Elevar l'autoestima

[Un dos i seguit, 24-10-25]

Avui us oferirem una notícia que es produeix cada any -la mateixa- i cada any, a banda d’anunciar-la a la secció corresponent, sento la necessitat de fer idèntic comentari a l’editorial del programa. M’explico: la notícia sorgeix periòdicament, però amb continguts diferents, ja que es tracta dels Premis Capital de la Sardana, uns guardons que reconeixen la tasca de persones, entitats i projectes que contribueixen a fer créixer la sardana i la música per a cobla, segons la definició oficial. Naturalment, a cada edició els premiats són diferents i és justament això el que em porta a reiterar una idea que considero important. 

Any rere any, doncs, es fan públics uns llistats de persones, entitats i, a vegades, empreses, que hom considera que són mereixedors d’una mostra seriosa i pública de reconeixement. I això vol dir que la sardana, malgrat tot, és viva i  comporta una riquesa de matisos, de manifestacions, que, a vegades, ni el mateix sardanisme n’és plenament conscient. Allò més important, és clar, és premiar qui s’ho mereix, però crec que els Premis tenen una funció de mostrari d’allò que es fa, que és molt i on hi ha moltíssima gent implicada. S’evidencia que hi ha qui porta molts anys fent una feina de formigueta, discreta però eficient, tot organitzant ballades i mil coses més, d’impartir cursets o de fer música. Però també comprovem que alguns s’empesquen iniciatives noves, diferents i, sovint força reeixides; altres es preocupen per la divulgació i uns de més enllà remenen arxius i escriuen coses interessants.

Si féssim un recull de tots els premiats fins ara en resultaria un llistat excessivament extens, massa avorrit de llegir, però potser estaria bé que estigues a l’abast de tothom, que es pogués consultar en qualsevol moment i permetés, entre altres coses, elevar l’autoestima dels sardanistes quan estiguessin baixos de moral.

Jurat de luxe per als Premis Preludi

[Un dos i seguit, 17-10-25]

Aquests dies s’han anat divulgant més detalls dels nous Premis Preludi, és a dir, aquells que han de substituir allò que era La Sardana de l’Any. En essència, es tracta del mateix: promoure i divulgar les noves composicions de sardanes estrenades al llarg de l’any anterior, tot plegat dinamitzant-ho amb un concurs. Més enllà del nom, que actualment no pot ser el que havia tingut sempre per diferències amb qui en té els drets, ara l’objectiu és actualitzar aquell fonament que acabo de resumir i, es clar, potenciar-lo, alhora que es tracta d’evitar els aspectes conflictius -per dir-ho de manera sintètica- que s’havien anat denunciant per part de l’afició.

Caldrà veure com es desenvolupa un cop comenci amb aquests nous plantejaments el proper mes de febrer, però de moment sembla que la idea bàsica general i els diferents aspectes de la convocatòria deixen veure una voluntat real de fer les coses ben fetes, amb mitjans i la utilització d’eines que en l’època que va néixer La Sardana de l’Any eren impensables. Es compta amb un jurat d’alt nivell, amb noms com Antoni Ros Marbà, Francesc Cassú i Xavier Pagès; s’ha creat una sintonia pròpia signada per Jordi Molina; les sardanes i els pòdcasts s’hauran enregistrat en un estudi professional, etc.

Aquest mes d’octubre comença el que anomenen període de pedagogia i difusió del nou model i del jurat. A fe de Déu que caldrà que s’hi esforcin molt en aquesta tasca, ja que sospito que serà el repte més gran que hauran de superar: aconseguir captar l’atenció (i la participació!) del sardanisme i del major nombre de públic en general.

Adéu a Jordi Núñez i Pallarola

[Un dos i seguit, 10-10-25]

La setmana passada ja donàvem la trista notícia del traspàs del músic Jordi Núñez i Pallarola, però ara no em puc estar de dir-hi alguna cosa més. Per a la gent dels esbarts és un nom més que conegut (no ho sé, ara que hi penso, si també per als més joves, poc acostumats com estan a ballar amb cobla), ja que durant més de mig segle ha estat un element essencial en la direcció musical d’aquests grups. Autor de molts i eficaços arranjaments, però sobretot assumint la batuta de les cobles que feien ballar les danses tradicionals del país i moltes altres de nova creació. 

Enèrgic i precís, feia possible que les versions d’aquelles músiques fossin les millors possibles i garantia l’enllaç, la comunicació més oportuna entre músics i dansaires. A diferència del ritme sempre binari de les sardanes, quan les cobles han d’interpretar les danses dels esbarts hi poden trobar moltes variacions i, en aquest cas, la feina del director és essencial.

A Tarragona hi va treballar sovint. Durant anys, gairebé sempre, ell era l’encarregat d’aquests delicada tasca amb els esbarts locals i, alguna vegada amb algun de forà. Recordo només alguna ocasió en la que no va poder venir i el va substituir el recordat i també excel·lent director Jesús Ventura. És lògic, doncs, que la seva relació amb els esbarts de la ciutat fos molt estreta, amb els dos, però per diverses raons vaig poder comprovar de prop la gran amistat que tenia amb el coreògraf Salvador Fa Llimiana, de l’Esbart Dansaire de Tarragona i d’altres de la demarcació.

Ara, els esbarts cada vegada prescindeixen més de les cobles en directe. Imagino que per problemes pressupostaris, ja que estem parlant d’onze músics, a vegades més si hi ha percussió... i el director. Imagino que li deuria doldre aquests menysteniment d’una eina tan potent i eficaç com és la cobla i que ell havia treballat tan a fons.  

Cobla i jota a la Fira Mediterrània

[Un dos i seguit, 3-10-25]

Arriba una nova edició de la Fira Mediterrània de Manresa que, segons la definició oficial «és el mercat estratègic de les propostes artístiques que utilitzen l’arrel, la tradició i la cultura popular com a motor creatiu». Cada any, quan arribava aquest moment, molts paràvem atenció en la programació per veure si els responsables havien tingut en compte que a Catalunya hi ha una formació instrumental pròpia que es diu cobla, plena de possibilitats creatives dins i més enllà de les sardanes. A aquests «molts» ens semblava que era natural que aquests so particular hi fos, d’una manera o altra, esperança que massa vegades quedava decebuda.

Enguany, però, sí que hi haurà cobla i, a més, una de les comarques tarragonines: la Reus Jove. Ho farà amb l’espectacle que ofereixen conjuntament amb Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i amb la fusió de jota i cobla com a bandera. Ja fa temps que n’han anat oferint algun tast i demostrant una cosa que els que realment trepitgen el territori ja sabien: que la cobla i les sardanes són perfectament compatibles amb la jota. Sembla una cosa ben elemental, però el cert és que a vegades apareixen veus discrepants, que semblen voler enfrontar dos balls ben catalans els dos, ves quines coses! 

La realitat és que a molts pobles es ballen tant jotes com sardanes, a vegades dins el mateix acte i no és estrany que els promotors en una vila siguin els mateixos, com ho feia el recentment desaparegut Rafael Angelats a Tortosa. Tampoc és estrany que alguna cobla interpreti jotes o que una banda faci ballades de sardanes d’una manera ben natural. Veure-ho d’una altra manera és d’un infantilisme greu i de no haver voltat gaire pel país sortint del respectiu i particular cercle d’amistat, és clar.

El terme mig

[Un dos i seguit, 26-9-25]

Suposo que molts també teniu aquella sensació que ara, precisament quan hem deixat enrere Santa Tecla, és com si en aquest moment comencés un nou cicle, una nova temporada, un nou any. El ritme de la quotidianitat, la climatologia, la durada del dia... tot hi contribueix. Ara bé, en allò que ens ocupa en aquest programa, és a dir, les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, més aviat es  tanca un parèntesi de la temporada i s’enceta la segona part; això sí, ara amb els darrers aplecs i ballades, però amb unes setmanes frenètiques per a les colles de competició.

També aquests dies es plantegen algunes activitats diferents a les dels últims mesos, amb presentacions de llibres (mai insistirem prou en l’interès en el de «Cent motius per estimar la sardana», que ja hem comentat més d’un cop), es tornen a presentar discos molt interessants, es proposen cursets...

