Si fóssim un país culte

[Un dos i seguit, 13-2-15]

Dissabte passat va tenir lloc l’anunciat i ja tradicional concert de la cobla Reus Jove al Teatre Bartrina de la capital del Baix Camp. En aquest cas, però, el qualificatiu de tradicional només és perquè ja ha esdevingut costum que cada any aquesta formació musical organitzi i assumeixi tots els riscos de l’organització d’aquest acte. No ho és de tradicional pel fet que, com acostuma a passar en determinats concerts, el repertori sigui un tornar a escoltar per enèsima vegada els temes de sempre, els èxits segurs i, en definitiva, “allò que demana la gent”.

Res de tot això. Els de la Reus Jove sí que ens van oferir moltes melodies conegudes, però no pas interpretades per a cobla. En la seva presentació, l’ànima de la cobla, l’Eduard Sendra, va repetir no sé quantes vegades que havien assumit el repte d’interpretar amb cobla tot tipus de música. I, efectivament, van oferir no pas tot tipus de música en un concert, cosa impossible, és clar, però sí un aplec de temes que podríem dir-ne “universals”. Van transitar molt per la música clàssica i, finalment, van passar al món del cinema, però sempre amb uns arranjaments hàbils i ben trobats, com els de Josep Maria Bernat, Lluc Vizentini o Esteve Molero, però també fins a tres estrenes del mateix Sendra que s’afegeixen als que havia estrenat la setmana passada a la Selva del Camp i als altres que també porta realitzats en altres projectes. Va demostrar que ha trobat un camí, el dels arranjaments per a cobla, que domina, tot sabent mostrar l’esperit de mentalitats a vegades molt allunyades del conjunt català.

Hi va haver moments esclatants, ja que ens van oferir autèntics caramels, però caramels d’alt nivell, que no ens han de fer oblidar, però, altres peces potser no tant espectaculars, però igualment interessants, com les que requerien la participació dels clarinets solistes, posem per cas.

La única pega: que la iniciativa potser hauria merescut una major atenció per part del públic. L’entrada no era pobre, però sí discreta, massa lluny del ple absolut que hi hauria, sens dubte, en un país culte i segur d’ell mateix.

Mirem de no fer el ridícul

[Un dos i seguit, 6-2-15]

Les singulars circumstàncies per les que històricament ha hagut de desenvolupar-se Catalunya han tingut algunes conseqüències curioses en el caràcter de la gent, o en part dels ciutadans d’aquest país. Sortosament, cada vegada més, ens anem traient del damunt determinats complexos i, com a mínim el poble i part de la classe política, anem tenint clar cap a on cal anar i que no podem quedar-nos a mitges.

Perquè ho dic, això? Doncs perquè encara ara es manifesten determinats tics que no són propis d’aquell país normal que  molts desitgem. Un d’aquests tics és molt probable que aparegui en assemblees com la que a finals de mes tindran els organitzadors d’aplecs de les comarques tarragonines. La fins ara coordinadora d’aplecs, a més de lligar diversos aspectes d’aquest tipus d’activitat, ha d’avançar en la seva conversió en la Federació Sardanista pròpia d’aquesta part de Catalunya i representativa dins la Confederació Sardanista. Com si no hi hagués altres qüestions a tractar, sembla que hi ha un sector obsedit en que la denominació d’aquest ens eviti, de totes totes, incloure el nom de Tarragona. Es proposen eufemismes com Comarques Meridionals i similars, però mai tarragonines, posem per cas.

Que algú propugni una divisió territorial diferent em sembla correcte i, fins i tot, imprescindible. Però allò que no podem fer és obviar la realitat, que, ara per ara, és provincial i amb un nom, malgrat que a algú li provoqui urticària. I, sobretot, allò que hauríem d’evitar és fer el ridícul de canviar un nom tot mantenint el mateix àmbit que no ens agrada. Potser seria millor que dediquéssim aquests esforços a crear el context que ens permeti, als catalans, decidir com ens volem organitzar. Quan això sigui una realitat, ja en parlarem, no us sembla?

Ambient “animat”

[Un dos i seguit, 30-1-15]

Aquesta setmana hem constatat, un cop més, que el món de la sardana i la cobla no està exempt de polèmiques que, en ocasions, són especialment virulentes. La que ara ens ocupa potser no la podríem qualificar de virulenta, però sí que ha indignat força especialment els músics i, més específicament, els vinculats als concursos de composició.

