Final de campionat amb emoció

[Un dos i seguit, 9-10-15]

El Campionat de Catalunya de colles sardanistes 2015 s’està posant interessant en el seu tram final. Curiosament, ho ha està fent més en les categories Infantil i veterana que no pas en la de colles grans, on tradicionalment s’hi centrava més l’atenció. I això encara es multiplica si ens ho mirem des de la perspectiva tarragonina.

En infantils, per exemple, quan encara queden dos concursos, a hores d’ara hi ha un empat en la primera posició entre les colles “Petits Tarragona Dansa” i “Arc Iris”, de Vic. L’emoció està assegurada, de moment a la primera cita de d’aquest diumenge al Vendrell.

I on també s’ha creat expectació és a la categoria de veterans. Després de dues temporades de domini gairebé indiscutit de la colla “Sabadell”, un domini que s’ha perllongat fins bona part de la present temporada, ara, en la recta final de la competició aquest panorama s’ha capgirat. La tarragonina “Toc de Dansa”, que fins i tot va haver de lluitar a la repesca per no quedar relegada al grup B, a Sitges va empatar amb la “Sabadell” i, diumenge passat, a Cornellà, li passava al davant i a hores d’ara encapçala la classificació. Diumenge de la setmana vinent, a Terrassa, hi ha la gran final, on tot resta obert, ja que la “Sabadell” segueix essent una colla plenament competent, encara que els “Tocs” s’hagin espavilat les últimes setmanes. Sigui el que sigui el que passi a Terrassa, allò positiu, en definitiva, és que hi ha il·lusió per part de les colles i, sobretot, emoció de cara als seguidors. I que duri!

Una comparació agosarada

[Un dos i seguit, 2-10-15]

Ara fa vuit dies ens deixava un dels compositors més brillants de la música catalana de les darreres dècades: Manuel Oltra. Aquests dies ja s’ha destacat força per tots els mitjans de comunicació que era l’últim representant d’una generació que ha aportat noms excepcionals a la música del país. La majoria d’ells van treballar la cobla, atorgant-li prestigi, però Oltra, a més, hi va aportar quantitat, ja que va escriure moltes sardanes i obres per a cobla (algunes, certament innovadores en el seu moment, com la Rapsòdia per a piano i cobla) i una quantitat ingent d’arranjaments per a esbarts. Remarcable va ser, igualment, la seva tasca pedagògica.

Tot un luxe per a la música del país, en definitiva. Ens queda, però, el dubte de si aquesta tasca ha estat suficientment reconeguda, més enllà dels premis i distincions oficials que el mestre ha rebut. Em refereixo a la compensació de veure que allò que fas té el ressò adequat en la societat on treballes.

No sé si serà agosarat comparar el seu cas amb el d’un altre músic, aquest molt més jove, però amb una carrera que ja mereix ser molt tinguda en compte. Em refereixo al Marc Timón, instrumentista de tible i compositor, entre altres ocupacions, que acaba d’anunciar que se’n va als Estats Units tot cercant altres camins. Ja hem comentat més d’un cop que això es veia a venir, que el nostre petit i, a vegades, incomprensible país, no pot encabir els genis. Potser Oltra, en el seu moment, no va tenir altre remei que quedar-se, però ara mateix, no són pocs els joves que aspiren a més i no dubten a anar més enllà i el Marc és d’aquests, segurament engrescat pels èxits que darrerament ja havia aconseguit a nivell internacional.      

Ens queda l’esperança que, malgrat la distància i les moltes ocupacions que segurament tindrà, segueixi escrivint per a cobla, tal i com ho va fer, per exemple, en el seu moment, i salvant totes les diferències que segurament hi ha, Agustí Borgunyó.

La Festa Major sardanista

[Un dos i seguit, 25-9-15]

Ja està, ja s’han acabat les festes de Santa Tecla, enmig de les quals, entre el munt d’actes ben diferents que, com ja ve sent habitual, es programen cada any, n’hi havia un bon grapat directament vinculats a les sardanes, els esbarts i la música per a cobla.

Primer, va ser el concurs de colles. Enguany, va comptar amb les millors anelles del país i, malgrat l’exili al moll de costa del port, amb molta presència de públic. Naturalment, no van fallar les aportacions dels esbarts, essencials per a la festa, ja que es responsabilitzen de bona part dels elements del Seguici; es va representar el Retaule de Santa Tecla i es van celebrar les actuacions més clàssiques d’esbart. Clàssiques pel que fa al format, no tant pel contingut, amb una evident voluntat d’actualització. Musicalment, un any més, va triomfar la Tradiband, és a dir, la cobla Cossetània ampliada, tot interpretant incansablement l’imprescindible Amparito Roca i temes similars.