Tampoc estarà de més valorar les festes pel que fa la nostra parcel·la. Molt breument: excel·lents els esbarts, a banda del seu paper en el seguici, amb el Retaule esdevingut imprescindible; molt bé el concurs de colles retornat a la plaça Corsini i també magnífica la participació a les ballades de sardanes. És clar que només n’hi ha hagut dues, si comptem la de la Diada, que sortia al programa com a acte previ. Més d’un va trobar-ne a faltar una el dia de la patrona i fins i tot es preguntava perquè La Principal de la Bisbal, que va actuar dos dies a la ciutat no va oferir cap ballada. No caldria arribar a l’excés d’aquell programa de Sant Magí que comentàvem del 1960 on hi va haver 13 ballades (cinc de les quals amb La Principal de la Bisbal) i el concurs de colles amb dues cobles. El terme mig, com acostuma a passar, seria el millor, crec.

«100 motius per estimar la sardana»

[Un dos i seguit, 19-9-25]

Aquesta setmana vinent, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona, s’hi farà la presentació oficial del llibre «100 motius per estimar la sardana», obra de dos autèntics especialistes, Jaume Nonell i Jordi Saura. Ja n’havíem parlat setmanes enrere, però ara que el tinc a les mans no puc fer altra cosa que refermar-me en allò que havia apuntat: que es tracta d’una molt interessant i important novetat de la bibliografia sardanista i -gosaria precisar- també de la cultura catalana en general.

En principi, la col·lecció a la qual pertany aquest llibre podria semblar una més de les que venen a ser refregits més o menys ben fets sobre una sèrie de qüestions de les quals s’hi exposa allò considerat bàsic i essencial en cent petits capítols. Es tracta de la col·lecció «De cent en cent», que publica l’editorial vallenca Cossetània. El cas és que per a aquests llibres es confia en autors que no només saben de què parlen i n’estan al dia, sinó que no es limiten a fer aquell resum ràpid que deia. 

En aquest volum sobre la sardana, evidentment s’hi expliquen les coses bàsiques i que cal saber, però Nonell i Saura van més enllà, també s’ocupen d’aspectes no sempre fàcils de tractar, desfan algun mite i procuren reflectir-hi els fets, els esdeveniments o les propostes més recents. Segur que en una lectura molt atenta hi trobarem a faltar coses o, potser, hi descobrirem algun error, com en tota obra humana, però ja us asseguro jo que deuen ser molt pocs i, probablement, no n’hi hagi cap.

En resum, aquests «100 motius per estimar la sardana» seran una bona manera d’introduir-se en la sardana per als profans, però també és segur que els més entesos n’aprendran alguna cosa. 

Només és una idea

[Un dos i seguit, 12-9-25]

Recordo que en la meva època de músic de cobla vaig poder comprovar algunes coses que no sempre són visibles per a tothom. Una d’elles, va ser veure com n’és de diversa la manera de viure la sardana als diferents indrets on anava a tocar. Abans, havia estat ballador de colla i, és clar, coneixia bé els concursos, encara que també anava sovint a altres tipus d’activitat, des de ballades a concerts o aplecs. En aquesta casos, però, com la immensa majoria de la gent que hi assisteix, fa una tria abans de desplaçar-se, segons les seves preferències. 

El músic, en canvi, va allà on el lloguen: a pobles menuts, grans ciutats, fent ballades, aplecs, concursos i concerts, però també acompanyant esbarts, desfilant en cercaviles o processons i, fins i tot, posant música als oficis de la missa de festa major, encara que això darrer ja està molt de baixa. Vull dir, amb tot això, que des de dalt de l’empostissat (encara que sigui metafòric) els compassos d’espera permeten parar atenció en les diverses circumstàncies de cada actuació. Es pot veure si la festa és un èxit d’assistència o no, si els organitzadors tiren de rutina o hi estan realment engrescats; comproves com un poble pateix alts i baixos de vitalitat sardanista; t’adones que si uns promotors ho deixen estar el món no s’acaba, necessàriament, i potser d’aquí un temps altres reprenen l’activitat, etc.

Actualment, però, tenim a l’abast les xarxes socials que, com tot, segons com les utilitzem, poden ser molt útils per fer-se una idea de tot això que dic. Un seguiment atent dels missatges de músics, aficionats i organitzadors ens pot orientar a l’hora de fer les nostres diagnosis casolanes. Són aproximacions, cal remarcar-ho, però si al llarg d’aquest estiu jo he pogut veure infinitat de vídeos amb places plenes de gent, a vegades amb  molta gent jove, això no enganya. I, alerta! no vull semblar conformista amb la situació actual, només dic que cal evitar el derrotisme quan només veiem una part del panorama. Aquesta anàlisis que proposo i que qualsevol pot fer, els organitzadors la poden utilitzar com una primera eina per descobrir allò que funciona i tractar de veure perquè i com. Només és una idea, elemental, però poc practicada.

Després de les vacances...

[Un dos i seguit, 5-9-25]

La majoria ja hem deixat enrere les vacances i, com diu el tòpic, ara cal tornar a la rutina, a la quotidianitat de la major part de l’any. Però els tarragonins tenim ben clar que això no és cert, per a nosaltres, perquè després de l’agost -i després d’uns dies de parèntesi, és clar!- arriba el munt de propostes festives de Santa Tecla, la patrona de la ciutat. 

I en  aquest munt hi ha les activitats sardanistes i dels esbarts, allò que ens ocupa habitualment en aquest programa. Ballades, el Retaule o participació en el Seguici són imprescindibles, però permeteu-me que, d’entrada, destaqui una de les cites més veteranes, al marge de tots aquells elements que desfilen després dels diables i companyia: el concurs de colles sardanistes, que enguany arriba a la 76a edició, sense comptar els concursos d’abans de la Guerra Civil, naturalment.  I en vull parlar, perquè en un context de crisi profunda de les colles de competició, el dia 14 veurem mostres de que hi ha ganes de tirar endavant, amb algunes colles que resisteixen, altres de molt joves que fa poc que comencen el seu periple i una organització que es neguiteja per fer-ho bé.

Són coses potser elementals, que molts diran que ja s’haurien d’haver fet abans i que, de fet, poques són noves, però faltava la constància i la bona gestió que s’hi endevina. En el dossier que s’ha fet arribar a les colles s’hi proporcionen dades sobre la festa que els qui vinguin de fora es trobaran, sobre el lloc on es fa el concurs (que torna a la plaça Corsini), els serveis i les dificultats que s’hi trobaran (l’aparcament, per exemple), s’explica que hi ha vestidors a prop i espai tranquil per al darrer assaig, que hi haurà una font d’aigua per als balladors (no ampolles ni gots), que el concurs s’enregistrarà, etc. També s’explica que la ciutat estarà en festes i que la senyal d’inici la donarà el «carilló», mentre que el galop de presentació es farà al ritme de l’Amparito Roca i se’ls explica perquè.... 

Tinc entès que hi ha un bon equip treballant-hi que, entre altres coses, ha preparat uns bonics vídeos de promoció que ja han començat a circular per les xarxes. Crec que es mereixen un vot de confiança, oi?

No està assegurat

[Un dos i seguit, 25-7-25]

Alguns dels caps pensants més lúcids del sardanisme ja fa temps que diuen que al sector li cal replantejar-se moltes coses per tal de posar-se al dia i, sobretot, per encarar un futur incert per a tothom, especialment quan sembla -com és el cas- que, deixant de banda focus concrets d’activisme, en general no se segueix un camí gaire dret en aquest sentit. Recentment se n’han exclamat els promotors de S21.cat · Sardanisme per al segle 21 o el sempre encertat Jaume Nonell, de qui precisament és recomanable llegir l’entrevista que li fan en aquella plataforma.

Deixant molt clar que servidor està plenament d’acord amb aquests neguits, hi ha una qüestió que m’ha cridat l’atenció els últims temps i que no estaria de més tenir-la en compte. Com gairebé tothom, encara que molts no ho reconeguin, a vegades em deixo portar per la navegació per les xarxes socials i, és clar, paro atenció especial en tot el que fa referència a les sardanes i les cobles. Allò que s’hi pot trobar, considero que no permet diagnosticar la salut de la sardana i la cobla amb prou seguretat, sobretot perquè el que veiem són les publicacions que la gent hi penja per les raons pròpies de cadascú, però no hi són totes les mirades ni de lluny. Tampoc nosaltres, quan ho observem, hi podem veure tot el que hi surt en algun moment o altre, de manera que de conclusions certes en podem treure poques. 

