dos i seguit, 17-1-25]

Aviat farà dos anys que es va posar en marxa S21.cat·Sardanisme per al segle 21, un espai a la xarxa que es defineix com un espai obert de pensament analític i col·laboració entre voluntaris per crear, treballar i promoure noves eines i formats per apropar el sardanisme a la societat del segle 21. Hi destaca el seu fòrum de debat, creat més tard, de tal manera que és possible discutir, exposar o opinar sobre la sardana d’una manera ordenada i fàcil d’utilitzar. Tanmateix, aquesta eina vol ser molt més i ha anat afegint elements sempre interessants, des d’entrevistes a un directori de programes de ràdio sardanistes, passant per una fototeca.

Ja n’hem parlat molts cops i sempre l’hem considerat una oportunitat de intercanviar idees i experiències, proposar coses i un llarg etcètera que, com dic, va creixent. Ara bé, sorprèn comprovar que la participació no és, ni de lluny, la que caldria, ni la que hauríem d’esperar d’un sector tant important com és el sardanisme. Hi ha força gent inscrita, però els que hi aporten alguna cosa són molts menys, moltíssims menys. Costa d’entendre que amb la quantitat d’aficionats, músics, caps de colla estudiosos o organitzadors que hi ha plenament actius arreu del país, només una ínfima part senti la necessitat de dir-hi alguna cosa. 

Aquest fenomen em sembla la mostra més greu de decadència que es pugui produir. I el més trist de tot plegat és que crec que si bé hi ha problemes, aquesta abstenció generalitzada no és gens representativa de la vitalitat que, malgrat tot, tenen el sardanisme i el món de la cobla. Realment incomprensible. Es podria pensar que molts van quedar escaldats d’anteriors espais de debat que van degenerar de tal manera que semblaven una premonició d’allò que han esdevingut la majoria de xarxes socials actualment. El temps, però ha passat, com sempre implacable, i no crec que això passi a l’S21.cat tal i com està concebut i tal i com s’han anat desenvolupant els debats fins ara. Perquè d’haver-ne n’hi ha hagut, però estic segur que la sardana mereix molt més.

Uns brots

[Un dos i seguit, 10-1-25]

La sardana és un ball, però també una música que, en la seva configuració bàsica actual, data de mitjans del segle XIX. Des d’aquell moment i fins l’actualitat, ha tingut un desenvolupament, una evolució de certa importància en el context de la cultura catalana. El fet que s’hagi categoritzat com una cosa folklòrica i, en certs moments, un emblema de determinades idees o sectors socials, ha fet que aquesta activitat no hagi estat prou estudiada en cercles acadèmics. 

Darrerament, però, sí que s’han publicat diversos treballs seriosos que han trencat tòpics i, com a mínim, han resituat certs conceptes erronis. Per exemple, ara sabem que els primers anys era una dansa de classes populars (en contraposició a d’altres més elitistes), però que, en un moment donat, hi va haver una mena d’apropiació, segurament benintencionada, per part del catalanisme i dels cercles noucentistes. La van depurar, la van omplir de normes i mètodes per establir un cànon que calia seguir. 

El cas és que ho van aconseguir, fins a cert punt, sobretot pel que fa a la imatge, al relat predominant. També és cert que sempre i en tot moment hi ha hagut una lluita constant entre aquesta visió diguem-ne «oficial» i una altra, potser soterrada, però sempre present, que entén la sardana com una pràctica oberta a moltes maneres de ballar-la, fent allò que es coneix com a «punts lliures», per exemple; a no condicionar les anelles a formar-les exclusivament per parelles mixtes... I el mateix podríem dir pel que fa la música.

El fet que en els inicis la sardana la ballessin sobretot homes, que la competència entre la sardana i el contrapàs es resolgués a favor de la que era més oberta als canvis i no estigués controlada per les elits del moment, es pot entendre per diversos aspectes d’aquell moment històric i en aquell racó de món concret. També, fent un salt en el temps, ens podem preguntar perquè, en el mateix lloc però en una societat molt diferent, darrerament han aparegut diverses iniciatives pel que fa la dansa i la música: algunes, trenquen descaradament amb les normes oficials, tant pel que fa la manera de ballar com en la composició de les anelles, mentre que les cobles experimenten com mai amb tota mena de músiques i col·laboren amb altres músics i formacions dels estils més diversos.

Faltarà veure si aquests brots van més enllà i si en sorgeixen més.