A més, és un cas curiós, perquè havíem sentit parlar força de plagis, però potser no tant del que en podríem dir “autoplagi”. Bé, de fet el recentment traspassat compositor Tomàs Gil i Membrado, que era molt de la broma, sabent que molts li criticaven la gran quantitat de sardanes que escrivia, deia que segurament s’havia plagiat ell mateix molts cops sense saber-ho, precisament perquè ja li resultava complicat recordar allò que havia creat.

El cas que s’ha sabut darrerament, però, és singular: un compositor va participar en dos concursos musicals diferents amb la mateixa sardana i els dos els va guanyar o en va ser finalista, cosa que, evidentment, se suposa que no està permesa. Més concretament, les dues peces es diferenciaven només pel nom i per un canvi de tonalitat, una variació important però insuficient per considerar-les obres distintes.

És possible que no hi hagi mala fe en aquest cas, però el cert és que el descobriment ha creat autèntica polèmica a la xarxa. Un afer que recorda el cas d’un músic vallenc que, fa anys, va trobar una sardana a l'arxiu d'un gran músic català ja traspassat. Pensant que era inèdita la va presentar a concurs com a pròpia, però el jurat aviat va descobrir que era un títol prou conegut de Juli Garreta. O el cas més antic de qui va presentar a un altre concurs una sardana pòstuma i inèdita d’Enric Morera, encara que en aquest cas sense robar-li l’autoria. Però, és clar, no es podia premiar un autor mort!

Res, que  sempre hi ha qui procura animar l’ambient!

La insuportable lleugeresa de les relacions entre músics i organitzadors

[Un dos i seguit, 23-1-15]

Fa unes quantes setmanes comentàvem una situació que no és nova però que sembla que darrerament s’ha multiplicat: la suspensió preventiva de ballades o aplecs davant les previsions de mal temps. Això, dèiem, es produeix fins i tot amb una antelació notable, de diversos dies, amb la paradoxa que, en ocasions, finalment, quan arriba el moment de la festa, el temps és esplèndid.

Sens dubte, aquest increment de suspensions és degut a la crisi, als molts problemes que els organitzadors han de superar i el risc que han de córrer per realitzar les seves activitats. Naturalment, els músics i els balladors no en tenen cap culpa, però són els més afectats, cadascun a la seva manera, però en tots dos àmbits s’han expressat moltes queixes.

Aquest cap de setmana s’ha produït un altra fet semblant. A pocs dies d’un aplec, la manca d’entesa entre Ajuntament i organitzadors ha tingut com a conseqüència la rescissió del contracte amb les cobles i que el consistori, per la seva banda, assumeixi directament l’aplec i contracti altres cobles. Hom es pot imaginar l’empipament dels músics, que aquests dies s’ha reflectit a les xarxes socials.

Davant d’aquestes situacions se’ns acut que la Confederació Sardanista de Catalunya hi hauria de fer alguna cosa, encara que en el cas concret que ara mateix apuntava, s’ha afanyat a indicar, per les mateixes xarxes socials, que no pot intervenir en un afer diguem-ne privat, de relacions entre un ajuntament i una entitat. Malgrat això, el màxim ens associatiu sardanista no s’hauria de conformar amb aquesta resposta.

La xocolata del lloro

[Un dos i seguit, 16-1-15]

Algú potser encara recordarà que fa uns anys es va produir una mobilització realment important per part del sardanisme per tal d’exigir que la televisió del país dediqués l’atenció que es mereix el fet sardanista. Des del primer moment de la creació de TV3, van ser molts els que van expressar aquesta necessitat, però sempre es van trobar amb un argument terrible: que no es volia que la nova televisió fos “antropològica”, un qualificatiu que mereixeria una anàlisis acurada, ja que segurament posaria al descobert moltes de les misèries d’aquest racó de món. Com a mínim, les dels que han tingut certes responsabilitats en unes institucions que molts creien que havia de ser no pas “antropològica” sinó, senzillament, “normal”, ja que és normal que les televisions tractin, entre moltes altres coses, d’allò propi d’on estan ubicades.

El cas és que, després d’un temps d’ignorar sistemàticament la sardana, aquella mobilització que deia es va concretar en diverses accions, inclosa una multitudinària manifestació davant dels estudis de l’emissora. Allò va fer reaccionar les ments pensants d’una televisió quer volia ser única al món –és a dir, que no parlés de la cultura popular pròpia- i, finalment, van crear un programa. Amb un pressupost mínim, tot cal dir-ho, però amb uns professionals que van saber demostrar que es podia portar la sardana a la televisió i fer-la atractiva. Segur que es podia haver fet molt més, però, insisteixo, amb pocs mitjans, Déu n’hi do.