Però sí que podem utilitzar-ho com un element més d’anàlisis, ja que si no hi és tot, tot el que hi és cal creure que és cert, almenys pel que fa les activitats que s’hi mostren. Vull dir que, malgrat totes les limitacions, és prou evident que s’hi exposa moltíssima activitat, sovint amb una participació més que notable i emmarcada, en ocasions, en organitzacions valentes, fins i tot innovadores. I és aquí on hem de ser cauts, no conformar-nos amb això, amb el fet que veiem el sardanisme viu, present a la majoria de poblacions del país. Perquè del que es queixen -ens queixem!- alguns, és que preocupa la continuïtat d’aquest fet cultural i festiu català, que tingui un major reconeixement per part de qui l’hagi de tenir i que realment tots els catalans s’ho sentin seu, ho practiquin o no. I no, això no està assegurat.

Robert Miralles: català i sardanes

[Un dos i seguit, 18-7-25]

La setmana que estem a punt de culminar ha estat ben trista pel sardanisme d’aquestes comarques, ja que hem hagut d’acomiadar diverses persones que hi han estat vinculades, en major o menor grau. Permeteu-me, però, que ara faci referència al Robert Miralles, traspassat a l’edat de 95 anys després d’haver dedicat bona part de la seva vida a lluitar pel català i per la dansa catalana, els esbarts i, sobretot, les sardanes. 

Era prou conegut, sobretot pels habituals de les ballades i els aplecs, on va procurar ser-hi gairebé fins fa quatre dies. Ja comentarem, després, altres aspectes del Robert, però m’agradaria destacar la seva visió de la sardana popular, per a la qual darrerament treballava des de baix de tot, fent que realment l’anella on ell hi era fos una festa, amb canvis de parella, punts lliures, etc. Algun dia caldrà que algú faci un estudi rigorós sobre un aspecte del sardanisme que massa sovint passa desapercebut però que és real: la lluita no virulenta però constant entre dos bàndols no gens definits, un amb una visió massa seriosa, encarcarada i dominada per les normes i una altra més propera a l’essència originària de la sardana, més autèntica, festiva i alegre. Una ha guanyat la imatge, el relat com es diu a vegades, i l’altra ha tingut algunes victòries al llarg del temps tot i ser menystinguda en els llibres i la visió oficial dominant, tot i que cada vegada menys. El Robert Miralles era dels segons, sens dubte, només com un modest peó d’un joc en el qual aquest tipus d’individualitats són essencials.

De La Sardana de l'Any als Premis Preludi

[Un dos i seguit, 11-7-25]

El concurs de La Sardana de l’Any, tot i els seus defectes, haurà estat una de les activitats més destacades del sardanisme dels últims 50 anys. Una organització complexa, però que ha servit per a divulgar moltes de les noves composicions sardanístiques que d’altra manera haurien passat desapercebudes. S’han viscut dues grans etapes, amb les seves diferències i similituds i ara toca un gran canvi. Toca, en part, perquè no tothom està d’acord amb els plantejaments dels organitzadors i perquè tota obra humana en un moment o altre li correspon fer una renovació substancial. 

No serà fins la setmana vinent que se sabran tots els detalls d’allò que serà a partir d’ara aquesta eina de promoció de les noves sardanes -perquè entenc que aquest sentit essencial seguirà essent el centre de tot plegat-, però ja s’ha difós la nova denominació: 'Premis Preludi, Les millors sardanes del 2025'. Sembla que, efectivament, hi haurà molts canvis i que s’ha procurat pujar al tren de les noves tecnologies, per dir-ho d’alguna manera. Esperem amb candeletes, doncs, la presentació de les noves bases.

Tot és qüestió provar-ho

[Un dos i seguit, 4-7-25]

Les actituds immobilistes, ja ho sabem, no acostumen a tenir bons resultats, almenys a llarg termini, en qualsevol àmbit. També en el de les activitats festives i tradicionals, com ho són les sardanes, els esbarts i la cobla. No cal pensar, necessàriament, en canvis singularment transcendentals ni fer renovacions radicals; a vegades només es tracta d’adaptar allò que s’organitza a unes circumstàncies que, ens agradi o no, són canviants i, en definitiva, formen un entorn en el qual ens hem de moure. 

Per posar un exemple, que durant anys i panys a Tarragona el cicle de ballades d’estiu s’hagués fet els dijous a dos quarts d’onze de la nit i que -recordem-ho- funcionés força bé, no vol dir que, en un moment donat, no calgués canviar aquest esquema. Es va fer quan es va comprovar que la gent, més enllà dels més fervents seguidors de les sardanes, ja no aprofitava les nits d’estiu per anar a passejar per la Rambla, prendre alguna cosa en una terrassa i ballar-ne alguna. Aquests eren els que acabaven d’omplir l’audició, però van anar canviant els costums: sortien en altres moments o, senzillament, ara tenien aire condicionat a casa i moltes més coses per veure al televisor. 

Hi pot haver altres casos, com els concursos de colles, que gairebé han fugit del mes d’agost, dels camps de futbol i dels matins calorosos d’una part de l’any cada vegada més àmplia. També podem comprovar com molts aplecs en segons quines èpoques -com ara mateix- es concentren en les tardes i nits dels dissabtes. 

També cal reconèixer que alguns d’aquesta canvis no són fàcils, ja que cal tenir en compte moltes variables. El concurs de Tarragona, posem per cas, semblava ben situat a la nit de dissabte, però generava queixes per part de les colles que havien de venir de lluny, com si no hi hagués també el mateix problema per a les colles d’aquí quan van a Vic, que sempre ha estat, precisament, dissabte a la nit. A la nostra ciutat, enguany no només canvia el concurs, que torna al diumenge a la tarda, sinó que es mou la ballada del dia de Santa Tecla, que passa al diumenge anterior al migdia. Bé, tot és qüestió provar-ho!

Cursets per a tothom

[Un dos i seguit, 27-6-25]

Sortosament, els darrers temps les entitats sardanistes tarragonines estan fent notables esforços per organitzar cursos d’aprenentatge de ballar sardanes. I ho dic en plural, perquè només a la ciutat se’n fan diversos i per a totes les edats, circumstància que encara és més interessant. 

Encara que costi de creure, sempre ha estat complicat tenir a l’abast una oferta mínimament continuada d’aquesta mena d’activitat. Ja fa molts anys que es fan cursets a les escoles i alguna o altra convocatòria hi havia de manera poc persistent i amb dèficit de divulgació per als més grans. És a dir, que una persona de qualsevol edat que volgués aprendre, generalment només tenia l’opció d’apuntar-se directament a una colla de competició, cosa que no a tothom interessava o potser  l’intimidava. És clar que més d’un i de dos han après posant-se a les rotllanes de les ballades sense vergonya, cosa que no es pot demanar a tothom, naturalment. Seria com pretendre que la gent aprengués a nedar llençant-se a la piscina.

El cas és que a més dels cursets escolars, tant el Casal Tarragoní com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, s’han proposat anar més enllà per fer realitat allò de que qui no n’aprèn és perquè no vol. El cas és que hi ha cursets a casals de gent gran, centres cívics, al local de Tarragona Dansa (sense cap compromís de fer-se balladors de competició) i ara, aquesta mateixa entitat, s’adreça als més joves amb un curset integrat en les activitats de l’Espai Jove La Palmera. Aquí, com en les altres convocatòries, s’hi poden apuntar tant aquells que comencen de zero com els que voldrien perfeccionar allò que ja saben.

A les darreres ballades a la Rambla ja hem pogut veure alguns dels nous sardanistes sorgits dels cursets que han acabat fa poc. A veure si aviat també veiem força joves d’aquest altra curs que es farà a finals de juliol.

Enraonar

[Un dos i seguit, 20-6-25]

No em trec del cap la qüestió que tractava ara fa una setmana, també en aquest comentari inicial, sobre les picabaralles entre sardanistes que, a vegades, no fan altra cosa que amargar-nos a tots plegats l’existència i fer aquesta part de la nostra cultura una mica més petita. Em referia a dues notícies nefastes, summament lamentables, que anul·len dues iniciatives esplèndides i, alhora, ben diferents. Una de força veterana com és La Sardana de l’Any -que, ja ho sé, seguirà d’una manera o altra i amb un o altre nom- i la segona més recent però per a mi i algun altre, plena de possibilitats, com és el portal S21.cat.