Menció destacada per l’atorgament del premi El Balcó a la cobla La Principal de Tarragona pels seus 50 anys, amb un emotiu parlament de la presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès tot reivindicant no només la formació homenatjada sinó la cobla com a conjunt musical propi de Catalunya. La resposta del Rafael Guinovart, l’incansable tenora i representant de la Principal, fou exemplar i emotiva alhora.

La formació tarragonina, per cert, juntament amb la cobla Reus Jove, van oferir les ballades de sardanes a la Rambla dels dies de la patrona i de la Mercè. Destaquem la notable presència de públic ballador i el fi de festa de La Principal de Tarragona que va permetre ballar l’Amparito Roca a ritme de sardana. Potser era l’únic acte on encara no havia sonat.

Ah! I diumenge passat, les colles de la ciutat van fer una escapada a diversos concursos, amb resultats desiguals però que, en tot cas, les situen a totes en posicions privilegiades al Campionat de Catalunya. Una competició que encara unes setmanes que prometen ser força interessants.

L’etern problema dels jurats

[Un dos i seguit, 18-9-15]

No és la primera vegada que en parlem ni, segurament, serà la última. També ha estat una qüestió recurrent des de que hi ha competició de colles sardanistes. Naturalment, em refereixo als jurats, una figura imprescindible en els concursos, però que sembla que porti l’etiqueta de la polèmica com una cosa consubstancial i inseparable.

Suposo que això passa en tots aquells àmbits en els quals hi ha alguna mena de personatge que disposa de la facultat de decidir resultats de competicions. Fins i tot passa en el cas dels àrbitres, i això que, en principi, no són ells els que determinen qui guanya o no. Malgrat això, si la insatisfacció es manifesta no només entre els que han perdut, sinó que també expressen disconformitat, o, com a mínim, estranyesa sobre diverses actuacions de jurats per part de persones imparcials o que no hi estan implicades, cal suposar que alguna cosa passa.

I segur que alguna cosa estranya hi ha en les puntuacions que va donar el jurat de diumenge passat a Tarragona per a les colles de la Final Gran del grup A, és a dir, les millors del moment actual. Algun jurat -i ho esmento només a com a exemple evident- va situar, en una sardana, la colla que va acabar segona, com a última.

Que el funcionament dels jurats requereix canvis i una actuació decidida em sembla que tothom n’és conscient. De fet, l’editorial de l’últim número aparegut de la revista “Unió”, de la Unió de Colles Sardanistes, en parlava. Plantejava, sense embuts, aquella necessitat que deia fa un moment, però també deixava clares les dificultats dels organitzadors del Campionat per poder disposar de jurats prou preparats. Sembla que d’haver-n’hi n’hi ha, però de disposats a actuar a l’hora de la veritat, ben pocs.

Potser caldria trobar una mena de fórmula de professionalització dels jurats. No en el sentit de crear llocs de treball –cosa que hem de suposar inviable a hores d’ara-, però sí que es pugui garantir que aquesta tasca, no sempre compresa i, sovint, incòmoda, no representi un sacrifici econòmic i que, a més, comporti un compromís. Al capdavall, als músics se’ls exigeix molt (particularment als concursos!) i tenen una remuneració que, segurament, és minsa, però que comporta una regulació i aquell compromís que d’altra manera costa de justificar. Aquest nou règim hauria de portar a una major exigència, tant pel que fa la formació d’aquests jurats com a en el moment de la veritat, és a dir, quan actuïn als concursos.

La sardana, a Tarragona, menyspreada

[Un dos i seguit, 11-9-15]

Diumenge s’ha de celebrar, a la plaça del davant de les Escales Reials del Port de Tarragona, la 68a edició del Concurs Nacional de Colles Sardanistes de les festes de Santa Tecla. Es tracta d’un dels concursos de colles més veterans del país que, a més, enguany tornarà a comptar amb el bo i millor de la sardana esportiva, és a dir, les colles de la que en podríem anomenar categoria absoluta i que no són res més i res menys que les sis colles de la categoria Gran que han aconseguit superar la primera fase del Campionat i, en alguns casos, la Repesca.