Després, de manera lenta però segura, han anat venint les rebaixes. Els corresponents retalls en el temps de durada de les emissions; després, l’absorció per un altre espai, i, finalment, ara, amb el 2015, la desaparició total. L’excusa, les retallades, que aplicades en un programa fet amb una sabata i una espardenya (tot i mantenir el saber fer dels seus responsables) havia de portar, indefectiblement, a l’extinció. En definitiva: allò de la xocolata del lloro.

Un nou any de problemes afegits, però també de noves motivacions

[Un dos i seguit, 9-1-15]

Un nou any i un nou programa de l’ “Un dos i seguit” a Tarragona Ràdio. Moment, ara, de poca activitat al carrer, però tal i com vam comentar en una de les últimes emissions del 2014, hi ha molt moviment dins les entitats i les cobles preparant una nova temporada que promet ser singular. Ho serà, entre altres coses, pels importants reptes que es plantegen per a qui es mogui en el món associatiu davant els nous requeriments fiscals que se’ls exigeix. Els temps són complicats per a tothom i sembla que calia fer la vida una mica més impossible a aquells que treballen de franc per als altres.

Serà, també, un any de coses positives, amb importants celebracions. A més de diversos aniversaris de compositors, el 2015 celebrarà mig segle d’existència la cobla La Principal de Tarragona (amb un disc, entre altres coses), la colla Tarragona Dansa arribarà als 35 anys d’activitat continuada i brillant, la seva colla filial infantil celebrarà els 30 anys i els 20 de la seva segona etapa, mentre que la comparsa de carnaval d’aquesta mateixa entitat, la Petada, arriba als 20 anys.

Tot sembla indicar que podrem seguir gaudint de noves propostes diferents per part de diverses cobles neguitoses, com la que avui mateix serveix per inaugurar un nou festival Tradicionàrius, amb la cobla Sant Jordi i el grup Coses. També pot ser, aquest any, el de la consolidació del gran organisme coordinador del sardanisme, la Confederació Sardanista de Catalunya, mentre que l’Agrupament d’Esbarts Dansaires podria superar el moment difícil que està patint.

Problemes, doncs, però també mostres de neguit per no només seguir endavant, sinó per anar més enllà de la monotonia. Bon any 2015.

Una tesi sobre Pep Ventura, a l’abast de tothom

[Un dos i seguit, 19-12-14]

L’Anna Costal és una jove músic de cobla (és intèrpret de tenora a la Vila d’Olesa) i estudiosa de la música, és a dir, musicòloga. Ja feia temps que ens arribaven notícies de manera sovintejada de la seva tasca seriosa i clarament científica en diversos àmbits de la seva disciplina, però sobretot al voltant de la figura de Pep Ventura, un nom a voltes mitificat, però també amb valors menystinguts per la historiografia tradicional.

L’Anna ha publicat articles, ha col·laborat en llibres i sovint ho ha fet al voltant del que sempre s’ha presentat com el gran renovador de la cobla. Fins ara, aquesta tasca havia culminat amb una exposició excepcional que es va poder veure al Museu de l’Empordà de Figueres l’any 2009. Excepcional en doble accepció, ja que era una mostra molt acurada i atractiva, però també d’exposició limitada, quan el més lògic hauria estat que hagués voltat pel país durant el temps que hagués calgut. Bé, són les misèries pròpies d’un país petit i amb certes limitacions.

El treball, però, ha anat molt més enllà, ja que el seu objectiu era una tesi sobre aquell músic singular. Una tesi que, finalment, es va presentar el passat mes de juliol i que té un títol llarg, com correspon a aquesta mena d’obres: “Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la Restauració del Jocs Florals i la Primera República (1859-1874)”. Efectivament, es tracta d’un estudi profund sobre l’home i el seu entorn, un període de canvis de tota mena, d’obertura del país a altres cultures, modes i sabers.

Una altra bona notícia és que aquesta tesi és accessible per a tothom per mitjà d’Internet. Malauradament, les coses no estan per esperar que algú arrisqui a publicar textos d’aquest nivell, malgrat que siguin perfectament assequibles i entenedors per a una gran majoria. Quedem-nos, doncs, amb la part bona de la notícia: que, poc a poc, van sorgint estudis seriosos sobre un camp que massa vegades havia estat tractat amb més bona fe que traça.