S’han adoptat decisions que, segurament, són irreversibles i tampoc es tracta de incomodar a qui sigui per tal que ho reconsideri. I més després d’allò que hem llegit els últims dies on tot sembla indicar que les diferències són notables i potser hi ha elements que hi intervenen però que no s’han explicitat. Em costa creure, però, que sigui tan complicat entendre’s quan els objectius són (o haurien de ser) els mateixos. No he pogut evitar pensar en aquella vella cançó de la Cecília que suposo que recordareu, «Un ramito de violetas», on la manca de diàleg, els prejudicis o els constrenyiments mentals de la societat fan que dues persones que possiblement s’estimin tinguin dificultats per manifestar-ho i gaudir-ne. O per sortir d’aquella situació angoixant. 

És clar que alguns em podrien dir que en els casos sardanistes que ens ocupen, precisament, els que han decidit cancel·lar un acord l’un i plegar l’altre, han practicat això últim. Suposo que després d’haver intentat fer allò que vol dir aquella paraula tan bonica com massa oblidada darrerament: enraonar.

De l'èpica a l'autodestrucció

[Un dos i seguit, 13-6-25]

Sembla que els catalans tenim certa tendència a passar dels moments èpics, en els quals fem coses grandioses, a uns altres de característiques clarament autodestructives. Hi ha moments que sembla que ens mengem el món, que fem coses magnífiques, mentre que podem passar a d’altres d’abúlia, d’abstenció suïcida o, com a molt, de dir-nos de tot els uns als altres. 

Els sardanistes, com a bons catalans, fem el mateix. També hem arribat a fer coses immenses, però de la mateixa manera, poc després, ho fem malbé, ja sigui desapareixent del mapa o barallant-nos. Només en aquest aquest context es pot explicar que siguem capaços -per posar només alguns exemples recents- de portar a terme durant anys i anys una proposta tan complexa com és La Sardana de l’Any per ara passar a intercanviar retrets i fer cara de molt enfadats per les xarxes. També tothom (bé, tothom és un dir) va creure que ja era hora que es crees una cosa tan ben feta i plena de possibilitats com era (o és, que encara s’hi pot accedir) la plataforma S21.cat Sardanisme per al segle 21, que fa poc, d’un dia per l’altre, anunciava que abaixarà la persiana i s’endevinen, de manera més o menys explícita, moltes situacions de mal rotllo al darrere. I se’n podrien posar molts i molts més exemples.

A mi, allò que més greu em sap, a banda de la dura realitat que el sardanisme perdi uns actius molt valuosos, és que aquells bons moments previs als conflictes són fruit de la dedicació, l’esforç, la il·lusió i el bon saber fer de gent molt vàlida, que acaba apartada, de manera voluntària o no, d’una lluita on no hi sobra mai ningú. 

Adéu a La Sardana de l'Any?

[Un dos i seguit, 6-6-25]

La Confederació Sardanista -ara, Som Sardana- ha confirmat que la propera temporada s’iniciaran els canvis profunds que fa temps que s’anunciaven del concurs La Sardana de l’Any. Era evident que calia fer alguna cosa per millorar aquesta activitat sempre polèmica però que ha complert una funció divulgadora de les noves sardanes innegable. A vegades se l’ha qualificat despectivament de xou, sovint ha planat la sospita de poca fiabilitat, etc. Res que no passi al voltant de qualsevol concurs i més si es tracta de música i la intervenció de votacions més o menys populars. 

En tot cas, sembla que s’ha estat treballant durant força temps en aquesta reformulació i, segons el comunicat de Som Sardana, els canvis seran radicals. El cert és que hi ha molta retòrica i poca substància en aquesta informació, que sembla que es reserva per a més endavant, segurament per a ser presentada en alguna reunió de l’entitat, segons s’intueix del poc que s’explica. També sembla endevinar-se que canviarà el nom de tot plegat i hi ha el perill de prescindir de la participació de les emissores que, fins ara, havien estat el pal de paller del concurs. De fet, ja fa temps que havia quedat enrere la complicitat que havia existit entre els organitzadors i els responsables de les emissores. 

El temps passa i les coses canvien, lògicament. A vegades, es força que canviïn o no es fa res per mantenir els aspectes viables. Caldrà veure què i com es porta a terme la nova proposta per valorar-ho com cal.

Malpensats!

[Un dos i seguit, 30-5-25]

Fa bastants anys, em va venir bé preguntar a una regidora, en una roda de premsa, si l’Ajuntament de Tarragona es plantejava millorar la senyalització de la ciutat, ja sigui per als conductors com per als vianants. Una senyalització que, sobretot per als forans, era -i és!- clarament insuficient. Recordo que va fer una cara com si hagués dit una cosa estranya i va respondre a tres quarts de quinze. Vaig tenir la mateixa sensació que ara quan suggereixo a segons on i a segons qui que les entitats sardanistes i les cobles s’haurien de preocupar més de facilitar l’anunci de les seves activitats per tots els mitjans de comunicació, entre els quals, és clar, els especialitzats, com ara aquest programa. El cert és que, fora d’honorables excepcions, la situació encara és més desastrosa que la de la senyalització tarragonina.

Els uns ara respondrien  que ja tenim a l’abast les eines pertinents al mòbil per tal d’orientar-nos. Unes eines en les quals jo no hi confio al cent per cent ni de manera exclusiva, però aquesta és una altra qüestió. Pel que fa a l’agenda sardanista és evident que no s’hi pot confiar de cap manera. A la de Som Sardana no hi apareix, ni de lluny, tot allò que realment es fa. La raó és obvia: fora dels aplecs i dels concursos, que tenen un calendari establert i públic des de l’inici de la temporada, només es pot comptar amb les aportacions de les cobles i entitats més conscienciades, que tampoc són totes, precisament. 

Hi ha una confiança cega en les xarxes socials, però amb l’esperança absurda que aquestes facin màgia, sobretot si es limiten a publicar-hi que s’ha fet tal o qual cosa, és a dir, a posteriori. Com a molt, ho anuncien prèviament el mateix dia i, en tot cas, amb missatges que arriben als destinataris amb aquella fugacitat característica del mitjà. Absurd, oi? És clar que també hi ha qui assegura que aquest plantejament només pot tenir dues raons (o les dues alhora): la despreocupació més absoluta, la primera, i la segona per la por a anunciar-ho massa per qüestions fiscals. Malpensats!

Canvi d'etapa

[Un dos i seguit, 23-5-25]

Dissabte passat va culminar la 35a temporada del concurs La Sardana de l’Any amb la gran gala final, aquesta vegada celebrada a Figueres, coincidint amb el fet que enguany el 150 aniversari de la seva mort en aquella ciutat. Es va commemorar a la segona part de l’acte amb un espectacle creat expressament per a l’ocasió i hi van assistir una àmplia representació de l’Ajuntament d’Alcalá la Real, a la província de Jaén, on va néixer circumstancialment aquest músic essencial en la història de la sardana. D’aquesta manera, es confirmava, un cop més, l’excel·lent relació existent des de fa temps entre el sardanisme figuerenc, sobretot, i la població andalusa. De fet, les dues ciutats estan agermanades oficialment.

Com m'explicava fa poc l’estudiós Jaume Nonell, a Alcalá la Real la figura de Pep Ventura ha estat plenament reconeguda i també el consideren patrimoni seu. Disposen de dos monuments dedicats a ell i en porten el nom equipaments com una escola, una biblioteca i el conservatori de música, així com una banda de música. A més, fa poc l’historiador local i durant més de 40 anys tècnic de cultura Paco Toro ha publicat un llibre que recull tot allò que té a veure amb Pep Ventura i Alcalá la Real.

Pel que fa al concurs, el resultat va ser força previsible, triomfant una engrescadora sardana de Josep Coll. Cal ressaltar l’alt nivell dels altres premis, el de la Crítica i el dels autors joves, guanyats per Marc Timón i Santi Martínez, respectivament. Precisament, resulta encoratjador comprovar l’alta presència de noves generacions de compositors en el concurs i, fins i tot, a la final. Ara, cal esperar a veure l’abast de la remodelació que fa temps que s’anuncia del concurs i que per fi s’ha de concretar en la propera edició.

Adéu a l'S21.cat

[Un dos i seguit, 16-5-25]

Si aneu seguint aquest programa amb certa regularitat ja sabreu que des del primer moment em vaig engrescar en el web  S21.cat·Sardanisme per al segle 21. Per això entendreu que m’hagi dolgut assabentar-me de la notícia que els responsables han decidit plegar veles, deixar-ho estar. Dilluns ho anunciaven en un missatge on recordaven que «durant aquest any i mig d’activitat, S21.cat ha impulsat diverses iniciatives i ha desenvolupat un conjunt de serveis pensats per fomentar la col·laboració i l’intercanvi de coneixements entre tots els àmbits del col·lectiu sardanista». I explicaven que «Tot i els esforços fets, constatem que el grau de participació i interès generat al voltant d’S21.cat és insuficient per assolir l’objectiu fundacional del projecte. En aquest sentit, entenem que, sense una implicació clara per part del col·lectiu sardanista i de les seves múltiples representacions (entitats organitzadores, cobles i els seus músics i músiques, sardanisme de competició, de plaça i el més institucional, compositors i compositores de cobla…), l’activitat d’S21.cat no té sentit».