Són noms mítics com la “Violetes del Bosc” o la “Mare Nostrum”, al costat de formacions joves i amb ganes de menjar-se el món, com la “Xàldiga”. A nosaltres, lògicament, ens entusiasma el fet que la “Tarragona Dansa” encari aquesta fase final en segona posició, la millor que, fins ara, ha aconseguit mai una colla de la ciutat. És clar que això, a segons qui, no li fa fred ni calor. És realment trist comprovar el menyspreu amb què és tractada la sardana en general i, en aquest cas, la de competició, a la nostra ciutat.

Ha estat impossible, després d’intentar-ho, portar el concurs a la plaça de toros, com a l’edició anterior, ja que el lloguer es menjava gairebé tot el pressupost de l’any de l’entitat organitzadora, el Casal Tarragoní; ha estat impossible poder aconseguir un espai més cèntric; ha estat impossible corregir l’errada al programa de l’any passat que indicava l’inici del concurs una hora i mitja abans de la real i enguany apareix d’aquesta manera al panell de la Rambla, situat, a més, pel dia després, per dilluns; els responsables de la propaganda de les festes han estat incapaços ni tan sols d’incloure el mot “sardana” enmig de 79 actes diferents que són esmentats a l’anunci que apareix a la premsa, on hi veiem fins i tot grups molt respectables, naturalment, però que el 90 per cent de tarragonins segur que desconeixen. Han hagut d’entomar, això sí, que Òmnium Cultural els hagi encolomat l’atorgament del premi El Balcó a la cobla La Principal de Tarragona pels seus 50 anys, i el dia 21 veuran, neguitosos per escoltar el pregó, com els és lliurat al saló de sessions del palau municipal.

Que siguem més visibles

[Un dos i seguit, 4-9-15]

Fa poques setmanes presentàvem la iniciativa de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa per a les passades festes de Sant Magí que van anomenar “Puja aquí dalt i balla” com una proposta que, entre altres coses –sobretot, passar-s’ho bé-, pretenia fer més visible l’entitat més enllà del seu ambient, el sardanista. Jo crec que, en bona part, ho van aconseguir, encara que aquest tipus d’activitats cal que vagin madurant i és al cap d’unes quantes edicions, si és possible mantenir-les, quan proporcionen els seus fruits més apreciables.

Ara, quan estem a punt d’entrar a les següents festes, les de Santa Tecla, una altra organització sardanista de la ciutat es farà notar a un nivell general. Es tracta de la cobla La Principal de Tarragona, que enguany commemora el seu mig segle d’existència i, en bona part per això, Òmnium Cultural del Tarragonès ha decidit atorgar-li el seu guardó anomenat El Balcó, que és lliurat en un moment tant especial com és el de just abans de la lectura del pregó de les festes. Enguany, a més, amb l’atractiu mediàtic del pregoner, l’humorista Carlos Latre.

D’altra banda, aquests dies s’ha anunciat una altra iniciativa que ha d’ajudar a divulgar més la sardana. La Confederació Sardanista ha signat un conveni amb una coneguda cadena de supermercats per tal que aquesta patrocini l’ensenyament de ballar sardanes en alguns dels seus centres comercials. Una altra bona notícia, sens dubte, ja que això permetrà apropar, encara més, aquesta dansa als mitjans, gràcies a la promoció que en farà l’empresa, i, sobretot, a tothom qui en vulgui aprendre.  

Per Sant Magí, vam pujar... i vam ballar!

[Un dos i seguit, 28-8-15]

Mentre ja es comença a fer ambient per a les imminents festes de Santa Tecla, encara ens queda el bon gust de boca de les de Sant Magí, més modestes si voleu, en comparació amb les de setembre, però molt viscudes pels tarragonins que van preferir o no van tenir més remei que quedar-se a la ciutat.

Des de la nostra perspectiva, destaquem la consolidació de les “Contalles de Sant Magí”, que cada any prepara l’Esbart Santa Tecla; així com l’èxit indiscutible de la novetat del “Puja aquí dalt i balla” de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, la vigília de la diada del sant patró. Tenint en compte que era el primer any, la participació fou considerable i, a hores d’ara, el barret que es va distribuir ja és, a hores, d’ara, un element molt buscat. I no ens oblidem de la ballada del dia 19, amb moltíssima gent ballant a la Rambla Nova en l’acte que, de fet, tancava les festes. La part negativa? Com sempre, el buit informatiu, el ressò nul als mitjans de comunicació d’aquests actes.