Asseguren que era una possibilitat ja prevista des de l’inici i agraeixen la confiança rebuda de les persones que sí que hi han participat. Després d’uns dies d’astorament, ahir no em vaig poder estar d’escriure-hi el següent a l’espai de debat:

Des del primer moment que hi he cregut en aquest projecte. També és cert que no hi he pogut participar ni una mínima part del que m’agradaria, per la qual cosa no tinc dret a cridar gaire. Però després de dies de silenci, sobretot per respecte pels que han anat al davant, no puc més. Entenc tots els motius que s’han explicat sobre el tancament i, en certa manera, m’hi he sentit identificat quan m’he situat en alguna de les activitats sardanistes en les que he participat en major o menor mesura en la meva vida. Però a mi també em grinyola el contrast entre els últims anuncis de novetats, molts fets realitat fa ben poc, i, de cop, aquesta abaixada de persiana. Insisteixo: respecte absolut, encara que hi ha un altre detall que em punxa el cervell. A vegades, s’ha parlat de la feina rigorosa que es fa a nivell empresarial en les organitzacions importants i que ens hauria de servir d’exemple. No és cert, també, que qualsevol empresa que comença ha de comptar amb un temps de pèrdues, de picar pedra, de rebre notícies dolentes pel que fa a resultats? Voleu dir que s’ha superat aquest temps de, diguem-ne, inversió?

Els mites

[Un dos i seguit, 9-5-25]

Darrerament, s’ha fet habitual parlar de boles i notícies falses que, a vegades, acaben esdevenint mites o llegendes urbanes que poden arribar a ser convincents a base de repetir-se i, fins i tot, en alguns casos, son utilitzades en estratègies ideològiques. Aquest panorama també afecta la sardana i, de fet, com a tot arreu, el fenomen s’ha produït sempre, ara amb la novetat de l’enorme influència de les xarxes socials.

Idees com que la sardana només s’ha de ballar de la manera canònica que durant moltes dècades han beneït els teòrics més influents, és a dir, rebutjant els punts lliures, fer la persiana o les ara conegudes com a sardanes satàniques, han fet creure a molta gent de bona fe que aquests exemples són perversions, desviacions o, senzillament, mostres de manca de respecte per allò «autèntic».

Que Pep Ventura hagués nascut accidentalment a Andalusia ha estat motiu (de manera crèdula o malintencionada) per assegurar que la sardana va ser importada. D’altres hi afegeixen que la sardana va ser imposada pel nacionalisme, com si això fos possible i com si el nacionalisme català fos l’únic en voler disposar de símbols.

De vegades, però, els mites resten instal·lats dins del sardanisme, com aquell de la manera única de ballar que deia. Un altre, es posarà a prova aquest diumenge, a Sabadell, en el primer concurs del Campionat de Catalunya de Colles d’enguany pel que fa la categoria Gran. No serà la primera vegada que alguna colla balla en competició oficial sense haver de complir la norma de les parelles mixtes, perquè ja ho havien fet les categories més joves. Però ara serà a la categoria absoluta, la de les colles Grans. Un canvi en la normativa forçada, bàsicament, per les necessitats de les plantilles respectives, encara que el debat pot anar més enllà, naturalment.

Música per a gaudir i sense complexos!

[Un dos i seguit, 2-5-25]

La discografia segueix essent una activitat ben viva en l’àmbit de la sardana i la música per a cobla. Ja fa temps que les novetats són constants i, a més, ben variades, des de les produccions més diguem-ne senzilles fins a algunes que ens permeten gaudir de música amb majúscules. Una varietat que també és estilística, ja que se’ns ofereixen sardanes de tot tipus, peces de concert o les mescles i experimentacions més sorprenents.

Aquesta setmana, per exemple, no donarem a l’abast en radiar enregistraments nous i, alhora, anunciar-ne d’altres d’imminent aparició. Escoltarem el nou disc de la barítona, aquest nou instrument que pot integrar-se en la cobla de manera ben satisfactòria i que, en realitat, hem d’anunciar en plural, ja que hi ha la barítona nova, creada fa pocs anys, i la que als anys 20 i 30 del segle XX va promoure Joan Lamote de Grignon i que darrerament ha estat redescoberta. 

Situades, cadascuna, en unes altres dimensions, la cobla Contemporània publica en disc les seves sardanes sobre bases electròniques; la cobla Marinada explora nous camins, ara amb l’inclassificable Guillem Roma; i la cobla Bisbal Jove celebra aniversari amb un CD amb sardanes amb músics d’ara, vinculats, en un moment o altre, amb aquesta formació com a instrumentistes o directors. En conjunt, música per a gaudir i sense complexos!

Enraonar

[Un dos i seguit, 25-4-25]

Algú podrà pensar que allò que defenso sovint de que cal que hi hagi més debat en el món sardanista (i que aquest sigui valent, però assenyat i respectuós, amb la màxima participació possible) m’ho ha inspirat el portal S21.cat·Sardanisme per al segle 21, que tantes vegades cito. Els més fidels seguidors del programa, que d’haver-ne n’hi ha (gràcies, amics!), sabran que sempre ho he defensat, això, perquè crec que és convenient i, generalment, profitós.

És clar que també segueixo creient que l’S21.cat és una magnífica oportunitat per practicar-ho, això d’enraonar amb ganes de cercar solucions o, senzillament, pel gust de compartir opinions sobre una qüestió que ens apassiona. I una de les darreres discussions m’ha sorprès, perquè en algun aspecte jo ho havia expressat en petit comitè: que alguns compositors tipus Molina, Paulí, Gasulla o Ortí, per exemple, segons algunes opinions, han evolucionat de manera que les seves darreres sardanes s’allunyen de l’estil inicial. Això és ben natural, és clar, però el cas és que hi ha qui assegura que senten cert desencís, perquè ja no hi troben aquella màgia que els havia captivat. 

He dit que jo havia pensat alguna cosa en aquest sentit, però més aviat en casos molt concrets (no diré cap nom) on potser allò que ha passat és que possiblement s’han prodigat massa i, és clar, allò que primer sorprenia ara ja no ho fa tant. No coincideixo, en canvi, en altres autors (ara sí vull dir un nom) com és el cas de Jordi Molina, de qui sempre he estat un admirador, però que darrerament trobo que ha guanyat moltíssim, aportant sardanes esplèndides com El silenci del far o altres més de carrer, per entendre’ns, com Anella Banyolina. És clar que en aquesta qüestió parlem de gustos personals i que cadascú és un món, però ja va bé, molt bé, que en parlem. 

Mancances flagrants

[Un dos i seguit, 11-4-25]

Ja fa temps que la Confederació Sardanista està treballant per millorar i modernitzar la seva agenda d’activitats. Allò que primer era un quadernet de butxaca amb les dades essencials dels aplecs d’arreu del país, va acabar sent un llibret molt més complet, però poc pràctic per als que la volien portar al damunt i, també, sempre va tenir l’inconvenient de les impossibles actualitzacions. Per sort, les noves tecnologies han permès trobar fórmules millors per tal de saber què es fa i on podem anar si volem ballar, veure o escoltar sardanes. El fet que avui dia tothom tingui un mòbil a mà i que aquests aparells permeten fer-hi filigranes, ha sentenciat la guia impresa, és clar. 

Des del telèfon podem, doncs, teòricament, estar al dia de tot allò que tenim a l’abast si accedim a l’agenda de SomSardana. A més, aquests dies s’ha afegit una altra opció des del portal S21.cat · Sardanisme per al segle 21, consistent en facilitar l’accés a part del material del potentíssim web Boig per la Sardana, concretament als programes dels propers actes, amb l’opció de saber tiratges i altres dades disponibles sobre cada composició que s’ha d’interpretar. Són idees meravelloses i que segur que seran molt útils. 

Jo només hi faria un apunt, tot i saber que ja hi haurà qui dirà que sóc un pesat amb això: entre tots hem de fer alguna cosa, cal conscienciar entitats i cobles per tal que realment proporcionin les seves respectives agendes per a ser divulgades a temps. Encara hi ha mancances flagrants en aquest sentit i crec que és surrealista que a la nostra agenda d’avui, per exemple, encara hi aparegui un aplec sense dades: ni cobles, ni lloc, ni horari. Ah! i d’aquest, almenys, en sabem el dia!

Nou Campionat

[Un dos i seguit, 7-4-25]

Aquest cap de setmana comença el Campionat de Catalunya de colles sardanistes 2025 i ho fa a la població de Rosselló, a la comarca del Segrià. Ara, és el torn de les colles veteranes i aviat s’hi aniran afegint la resta de categories, de les quals ja s’han publicat les característiques respectives amb les quals s’hauran de regir al llarg de la temporada. 

També sabem quines colles hi ha a cada una, excepte les més petites, de les quals encara no s’han donat a conèixer aquestes dades. En tot cas, allò que tothom es pregunta és quines colles s’han compromès al Campionat i quin és l’estat de salut del sector. És evident que és complicat i moltes colles han de fer mans i mànigues per complir amb tot allò que exigeix el ritme d’un campionat i no sempre s'hi veuen amb cor. Observem, per exemple, que la Violetes del Bosc allarga el seu any sabàtic, mentre pot ser que la reviscolada de colles joves que es va observar l’any passat potser s’incrementi, gràcies, en part, a les diverses anelles nascudes darrerament vinculades a escoles de les terres de Ponent. Caldrà estar atents a tot allò que passi a partir d’ara.

Una tensió permanent

[Un dos i seguit, 28-3-25]

Embrancar-se amb segons quins conceptes és perillós, però a vegades les circumstàncies ens hi porten. És el cas de qüestions com folklore, cultura popular, cultura tradicional, cultura folk i similars. De fet, fins i tot el mot cultura, tot sol, ha donat per moltes disquisicions i s’han publicat infinitat de llibres i articles. 

Va ser al segle XIX quan es va parar atenció en aquelles nocions que he citat abans, començant pel folklore. Es van valorar en el mateix moment que es va produir un auge de la idea de nació i es van veure com elements de les essències de cada una de les nacions. I aquesta vindria a ser la base de la baixa cultura, a diferència de l’alta. És a dir, una de bona i una altra de menor, una diferenciació que sempre ha grinyolat, sobretot amb les idees més democràtiques que, poc o molt, s’han anat imposant. També hi ha qui entén cultura popular com aquella que convoca més quantitat de gent, a diferència dels que més aviat creuen que és la que té unes determinades arrels, però aquesta és una altra qüestió.

A Catalunya hi va haver aquell conjunt de persones benintencionades que, a primers del segle XX, es van proposar dignificar la sardana i la cobla. Fou una operació immensa de revaloritzar la música, establir normes i decàlegs per al ball, promoure composicions de gran qualitat musical -no només sardanes- o fins i tot crear una cobla com la Barcelona, amb el bo i millor dels intèrprets del moment. Un fenomen que cal reconèixer com un fet molt valuós, que va situar la cobla en la categoria d’alta cultura i del qual encara en gaudim, encara que no tothom ho reconegui. 

El problema ha estat quan certes persones i entitats han volgut limitar la sardana i la cobla només a aquella idea normativa, rebutjant altres maneres de manifestar-se la dansa i la música més lliures o, senzillament, que segueixen altres camins. Ha estat una tensió permanent entre dues maneres de veure-ho que ha portat a victòries a vegades per a uns i a vegades per als altres. Però és clar que uns van guanyar el relat, que es diu, van imposar certa mentalitat que ara topa amb aquells que, posem per cas, volen fer punts lliures o la persiana i amb les sardanes que surten del clàssic «tots som pops». No deixa de ser divertit contemplar-ho!

Felicitats, Robert!

[Un dos i seguit, 21-3-25]

Durant la darrera assemblea de la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, que es va portar a terme a Reus dissabte passat, es va lliurar el guardó Anella d’Or 2024 a Robert Miralles i Gutiérrez per, segons es diu a la nota publicada, «una dilatada vida dedicada a l’ensenyament de la sardana». 

Certament, és una vida ben llarga i esperem que encara sigui molts anys més entre nosaltres aquest personatge, nascut a Tarragona el 1931 però tota la vida vinculat a la ciutat de Reus, on viu. Aquest és un dels reconeixements perfectament merescuts a una d’aquelles persones que fan una feina persistent per la sardana, però també per molts altres elements del país que cal destacar. Cal recordar que el 1961, a través d’Òmnium Cultural, entitat de la qual fou el primer soci al Baix Camp] i, conjuntament amb Ramon Amigó, va impulsar els primers cursos de català a Reus d’ençà de la Guerra Civil. A més, també amb Ramon Amigó i amb Josep Tremoleda, impulsaren un curs per correspondència per aquelles persones que no els era possible seguir-los presencialment. Més endavant, fins i tot elaboraren una nova gramàtica amb exercicis per a principiants i que es pogués utilitzar en els cursos per correspondència. Miralles, no abandonà mai les classes presencials i en va fer a entitats com el Reus Deportiu, el Patronat per al Foment de la Sardana, el Club Natació Reus Ploms, el Centre de Lectura o la colla Rosa de Reus.

Va fundar la colla sardanista Roques Montserratines, va ser cofundador del Patronat Sardanista de Reus, monitor en escoles i associacions, ballador d’esbart, redactor d’articles i organitzador de trobades sardanistes al seu mas Tretze Emes. El 2017 fou guardonat amb el premi El més amic de Reus, que lliura anualment el Centre d’Amics de Reus, d’ençà de l’any 1981. Tot plegat, ho va deixar escrit en un llibre autobiogràfic autoeditat i titulat «Una vida dedicada a la cultura catalana. Ballets, català i sardana. 1949-1999».

Darrerament, la seva avançada edat ja no li permet, lògicament, participar en tantes activitats i de manera tan intensa, però fins no fa gaire era un animador entusiasta de tots els aplecs i ballades on podia anar-hi. Engrescava els presents a ballar i sempre aportava iniciatives a les anelles per fer-les més animades, diguem-ne. Algun punt lliure, canvis de parella i altres activitats no normatives, per dir-ho d’alguna manera, feien enrabiar els ensopits de torn, però mostraven una cara més natural i més autèntica, crec jo, de la sardana de plaça. Felicitats, Robert!

Aprendre d'allò que funciona

[Un dos i seguit, 14-3-25]

Finalment, s’ha decidit canviar un aspecte que fins ara semblava sagrat i inamovible en les anelles de les colles sardanistes de competició: que s’admetrà que puguin ballar sense necessitat que estiguin formades per parelles mixtes, és a dir, home-dona, home-dona... i així fins les cinc o sis parelles habituals. Això, pel que fa les colles grans, ja que ja era acceptat en les petites.

Feia temps que se’n parlava, però sense gaire convicció pel que fa a la viabilitat de la proposta, però les necessitats de moltes colles, on el dèficit d’homes respecte les dones és un mal endèmic, ha acabat per forçar a aquesta decisió que, diuen, s’ha adoptat prèvia consulta amb totes les entitats implicades.

Algú ho pot veure, també, com una oportunitat per trencar amb unes convencions que es poden entendre com a antigues i limitadores, allunyades de unes tendències a les que creuen que ha de moure’s la societat i on no s’hagi de forçar la definició dels balladors en un o altre sexe.  Això pot estar molt bé, però no ens enganyem, ara mateix es tracta d’una mesura d’urgència, a la desesperada, per salvar més d’una colla i, en conseqüència, el Campionat. 

Potser caldria parar atenció en la tasca, també urgent, de protegir les colles joves, aquelles que ara mateix estan experimentat un cert renaixement en certes poblacions. Cal veure com s’ho fan a diversos pobles de Lleida, a Valls o a Constantí, per exemple, per haver fet renèixer les anelles que ja havien existit o n’han sorgit algunes de noves del tot i mirar d’aprendre’n alguna cosa. S’ha de treballar per tal que tinguin més fàcil la continuïtat i arribin enfortides a aquell clàssic moment en el que les circumstàncies lògiques de la vida, comprometen superar les baixes per estudis o treball. I sí, també ajudarà que els joves no vegin el context de les seves colles com una cosa amb olor de resclosit.

A la plaça, tots hi cabem

[Un dos i seguit, 7-3-25]

Ara que sembla que tornen a estar d’actualitat les maneres de ballar sardanes no estrictament normatives, potser seguint la tònica d’altres aspectes de la societat actual (sortosament), sobretot allò que sempre se n’ha dit «fer la persiana» i ara poden ser les anomenades «sardanes satàniques», ara dic, podem parar atenció en determinades reaccions que aquestes pràctiques susciten. No em refereixo, només, a qui ho rebutja, cosa que sempre ha passat, sinó a les opinions manifestades per algunes d’aquestes persones que s’hi oposen.

Pot agradar més o menys que es balli de manera diferent a allò que s’ha volgut entendre com el ballar correcte, es pot pensar que cal limitar-se a fer els punts com diuen els mètodes canònics i, com a molt, reservar els passos alternatius als concursos i exhibicions de punts lliures. Allò que sorprèn és que algunes d’aquestes persones ataquen les opcions «diferents» argumentant que «això no és sardana», que és «pervertir-la» o, directament, que «no se sap ballar». Ho diuen convençuts que el ballar autèntic -el que ells entenen que és autèntic- cal preservar-lo, ja que és el que ens han llegat els nostres avantpassats i el que s’ha ballat «sempre». I aquí, les cometes són molt importants. 

Resumint, allò que no saben o no volen veure és que aquesta sardana més esbojarrada (i divertida, cal destacar-ho) és més antiga que l’oficial, que sempre hi ha estat present, poc o molt. I, sobretot, caldria que entenguessin que una cosa no treu l’altra, poden conviure perfectament moltes maneres d’interpretar la sardana i que a la plaça tots hi cabem.

Els que arrisquen

[Un dos i seguit, 28-2-25]

El sardanisme és un àmbit d’activitat cultural força ric i variat, que va més enllà d’uns que toquen i uns altres que ballen i ja està. Hi ha concerts, hi ha concursos de colles, entitats que promouen sardanes i altres coses... En definitiva, és un conjunt associatiu gens menyspreable en nombre i diversitat, cosa que comporta, lògicament, l’existència d’un nombre important d’activistes i professionals per tal que tot això funcioni. Organitzadors, balladors de competició o de plaça (ocasionals o no), intèrprets de les cobles, compositors, gestors, etc.

Sense menysprear el més mínim aquestes funcions diguem-ne estàndard, també cal saber veure el paper, sovint brillant, que han fet, que fan i espero que facin en el futur, algunes individualitats generadores d’idees i activitats que destaquen per la seva originalitat i que, sovint, esdevenen gairebé imprescindibles. No dic, tampoc, que ho facin tot ells, que a vegades també, però s’ha de reconèixer, quan es dóna, aquest paper estratègic de determinats personatges.

Parlo de gent com l’enyorat Antoni Anguela, que va iniciar el servei d’informació per a aquells que, precisament, informem sobre la sardana; en Jordi Puerto i La Sardana de l’Any, també continuada per altres entusiastes; pel Santi Arisa i la Sardanova; i per altres més recents i plenament actuals com Josep Loredo i la seva impressionant base de dades de músics, o en Joan Aranda i la plataforma S21.cat. Ja sé que n’hi ha molts més, que en pocs casos la feina ha estat d’una sola persona i que tots ja han rebut reconeixements per allò que han generat, però el que m’agradaria significar és aquest punt d’originalitat i de valentia que cal per portar a la pràctica coses que molts poden tenir al cap però, de fet, són poquíssims aquells que, de veritat, s’arremanguen i arrisquen.

Col·legues

[Un dos i seguit, 21-2-25] 

Aquests dies s’ha fet realitat un dels millors homenatges que es poden fer a un compositor, en aquest cas en Jesús Ventura: que s’interpreti i s’enregistri la seva obra completa i fer-ho amb tots els ets i uts tècnics i de difusió. Efectivament, ja podem escoltar en CD totes les sardanes que va escriure aquest personatge singular que va ser el Jesús, desaparegut prematurament i l’activitat del qual va abastar, amb solvència, terrenys molt diversos al voltant de la sardana i de la cobla.

En el seu moment, quan encara estava en plena activitat, els companys de la Mediterrània ja el van obsequiar amb un primer volum amb sardanes seves, i ara també és la Mediterrània la que ha tingut cura de la resta de composicions, presentades en un esplèndid àlbum doble. Música de la bona, sempre atractiva per escoltar i per a ballar, però que només és una de les seves facetes, com he dit: també va ser instrumentista de tible i de flabiol, va dirigir cobles, va arranjar danses catalanes, va presentar durant anys un programa de ràdio, va escriure un llibre sobre la història de la sardana a Barcelona, va dirigir entitats...

I una d’aquestes entitats, que va fundar junt amb altres elements ben valuosos, és tot un luxe per a tota cultura i més en una de tan soferta com és la catalana i, encara més, la cobla: és l’associació Músics per la Cobla, amb una tasca immensa per dignificar la música per a cobla, tant pel que fa a la recuperació de músiques oblidades i la seva restauració i catalogació, com en la formació d’una cobla només per a enregistrar música de qualitat, sovint oblidada.

Es tracta de persones úniques, que quan desapareixen deixen un buit gens tòpic i amb un llegat que ens obliga a no desaprofitar-lo i, si pot ser, fer-lo progressar.

I així ens va....

[Un dos i seguit, 14-2-25]

El programa que ara comencem és històric. Segurament, per motius no precisament positius. El cas és que un servidor porta realitzant i presentant espais com aquest a la ràdio local de Tarragona la xifra gens menyspreable de més de 40 anys de manera gairebé ininterrompuda, i el programa d’avui serà el primer -remarco: el primer en 40 i escaig anys!!- que no inclourà una agenda d’activitats. 

Poc o molt, sempre hi havia alguna cosa per anunciar per als següents vuit dies pel que fa a aplecs i concursos arreu del país i ballades de sardanes, concerts o actuacions d’esbarts a la demarcació de Tarragona. És important tenir en compte això darrer, ja que segur que hi ha moltes activitats i força interessants més enllà de Tarragona, però ja comprendreu que no es tracta, en un programa de ràdio local, amb abast i audiència una mica més enllà de la ciutat, que volguéssim fer una agenda completa de tot l’àmbit de la sardana i els esbarts.

L’explicació pot tenir dues vessants: una de raonable i una altra de clarament pessimista. La primera explica la manca d’aplecs i concursos pel moment del calendari en el qual ens trobem, en el qual els aplecs estan més espaiats i la temporada de concursos encara no ha començat. El costat fosc, diguéssim, és el que afecta aquestes comarques, on, per un costat, l’activitat ha davallat de manera evident, sobretot a l’hivern, mentre per l’altra banda la poca que es fa pateix l’abúlia, el cansament o el que sigui dels més directament interessats, és a dir, músics i promotors, a l’hora d’esforçar-se mínimament en divulgar allò que fan. O, més ben dit, de fer-ho prèviament, no pas a posteriori, com si allò més important no fos anunciar allò que faran sinó deixar constància de que ho han fet. I, a vegades, ni això. I així ens va....

Un munt de sardanes

[Un dos i seguit, 7-2-25]

Potser alguna vegada us haureu preguntat quantes sardanes hi ha escrites. El cas és que a la base de dades accessible per internet boig.sardanista.cat hi consten més de 32.500 títols, una xifra impressionant, encara que potser una part d’aquest material s’hagi perdut per les diverses vicissituds patides pels arxius, però sigui quin sigui el nombre, segur que segueix sent considerable. L’arxiu de l’entitat Músics per la Cobla, que sembla que és el més important, disposa de les particel·les de 16.912 títols de sardanes i música per a cobla, amb 2.452 autors.

Malgrat això, se segueixen escrivint sardanes i, com passa en tot aquest immens bagatge que dèiem, segueix havent de tot: des de música intranscendent, per dir-ho benèvolament, fins a autèntiques joies de gran qualitat, amb totes les gradacions que vulgueu entremig. Part de la responsabilitat d’aquesta riquesa musical és fruit dels concursos musicals, una activitat que ara viu un notable renaixement. Si fa poc us anunciàvem la convocatòria a Constantí del Premi Centcelles de Composició Musical, que per primer cop estarà dedicada a la música de cobla, també des conformava una nova edició del Premi Musical de Composició Sardanista de les Viles de Banyoles i Ceret Manel Saderra Puigferrer, ara se n’anuncien dos més: el Primer Concurs de Composició de Sardanes Obligades de Riudellots i el Concurs de Composició per triar les sardanes oficials de celebració de les 75 edicions del concurs de colles de la Catedral de Barcelona, aquest amb doble convocatòria: una per a autors joves i una altra per a majors de 30 anys.

I tot això s’afegeix a altres iniciatives escampades pel país, com ara el Concurs d’Agramunt o el que va organitzar pel Grup Sardanista Mirant al Cel, del qual ja es va anunciar la voluntat de continuïtat. Benvinguts siguin aquests certàmens si ens aporten música nova, és a dir, si es tracta de sardanes que aportin alguna cosa més que repetir els esquemes i les estètiques de sempre. 

L'avorrit debat de les sardanes balladores

[Un dos i seguit, 31-1-25]

Com a tot arreu, en l’àmbit sardanista també hi ha diversos debats que es van mantenint en el temps, a vegades latents, altres ben vius. N’hi ha un, però, que sospito que no es resoldrà mai, malgrat que s’han anat exposant uns arguments que, sovint, semblen força convincents. I, a mida que anem escoltant o participant d’aquests intercanvis d’opinions, cada vegada anem veient que els tertulians es van perdent en divagacions o posicions irreductibles que, al capdavall són situacions igualment estèrils. 

Em refereixo a l’eterna discussió sobre sardanes balladores o no, de concert, etc. Hi ha des dels que creuen que a les programacions ha de predominar el criteri de la qualitat (tant difícil de determinar com és!), altres que allò que volen a plaça és que la música els engresqui i alguns advoquen per escollir aquelles sardanes que tenen les dues qualitats. N’hi ha que asseguren que de balladores ho són totes, perquè si no es poguessin ballar no serien sardanes, mentre que, a l’altra costat, els més dinàmics es lamenten que les sardanes de qualitat fan que s’avorreixin...

Apareixen conceptes com sardanes «patxangueres» o sardanes «airoses». Aquest darrer, a mi, particularment, em produeix un rebuig incontrolable. I sembla que la correcció política, sortosament, ha deixat enrere el de sardanes «racials», que deunidó!.

El cas és que els programadors, generalment membres de les cobles, sovint d’acord amb els organitzadors, tenen un  problema gros si volen acontentar la majoria. A mi els millors em semblen els que saben combinar estils molts diversos i aconsegueixen seleccions variades, amb autors clàssics i actuals, sardanes d’alt nivell musical amb d’altres que et fan venir les ganes de ballar des del primer compàs. Tot i això, encara que de programes d’aquests n’hi ha molts, sempre apareixen els balladors disconformes, que voldrien sardanes d’aquella o d’una altra mena i, a més, no tenen manies en manifestar-ho de manera ben evident. Com si la ballada la paguessin ells, només.

El Premi Centcelles de Composició 2025, dedicat a la música per a cobla

[Un dos i seguit, 24-1-25]

Cada any s’estrenen un grapat de sardanes noves, una xifra que segurament deu ser impossible de determinar exactament, però tot sembla indicar que són moltes, més de les que la majoria ens podem imaginar. Al concurs La Sardana de l’Any hi participen 40, només una selecció, potser representativa, però lluny de la totalitat.

Entre aquestes sardanes n’hi ha d’estils molt diversos i amb nivells de qualitat també ben variats, però això no treu que pugui ser interessant que hi hagi concursos musicals de noves composicions, no tant per estimular la composició en nombre però sí en qualitat, és clar. En altres èpoques n’hi havia més que en l’actualitat, encara que segueix constant la convocatòria conjunta de Banyoles i Ceret, a més d’algun altre concurs ocasional.

Aquesta setmana, ens ha sorprès la notícia de la presentació d’un concurs de sardanes ben a prop de Tarragona, a Constantí, el Premi Centcelles de Composició Musical, que si bé amb aquesta ja porta cinc edicions, aquesta vegada s’ha dedicat a la música per a cobla. Un fet, aquest, poc habitual, perquè es tracta d’una iniciativa no sorgida estrictament del món sardanista, encara que hi pugui haver gent d’aquest àmbit implicada, però que jo entenc com un plus de prestigi i, possiblement, un al·licient per incorporar noms nous a la ja llarga nòmina d’autors que han treballat per a aquest conjunt instrumental tant particular i tant nostre.

La sardana mereix molt més

[Un dos i seguit, 17-1-25]

Aviat farà dos anys que es va posar en marxa S21.cat·Sardanisme per al segle 21, un espai a la xarxa que es defineix com un espai obert de pensament analític i col·laboració entre voluntaris per crear, treballar i promoure noves eines i formats per apropar el sardanisme a la societat del segle 21. Hi destaca el seu fòrum de debat, creat més tard, de tal manera que és possible discutir, exposar o opinar sobre la sardana d’una manera ordenada i fàcil d’utilitzar. Tanmateix, aquesta eina vol ser molt més i ha anat afegint elements sempre interessants, des d’entrevistes a un directori de programes de ràdio sardanistes, passant per una fototeca.

Ja n’hem parlat molts cops i sempre l’hem considerat una oportunitat de intercanviar idees i experiències, proposar coses i un llarg etcètera que, com dic, va creixent. Ara bé, sorprèn comprovar que la participació no és, ni de lluny, la que caldria, ni la que hauríem d’esperar d’un sector tant important com és el sardanisme. Hi ha força gent inscrita, però els que hi aporten alguna cosa són molts menys, moltíssims menys. Costa d’entendre que amb la quantitat d’aficionats, músics, caps de colla estudiosos o organitzadors que hi ha plenament actius arreu del país, només una ínfima part senti la necessitat de dir-hi alguna cosa. 

Aquest fenomen em sembla la mostra més greu de decadència que es pugui produir. I el més trist de tot plegat és que crec que si bé hi ha problemes, aquesta abstenció generalitzada no és gens representativa de la vitalitat que, malgrat tot, tenen el sardanisme i el món de la cobla. Realment incomprensible. Es podria pensar que molts van quedar escaldats d’anteriors espais de debat que van degenerar de tal manera que semblaven una premonició d’allò que han esdevingut la majoria de xarxes socials actualment. El temps, però ha passat, com sempre implacable, i no crec que això passi a l’S21.cat tal i com està concebut i tal i com s’han anat desenvolupant els debats fins ara. Perquè d’haver-ne n’hi ha hagut, però estic segur que la sardana mereix molt més.

Uns brots

[Un dos i seguit, 10-1-25]

La sardana és un ball, però també una música que, en la seva configuració bàsica actual, data de mitjans del segle XIX. Des d’aquell moment i fins l’actualitat, ha tingut un desenvolupament, una evolució de certa importància en el context de la cultura catalana. El fet que s’hagi categoritzat com una cosa folklòrica i, en certs moments, un emblema de determinades idees o sectors socials, ha fet que aquesta activitat no hagi estat prou estudiada en cercles acadèmics. 

Darrerament, però, sí que s’han publicat diversos treballs seriosos que han trencat tòpics i, com a mínim, han resituat certs conceptes erronis. Per exemple, ara sabem que els primers anys era una dansa de classes populars (en contraposició a d’altres més elitistes), però que, en un moment donat, hi va haver una mena d’apropiació, segurament benintencionada, per part del catalanisme i dels cercles noucentistes. La van depurar, la van omplir de normes i mètodes per establir un cànon que calia seguir. 

El cas és que ho van aconseguir, fins a cert punt, sobretot pel que fa a la imatge, al relat predominant. També és cert que sempre i en tot moment hi ha hagut una lluita constant entre aquesta visió diguem-ne «oficial» i una altra, potser soterrada, però sempre present, que entén la sardana com una pràctica oberta a moltes maneres de ballar-la, fent allò que es coneix com a «punts lliures», per exemple; a no condicionar les anelles a formar-les exclusivament per parelles mixtes... I el mateix podríem dir pel que fa la música.

El fet que en els inicis la sardana la ballessin sobretot homes, que la competència entre la sardana i el contrapàs es resolgués a favor de la que era més oberta als canvis i no estigués controlada per les elits del moment, es pot entendre per diversos aspectes d’aquell moment històric i en aquell racó de món concret. També, fent un salt en el temps, ens podem preguntar perquè, en el mateix lloc però en una societat molt diferent, darrerament han aparegut diverses iniciatives pel que fa la dansa i la música: algunes, trenquen descaradament amb les normes oficials, tant pel que fa la manera de ballar com en la composició de les anelles, mentre que les cobles experimenten com mai amb tota mena de músiques i col·laboren amb altres músics i formacions dels estils més diversos.

Faltarà veure si aquests brots van més enllà i si en sorgeixen més.